Comentaris Bíblics Interconfessionals

2a lectura: Ef 1,17-23          En la carta als Efesis l’autor –Pau o algun dels seus deixebles– hi inclou dues pregàries (1,17-23 i 3,14-19) d’una gran profunditat teològica i espiritual. La litúrgia eucarística d’aquesta solemnitat de l’Ascensió ens proposa la primera, que ara em faig meva, però és molt aconsellable de llegir-les personalment –de pregar-les, tot fent-nos-les ben nostres– totes dues.          Prego al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós . Jesucrist és el rostre de Déu Pare, és qui ens l’ha revelat; la nostra pregària no s’adreça a un Déu sense nom, a algú sense rostre, distant de la nostra condició humana. Som fills en el Fill. I diu Jesús: “tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà” (Jn 15,16).          Li demano que conegui de veritat qui és ell . Excessiva pretensió? La mateixa, potser, que tingué Moisès: “Deixa’m contemplar la teva glòria” (Ex 33,18), i el Senyor, tot passant davant de Moisès, va proclamar: “El Senyor!

Joan 14,15-21 F. Josep Mª Cabanyes i Vilar (monjo de Poblet) Ocist. Jesús preparava als deixebles per a la seva absència. Sense ell no els faltaria la llum, la força, per tirar endavant en el camí començat. Si Jesús havia estat per a ells guia, consol, fortalesa, en la seva absència tindrien també consol, fortalesa, ànims, il·lusió. És el que promet quan diu que “ el Pare us donarà un altre Defensor ”. Serà el mestre que il·luminarà, mantindrà viu el record de Jesús, i farà aprofundir el seu ensenyament: El Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre tot. (Jn 14,26) La promesa, es a dir, Jo demanaré al Pare, que us doni l’Esperit Sant que estigui amb vosaltres per sempre. El que demana Jesús, es el do, ( Paràclit ), el primer es Jesucrist; el terme Paràclit Consolador, Defensor, es tracta de consolar als deixebles en l’absència del mestre. El Paràclit o el Esperit de la veritat pertany la e

«a casa del meu pare hi ha lloc per a molts» (Jn 14,2) Sorprèn que Jesús, en aquest cas a través de l’evangeli de Joan, no hagués estat més contundent, o més generós alhora d’afirmar que, efectivament, «hi ha lloc per a tots». El terme grec en qüestió, « πολλαἰ », així com el terme llatí, «multae» ens aporta un sentit molt clar de multitud, de gran quantitat, però no de totalitat, certament. El requisit per accedir a aquest lloc, és ni més ni menys que molt evident i diàfan, cal creure en Déu i en Jesucrist, «qui ha vist el Fill, ha vist el Pare» (Jn14,9). Aquest és el criteri bàsic i fonamental per donar inici a la formació del moviment ecumènic, «invocar el Déu Tri i professar la fe en Jesús com a Senyor i Salvador» (UR 1). El pes de la reflexió cristològica no és pas anecdòtica o superficial en la trajectòria de les relacions ecumèniques. Tot ho entenem gràcies al Crist ressuscitat. Tot s’adreça a Ell. Tot passa per Ell. Tot ve d’Ell. Precisament després de la seva mort,

Evangeli de Joan,10,  1 – 10. “ Us ho ben asseguro, el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, [...] és un lladre i un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles. ” Aquestes paraules, paraules dures, anaven adreçades als fariseus, i també sovint als escribes, ja que ambdós estaments compartien ofici relacionat. Mireu si n’havia pronunciat de paraules fortes contra aquella genteta, colla de vividors que, aixoplugant-se en el “seu ministeri”, vivien de la professió que ells havien triat, o que els l’havien recomanat d’exercir, però que la seva santedat era només de cara al públic... Al cap i a la fi, eren uns assalariats de les coses santes, i res més que això. Contra aquesta pràctica de ficció de fe Jesús els acusa aquí (vs. 12 –13), però també ho havia fet, i ho continuaria fent sempre, en moltes altres ocasions. Sempre m’havia estranyat la manera que té de conduir el seu ramat el pastor d’aquesta paràbola (figura de Jesús). Tots hem vist p

Lluc 24,13-35 Realment, El Senyor Ha Ressuscitat!   Qui era, qui és Jesús?  Realment ha ressuscitat? El seu deixeble Cleofàs creia que Jesús era " un profeta poderós en obres i en paraules...qui hauria alliberat Israel ." (v. 19 i 21) Però, en lloc de portar-los a una guerra victoriosa contra els Romans opressors, es va deixar crucificar per ells.  Qui era aquest Jesús? I, desprès van escoltar històries de que el seu cos havia desaparegut del sepulcre malgrat els soldats guardians i que uns àngels el proclamaven viu.  Què volia dir això? Jesús podria haver revelat la seva identitat a aquests dos des del primer moment, però prefereix esperar.  Per què?  Què volia que comprenguessin abans? Des del primer llibre les de Santes Escriptures fins a l'últim, Jesús els revela qui és el Messies: molt més que 'un profeta poderós' i molt més que un llibertador d'enemics politics, és l'anyell de Déu que porta els pecats, les malalties i les maledicc

Els primers cristians van donar el nom de “dia del Senyor” (diumenge) al primer dia de la setmana en commemoració de la resurrecció de Jesucrist; després de molts segles, nosaltres continuem anomenant-lo igual. Crist es presenta vivent als deixebles el mateix dia del seu triomf pasqual, i es torna a aparèixer vuit dies més tard; d'aquest fet arrenca el costum de trobar-nos cada diumenge per fer present Jesucrist enmig nostre; i així, els deixebles de Jesucrist celebrem la Pasqua a un doble ritme, anual i setmanal.             Jesús, per la seva mort i resurrecció, ens ha aconseguit la vida per sempre. Ell, ressuscitat, alena damunt els deixebles i els atorga l'Esperit Sant, Aquell que és Senyor i infon la vida. Assumint la nostra condició humana, Jesús ha pogut transformar-nos d'acord amb la seva imatge divina. Considera ara aquest intercanvi: de tu pren la feblesa, el dolor, la misèria i el pecat i tot això ho carrega damunt seu per donar-te el que és propi d'Ell: