dimecres, 26 de desembre de 2018

Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep


Lc 2,41-52

Apropem-nos per uns moments a la Sagrada Família de Natzaret. Ella és la icona que, contemplat, ens fa descobrir on està la bellesa de la família i on apareix una nova humanitat. Què és el més gran que podem aportar els cristians als fonaments de la mateixa?

En primer lloc, la persona de Jesucrist. Ell ens revela qui és Déu i qui és l'home. Però també hem de dir amb força on té el seu origen l'ésser humà i en què lloc es revela amb el veritable humanisme, perquè en ell es descobreixi on és el tresor més important, l'escola més urgent on els valors humans, cívics, religiosos i morals s'atorguen. La família és l'escola de l'humanisme autèntic. És en la família cristiana on descobrim com la vida que neix s'acull amb generositat i responsabilitat, i l'ésser humà se li lliura totes les dimensions de l'existència que són necessàries perquè assoleixi la seva vida real i el seu futur.

La urgència i necessitat de mirar i contemplar amb confiança a la Sagrada Família de Natzaret és vital per la bellesa i originalitat que aquesta família té, que ve perquè en ella va viure amagat, llargs anys, el Fill de Déu. Per això rau aquí el ressò més original de la església domèstic", com és: l'oració constant, l'escolta de la paraula de Déu, l'esforç continuat per viure el manament de Crist de l'amor i del perdó. En la Família de Natzaret contemplem com l'amor no és autoreferencial, ni busca interès personal, ni té en compte el mal rebut.

Quan Jesús, als dotze anys, es va quedar al temple entre els doctors, escoltant-i interrogant, ens dóna una prova d'humilitat humana i un esplèndid exemple que imitar. Quan després, assegut al temple, diu: «Jo he de ocupar-me de les coses del meu Pare» (Lc 2, 49), afirma la seva potestat i la seva glòria coeterna a la del Pare.

Quan torna a Natzaret i queda sotmès als seus pares, demostra ser home veritable i ens dóna exemple d'humilitat. Va estar sotmès als homes en la naturalesa segons la qual és inferior al Pare. «I la seva mare conservava tot això en el seu cor» (Lc 2, 51). La Mare de Déu tancava en el cor amb molta diligència tot allò escoltat al Senyor, com ell mateix deia o feia; i ho confiava tot a la memòria, per a, en el temps de predicar o d'escriure sobre la seva encarnació, dir amb exactitud tot com havia passat.

Anna Moya, o.v.

dilluns, 24 de desembre de 2018

Nadal del Senyor - 25 de desembre de 2018



SALM 95
Nadal...Jesús és Nat

Nadal... Jesús és Nat. Canten i eleven els pensaments i els cors tots els homes i dones de la terra!
Nadal... Jesús és Nat. Canten els ocells sota el mantell del cel estelat de l´hivern. Canten tots els animals i la floresta del bosc i canten també les espècies que viuen dins les aigües i sota de la terra. Tots els regnes veneren els peus del Fill de Déu. Tot és cant i benedicció al voltant del Nom dels noms. Nadal... Jesús és Nat.

Tota l´existència en la seva plenitud prové de la font del so... el silenci més axial i pur. En el silenci neix el cant que embelleix les paraules quan les toca i vesteix d´harmonia la manifestació de la comunicació humana. Hi ha instruments musicals – com la viola, per exemple – que vibren amb el so de la veu humana.

Nadal... Jesús és Nat. Conflueixen i dansen a les més altes esferes les Pregàries... que s´eleven dins el cor de la nova humanitat. Impulsades i obertes a percebre l´experiència de transcendència del Misteri en el ritme que inclou un tempo. Hom pot observar, potser amb detall, els tres tempos o moments plens d´espai que conformen les oracions i tanmateix es donen cita a les obres musicals:

Ø  Preludi: és l´apertura, la preparació,  el que serveix d´entrada... el principi.
Ø  Interludi: breu composició que conforma el nucli o intermedi de les obres musicals.
Ø  Postludi: que refereix a després, la melodia que queda dins el temple quan s´acaba l´ofici.

