dimecres, 18 d’abril de 2018

Diumenge 4 de Pasqua - 22 d'abril de 2018


Hi ha dues experiències que tot cristià ha de tenir: sentir el Crist ben viu i sentir-se fill de Déu i, com a tal, cridat a compartir amb el Crist la nova vida que Ell ens dóna. Això ho podem explicar, ho podem ensenyar, ho podem saber de memòria i repetir mil vegades. Però el que és vital no és només que ho sapiguem, sinó que ho experimentem, que ho sentim i que ho visquem.
Jesús es va desviure per atansar-nos a Déu, per fer-nos comprendre que Déu és el nostre Pare, i que aquest no és un títol més de la llarga llista d’atributs que li podem aplicar, sinó el principal i primer. L’afany de Jesús no és que sentim temor davant el poder de Déu, sinó pau davant el seu amor, consol davant la seva proximitat, confiança davant la seva paternitat. Però la veritat és que no sempre hem encertat a l’hora de transmetre aquesta bona notícia. Per transmetre el missatge de la paternitat de Déu, ens ajudaria molt ser més comprensius amb les persones. ¿Quan entendrem que aquells a qui anomenem marginals o allunyats no necessiten tant que els hi recordem el que haurien de fer com que són, ells també, fills de Déu, igual que l’ovella perduda no necessita de sermons sinó d’algú que s’arremangui i la vagi a buscar, que se la carregui a les espatlles i la cuidi? «El bon pastor dóna la vida per les ovelles», ¡gairebé res! ¡Donar la vida! L’Evangeli és clar: qui no és pastor a la manera de Jesús, és un jornaler, ple de bones paraules, però que enfila a córrer tan bon punt veu el llop, deixant abandonades les ovelles.
¿Quantes “ovelles” hem deixat abandonades?, ¿què fem amb tantes persones que ens resulten conflictives o incòmodes? De moment, classificar-les amb una etiqueta, fins i tot abans de reconèixer-los-hi la categoria de persones. I després deixar-les abandonades. ¿Com aconseguirem aleshores que l’home se senti germà?, ¿com aconseguirem que se senti fill? Precisament, si algú necessita descobrir que Déu és Pare són aquells que estan abandonats, igual que l’ovella que necessita que el pastor vagi a buscar-la és la que s’ha perdut i no les que resten ben segures a la pleta, perquè no són pas els qui estan bons els qui necessiten el metge, sinó els malalts.

Mn. Joaquim Meseguer



dijous, 12 d’abril de 2018

Diumenge 3 de Pasqua - 15 d'abril de 2018


Lluc 24:35-48

Benvolguts germans i germanes

En aquests dies després de Pasqua, els textos de l'evangeli relaten les aparicions de Jesús. Al començament, en els primers anys després de la mort i resurrecció de Jesús, els cristians es van preocupar de defensar la resurrecció per mitjà de les aparicions. Luc ens diu que “Jesús es va posar enmig d'ells i els va saludar dient: Pau a vosaltres”. En el context de por i dubtes on estaven els deixebles Jesús se situa enmig d'ells i els dóna la pau. Ells van reaccionar amb sorpresa i por, però Jesús no és un fantasma, la seva presència és real, comparteix el menjar i els parla de les Escriptures que s'han complert en ell i per tant el dubte i la por desapareixen. Nosaltres com aquells deixebles, tambien vivim moments d'incertesa i dubtes, la nostra fe flaqueja i trontolla. Tots tenim motius per enfonsar-nos en el pou de la desil.lusió i la por. Peró és en aquests moments on la resurección de Jesús cobra el seu sentit ple, Jesús està enmig de nosaltres, caminant amba prop nostre . Jesús no és un fantasma o una il·lusió de la nostra ment, ell és una realitat que trasfoma i dóna sentit a les nostres vides. Nosaltres també necessitem la pau, l'autèntic shalom que possibilita la reconciliació amb Déu i amb el nostre proïsme. Que el nostre Senyor ens ajudi a viure vides que trasnmiteixin pau enmig d'una societat insegura i violenta.

Germán López-Cortacans



diumenge, 8 d’abril de 2018

Diumenge 2 de Pasqua - 8 d'abril de 2018


Ac 4,32-35; Salm 117; 1Jo 5,1-6; Jo 20,19-31.

Deixem-nos agafar per la “passió” de Jesús..., ens ressuscitarà, ens donarà vida.

Pare nostre, que esteu en el cel:

... tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu (1Jo). Fent-nos germans de Jesús naixem de Déu, ens fem fills, i hereus. ... i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell... (1Jo). Estimar Déu el Pare ens porta a estimar els seus fills, tots...; d’ell neix la fraternitat dels fills.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

El testimoni que els apòstols donaven de la resurrecció de Jesús, el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar miracles (Ac). Ens fem testimonis de la resurrecció amb obres de vida, amb els miracles de l’amor. «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres... Rebeu l’Esperit Sant...» (Jo). Jesús ens envia, ens fa continuadors del seu somni, el del Regne, amb el seu Esperit.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima (Ac). Imatge de la humanitat finalment fraterna, de la que les experiències de fraternitat en són anticipació, ja realitat.
Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu... (1Jo). És el manament de l’amor a Déu i als altres. L’amor al pare remet sempre als fills.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

La multitud dels creients... tenien tots els béns en comú... Entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència... (Ac). La fe és traduïda a la economia que és mesura de fraternitat; la resurrecció es fa sentir.  

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

«A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats...» (Jo). És una tasca de reconciliació la que confia Jesús, per al món, el perdó que agermana novament.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

... perquè cada fill de Déu és un vencedor del món... Nascuts de Déu pel baptisme, d’aigua i esperit, som els passats per la Pasqua, morts al pecat i nascuts a l’amor. Ens deixem agafar per la resurrecció. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. ¿Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu?  (1Jo). Jesús ressuscita el món, el fa viu.

