dissabte, 20 de setembre de 2014

Diumenge 25 de durant l'any - 21 de setembre


El propietari generós  (Mt 20,1-16)

La paràbola és clara; Un propietari lloga treballadors al llarg de tota la jornada, a primera, i a segona hora, a migdia, a la tarda, i a la penúltima hora. Al moment de la paga els dóna a tots igual, començant pels darrers. Els primers, que han suportat el pes de la jornada, tenen gelosia dels darrers que han treballat poc. El propietari no fa cap tort. Els jueus dividien el dia, des de la sortida del sol fins al ocàs, en dotze hores, per l’ús ordinari s’utilitzava les hores de tèrcia, sexta, i nona fins a la posta del sol.

A primera hora contracta operaris per a treballar la vinya, el jornal fixat, es “d’un denari al dia”, es equivalent al Jornal que ofereix al guia que acompanya al seu fill. Vos donaré el que es just. Els primers, que han suportat el pes de la jornada, tenen gelosia dels darrers, que han treballat poc. El Senyor manà al seu administrador que crides als jornalers, i els doni la seva paga. Als primers que han treballat tot el dia, els dona segons el cànon estipulat en el contracte; un jornal la paga dún dia; els dóna segons justícia. Als altres, donant-los també un jornal, els dóna segons el cànon lliure de magnani-mitat i esplendidesa, que va mes enllà de l’estricta justícia, no ha faltat a la justícia ningú, però ha fet brillar en la majoria una gran generositat.

Déu és infinitament esplèndid, perquè la paga, que és la vida eternament feliç, es del tot gratuïta perquè és absolutament desproporcionada al nostre treball de simples humans, i encara d’homes que hem pecat. Sense el mèrit de Crist, de la seva passió i mort, els nostres mèrits no podríem aconseguir la vida eterna, es a dir el cel. Convençuts de la justícia de Déu, encara podem preguntar-nos; per què a uns més i a uns altres menys? Aquí entrem en el pregon misteri de la llibertat de Déu, insinuat pel propietari de la paràbola; Que no puc fer el que bull amb el que es meu?. Sí certament, satisfeta la justícia amb tots els qui se’n fan dignes, el camp a córrer per La generositat divina es immens. I amb aquesta gradació inacabable, ens dóna alguna idea de les infinites possibilitats de Déu; podem observa-ho i contemplar-ho amb els ulls nets. Tots els éssers són feliços fora de l’home sovint malejat pel pecat. Els sants del cel, purificats de tot pecat canten la bondat de Déu. En la varietat hi ha el bon gust. I donem gràcies a Déu, que ens ha donat un lloc precís en aquesta riquíssima existència.

Fra Josep Maria Cabanyes (Monjo de Poblet) Ocist.

dimecres, 17 de setembre de 2014

L'Exaltació de la Santa Creu - 14 de setembre


Evangeli de Joan 3, 13 – 17


Nicodem era un home principal de la casta religiosa d’Israel, membre de la secta dels fariseus, un mestre de la Llei (la Llei de Déu, donada a Moisès al mont Sinaí). Però, si llegim el que Jesús li diu durant la conversa veurem que, en allò que és fonamental, era ignorant. Això no obstant, era un home obser-vador, un home que coneixia Jesús d’haver-lo vist actuar, parlar, ensenyar...  (v. 3, 2) Nicodem, un dia, coneixeria Jesús, i seria savi, perquè llavors esdevin-dria un membre més del cos de Crist, i ja no pertanyeria al cos dels fariseus.

13Ningú no ha pujat al cel sinó qui ha davallat del cel, el Fill de l’home.”, diu Jesús al mestre de la Llei. I fa servir el  “pujar” o “enlairar”, per referir-se a la seva mateixa crucifixió, al seu sacrifici expiatori. Jesús encara no havia pujat al cel quan parlava amb Nicodem: no havia mort i, per tant, no havia ressuscitat. De fet, ningú no ha pujat al cel, encara, només el Crist glorificat.