Oh, benaurada, Maria! Digues, Mare... i per què canten? Cantar guarda la memòria ancestral de les pedres. Des de el bressol més primitiu de la tradició cristiana el cant afavoreix el record, obre el cor i eleva les ànimes. De fet, antigament, els sacerdots s´aprenien de memòria els textos sagrats que es recitaven a les cerimònies religioses; per no perdre el record -ni tan sols d´una sola síl·laba- i el recurs més infal·lible era el cant.  Així, la torxa del cant ha anat vibrant de generació en generació donant pas de la tradició oral a la paraul.la escrita... tal com dictà en pedra l´antiga cita llatina:

verba volant scripta manent







Marisa Barros






Lc 2, 1-14      “No tingueu por”

Ahir, dissabte, vam anar a veure “Els Pastorets ballen”, una versió del clàssic d’en Josep Maria Folch i Torres ideada per l’Esbart Dansaire de Brugués de Gavà, on es complementa teatre i dansa. Cap al final de l’espectacle hi ha un moment que Maria, la Mare del Fill de Déu, enmig dels àngels, amb els braços estesos ofereix al públic el Nen Jesús. És una “estampa” molt pedagògica del que celebrem. S’actualitza aquest Misteri. Marisa Barros ha titulat el comentari-poema del salm: Nadal...Jesús és nat. Sí, és així. S’actualitza el Misteri de la Encarnació. Se’ns ofereix el Redentor a tots nosaltres, a tota la creació.

En el silenci, en l’Amor que es fa silenci actiu, se’ns dóna un Déu que es fa Infant. Humilitat i senzillesa. Nosaltres som aquests pastors “vivint al ras” de les nostres preocupacions i misèries i l’àngel del Senyor ens proclama la culminació de la història de la salvació a través d’una frase que vol ser guia per la nostra vida: “No tingueu por.” Sí... és així, no hem de tenir por. Ell és l’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”(Mt 1, 23).

L’anonimat i la pobresa és senyal per a nosaltres, que som fràgils, vulnerables, pecadors. Ell és la nostra Pau que edifica i construeix ponts d’Amor, que tot ho fa possible. És una nit que ens convoca a tots els creients de totes les confessions cristianes i ens sentim reunits per la seva Misericòrdia, per sentir-nos en comunió fraterna i a viure el futur realment amb esperança, perquè Ell sempre viu en/amb nosaltres.

I si som destinataris d’aquesta notícia joiosa, que fins el cel està submergit a la terra, estem exhortats a oferir l’Infant Jesús i el missatge de reconciliació de Déu a una humanitat, moltes vegades tancada i indiferent. Aquest missatge ens esperona a trobar el nostre refugi, només en Ell, obrir les nostres comunitats i sentir-nos germans que caminem junts en la fe. Per què no? Ell tot ho fa possible. Només Ell ho farà possible.

Que Jesús ens ajudi a caminar amb perseverança envers aquesta comunió tan desitjada.

Xavier Artigas




Diumenge 4 d'Advent - 23 de desembre de 2018



                                            PROFECIA   CUMPLIDA

“Pero tú, Belén de Efrata , pequeña para estar entre las familias de Judá, de ti me saldrá el que será el que será Señor de Israel; y sus salidas son desde el principio, desde los días de la Eternidad” (Miqueas 5 . 2).

Allí iba a nacer Jesucristo. El desglose de su Nombre ya lo indica, el que es siempre el mismo. Jesús el Cristo, su Nombre personal y su Título. Jesús indica "ayuda o salvación", Cristo quiere decir el Ungido o el Mesías. "Jesucristo" es pues la suma de la Persona y el Oficio. Cristo no solamente estuvo los 33 años del Aquí, en nuestro suelo; sus actividades han sido eternas (Miqueas 5, 2), "desde los días de todos los tiempos." Él está en el consjo Divino, e incluso fue viniendo en varias maneras a través de la historia del hombre...sus manifestaciones, sus teofanias, el "Ángel de Dios", sus actividades son eternas. Hoy...también sigue "trabajando; el ¨"Mismo por los siglos"!. Él fue antes que Abraham (el considerado padre de todos ,los judíos). Él fue antes que el mundo fuese creado (Jn 17, 5). "En el principio ya era el Verbo...y Dios era ese Verbo (recuerdas? Jn 1, 1). De hecho, el Cristo de Dios es la manifestación del Dios invisible, en Él fueron creadas todas las cosas; y en Él, todas las cosas subsisten y estan unidas (leemos en Colosenses).
Creo que en estas fechas será bueno recordar el cumplimiento cronológico de todas las profecías que se cumplieron en el Nacimiento (y cicunstancias) de aquel Jesús de Nazareth. Veámoslas y las recordamos juntos:

Sería de la simiente de la Mujer (Gn 3, 15).
Sería descendiente de Abraham (Gn 18, 18).
Sería descendiente de Isaac (Gn 17, 19).
Sería descendiente de Jacob (Nm 24, 17).
Descendería de la tribu de Judá (Gn 49, 10).
Iba a ser el "heredero" del trono de David (Is 9, 7).
Su lugar de nacimiento iba a ser la aldea de Betlehem (Mi 5, 2).
Nacería de una Virgen (Is 7, 14).
Habría una matanza de infantes (Jr 31, 15).
La huída a Egipto (Os 11, 1)
Una aclaración del regreso de Egipto (Gn 2, 15 y Mt 2, 15).

Muy a menudo no tenemos en cuenta el hecho de que a Dios nada se le "escapó" porque ya lo tenía todo predestinado; y..."pistas" fue dando sobre ello.

Buenas Fiestas y el próximo Año procuremos ser mejores. Un abrazo...

                       
                         Luis Brull 





dimecres, 12 de desembre de 2018

Diumenge 3 d'Advent - 16 de desembre de 2018



Filipencs 4 4-7

Fa uns dies estava en una gran llibreria fullejant les novetats i em vaig quedar sorprès del gran nombre de llibres que ofereixen consells per aconseguir una vida feliç. Estem d'acord que per una gran majoria de persones, per no dir totes, una dels objectius principals a la vida és aconseguir la felicitat. És obvi, per tant, que si s'editen tants llibres per ajudar-nos a aconseguir la felicitat és que en la nostra societat vivim en el pessimisme, la incertesa i el descoratjament. En aquest temps d'Advent és necessari que ens preguntem que felicitat volem, o millor serià preguntar-nos que ens fa veritablement feliços i plens il·lusió. La pregunta va dirigida al profund del nostre cor, a l'interior del nostre ésser: què ens fa feliços? La resposta, segons el meu parer, no consisteix a aplicar certa tècnica psicològica a les meves relacions personals, encara que aquestes no s'han de rebutjar, o al canvi de certs hàbits; la felicitat, o millor dit la pau va més enllà d'un estat emocional positiu o a l'absència de conflicte. Segons sant Pau, la pau de Déu és la conseqüència de posar les nostres vides (emocions, pensaments i accions) en mans de Déu, sabent que Ell guia les nostres vides, convençuts que hem estat reconciliats i perdonats per Ell. Per tant, viure en pau significa ,necessàriament, viure en comunió amb Déu i en comunió amb els altres. D'aquesta manera, des de la fe cristiana, la pau/felicitat sempre té un component de relació, de compromís i d'afecte fraternal. Temps d'Advent, temps d'esperança i de pau per a tots. Amén.


Germán López-Cortacans
Parroquia Sant Esteve, Vila-Seca

dissabte, 8 de desembre de 2018

Diumenge 2 d'Advent - 9 de desembre de 2018



Un mensaje de esperanza, para hoy, de parte de Dios

Texto: Evangelio de Lucas, cap. 3,1-6.
1 El año quince del reinado del emperador Tiberio, siendo Poncio Pilato gobernador de Judea, Herodes virrey de Galilea; su hermano Filipo, virrey de Iturea y Traconítida, y Lisanio, virrey de Abilene, 2 bajo el sumo sacerdocio de Anas y Caifas, le llegó un mensaje de Dios a Juan, hijo de Zacarías, en el desierto.
3 Recorrió entonces toda la región del Jordán proclamando un bautismo, en señal de arrepentimiento, para el perdón de los pecados, 4 como está escrito en el libro del profeta Isaías:
Una voz grita desde el desierto: Prepárenle el camino al Señor, enderecen sus senderos; 5 que los valles se rellenen, que los montes y colinas se abajen; que lo torcido se enderece, lo accidentado se iguale. 6 Y todos verán la salvación de Dios. (Is 40,3-5)

Nos adentramos a este segundo domingo de adviento, reflexionando sobre un texto del evangelista Lucas. En el capítulo 3 se nos habla de Juan bautista y los antecedentes del ministerio público de Jesús. Esta Escritura es muy interesante porque nos ofrece tres claves para entender la naturaleza del mensaje del evangelio. Ya hemos dado una pista en el título del comentario. Pero vamos a desarrollar esta idea un poco más a continuación.