«Si no li veig  a les mans la marca..., no m’ho creuré pas» (Jo). No una fe cega en Jesús; la fe en ell, en allò que ell diu i fa, en els senyals de la seva passió, de la seva donació... és quelcom de significatiu, important, definitiu..., autènticament humà, socialment  solidari...

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

... no m’ha abandonat a la mort. La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici (Sl). Déu treu bé de mal. El sofriment, la mort... posen de manifest l’amor, ...també de Déu.

La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món (1Jo). La fe que neix de sentir-nos tant estimats ens fa viure les dificultats amb esperança.

... els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por del jueus... (Jo). Vivim un Jesús encara mort, un temps de por, de fracàs...? Ens cal l’experiència engrescadora del Crist viu i del seu Regne.

El repte de sempre, també d’avui: el de construir espais de fraternitat, ... de resurrecció.


Mn. Miquel García Bailach

diumenge, 1 d’abril de 2018

Diumenge de Pasqua - Resurrecció del Senyor - 1 d'abril de 2018


       Jo 1-9

¿Quién removerá la piedra? Esa era la pregunta que se hacían las mujeres que, al amanecer del día del domingo querían ir a la tumba para ungir de nuevo el cuerpo del Señor. Las piedras se dejaban caer rodando desde un lateral; ponerlas era relativamente fácil, pero quitarlas… ¡había que rodarlas en subida!

Las Buenas Nuevas. Está descrito con claridad. La Buenas Nuevas fueron reconocidas y proclamadas primeramente por mujeres (el Evangelio completo). En aquella sociedad que sólo vivía centrada en los hombres, fueron ellas las primeras que pudieron anunciar que la tumba estaba vacía. Cierto es que, de momento, no acabaron de entenderlo (“se han llevado a nuestro Señor…”). Pero (repito), fueron las primeras en dar las buenas noticias sobre la resurrección.

Carreras alrededor de la tumba. María corrió a avisar porque la piedra tapón no estaba en su sitio (Juan 20, 2). Pedro y Juan, más joven, llegó antes; pero Pedro, el impetuoso, entró sin pensárselo ni preguntar (Juan 20, 3-8). ¡Acababan de darse cuenta de lo que había pasado!: “Vio y creyó” (Juan 20, 8), dice Juan el evangelista de sí mismo.

El Señor del Orden. Observando la posición de las vestiduras… llegaron a entender que lo que había ocurrido era algo sobrenatural (Juan 20, 6-7).

El Señor de la Verdad. ¿Por qué ninguno de sus seguidores esperaba que el Cristo resucitara? ¡El, siempre lo había dicho! Pero me da la impresión de que tampoco le creían cuando les comentó que iba a sufrir y a morir. Por eso el apóstol Juan termina su evangelio explicando el motivo que le había llevado a escribirlo: “el testimonio del discípulo que nos cuenta los hechos de Jesucristo, es un Testimonio de la Verdad” (vista y vivida por el). Pilato, el Prefecto romano, lo había dicho en aquella misma semana de Pasión: “ Que voy a hacer de Jesús, llamado el Cristo?... ¿qué voy a hacer yo con Él?”



Lluís Brull

dimarts, 20 de març de 2018

Diumenge de Rams - Passió del Senyor - 25 de març de 2018



El Diumenge de Rams recapitulem tot el camí quaresmal fins l’entrada a Jerusalem, inici del moment més intens i clarobscur de Jesús, la seva Passió, la seva Mort i la seva Resurrecció. En aquests quaranta dies hem anat avançant i preparant cada Diumenge aquest esdeveniment:la temptació del desert,la llum de la muntanya,el Temple que serà destruït i reconstruït en tres dies,l'amor de Déu Pare que lliura el Fill per salvar el món iel gra de blat que si no mor queda sol i no dóna fruit.El pas del goig de la rebuda de Jesúsa l’entrada de la ciutat de Jerusalem alscrits de condemna que el portaran a la mort, resumeix profundament el gran misteri salvífic que anem a celebrar: l'itinerari que condueix a la vida és el lliurament a la creu per amor; un amor més fort que la mort; un amor salvífic.

L’evangelista Marc destaca per sobre de tot l'absoluta i total solitud de Jesús: abandonat per tothom, pels seus deixebles, pels dirigents, pels que l’havien aclamat i, fins i tot, pels que anaven a patir la mateixa sort que Ell. El Jesús que ens descriu sant Marc s’entrega a la voluntat del Pare completament nu, de manera contraposada, com aquell jove (escena que només explica sant Marc) que seguia Jesús embolicat en un llençol i que quan van els guàrdies a detenir-lo, fuig despullat.

No se’ns presenta la comprensió divina que ens descriu sant Joan, tampoc la companyia de l’Església que comenta sant Lluc o la comprensió bíblica de sant Mateu. Sant Marc presenta a Jesús desolat, un Jesús que es recolza només en la promesa de Déu de no abandonar-lo, en la confiança plena, sense cap aval aparent: tots el deixen i el Pare calla. Les paraules "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat” ressonen més colpidores en aquesta versió que en cap altre.Érem nosaltres els que mereixíem aquest abandonament, aquest dolor intern. El que hauria d’haver estat el nostre càstig de solitud eterna, ho va pagar Ell,en la creu. La solitud, que recorre amargament les venes, corria per l'interior d'un Déu-home, el Déu que es va sentir abandonat i va haver de fer un gran crit que no s’ha oblidat mai . Aquest crit portava tota la càrrega d'un Déu que va incorporar sobre si mateix el pes del nostre abandó, de la nostra solitud, de la nostra separació i desconnexió de Déu.

Com descriuen els exegetes, en un ritme ternari molt ben pautat, sant Marc ens explica com en tres grups, els que passaven, els dirigents i els malfactors, el deixen; les hores passen també de tres en tres (tèrcia, sexta, nona) fins a una completa i inquietant foscor, i anomena a tres dones que contemplen l’escena des de lluny.Només un centurió, un pagà, algú fora de quadre en aquesta història divina de salvació, el  reconeix. I des d'allà, des d'aquesta completno-res, des d'aquest univers religiós fallit, explota, en el matí de Pasqua l'anunci inesperat de la Resurrecció.

Llegim la Passió segons sant Marc com escrita per algú que ha captat aquesta nota fonamental de la soledat absoluta de Jesús, que cap dels altres va rescatar amb semblant cruesa i visibilitat.


Anna Moya, o.v.

diumenge, 18 de març de 2018

Diumenge 5 de Quaresma - 18 de març de 2018


Jn 12, 20-33

A l’Evangeli sentim en diverses ocasions al llarg de l’any la paraula referida a seguir Jesús. Avui, sant Joan, la cita, com a resposta al desig dels que el volen veure, en el moment de l’entrada del Senyor a Jerusalem: Si algú em vol servir, que em segueixi; ara ho escoltem just a l’inici del camí cap a la seva Passió i mort, el camí de la Creu, com a preludi dela seva imminent glorificació, del seu aixecament per atreure tots cap a Ell, que és també el moment en què anuncia el judici d’aquest món.Qui em vulgui servir, que em segueixi i Allà on sóc jo és també el qui em serveix. En altre moment l’hem sentit dir: Qui em vulgui seguir, prengui la seva creu!. Ara no tenim cap dubte: Seguir-lo en aquest camí de la Creu on voluntàriament acceptà morir, és per tant abans que res l’acceptació de la mort, la mort del cos i, amb el cos, de tot el que ens lliga al món per mitjà deles seves eines, els sentits i el pensament.

Déu creà l’home de la pols de la terra i l’insuflà alè de vida, el féu doncs cos i ànima; un cos sense ànima o una ànima sense cos no és l’ésser humà. El lligam entre els dos és, per voluntat de Déu indissoluble. Tanmateix, Déu ha disposat que aquest lligam es dissolgui en un moment fixat per la seva Providència i desconegut per nosaltres. I ho disposà per la nostra salvació, a fi que allò que està prenyat de corrupció no rebi en herència la vida eterna. Encara que Ell no conegué la corrupció, ja que era sense pecat, i el seu cos quedà ‘com adormit’, la seva ànima se separà del seu cos i davallà als inferns a anunciar a tots els que sojornaven a les tombes la Redempció, i així proclamar definitivament el final del poder de la mort, la derrota de l’infern. Acceptar fer el camí que Ell féu, acceptar la creu, seguir-lo per servir-lo és, doncs, acceptar aquest decret diví, acceptar aquest trencament, que implica la corrupció de la carn i totes les seves realitzacions durant la vida a la terra, trencament que el Crist amb les paraules de la pregària a Getsemaní, féu palès el grau de patiment que implica, en quant homes, aquesta acceptació. També avui sentim com es contorba la voluntat humana del Crist: què diré, doncs: Pare, estalvia’m aquesta hora?

D’aquí aquest advertiment que ens sembla tan sever: Qui estima la seva vida[l’ànima, allò que ens manifesta com a éssers vius en aquest món] la perdrà; qui la odia[així, odia, diu el text en grec i en llatí]en aquest món, la guardarà per a la Vida eterna. Qui vol veure el Senyor? Qui el vol servir? La resposta afirmativa a aquestes preguntes és clau per poder entendre aquesta necessitat d’odiar la vida en aquest món.

D’entrada sembla molt més fàcil servir al Senyor que veure’l. Així començarem per allò que no ens posa tantes dificultats: Servir al Senyor! Recordo sant Cristòfol, el gegant que volia servir el senyor més poderós del món! I després de servir primer a un rei i després al diable, fou conduït, per la seva perseverança, a un servei en la major humilitat, deixant de banda les seves cabòries i oferint el que ell disposava, la seva força de gegant, perquè els viatgers travessessin un riu cabalós i no fossin arrossegats per l’aigua. Ens fem la mateixa pregunta que sant Cristòfol: Com servir al Senyor més poderós? Quines facultats tenim, en què i on podem posar-nos al seu servei? Cal però,primer, morir als nostres desigs d’aquest món. La riquesa, el poder o la fama que ens pot donar el servei als senyors del món, no satisfarà el desig d’un ànima neta, íntegra, que ha respost afirmativament a aquelles preguntes. Si estem vigilants com sant Cristòfol a atènyer el nostre desig, sempre descobrirem que hi ha algú més poderós a qui servir, i que les recompenses que rebem d’aquest món no ens poden fer oblidar el profund desig de servir al Senyor més poderós!

Doncs, com puc servir el Senyor? Ens diu l’Evangeli que ho he de fer des de l’acceptació de la creu, l’acceptació del necessari pas per la mort, que significa odiar –lluitar en contra de– aquells lligams que, a través dels sentits del cos i de la intel·ligència,he anat construint amb el món,en busca del que creia que em procuraria satisfacció, benestar o felicitat. No que m’abandoni i em deixi morir, no! sinó que posi l’objectiu de la meva vida en cooperar amb la seva obra; tota altra fita lliga l’ànima amb traves de ferro i, finalment, al moment en què se separi del cos, no sabrà ni com ni on viure, perquè totes les seves esperances hauran quedat lligades a aquell organisme que veurà descompondre’s i tornar a la terra. Mantenir aquells lligams priva la nostra ànima, d’heretar la Vida eterna.Quina vida eterna? Allà on sóc és també qui em serveix. La Vida amb Déu, la Vida en Crist: el Crist es anomenat també l’espai o el lloc dels vivents!

Acceptar el camí de la creu és justament servir el Crist, perquè servir-lo és posar-se al seu costat en l’obra de redempció de la que Ell és el Cap. Agafar la nostra creu voluntàriament fa que el Crist camini al nostre costat i, llavors, Ell portarà sempre el pes que a nosaltres ens aclapararia. Posar les nostres forces, les nostres capacitats, els nostres sentits i la nostra intel·ligència no en procurar-nos més felicitat i més benestar en aquest món, sinó posar-les al servei del Crist, això és estalviar l’ànima, la potència de vida amb què hem estat dotats, el do de Déu, la Vida! Qui sap pregar, que pregui, qui sap fer obres de misericòrdia que les faci, qui fa almoina, que en doni amb generositat, qui té cura del proïsme, qui visita els afligits, qui serveix a l’església, qui predica l’Evangeli, qui encoratja els tímids, qui aporta pau i concòrdia, qui amb l’exemple ensenya la humilitat i la paciència... Cadascú que posi en marxa les seves virtuts amb la mirada fixa en el camí de la Creu, en la dignitat que Déu ens donà quan ens va crear i que vol que acceptem plena i totalment i sense reserves per fer-nos participar de la Seva Vida, de l’Única Vida, la que Ell va crear, la Vida Eterna!
I un cop fet el judici d’aquest món i llançat a fora el dominador d’aquest món, un cop el Crist glorificat, un cop superada la nit més fosca –la meva ànima se sent contorbada, de la pregària de Getsemaní quan el Crist, el Fill de l’home, sentí tot l’abandonament de Déu–, aquest servei serà el que ens condueixi a dir:Faci’s la teva voluntat, i a les teves mans remeto el meu esperit! Complir aquest servei en i amb Crist sense dubte obre els ulls a veure Déu.

P. Josep


diumenge, 11 de març de 2018

Diumenge 4 de Quaresma - 11 de març de 2018


2Cr 36,14-16, 19-23; Salm 136; Ef 2,4-10; Jo 3,14-21.


Déu ja no és ell, ara només viu en i per els seus fills.

Pare nostre, que esteu en el cel:

... perquè li dolia de perdre el seu poble... (2Cr). El patiment del pare és que pateixin els seus fills. Són els sentiments, les entranyes del cor de Déu. L’amor de Déu més gran, més fort, que les nostres injustícies i violències.

... Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist... I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials..., és un do de Déu(Ef).Som fills, hereus en el Fill, amb la mateixa dignitat i condició; és la revelació que Déu ens fa. Que ell és pare, nosaltres fills (i germans).

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, ... que tinguin vida eterna (Jo).El Pare Déu ens ha posat Jesús com un referent, un paradigma, un mirall on mirem la nostra meta de realització i el seu amor.

Sempre Déu amor, amor immens.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

No és fruit d’unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n. Som obra seva: Ell ens ha creat en Jesucrist, per dedicar-nos a unes bones obres, ... perquè visquem practicant-les (Ef).Nova manera de ser i de viure..., en Crist, que és gràcia, do, amor, servei, perdó, pau, solidaritat...

«... també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna... (Jo).
És Jesús, el condemnat, el crucificat, d’on ens ve la salut, la salvació, de qui ens ve l’amor incondicional.
Nova humanitat centrada en Crist.
Vida eterna: allò que no passa, vida de veritat, que fa la persona; que ésser en Jesús.

Déu envià el seu fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell(Jo). Acció de Déu en favor de les persones: Déu és salvador, l’important és salvar cada persona, de la injustícia, la violència, del patiment..., l’important és la seva realització. I ho fa amb el compromís de la encarnació en la història.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... els qui viuen d’acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum... (Jo).L’amor de Déu, la seva paternitat,  ens interpel·la, ens qüestiona sobre quina és la nostra actitud davant la vida, les persones, la societat..., els germans i germanes, si estem a la recerca de la llum o de les tenebres, de l’amor o l’egoisme, la solidaritat o la indiferència...

Ens condemnem nosaltres mateixos, quan ens tanquem a l’amor, a la vida, als valors...; preferim la foscor, les obres de mort, en lloc de les que donen vida, a nosaltres i als altres.
Ens salva la fe en allò que creiem de més autèntic.

El camí ineludible del tracte personal amb les persones concretes, que és el camí de la caritat encarnada, personal, atenta, solidaria.


Mn. Miquel García Bailach

dijous, 1 de març de 2018

Diumenge 3 de Quaresma - 4 de març de 2018

Estimats lectors d’aquest full (blog),

la setmana passada ja llegíem al fragment de l’evangeli que vam comentar, com Jesús deia als seus deixebles que «no referissin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts» (Mc 9,9).

En el fragment de l’evangeli que comentem aquesta setmana (Jn 2,13-25), trobem una afirmació semblant per part de l’evangelista: «quan va ressuscitar d’entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.» (Jn 2, 22)

Per tant, la Pasqua, la Resurrecció de Crist és l’esdeveniment clau a partir del qual els primers cristians van rellegir tota la seva història amb Jesús, i avui, també ens toca fer-ho a nosaltres. No podem llegir la Paraula de Déu, sinó és il·luminada pel gran esdeveniment de la Pasqua que d’aquí a quatre setmanes celebrarem.

El fragment que comentem avui, ens mostra a Jesús al Temple, enfrontant-se a tots aquells que treuen profit econòmic del culte a Déu, mercaders, canvistes,... Perquè amb Crist el culte ha estat renovat. Amb la mort i resurrecció de Crist, ja no calen nous sacrificis: Crist és el darrer i definitiu sacrifici, Ell lliura la seva vida en ofrena pel perdó de tots els nostres pecats. Ara no cal entrar fins al Tabernacle del Temple per trobar-se amb Déu: Crist és un de nosaltres, i el trobem en el germà que pateix (Mt 25, 31ss), el trobem en la petita o gran comunitat aplegada en nom seu (Mt 18,20),... el trobem cada dia en el nostre camí, acompanyant-nos com als deixebles d’Emmaús (Lc 23, 13ss) mentre ens il·lumina i dóna sentit a allò que vivim.

Que aquesta Quaresma, no sigui un temps de ritus, sinó un temps de recerca de Déu, de trobada amb Déu en els germans i en la comunitat cristiana, per poder arribar a la Pasqua a punt per ser renovats per la Vida Nova que ens dóna el Ressuscitat.

Bona i santa setmana a tots,

Mn Josep Anton Clua, diaca

dimarts, 20 de febrer de 2018

Diumenge 2 de Quaresma - 25 de febrer de 2018


Mc 9, 2-10

La narració de "la transfiguració" de Jesús, segons l'Evangeli de Marc, ens situa en un escenari històricament molt familiar, ja que a l'Antic Testament la muntanya del Sinaí va ser el lloc de trobada entre Déu i l'home.
Jesús es fa acompanyar per tres apòstols: Pere, Jaume i Joan, que sense saber-ho es convertiran en testimoni fidedigne d'un dels moments clau de l'evangeli, la transfiguració que es produeix en Jesús per  revelar-nos la seva naturalesa divina.

Allà a la muntanya, immersos en un silenci contemplatiu, Jesús es transforma. Tot el seu ésser es revesteix d'una metamorfosi que endinsarà els ulls dels apòstols en una mirada il·luminada pels ulls de la fe. Observen Jesús fulgurant, "el seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així". És el moment que ens mostra la transcendència de Jesús, i els apòstols fan experiència d'un fet que s'escapa a la seva comprensió, un fet que els supera, perquè prenen consciència que aquesta blancor només pot ser obra de les mans del creador.

Jesús apareix en mig de dos grans profetes de l'Antic Testament que representen el passat i que van rebre la revelació de Déu: Elies, el gran  profeta que anunciava la vinguda del messies, i Moisès, el mestre de la llei que va alliberar el poble d'Israel. Al mateix temps, els apòstols Pere, Jaume i Joan representen el moment present, l'aquí i l'ara, per això a ells no se'ls hi acudeix res més  que dir: "Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies". Però, paradoxalment, el relat ens mostra com Jesús és el futur en el qual es culmina el present i el passat, perquè Jesús és "el messies" que havia estat anunciat, i al mateix temps és "el salvador" que ha vingut ara per alliberar-nos, per sempre, dels nostres pecats.

Finalment, se sent la véu de Déu que diu: "Aquest és el meu fill, el meu estimat; escolteu-lo". Sí. escolteu Jesús, obriu el vostre cor a la  Paraula del Fill estimat perquè ell és el Verb que s'ha fet carn. I "mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va demanar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts". Aquest silenci que demana Jesús, aquest silenci messiànic, és imprescindible en aquell moment perquè  no vol confondre ningú, sap que encara no estan preparats per entendre el que esdevindrà la seva passió, mort i resurrecció. Perquè serà en el moment de la resurrecció quan comprendran tot el que a la muntanya els hi ha estat revelat.


Paqui Rodríguez Báñez

diumenge, 18 de febrer de 2018

Diumenge 1 de Quaresma - 18 de febrer de 2018


Gn 9, 8-15
En aquest text del Gènesi veiem com Déu pren l’iniciativa i, després del diluvi, fa un pacte amb els homes, però no només amb els homes sinó també amb la natura, la qual hem de cuidar i salvaguardar, perquè no és patrimoni de ningú, sinó de tots els homes. Qui diu natura diu també recursos naturals. Alguns homes no tenen el necessari per a viure perquè altres malbaraten el que no els hi correspon.
Tinc cura dels demès? Tinc cura del medi ambient? Sóc conscient que la terra pertany a les generacions venidores? Què faig per cuidar-la?
El text també ens fa una comparació entre les aigües del diluvi i les del baptisme, que renova i regenera.
Àdhuc els quaranta dies del diluvi ens remeten als quanta dies que Jesús passà al desert i als quaranta dies de la quaresma que acaben d’encetar. Una nova oportunitat per acostar-nos  més al nostre creador i salvador.
1Pe 3, 18-22
Crist patí d’una vegada per sempre. No hi ha cap altre sacrifici que el sacrifici de la creu i l’Eucaristia que Jesús ens va demana fer en “memorial” seu.
Crist és el just que patí per fer justos els injustos (o sigui al homes, a cadascú de nosaltres).
El seu cos, la seva humanitat morí a la creu, però no la seva divinitat. Ha dut la seva “proclama”, el seu evangeli, la seva bona nova als esperits empresonats (als injustos d’altres temps, passats, presents, futurs ???, només Déu ho sap!).
Les aigües del diluvi prefiguren el baptisme: compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciència. Però això no ho podem aconseguir per les nostres forces sinó que necessitem l’ajut de Déu que se’ns ha manifestat en la Resurrecció de Jesucrist, qui és a la dreta de Déu Pare, al Cel i a qui tots els estols celestials estan sotmesos.

Mc 1, 12-15
L’Esperit empeny Jesús cap al desert, lloc de trobada amb Déu.
Els 40 dies al desert com a símbol de temps de contacte íntim amb Déu Pare abans de començar la seva missió.
El número 40 té també un significat d’espera confiada com pot ser el de la quarantena mèdica, la quarantena de la dona després d’infantar un fill o el de les 40 setmanes de gestació que culminen en una nova vida.
Així podríem entendre aquests 40 dies de Jesús al desert com un temps de trobada intensa amb Déu Pare per a preparar el seu ministeri, la predicació de la bona nova de la presencia del Regne de Déu a la terra.
Jesús és temptat per Satanàs, com a home; encara que com a Déu és assistit pels àngels (com també ho serà a Getsemaní).
Després Jesús anà a Galilea, a predicar entre els seus, entre els més propers, entre aquells que el coneixien. Allà declara la proximitat del Regne de Déu i convida a convertir els nostres cors i creure en Ell i en el seu evangeli, que no és altra cosa que la instauració del Regne de Déu a la terra.

Acabem de començar la Quaresma, mirem en aquest temps d’acostar-nos més a Jesús. Els mitjans cadascú els trobarà. L’Església ens convida a fer dejuni i abstinència, també a augmentar el nostre temps d’oració o lectura dels Evangelis o la Bíblia, a practicar les obres de misericòrdia i estar més pendent dels germans, a fer almoina i, per què no?, a contemplar i cuidar la natura, obra i reflex de l’amor de Déu.

 Mª Angustias Rodríguez

dimarts, 6 de febrer de 2018

Diumenge 6 de durant l'any - 11 de febrer de 2018


Mc 1,40-45

En aquest relat trobem tres verbs importants: trobar, tocà i quedà pur
Jesús atenent a aquest leprós revela un nou rostre de Déu. La lepra era una malaltia que suposava l’exclusió social, la persona havia de viure allunyat dels seus. Jesús es mostra compassiu davant la situació i li dona la integritat com a persona i el torna a la comunitat.
El leprós també va transgredir les normes de la religió per acostar-se a Jesús; revela al mateix temps la fe que tenia posada en Jesús.
En aquell temps els leprosos eren persones totalment excloses de la societat, no podien participar en res. Si qualsevol persona els tocava quedaven impurs davant les autoritats religioses i davant la llei de l’època. Els leprosos estaven condemnats a la soledat marcada per la societat i la religió. En aquella època havia una manca de medicaments i la por al contagi i la necessitat de defensar la vida de la comunitat, obligava a què aquestes persones haguessin d’estar aïllades.
Quan la persona es curava necessitava un document on constés que estava curat, igual que avui dia un certificat mèdic i Jesús li demana que vagi a buscar el document.
Jesús desconcerta amb la prohibició de comunicar a cap persona la curació del malalt, d’una manera severa. Malgrat la persona és incapaç de callar i ho va proclamant per tot arreu. El fet de fer pública la curació impedeix que Jesús pugui entrar públicament en els poblats i ciutats, havia d’anar pels voltants. Marc mostra que el poble no l’important les normes oficials que tenien, ja que de tot arreu arribaven persones on ell hi era per trobar-lo i ser curats.
Jesús no és un messies espectacular que vulgui que tothom el segueixi a base de signes meravellosos.
En aquest text la lepra està representat qualsevol tipus de problema en la vida de cada persona, amb el que es pot portar poc o molt de temps, i al caure de genolls és quan finalment toquem fons i només trobem la resposta quan ens posem en mans del Senyor, acceptant la seva voluntat i dir: «Si vols, em pots purificar.»


Mª Pilar Lozano Ferrer

divendres, 2 de febrer de 2018

Diumenge 5 de durant l'any - 4 de febrer


Lectura de l’evangeli segons Sant Marc

En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n’anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula. Al vespre, quan el sol s’havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era. De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant.» Ell els digué: «Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió.» I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.

Introducció
Cal dir que en aquella època es creia que la malaltia era un càstig diví pels pecats comesos (malalts) o era per un mal esperit que havia entrat en el cos de la persona (endemoniat). D’aquí que l’Evangeli ens digui queAl vespre, quan el sol ja s’havia post li portaren tots els malalts i endimoniats. Perquè al vespre, quan el sol ja s’ha post? Per dos motius: Recordem que encara som en el dissabte, festa sagrada que no es podia fer cap feina i en segon lloc, un malalt era un marginat, i perquè la gent no els veiés, ni sapiguèssin estaven malalts anaven de nit; eren gent que se sentien com Job a la primera lectura: de la meva vida ja no hi queda fil, els meus ulls no tornaran a veure la felicitat. Quina és l’actitud de Jesús i per tant de Déu?. Jesús -el Fill de Déu- trenca amb un doble precepte sagrat: el del dissabte i el de toca un malalt, perquè  en Ell es fa realitat –carn- el que hem pregat en el salm responsorial d’avui: El Senyor conforta els cors desfets i embena les ferides.. sosté els desvalguts.

Van anar a casa de la sogra de Pere era al llit, amb febre
Jesús va amb els deixebles “a casa”, una prefiguració de la futura Església, on hi ha la sogra de Pere, per tant una mostra que havia estat o era casat, aquesta és al llit amb febre. El fet de ser cristians, de ser persones d’Església no ens impedeix que a vegades tinguem febre: La febre de la por, de l’enemistat, de les riqueses, de l’enveja, del desànim,...que “ens postren” al nostre llit i l’únic que en pot ajudar a recomençar, a “aixecar-nos” és Jesús i el seu Evangeli (Bona Notícia).  

-Li va donar la mà i la va fer aixecar
Un detall molt bonic de Jesús, Ell s’apropa, i la toca (a una dona i a més malalta!), Déu és llibertat absoluta i amor absolut, per tant mai pot discriminar ningú. I nosaltres que hem fet l’experiència personal de sentir-nos tocats i aixecats per Jesús i alhora com a deixebles -com a Església- hauríem de fer nostres les actituds de Jesús: donar ànims, caliu, estimació,...

Es posa a servir
La sogra de Pere guarida pot de nou estar capacitada per a ser deixeble “servint” a Jesús i als altres deixebles en ajudar a anunciar l’Evangeli. Es tracta com ens ha dit Sant Pau: que l’Evangeli no és converteixi en cosa costosa: Hi han moltes maneres de fer costós l’Evangeli. Ideologies, actituds puristes, marginadores. La tasca de difondre l’Evangeli cal que sigui sempre alliberadora de qualsevol mal.

Jesús s’aixecà de matí i se’n anà a pregar
L’alliberació no és fruit solament de l’acció sinó també de la pregària, tal com resem en el Pare Nostre i fixem-nos que la pregària a Jesús no el fa volar al setè cel sinó recomençar: Anem a d’altres llocs que hi predicaré, aquesta és la meva missió.

Final
Demanem en aquesta Eucaristia que fem nostres en les nostres vides les paraules de Sant Pau: Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui.

fixem-nos que la pregària a Jesús no el fa volar al setè cel sinó recomençar: Anem a d’altres llocs que hi predicaré, aquesta és la meva missió.

Final
Demanem en aquesta Eucaristia que fem nostres en les nostres vides les paraules de Sant Pau: Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui.

 Mn. Josep Ramon Ruiz

diumenge, 28 de gener de 2018

Diumenge 4 de durant l'any - 28 de gener de 2018


Evangeli de Marc  1,  21 - 28

Jesús, Fill de Déu i Senyor nostre, arrenca l'acció del seu ministeri tot just acabat l'acte del bateig en la seva persona oficiat per Joan el Baptista. I aquí comença la crida als primers deixebles per a formar part del grup escollit, especial, que farà que l'acompanyi fins als seus darrers dies sobre la terra i, fins i tot, però no tots els del grup, a la tan amarga experiència de la mort, i mort en una creu... Simó, Andreu, Jaume i Joan. Són els prmers a ser incorporats al seu grup d'homes que havien d'anunciar la bona nova de la salvació ens Crist. Amb aquests quatre, els qui foren pescadors i, juntament amb ells, els altres que més tard s'hi afegiran, es disposa a dur a terme la missió encomanada per Déu Pare, aquella missió ja establerta des d'abans de la fundació del món per a la salvació dels creients en el seu fill Jesús.

Jesús va a Cafarnaüm amb els primers deixebles, i no triga gens a presentar-se com a mestre, a anunciar que el Regne de Déu s'ha fet present, que s'ha acostat al poble... Ens ensenya que el seu lloc preferit per idoni sempre és la sinagoga, i a Jerusalem el temple, és clar! Aquests són els indrets on la Sagrada Escriptura, la Paraula de Déu, és ensenyada per mitjà de la lectura i de l'estudi. Aquí té el primer enfrontament amb Satanàs en la persona d'un home que està posseït per un esperit immund. Però, no oblidem tampoc que la casa de Déu, aquí a la Terra, de vegades pot esdevenir "residència" del Diable quan els qui l'ocupen no són tan fidels al Senyor com cal. En aquest cas que ens mostra l'Evangeli veiem que gràcies a la presència i la intervenció de Jesús, aquell ésser dolent és expulsat del cos del pobre home, i aquest és alliberat del poder del Maligne.

Satanàs té especial interès a fer caure els creients en actes que són contraris a la voluntat de Déu. A la Sagrada Escriptura, però, trobem paraules de gran consol i de fortalesa per a resistir el Diable davant les seves estratègies i temptacions. I tant que sí! No hem d'oblidar que qui vetlla per nosaltres, els creients, és l'Esperit Sant, que és el testimoni enviat per Déu als qui l'obeeixen. (Fets dels Apòstols 5, 32). Fem memòria del text de l'epístola de Jaume, quan diu: "... sotmeteu-vos a Déu. Resistiu al diable, i fugirà lluny de vosaltres." Jaume 4, 7. Cal, doncs, tenir present tots els textos que ens parlen de  la lluita contra el nostre principal enemic. L'apòstol Pere, principalment, n'era molt conscient d'aquesta realitat quotidiana. I diem que és una realitat diària perquè a cada pas ens hi trobem.  Fem, doncs, una darrera mirada a la primera carta de l'apòstol Pere, cap. 5, v. 8:  "Sigueu sobris, vetlleu! El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir."

Posem atenció en com n'és d'important l'actitud de vetllar, per tal que no siguem creients dormilegues en la nostra relació amb el Senyor. Jesús va haver de despertar els seus deixebles a l'hort de Getsemaní, quan s'estaven produint esdeveniments tant dramàtics com la detenció imminent i crucifixió del Mestre. I els va haver de despertar, i dir-los: "Així, doncs, ¿no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi?  Mateu 26, 40.


Manel Alonso Figueres

Diumenge 3 de durant l'any - 21 de gener de 2018

Marc 1:14-20
Avui Marc ens parla del seguiment a Jesús. Hem de senyalar que és una crida personal, una invitació de Jesús a fer via amb ell. No és una invitació per unir-se a una causa o per acceptar una filosofia o canviar de religió. Seguir a Jesús és molt més profund i transformador, implica canviar, per la gràcia de Déu, d'una forma de pensar, d'estar i sentir. Per tant, nosaltres com aquells deixebles, hem de deixar de fer el que estem fent per seguir al costat de Jesús. Aquest “deixar” pot ser literal per alguns (sacerdots, missioners, laics treballant al tercer món…), però per a la majoria de nosaltres aquest “deixar” és una invitació radical per a viure ,en el nostre context personal, un estil de vida totalment diferent que es nodreix dels valors del regne de Déu i d´aquesta forma ser llum i sal per els demés. És per això, que les nostres comunitats de fe estan formades per homes i dones que han decidit caminar junts plegats seguint a Jesús. Però hem de ser realistes i deixar d'un costat l'idealisme paralitzant, seguir a Jesús implica moltes vegades la renúncia personal i en alguns casos la pròpia vida. Que el nostre Déu ens ajudi a viure vides transformades per l'Esperit de Déu. Amén.

Germán López-Cortacans
Església Evangelica Catalunya





dilluns, 15 de gener de 2018

Diumenge 2 de durant l'any - 14 de gener de 2018


1S 3,3b-10.19; Salm 39; 1Co 6,13b-15a.17-20; Jo 1,35-42.


Trobar-nos amb Jesús i, coneixent-lo, ens quedem amb ell.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Ara, Déu, el trobem en Jesús de Natzaret: «Mireu l’anyell de Déu». «Rabí..., on us allotgeu?... Veniu i ho veureu». «Hem trobat el Messies» (Jo). Avui, l’encontre és amb Jesús. Jesús, el Crist, és la nostra vocació, per ell Déu ens crida a ser fills, hereus de tots els seus béns, materials i espirituals, que és la nostra vida digna, expressada, viscuda en tots els seus aspectes, facetes i dimensions, materials i espirituals. Estar amb Jesús, trobar-nos amb ell..., això és el que ho canvia tot, canvia la vida, la manera de pensar i fer; és la revolució de l’Amor.