14  I així com Moisès va enlairar la serpent al desert, així cal que sigui enlairat el Fill de l’home,  15 a fi que tot el qui creu tingui en ell la vida eterna.” En aquell dia en què el poble va pecar contra Déu i contra Moisès, queixant-se perquè en el camí del desert no tenien pa, ni aigua, i només s’alimentaven d’aquell pa tan “lleuger” –el mannà–, van ser castigats amb una plaga de serps verinoses, la picada de les quals provocava la mort. Déu va ordenar a Moisès que fes una serp de bronze i la posés dalt d’un pal. Qui era mossegat, si mirava la serp enlairada, quedava guarit del verí. (Nombres, cap. 21) Aquí veurem que tant la mort d’aquells israelites, com la mort de Crist, són la conseqüència i el càstig pel pecat.

16 ”Perquè tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit, perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna.  17 Que Déu no va enviar pas el seu Fill al món perquè condemni el món, sinó perquè el món sigui salvat per mitjà d’ell.” L’amor de Déu és gratuït per a tots els qui en som receptors. I l’amor de Déu es manifesta en el fet que som salvats per gràcia, no per cap mèrit nostre, no per cap reconeixement de les nostres obres bones, (i no seran les males obres, és clar!, les que ens puguin fer agradables a Déu), ja que per la seva Paraula sabem que les “nostres millors obres són immundícia davant dels seus ulls”.  L’apòstol Pau reblava el clau d’aquesta veritat: “Però Déu, que és ric en bondat, pel gran amor amb què ens va estimar, malgrat ésser nosaltres morts en pecats, ens tornà a la vida amb Crist. És per gràcia que heu estat salvats.

Gràcies, Déu i Senyor nostre pel teu do inefable!

                                                                                                         
Manel Alonso Figueres



dissabte, 6 de setembre de 2014

Diumenge 23 de durant l'any - 7 de setembre (Mt 18, 15-20)


En primer lloc, quan tenim algun problema amb algun germà de l’església ,en insta a tenir discreció, en anar a tractar el problema amb ell, sense posar en evidencia, i en segon lloc, si no ens escolta , ni vol retractar-se passar a tenir un segon pas, que es buscar 2 ó 3 testimonis, per tal de que no hagin ,malentesos, i predomini la sensatesa, avui veig una similitud en les formes , a l'antic testament ,en els temps de Moisès. si el litigi persisteix, es quan s'ha de fer públic a l’església, per tal de posar en evidencia, el comportament d'alguns germans en Crist, Ull, perquè tots estem exposats a caure en aquests paranys, i no hem de donar lloc a l'enemic, ni deixar-nos portar pels nostres impulsos o formes incorrectes.
hem de perseverar en la oració, i en la bona comunió amb els germans.

Després em crida la atenció, el verset 18 : tot el que lliguis a la terra serà lligat al cel........em fa pensar un altre cop la importància del nostre comportament aquí a la terra, si ens considerem fills de Deu, hem de cercar-lo constantment per ser renovats i ser agradables als ulls de Deu. Així si hem fet bones obres, per gracia, quedarà reflectit al cel, i si hem fet de dolentes, també quedarà reflectit al cel.

I per últim els versets 19 i 20 m'encanta la idea de estar 2 ó 3 germans, demanant quelcom al Senyor, i Ell ens ho concedeix, això sí germans, reflexionem com hem d'estar els uns amb els altres per tal de obtenir el beneplàcit de Deu, i dintre de la seva voluntat , obtenir allò que li demanem. i que bonic pensar que quan ens reunim 2 ó 3 en el seu nom, en el nom del Salvador de les nostres ànimes, ell es enmig nostre, quin goig, tenir la certesa que el convidat especial, es Jesús, amb l'Esperit Sant que ens va prometre que ens enviaria, abans la seva ascensió al cel. tinguem la certesa plena , que amb bona comunió entre els germans,, invocant el Senyor i demanant en el nom de Jesús, podrem moure muntanyes , i fer sotragar el regne de les tenebres, i portar mes ànimes als peus de Jesús, en aquests darrers temps que estem vivint. 

Una abraçada en Crist


Josep Lluís Agulló Hernández