dissabte, 8 de desembre de 2018

Diumenge 2 d'Advent - 9 de desembre de 2018



Un mensaje de esperanza, para hoy, de parte de Dios

Texto: Evangelio de Lucas, cap. 3,1-6.
1 El año quince del reinado del emperador Tiberio, siendo Poncio Pilato gobernador de Judea, Herodes virrey de Galilea; su hermano Filipo, virrey de Iturea y Traconítida, y Lisanio, virrey de Abilene, 2 bajo el sumo sacerdocio de Anas y Caifas, le llegó un mensaje de Dios a Juan, hijo de Zacarías, en el desierto.
3 Recorrió entonces toda la región del Jordán proclamando un bautismo, en señal de arrepentimiento, para el perdón de los pecados, 4 como está escrito en el libro del profeta Isaías:
Una voz grita desde el desierto: Prepárenle el camino al Señor, enderecen sus senderos; 5 que los valles se rellenen, que los montes y colinas se abajen; que lo torcido se enderece, lo accidentado se iguale. 6 Y todos verán la salvación de Dios. (Is 40,3-5)

Nos adentramos a este segundo domingo de adviento, reflexionando sobre un texto del evangelista Lucas. En el capítulo 3 se nos habla de Juan bautista y los antecedentes del ministerio público de Jesús. Esta Escritura es muy interesante porque nos ofrece tres claves para entender la naturaleza del mensaje del evangelio. Ya hemos dado una pista en el título del comentario. Pero vamos a desarrollar esta idea un poco más a continuación.

En primer lugar, Lucas nos dice que el mensaje del evangelio se enmarca en un tiempo, en una época. El evangelio, en cuanto palabra de salvación, siempre está ubicado en una realidad histórica. Las palabras del evangelio, para ser mensaje de salvación, tienen que responder a la realidad concreta de las personas que las escuchan. Lucas nos habla de una época concreta. El momento en que mandaban Tiberio, Poncio Pilato, Herodes, Filipo, Anás y Caifás. Así como el mansaje transmitido en ese momento fue relevante para aquella época, debemos intentar contextualizar y actualizar nuestra predicación. No podemos predicar las mismas frases o compartir los mismos conceptos que hace quinientos o mil años. No se predicará de la misma forma en una favela brasileña, una aldea africana o una ciudad europea. La necesidad de Dios de Dios es la misma. Pero el contexto es diferente. Y nosotros, como comunicadores de un mensaje vital, debemos tener muy presente la necesidad de compartir este mensaje de forma que sea histórica y culturalmente relevante.

En segundo lugar, este texto nos dice que el evangelio es palabra de Dios que “viene al ser humano”: lit. “le llegó un mensaje de Dios a Juan”. Y este punto es importante porque nuestro mensaje, aunque esté contextualmente adaptado a los oídos de los hombres y mujeres de hoy (y de aquí), no es nuestro. Es un mensaje que hemos recibido de parte de Dios para encarnarlo y compartirlo con las personas. Esto implica humildad (no nos predicamos a nosotros mismos) e implica responsabilidad (es el mensaje más importante que la gente necesita escuchar). En este tiempo de preparación para la navidad, debemos hacer hincapié en transmitir este mensaje que hemos recibido y que la gente necesita oír y comprender.

En tercer y último lugar, el evangelio de Dios, siempre es una palabra retadora (que nos interpela) y esperanzadora, que nos motiva y fortalece a seguir adelante: “todos verán la salvación de Dios” (v. 6). Los creyentes, en muchas ocasiones, hemos usado la Biblia como “arma arrojadiza” contra los que piensan, creen o viven diferente. Pero el texto de esta semana nos recuerda que el evangelio siempre es una palabra de alegría y de esperanza (buena nueva). El Dios del que predicamos no es un extraño ser enfadado con la humanidad y deseoso de castigarnos. Dios, el Padre de Jesús, desea ser nuestro Padre y nos invita a experimentar la vida desde el amor, la alegría y la esperanza. Estoy convencido que, si los creyentes vivimos este mensaje de alegría y esperanza (sobre todo estas fechas tan señaladas), aquellos que nos escuchar (y que pueden estar “lejos”), se acercarán a Dios y verán y experimentarán la salvación.    

Pastor Nelson Araujo

dilluns, 3 de desembre de 2018

Diumenge 1 d'Advent - 2 de desembre de 2018



Je 33,14-16; Salm 24; 1Tes 3,12-4,2; Lc 21,25-28.34-36.


El Regne de Déu de pau, amor, justícia i de vida ve, ve sempre, està venint fa temps.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Que el Senyor faci créixer fins a vessar l'amor que us teniu els uns als altres i a tothom... (1Te). Quan diem Déu estem dient Pare; aquell qui és generador de vida ho és també de fraternitat, i ens obre els ulls  a la realitat que ens envolta i ens fa crítics, i compromesos. L’amor és la resposta a l’esperança.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

...un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat... "El-Senyor-és-el-nostre-bé" (Je). És Jesús que ve..., ensenya el camí d’encarnació, de compromís, de solidaritat...

Llavors veuran venir el Fill de l'home sobre un núvol amb gran poder i amb una gran majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats (Lc). Quan es fan presents la paraula i els gestos de Jesús, arriba l’alliberament de les persones, arriba la dignitat humana. Jesús, príncep de la pau, porta el Regne de Déu al malalt, al pecador, al crucificat...

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món... (Lc). Descripció del present, de tantes crisis del nostre món d’avui; sembla que el món s’acabi. Quan diem: “Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel” (Mt 6,10) expressem el nostre desig d’un món més solidari i d’una societat més justa, que és també la voluntat del Déu-Pare que vol la fraternitat dels fills en temps de crisi i sempre.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

«Estigueu atents sobre vosaltres: que l'excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor» (Lc). Ens movem entre els qui passen necessitat i els qui tenen massa. Una denúncia als satisfets en una crisi que no s’acaba mai per a tants germans.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

«Estigueu atents sobre vosaltres: que l'excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor. Alimentem l’esperança, per no quedar presoners de cap crisi, de cap retallada; cal novament avivar l’esperança del pa que saciarà els desitjos d’educació, i salut, i vivenda, i vida digna..., i vida alliberada de tot mal i de la mort. Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l'home» (Lc). No hi ha lloc per a la desesperança, ni per al conformisme, ni la resignació davant les dificultats presents. És temps per a la dignitat humana. Sense el temor i amb l’esperança que susciten creativitat i noves respostes.

L’esperança dels necessitats es torna solidaritat dels qui encara senten el cor.


Mn. Miquel García Bailach

dimarts, 27 de novembre de 2018

3ª Setmana de la Bíblia (del 26 de novembre al 2 de desembre)



La Paraula és molt a prop teu, Deuteronomi 30, 14

El cristianisme considera el text bíblic com un do diví, un regal on l’ésser humà ha sigut convidat per Déu a participar de la seva revelació. En les paraules del text trobem un desig de comunicació, però sobre tot un espai de diàleg, aquell lloc on Déu, a través del seu Esperit, vol relacionar-se amb les seves criatures, és aleshores quan parlem de la Paraula amb majúscules, una que ens confronta, que ens consola, que ens dóna forces per seguir les passes de Jesús.
I és que, a la fi, la Paraula de Déu no és solament mot, sinó acció a les nostres vides. Déu es va definir a sí mateix en Jesús, el seu Fill, i des d’aquesta Paraula dita en mig de la nostra realitat és que podem abraçar en els mots de la paraula l’amor i la misericòrdia que se’ns volen oferir.
I com ens recorda el lema d’aquest any aquesta Paraula viva i transformadora no és lluny de nosaltres, no s’amaga de les nostres preocupacions o patiments, ni dóna l’esquena a les nostres preguntes o dubtes, en ella podem celebrar l’alegria i plorar en la tristesa, perquè ella ha sigut dita en mig de la realitat humana i des de la veritable humanitat del qui és verb de Déu.
Acostar-nos a la Paraula de Déu és molt més que apropar-nos a un recull de texts, perquè la profunditat d’aquesta relació que el Senyor vol tenir amb nosaltres la trobem en la veritat de que ell ha volgut parlar-nos en un idioma que tots puguem entendre, en l’idioma de ser i viure entre nosaltres. I aquesta proximitat divina la podem viure en la lectura i la pregària, la podem gaudir en la inspiració del seu Esperit que bufa dins nostre.
No és lluny la Paraula que Déu va dir, és aquí i ara en l’Esperit del Ressuscitat, que segueix volent parlar amb nosaltres, i per això, quan ens acostem a les paraules de les nostres bíblies també ens apropen a la Paraula eficaç que, malgrat el pas del temps, segueix dient-nos i segueix parlant-nos, des de la profunda bondat del nostre Déu, que no vol deixar de comunicar-se amb nosaltres.

Pra Marta López Ballalta



La Paraula és molt a prop teu, Deuteronomi 30, 14


Dilluns passat vam tenir a la rectoria de la parròquia de Sant Pere de Gavà, una celebració ecumènica de la Paraula entorn del lema d’aquest any de la Setmana de la Bíblia i que encapçala com a títol, tant el comentari de la Pra Marta López com el meu. Cristians evangèlics i catòlics vam reflexionar i pregar junts amb aquest verset del llibre del Deuteromi. També, però, vam afegir en aquesta reflexió un altre text, que vam considerar adient: Ac 8, 26-40.
En aquests versets del llibre dels Fets dels Apòstols, es va posar en “evidència” el contrast de la figura de Simó, que diu en aquest text de Lluc que practicava la màgia, amb l’eunuc etíop. Aquest primer pretenia apoderar-se de l’Esperit Sant en benefici propi: “Doneu-me també a mi aquest poder perquè tothom a qui jo imposi les mans rebi l’Esperit Sant” (Ac 8, 19). A través dels diners pensava aconseguir aquest favor. Pere el va reprendre severament.
Quina diferència amb l’eunuc etíop, “alt funcionari i tresorer major de la candance...” llegint uns versets del profeta Isaïes, que feien referència al cant quart del servent del Senyor, quan amb actitud humil demana a Felip (un dels set diaques), que li ensenyi de qui parla aquest text: “I com puc entendre-ho, si ningú no m’hi ajuda?” (Ac 8, 31). En l’eunuc sí es va revelar a través de Felip la Paraula, tal com diu el verset 14, complet, del Deuteronomi: “La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la” És a través de Felip que l’acció de l’Esperit arriba al cor de l’etíop, perquè no està tancat, sinó obert amb docilitat. D’aquesta experiència amb la Paraula, surt convertit i batejat: “Aquí hi ha aigua. Què em priva de ser batejat?”
“T’enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho” (Mt 11, 25-26). Aquesta pregària de Jesús, lloant la humilitat i la senzillesa com a camí d’accés al Regne de Déu, ens interpel.la. La Paraula és una atenció constant, amorosa, misericordiosa, que anhela la salvació integral de tota persona humana. Ens crida a una conversió sincera i a viure la comunió i l’amor fratern. Quina joia poder compartir i pregar junts amb la Paraula del Senyor, amb els germans de les diferents confessions cristianes (evangèlics i ortodoxos)!
Agraeixo de tot cor a la Pra Marta López haver acceptat compartir en aquest breu espai del blog, aquesta reflexió compartida, a partir del lema d’aquest any. I no puc acabar sense tenir un record especial per en Javier Velasco, Biblista, que ens va deixar fa unes setmanes i que va ser ell qui va escollir, justament, aquest verset bíblic. Com ell sempre em deia fraternalment: “Una abraçada ben forta”.

Mn. Xavier Artigas DP




dilluns, 19 de novembre de 2018

Diumenge 33 de durant l'any - 18 de novembre de 2018



                                 LA VENIDA DEL HIJO DEL HOMBRE

                                        ( Marcos  13  :  24  a  37)


 Cuando estamos mirando montañas a lo lejos, los “picos” nos parecen juntos y cercanos; la realidad nos dice que, entre ellos, hay considerables distancias. Posiblemente sea de esta manera cómo hemos de meditar aquel gran discurso de Cristo que relata Marcos (junto a Mateo y Lucas).
 Empezó el Señor explicándoles acerca de la llegada de muchos “falsos Mesías”. Cuantísimos han actuado haciéndose pasar por “Cristos” y “Redentores”; normalmente gurús de nuevas sectas. Satanás es capaz de cualquier cosa con tal de ir diezmando la verdad.
 “Guerras y rumores de guerras”...(Mateo 24 :6). Las guerras,los desastres de la naturaleza, la apostasía, los falsos profetas y la traición,etc...son sólo el comienzo de lo que los creyentes podemos esperar de este mundo. Y, a pesar de estas circunstancias, que nos pueden envolver en mayor o menor grado, los cristianos debemos permanecer fieles y llevar las Buenas Nuevas a todas las naciones (Mateo 24:13 y 14). Es más...este Evangelio...a todo el mundo!...a todas las naciones!..”.entonces vendrá el fin”. Es el único indicativo que el Señor nos dejó escrito:  ¿amamos su Regreso?...pues...llevemos el Evangelio hasta el último rincón, porque entonces vendrá el fin.
 La “abominación desoladora” dijo Mateo (24:15). Que, como bien indica el Señor, es una frase del profeta Daniel (Daniel 11:31). La mayoría cree que aquélla profecía fué cumplida en el año 168 a.C. Cuando Antíoco Epifanes sacrificó un cerdo sobre el santo altar del Templo de Jerusalem. Pero parece que Jesús se estuviese refiriendo al cerco de los soldados romanos que iba a ocurrir el el año 70 d.C. (Lucas 21:20). Días que el Señor describe como de gran angustia y tribulación. Josefo, el historiador, llegó a decir de la ciudad destruida, que parecía ser  un lugar que jamás hubiese estado habitado. Ésa are la fuerza de la frase “piedra sobre piedra”.
 “Sol...luna...estrellas...(Mateo 24:29); alteraciones en todos los cuerpos celestes. Con estas palabras Jesús introducía las señales espectaculares que han de preceder Su Regreso. Finalmente, aparecerá “la señal del Hijo del Hombre”o sea la menifestación personal del mismísimo Jesucristo.
 Por ello, el creyente; ha de estar espectante a todos los aconteceres y señales. ¿Cuantísimos hermanos no pensaron que éso iba a ocurrir en su tiempo?, tiempos de ingratitud, persecución, problemas,...;tiempos que les hizo pensar que el Señor ya estaba volviendo. Mas......”nadie sabe” (Mateo 24 :36).
 Sólo Dios sabe acerca del momento en que Cristo vuelva. Él es el dueño y señor del tiempo y de la historia; cada cual estará en lo suyo y la venida de Cristo nos tomará por sorpresa.
 ¿En qué estaré yo?...; ante ése inesperado regreso, los creyentes siempre hemos de estar “preparados” para el acontecimiento.
 Para pensar...bendiciones...

                                                               Lluis Brull

dissabte, 10 de novembre de 2018

Diumenge 32 de durant l'any - 11 de novembre de 2018




 El relat de avui parla per si mateix, és fàcil d'entendre, però difícil d'aplicar. L'evangelista ens descriu una situació quotidiana: les ofrenes en el Temple. El verb dipositar en grec significa llançar. Les monedes es dipositaven en una espècie d'embuts enormes en forma de botzina, col·locats al llarg del mur. L'àmplia boca de les botzines de bronze permetia llançar les monedes des d'una distància considerable. Els rics podien sentir amb orgull, el so de les seves monedes en xocar metall amb metall. En aquest context, se'ns descriuen dues accions: la dels rics i la de la vídua. Però el que Marc vol assenyalar és la diferència d'actitud i de motivació que es donava en aquells fariseus i en la vídua. És a dir, dues maneres d'entendre i viure les ofrenes a Déu, dues formes d'experimentar la relació amb Déu i de ser agraïts. Una, la dels fariseus, és la de l'orgull i la vanaglòria davant els altres; l'altra, la de la vídua, la de la generositat i agraïment a Déu des de la intimitat. Amb quin d'aquestes dues actituds no sentim més identificats? Hem de reconèixer que molt de nosaltres ens agrada la notorietat, el ser reconeguts pels altres. Necessitem recuperar amb urgència l'exemple de la vídua, model de despreniment d'una fe autèntica i confiança absoluta en Déu. Que el Senyor ens ajudi, amén. 


Germán López-Cortacans
Parròquia Sant Esteve, Vila-seca.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Diumenge 31 de durant l'any - 4 de novembre de 2018



Dt 6,2-6; Sl 17; He 7,23-28; Mc 12,28b-34.

Hi ha un Amor més gran que ens queda encara per estimar

Pare nostre, que esteu en el cel:

Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces (Dt).Estem en el nivell de l’amor, no del compliment extern del culte, ni de la observança aparent, ni del costum habitual, ni de la por davant Déu. El culte religiós autèntic és el de l’amor. Jesús mateix a la creu ens dirà què vol dir estimar Déu i els altres, fins al final, amb totes les seves conseqüència.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Beneeixo el Senyor que em salva. Ha donat grans victòries al seu rei, ha mostrat l’amor que té al seu Ungit (Sl).Déu salva. Hi ha mediacions: el rei, el messies... per fer sentir la seva acció mediadora.

Però Jesús, que viu per sempre... té el poder de salvar definitivament tots els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells... Un sacerdot així és el que ens calia: sant, innocent i sense taca..., es va oferir a si mateix una sola vegada ..., el Fill que serà per sempre un sacerdot perfecte (He).Jesús és posat com una mediació, en lloc de la llei, per sempre, pont de l’amor de Déu; un referent, una revelació de Déu mateix, el Fill, per dir-nos que som fills, ... i germans.

«¿Quin és el primer de tots els manament de la Llei?» Jesús li respongué: «El primer és aquest: “ Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. El segon és: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha cap altre manament més gran que aquests»... «No ets lluny del Regne de Déu» (Mc).El Senyor és l’únic..., no els déus insuficients, relatius, temporals..., només mitjans i no objectius, als qui els donem moltes vegades el millor culte i devoció, i que només són projecció del nostre egoisme. El Déu viu i veritable ens fa transitar pel camí invers, el de l’amor, el de fraternitat, el de la llibertat. I també amor, dedicació, atenció, servei... “culte” als altres. Ara els propers, i que en la nostra cultura de la ràpida comunicació és tothom, són també, el nostre “déu” a qui hem de venerar, respectar, servir... És la religió de l’amor complet, permanent i en totes les dimensions. Déu identificat en la pell dels altres (Mt 25...), l’amor a Déu ens fa germans ineludibles. L’amor, ja ho sabem, té intensitats..., Jesús proposa una ètica de màxims.
Regne de Déu...: ens hi atansem pel camí de l’amor... en les dos dimensions, en la dins i en la fora, a Déu i als germans. Amb Jesús passem de la llei a l’amor.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

«Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dono... Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posa en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regalima llet i mel... Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono» (Dt).Les persones, els pobles, tenim una ànima, una fe, una manera de ser, uns valors, unes experiències... que ens donen vida, que sentim i estimem amb tot el cor, amb tota l’ànima..., que ens donen identitat, raó de ser. La Llei a Israel és una mediació entre Déu i els homes; els seus volen ser uns manaments generadors de vida i comunitat fraterna; condicions mínimes de dignitat humana.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Us estimo; Senyor, vós m’enfortiu, roca i muralla que em deslliure. Déu meu, penyal on m’emparo, escut i força que em salva... Beneeixo el Senyor que em salva (Sl).Els déus són generadors d’esperances, d’il·lusions, que donen sentit a la vida i ens fan feliços...; però de Déu, finalment, descobrim, que només en hi ha un, aquell que només vol la vida de cada persona, de tot el poble.

Aprenem l’amor, ... al final serà l’Amor.

Mn. Miquel García Bailach

dimecres, 31 d’octubre de 2018

TOTS SANTS - 1 de novembre de 2018



TOTS SANTS.

Ap. 7,2-4.9-14                        Ps 23,1-4b.5-6            R/. Ps. 23,6
1Jo. 3,1-3
Mt. 11,28                    Mt. 5,1-12a
La festa que avui celebrem és la festa de la gran esperança. Mirant enrere ens fem cabal del gran nombre de persones que han viscut l’ideal evangèlic i això ens ensenya que és possible viure’l i arribar a bon terme. Homes i dones de tota condició, alguns d’ells grans pecadors que s’han deixat perdonar per Déu com el gran Agustí d’Hipona o el bon lladre... En una paraula, la santedat és per a tot aquell que no la refusi. Aquesta és la gran esperança.
Gràcies a Déu són molts, cristians o no, els qui responen a la crida i reben la recompensa. Joan va veure una multitud diversa i tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar. Amb uns ens sentim més personalment identificats, amb d’altres menys, amb d’altres gens. Això vol dir que els camins per viure la santedat són diferents i cadascú ha de triar el seu propi camí, d’acord amb els carismes de què l’Esperit Sant l’ha dotat i amb les circumstàncies de la pròpia vida. L’únic que hem de fer és mirar el món amb la mirada de Déu, fer nostra la bogeria de les benaurances.
“Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. Ja ara i aquí per consolidar-ho en l’eternitat. I de franc, sense mèrit nostre. És ell qui ens fa sants com un do preuadíssim, purament pel seu amor infinit. L'home que lliurement diu sí a l'Amor, encara que no conegui Crist o Déu, viu la salvació que Jesús ens ha guanyat, en el món i en l’eternitat. Estem salvats en l'esperança, esperant que es consolidi, en el moment de la resurrecció, la nostra filiació divina i la nostra felicitat. Aquesta esperança ens fa sants, ens purifica. Som sants ja ara, avui és la nostra festa. És clar que el pecat enterboleix la nostra santedat i necessitem acollir la gràcia del perdó, que ens purifica i que Déu ens dóna a pleret. L'amor de Déu és molt més gran que la nostra maldat. Això toca demà. Donem gràcies a Déu i demanem-li gràcia per viure segons l’evangeli.

Mn. Josep Esplugas


divendres, 26 d’octubre de 2018

Diumenge 30 de durant l'any - 28 d'octubre de2018



Mc 10, 46-52

Avui contemplem un home que enmig de la seva desgracia, hi troba l’autèntica felicitat gràcies a Jesucrist.

Es tracta d’una persona que  té dues carències: la manca de visió corporal i la impossibilitat de treballar per guanyar-se la vida, la qual cosa l’obliga demanar caritat. Ell necessita ajuda i es col·loca vora del camí, a la sortida de Jericó, per on hi passen molts vianants.
Té la sort que en aquella ocasió passa Jesús, amb els seus deixebles i altra gent.  El cec havia sentit parlar de Jesús, li haurien comentat que feia prodigis i en saber que passa a prop seu, comença a cridar: “Fill de David, Jesús tingues pietat de mi”. Als companys del Mestre els molesta els crits d’aquell cec, no pensen en la seva trista situació, són egoistes, però Jesús si que vol donar resposta aquell home que desitja trobar-se amb Ell. Immediatament, el sec s’aixeca i es troba davant el Fill de David i comença el diàleg amb una pregunta i una resposta:  Jesús li pregunta  Què vols que faci per tu?. El cec respongué: Rabuni, fes que hi vegi. I Jesús li concedeix doble visió, la física i la més important, la fe que és la visió interior de Déu.

Segú que Bar-Timeu va sentir moltes veus , unes que l’animaven a buscar a Jesús, altres que no crides,  però ell segueix la veu interior, el desig de acostar-se a Jesús de ser davant seu.
Tots son una mica Bar-Timeu. Quant ens acostem a Jesús, hem de veurà amb quina actitud ho fem,, la del cec o la del deixeble. ¿Vull que Jesús em solucioni la vida, o vull que m’obri els ulls? ¿Estic disposat a deixar-me transformar per Jesús ¿Estic disposat a créixer, a sortir de la meva comoditat?

Posem-nos en el lloc de Bar.Timeu. Ens trobem davant de Jesús i ens pregunta: què vols que et faci?. Ell espera la nostre resposta per a poder-nos dir: la teva fe t’ha salvat.
El mestre et crida, presenta-li la  teva necessitat, que Jesús et respondrà generosament, com ho va fer amb Bar-Timeu.


Manuel Abadias dp


diumenge, 21 d’octubre de 2018

Diumenge 29 de durant l'any - 21 d'octubre de 2018



Mc 10, 35-45

Primer de tot, voldria recordar al nostre estimat amic, Javier Velasco, que aquesta mateixa setmana ens ha deixat. M’ha agradat com una persona del nostre grup del Secretariat d’Animació Bíblica del Bisbat de Sant Feliu, l’ha descrit com un “apòstol” de la Paraula. En Javier, es descrivia com un entusiasta de la Bíblia i contagiava aquest entusiasme sempre, en tot moment. Et trobarem molt a faltar.

En el seu darrer escrit, en el seu Blog, feia el comentari del diàleg de Jesús amb el jove ric, que després de demanar-li que vengués els seus bens i els donés als pobres fes aquesta opció radical de seguir-lo. D’alguna manera, podríem dir, “cremar les naus”, no mirar enrere i seguir a Jesús.

Aquesta opció radical, com escrivia en Javier, contrasta amb els versets d’aquest diumenge. Més encara, quan Jesús fa un tercer anunci de la seva mort i resurrecció als deixebles. La petició de Jaume i Joan de seure en els llocs de privilegi ens pot semblar ridícul, però...qui no ha caigut alguna vegada en l’ambició de poder? Hem d’estar molt vigilants en aquest greu pecat: “Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure, l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.”

Jesús ens demana seguir-lo veritablement. I només hi ha un camí: l’actitud d’escolta de la Paraula i de servei a tota persona que ho necessiti. Aquesta exigència del Senyor, pel nostre Pare del cel serà la millor mesura per detectar que l’estimem. Demanem que, l’Esperit Sant, ens doni la força per assaborir i viure l’Evangeli, en la humilitat de la nostra vida quotidiana.


Xavier Artigas



dijous, 11 d’octubre de 2018

Diumenge 28 de durant l'any - 14 d'octubre de 2018



Salm 89, 12-13. 14-15. 16-17


Qui s´atreveix a contar els dies?


Al so de mil campanes toquen les quatre de la matinada;
monjos i monges desperten a la crida més pregona, la del cor...
i es reuneixen en comunitat al oratori.

Qui s' atreveix a contar els dies?
si ens els vas donar plens d' Eternitat...
i ja no els podem diferenciar de Tu.

Als teus peus, com als cims de les muntanyes,
l' ànima prega. 
Prega… a part de que no sap fer un altre gest,
per ser el més honest i senzill a la seva natura…
quan saciar-se es només saber que estàs dins.

Qui s' atreveix a contar els dies?
si ens els vas donar plens d' Eternitat...
i ja no els podem diferenciar de Tu.

I encara et demanem tant... 
Oh, Amor!
I que podem demanar a Aquell que tot ens ho va donar,
oferint-se a Ell mateix, sense esperar res a canvi? 
I encara sentim tantes carències... 
Oh, Estimat!
Quina és la prova d' amor, encara? 
Sino l' entrega del cor i l' ànima, sense límits ni condicions
-l' ofrena que ens vas deixar com exemple amb la teva petjada-
a la plenitud d' una Presència insondable.

I en l' intimitat abrasadora d' una pregaria
guardo una certesa…
per la que no cal ni publicitat ni intermediaris,
i és que quan s' estima no hi han distàncies.

Tu ets el vent que mou totes i cada una de les branques
de tots els arbres!
Tu ets l' alè insondable de totes les respiracions que ens omplen de llum i vida a cada instant que passa!
Tu ets la font inexplicable dels incomptables dies i la saviesa del cor...
que no sé, per quina estranya raó, 
no podem ni tan sols imaginar, i en canvi sabem que han estat tocats,
com ho hem estat tots nosaltres...
pels teus dits invisibles i plens de llibertat. 


Marisa Barros


dissabte, 6 d’octubre de 2018

Diumenge 27 de durant l'any - 7 d'octubre de 2018




Gn 2, 18-24:

En aquest 2n relat de la Creació se’ns posa de manifest que “no és bo que l’home estigui sol”. Per a evitar aquesta solitud de l’home Déu decideix crear algú com ell per a que l’ajudi.
D’aquesta manera la dona serà ajut de l’home, igual a ell (no inferior) i capaç de fer-li la companyia que cap altra criatura (ni cosa) li pot oferir. Així Adam (l’home) reconeix que Eva (la dona) “és os dels seus ossos i carn de la seva carn” indicant que tots dos són de la mateixa categoria i que cap d’ells ha de restar sotmès a l’altre.

He 2, 9-11:

La carta als Hebreus mostra la diferència entre els àngels i els homes fent notar el paper redemptor de Jesucrist, salvador dels homes però no pas dels àngels.

A Jesús, poc inferior als àngels, el contemplem coronat d’honor i glòria per mitjà de la seva passió, mort i resurrecció. Fou així, per mitjà de la humiliació i del sofriment de Crist com Déu va voler atreure moltes persones a la salvació.

Mc 10, 2-16:

Els fariseus volen posar Jesús a prova, una vegada més. En aquesta ocasió la pregunta és sobre la licitud del divorci. Jesús manifesta que si Moisès va permetre als homes de repudiar la seva dona va ser per la “duresa dels seus cors”, però recorda que al principi Déu els va fer home i dona ... i que allò que Déu va unir l’home no ha de separar-ho. Els deixebles tornen a preguntar Jesús sobre la qüestió i Jesús la torna a situar en el pla inicial de Déu: no és bo que l’home estigui sol; home i dona els creà; per això deixarà l’home el pare i la mare ... i seran els dos una sola carn.

Desprès Jesús recrimina els deixebles que renyin els nens que s’acosten a ell i ens convida a tots a ser com aquests nens: nets de cor, innocents, amb capacitat d’estimar, de sorprendre’s i d’il·lusionar-se.

Tant de bo nosaltres siguem com aquests infants i acollim el missatge de Déu amb aquesta netedat de cor i amb la il·lusió i alegria amb què ho fan els infants.



Mª Angustias Rodríguez
Parròquia de Sant Pere (Gavà)

dissabte, 29 de setembre de 2018

Diumenge 26 de durant l'any - 30 de setembre de 2018


Marc 9:38-43.45, 47-48

L'escena que ens presenta Marc té una profunditat que pot passar desapercebuda i només es pot captar el seu significat des d'una lectura atenta i sincera. Els deixebles s'acosten a Jesús amb una situació que els genera confusió, el portador del grup no és Pere, sinó Joan, un dels dos germans preocupat per cerca els primers llocs. Estan preocupats i sobretot molests, un exorcista, que no pertany al grup, està expulsant dimonis en nom de Jesús. Joan amb rotunditat exclama: “No és dels nostres”. El text grec diu: “perquè no ens segueix a nosaltres”. Aquest petit matís ens permet endinsar-nos en la interioritat dels deixebles, en les seves creences més íntimes. Els deixebles donen per descomptat que, per actuar en nom de Jesús i amb la seva força sanadora, cal ser membre del seu grup. Per això, Jesús respon amb contundència: "No l'hi impediu". La salvació de Jesús no té límits, traspassa i s'estén més enllà d'aquell grup de deixebles.

Avui l'Evangeli ens interpel·la a mirar en la profunditat del nostre cor, a reconèixer que a molts de nosaltres ens costa, i de vegades ens molesta, entendre que el Regne de Déu es manifesta i actua més enllà del nostre grup. Jesús no vol que entre els seus seguidors es parli dels que són nostres i dels que no ho són, els de dins i els de fora, els que poden actuar en el seu nom i els que no poden fer-ho. La seva manera de entendre la realitat és diferent: "El que no està contra nosaltres està a favor nostre". Assumirem les seves paraules i treballarem per una Església de “portes obertes”? Que el Senyor ens ajudi. Amén.

Germán López-Cortacans
Fe i Llum, Tarragona



dissabte, 22 de setembre de 2018

Diumenge 25 de durant l'any - 23 de setembre de 2018



MARCOS, 9:30/37
Jesús enseña sobre el reino y vuelve a anunciar su muerte, 9:30–32

Jesús continúa su camino por Galilea. No es de extrañar el interés por parte de Jesús de que no se sepa que se encuentra en la zona, pues ya es muy conocido.
Jesús está más interesado en la formación de sus discípulos, pues siendo los más próximos a él, no acaban de aceptar el anuncio del sufrimiento y muerte como vías para el cumplimiento escatológico del propósito divino.
Además, acaban de fracasar en el intento de sanar a un joven endemoniado, debido a su falta de fe y oración. Así esta es una nueva oportunidad para seguir enseñando a sus discípulos, recuperando los énfasis en su pasión, muerte y resurrección, surgidos ya en la discusión con Pedro, tras confesar a Jesús como Mesías y la trasfiguración.
Las palabras de Jesús subrayan el sufrimiento del Hijo del Hombre, su muerte, y su resurrección.
La figura del Hijo del Hombre, según Dan. 7:13/14, los discípulos no tienen problema en aceptarlo.
Pero su padecimiento, según Isaías 53, se convierte en un gran problema, porque el Hijo del Hombre será llevado a la muerte por hombres, no los líderes religiosos o de los gentiles sino de hombres en general, que no han alcanzado a entender ni aceptar su mensaje.
Los discípulos no consiguen aceptar que todo esto sea parte del plan preordenado por Dios para alcanzar su objetivo final, establecer su reinado en la tierra.
Lo que crea un problema no es la comprensión en sí del hecho de que Jesús sería muerto, sino la aceptación de esta realidad que rompe con todas las ideas preexistentes acerca del carácter del Mesías.
Posiblemente los discípulos recuerden la reacción de Jesús con Pedro cuando le dijo: ¡Quítate de delante de mí, Satanás! (Mr. 8:33), debido a su intento de reconvenirle por sus palabras sobre su sufrimiento y muerte.
Así es que callan tras el nuevo anuncio de su muerte. Tienen miedo.
Es el resultado de la situación espiritual y emocional de los discípulos que son incapaces de asumir el mensaje de Jesús, mostrando corazones endurecidos (6:52; 8:17) y sin entendimiento (8:21).
Probablemente temen el enfado de Jesús, conscientes de que es el momento para ellos de aceptarlo.
En conexión con este tema hay una enseñanza sobre lo que significa ser discípulo de Cristo.
Jesús enseña a sus discípulos que él es el Mesías, cuya verdadera misión consiste en sufrir y morir por su pueblo. El hombre no puede, bajo ninguna circunstancia modificar el plan que fue diseñado desde el cielo para la salvación de los pecadores.
Quién es el más importante, 9:33–37
El segundo anuncio de su pasión, muerte y resurrección (9:31) ha provocado miedo en los discípulos y les ha llevado a mantener una cierta distancia de él en el camino hasta llegar a Capernaúm.
Esta es la ciudad de Pedro, Andrés, Jacobo y Juan. Pero al llegar a la casa, probablemente la de Pedro (1:29; 3:19), Jesús muestra que conoce de qué han estado discutiendo entre ellos y les pregunta sobre el motivo de la discusión.
Son varios los motivos que han podido dar origen a la discusión entre los discípulos durante el camino.
Por ejemplo, la experiencia de la transfiguración fue vivida tan solo por tres discípulos privilegiados escogidos por Jesús (Pedro, Jacobo y Juan), quedando los demás al margen. Además, las enseñanzas acerca de la muerte de Jesús, por más que no fueran aceptadas de buena gana por los discípulos, van haciendo mella en ellos, por lo que se plantearía el tema de la sucesión en el liderazgo al frente del grupo.
El caso es que los discípulos se disputan entre ellos el liderazgo del grupo, intentando identificar al más importante.
Es curiosa la coincidencia de que en esa misma casa, asumiendo que es la de Pedro, se den dos situaciones relacionadas tan diferentes. La primera, tras la sanación de la suegra de Pedro por parte de Jesús, esta se pone a servirles (cf. 1:31), es decir, acepta un papel humilde y de servidumbre; la segunda, en este relato, la discusión versa sobre quién habrá de ocupar el primer lugar, en el grupo.
La primera lleva la relación con Jesús a una actitud agradecida y de servicio; la segunda, plantea una actitud competitiva y de ambición.
Marcos en dos ocasiones menciona que toda esta discusión se da en el camino, es interesante señalar el contraste entre el camino de Jesús, quien siendo el Mesías se dirige a la cruz, y el camino de los discípulos, que les lleva a buscar ser uno de ellos el primero, el que lidere.
Es otra circunstancia más en la que muestran sus reticencias a seguir el camino de Jesús, marcado por el negarse a sí mismo, la cruz y el seguimiento (8:34).
A pesar del silencio de los discípulos ante la pregunta, Jesús sabe el motivo de su disputa. Por ello se sienta, postura habitual de un maestro para enseñar, y les sentencia que para llegar a ser el primero hay que ser el último de todos y siervo de todos; que la humildad es mejor que la altivez; porque siempre es mejor que sean otros los que reconozcan la valía de una persona, a que sea ella misma quien se autopromocione.
Jesús evidencia la inversión de valores propio del reino de Dios, que alcanza sus objetivos por caminos contrarios a los de los hombres.
Es una enseñanza que coincide plenamente con la propia implantación del reino de Dios, que no pasa por la llegada de un rey poderoso que conquista y doblega a sus enemigos, sino que se ha acercado por medio del Mesías de Dios que alcanzará su propósito por medio del sufrimiento y de la cruz.
Jesús no acepta la búsqueda del lugar más importante entre ellos, quiere mostrarles de manera pedagógica y gráfica la forma de ser y actuar en el reino de Dios, que contraviene todas las expectativas de los discípulos, que invierte los valores socialmente aceptados, apreciando lo que otros menosprecian.
Jesús afirma que si alguno quiere ser grande, debe estar dispuesto a servir. Y esto no es algo teórico, conceptual, sino real, definitivo.
Para ello toma a un niño y lo pone en medio de los discípulos. El gesto afectivo de tomar al niño en sus brazos se podía interpretar incluso como un gesto de adopción.
Algunos se han preguntado quién es ese niño, e incluso han llegado a plantear si es hijo de Pedro, asumiendo que están reunidos en su casa. (?)
Lo cierto es que Jesús toma como muestra para su enseñanza a un niño, que en aquel tiempo era considerado de escaso valor, a veces, incluso, abandonado.
El término griego empleado aquí también puede significar esclavo, lo cual incide en la referencia en la época a personas poco estimadas.
Este es el ejemplo presentado por Jesús. Sus discípulos deben acoger a esos niños que son rechazados, no solo en un sentido metafórico, sino también literal, algo que fue una práctica común en la iglesia primitiva, especialmente acogiendo y cuidando de los huérfanos.
Pero más allá de la propia aceptación y cuidado de los niños, Jesús está invitando a sus discípulos, preocupados por ocupar posiciones de privilegio, a mostrar verdadero interés por los desfavorecidos, por los marginados y necesitados, y esto solo es posible si la comunión, la identificación con Jesús es total.
De ahí que la exhortación sea a recibir a alguien como ese niño en su nombre, en el nombre de Jesús, es decir, como si Jesús mismo lo estuviera haciendo.
La imagen adquiere mayor fuerza cuando Jesús afirma que quien actúa de esta manera, le está recibiendo a él mismo, en un ejemplo de identificación con los más necesitados y desfavorecidos.
Cada vez que reciben a un niño, a un marginado, a Jesús reciben. El énfasis final es mayor, si cabe, porque recibiendo a Jesús reciben al que le envió (8:31; 9:12).
Cuando reciben a un niño, reciben a Dios mismo.

Pastor Miquel García Angosto