Un descobriment de Jesús progressiu, una conversió que es va realitzant a mida que se’l vas tractant i coneixent, i vivint amb ell... «... Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra» (Jo). I Jesús ja configura la vida.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... no sabia reconèixer el Senyor... (1S). Discernir els signes del temps, esbrinar la voluntat de Déu, implica totes les facultats personals d’anàlisi, sensibilitat humana, atenció, enteniment...; tot l’ésser hi està implicat.

«Parleu, que el vostre servent us escolta» (1S). Una actitud disponible i un esperit obert, inquiet i curiós per descobrir la veritat de la vida i la mort, sensible a la bellesa i els valors humans, pel sentit de la vida, per l’autenticitat de les relacions humanes..., ens faran sentir la veu de Déu, la seva presència propera.

«... Déu meu, vull fer la vostra voluntat, guardo la vostra llei al fons del cor» (Sl). La resposta només pot ser una resposta personal que neix de l’ésser profund de cadascú, l’opció fonamental que dóna sentit a tot el viure personal.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? El qui s’uneix al Senyor forma amb ell un sol esperit (1Co). El cos no és la presó de l’ànima i tampoc la única realitat del nostre jo, hi ha més facetes i dimensions..., tampoc un ídol que ens esclavitza...; és una realitat indispensable que forma part de nosaltres mateixos, no podem ser d’altra manera que no sigui en un cos. Jesús també es fa cos en el misteri de l’encarnació: “la Paraula es va fer carn...” (Jo 1) (encarnat, crucificat, ressuscitat...), i la seva carn és solidaritat amb la nostra. Per la seva humanitat ens apropem a ell i llavors som agafats pel seu Esperit d’Amor.

¿No sabeu que els vostres cossos són santuari de l’Esperit Sant...?. El cos és el llenguatge de l’Esperit, del Regne de Déu expressat en l’espai i el temps; al final el cos és la traducció de la fe, i de l’amor... ¿No sabeu que no sou vostres? (1Co). Estem fets per estimar i ser estimats; no ens realitzem en la soledat. El que som és per compartir, per enriquir els altres, per enriquir-nos del que el altres són; som un “ésser per als altres”.

Els propòsits, sinó passen per la carn, la contingència de la realitat concreta, no són vertaders ideals.

Mn. Miquel García Bailach


diumenge, 7 de gener de 2018

Baptisme del Senyor - 7 de gener de 2018


Is 42,1-4.6-7; Salm 28; Ac 10,34-38; Mc 1,7-11.

Déu..., com l’aigua...

Pare nostre, que esteu en el cel:

... Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui.... (Ac). Déu-Pare és sempre pare de tots, per qui cap fill és menystingut.
Ens hauríem d’acostumar a pensar en plural per viure la fraternitat; la seva ja no és una salvació per a una resta escollida, ara tota la humanitat és cridada a la llibertat, a la vida, a estrenar temps nous, els de l’amor.

... quan sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut» (Mc). Déu-Família, imatge trinitària. Déu identificat, expressat, en el Fill per l’Esperit que és Amor; prop del Pare trobem l’Esperit i el Fill; i ara, un Déu abocat fora de sí per arribar a tots; és l’Amor que ens arriba. Déu-Família, novament generador de vida, ara redemptor, restaurador de la vida malmesa, com allà amb Noé; també ara cal fer una creació nova, una terra sense cap mal, recent estrenada, calen nous temps de pau, també avui cal un altre Colom que sigui anunci de Vida: és l’Esperit que suscita nous brots de vida, de Vida (Gn 7-9).

Sigui santificat el vostre nom.

Doneu al Senyor, fills de Déu, doneu al Senyor glòria i honor... (Sl). Gratitud al Pare per la seva paternitat constant i generadora de fraternitat. Es dóna alegria als pares amb el creixement i la fraternitat del fills.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

«Aquí teniu el meu servent... He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions..., i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar las vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca» (Is). És la missió de Jesús, el sentit del seu messianisme: és la vida de Déu convertida en promoció humana i alliberament integral; i és la missió que continua, repte per a totes les generacions; és el compromís permanent amb tots els valors humans.

El Senyor té el soli en les aigües diluvials, i seu el Senyor, rei per sempre (Sl). Encara avui les aigües del diluvi, que fan la terra nova; la vida ens ve de l’aigua; Déu, i el seu Regne, arriben de l’aigua del Baptisme: que és una manera de ser i de viure, com Jesús Fill i Germà; Déu ens parla, s’expressa i ens crida, per l’aigua ara del Baptisme; tornem al Baptisme, tornem a la font.
Un aigua del Baptisme que també purifica, renta, vivifica, regenera, fèrtil, i aigua que apaga les sets...; que actua de dins a fora, des dels cors fins a les estructures socials i humanes.

«... Parlo de Jesús de Nazaret. Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder. Com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell» (Ac). Jesús rei, activista de la voluntat de Déu, salvador compromès amb tots els patiments humans, a qui cap li és estrany: aquest és el seu govern, la seva acció, el seu regnat.

«...ell us batejarà amb l’Esperit Sant» (Mc). El bateig d’aigua perdona els pecats; el bateig de l’Esperit, en positiu, introdueix a la vida de Déu, al sentir de Jesús, uneix íntimament al ser i al fer de Jesús; el batejat resta associat a Jesús per morir i ressuscitar amb ell, i introduït a la dinàmica del Regne de Déu; el bateig és creació nova, buf nou en el fang, com allà a l’inici (Gn 2,7).

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

La veu del Senyor es fa sentir sobre les aigües, ve el Senyor sobre les aigües del Jordà... (Sl). La veu de Déu es fa sentir ara al Jordà, com en altre temps allà al Mar Roig: la seva voluntat expressada en la vida, les paraules i gestos de Jesús, altre Moisès; submergim-nos en aquestes aigües per sortir de tota esclavitud i entrar en una terra de llibertat (Ex 13ss).

El Baptisme és una manera de viure, un estil de vida, un itinerari per recórrer la vida.


Mn. Miquel García Bailach