En primer lugar, Lucas nos dice que el mensaje del evangelio se enmarca en un tiempo, en una época. El evangelio, en cuanto palabra de salvación, siempre está ubicado en una realidad histórica. Las palabras del evangelio, para ser mensaje de salvación, tienen que responder a la realidad concreta de las personas que las escuchan. Lucas nos habla de una época concreta. El momento en que mandaban Tiberio, Poncio Pilato, Herodes, Filipo, Anás y Caifás. Así como el mansaje transmitido en ese momento fue relevante para aquella época, debemos intentar contextualizar y actualizar nuestra predicación. No podemos predicar las mismas frases o compartir los mismos conceptos que hace quinientos o mil años. No se predicará de la misma forma en una favela brasileña, una aldea africana o una ciudad europea. La necesidad de Dios de Dios es la misma. Pero el contexto es diferente. Y nosotros, como comunicadores de un mensaje vital, debemos tener muy presente la necesidad de compartir este mensaje de forma que sea histórica y culturalmente relevante.

En segundo lugar, este texto nos dice que el evangelio es palabra de Dios que “viene al ser humano”: lit. “le llegó un mensaje de Dios a Juan”. Y este punto es importante porque nuestro mensaje, aunque esté contextualmente adaptado a los oídos de los hombres y mujeres de hoy (y de aquí), no es nuestro. Es un mensaje que hemos recibido de parte de Dios para encarnarlo y compartirlo con las personas. Esto implica humildad (no nos predicamos a nosotros mismos) e implica responsabilidad (es el mensaje más importante que la gente necesita escuchar). En este tiempo de preparación para la navidad, debemos hacer hincapié en transmitir este mensaje que hemos recibido y que la gente necesita oír y comprender.

En tercer y último lugar, el evangelio de Dios, siempre es una palabra retadora (que nos interpela) y esperanzadora, que nos motiva y fortalece a seguir adelante: “todos verán la salvación de Dios” (v. 6). Los creyentes, en muchas ocasiones, hemos usado la Biblia como “arma arrojadiza” contra los que piensan, creen o viven diferente. Pero el texto de esta semana nos recuerda que el evangelio siempre es una palabra de alegría y de esperanza (buena nueva). El Dios del que predicamos no es un extraño ser enfadado con la humanidad y deseoso de castigarnos. Dios, el Padre de Jesús, desea ser nuestro Padre y nos invita a experimentar la vida desde el amor, la alegría y la esperanza. Estoy convencido que, si los creyentes vivimos este mensaje de alegría y esperanza (sobre todo estas fechas tan señaladas), aquellos que nos escuchar (y que pueden estar “lejos”), se acercarán a Dios y verán y experimentarán la salvación.    

Pastor Nelson Araujo

dilluns, 3 de desembre de 2018

Diumenge 1 d'Advent - 2 de desembre de 2018



Je 33,14-16; Salm 24; 1Tes 3,12-4,2; Lc 21,25-28.34-36.


El Regne de Déu de pau, amor, justícia i de vida ve, ve sempre, està venint fa temps.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Que el Senyor faci créixer fins a vessar l'amor que us teniu els uns als altres i a tothom... (1Te). Quan diem Déu estem dient Pare; aquell qui és generador de vida ho és també de fraternitat, i ens obre els ulls  a la realitat que ens envolta i ens fa crítics, i compromesos. L’amor és la resposta a l’esperança.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

...un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat... "El-Senyor-és-el-nostre-bé" (Je). És Jesús que ve..., ensenya el camí d’encarnació, de compromís, de solidaritat...

Llavors veuran venir el Fill de l'home sobre un núvol amb gran poder i amb una gran majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats (Lc). Quan es fan presents la paraula i els gestos de Jesús, arriba l’alliberament de les persones, arriba la dignitat humana. Jesús, príncep de la pau, porta el Regne de Déu al malalt, al pecador, al crucificat...

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món... (Lc). Descripció del present, de tantes crisis del nostre món d’avui; sembla que el món s’acabi. Quan diem: “Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel” (Mt 6,10) expressem el nostre desig d’un món més solidari i d’una societat més justa, que és també la voluntat del Déu-Pare que vol la fraternitat dels fills en temps de crisi i sempre.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

«Estigueu atents sobre vosaltres: que l'excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor» (Lc). Ens movem entre els qui passen necessitat i els qui tenen massa. Una denúncia als satisfets en una crisi que no s’acaba mai per a tants germans.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

«Estigueu atents sobre vosaltres: que l'excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor. Alimentem l’esperança, per no quedar presoners de cap crisi, de cap retallada; cal novament avivar l’esperança del pa que saciarà els desitjos d’educació, i salut, i vivenda, i vida digna..., i vida alliberada de tot mal i de la mort. Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l'home» (Lc). No hi ha lloc per a la desesperança, ni per al conformisme, ni la resignació davant les dificultats presents. És temps per a la dignitat humana. Sense el temor i amb l’esperança que susciten creativitat i noves respostes.

L’esperança dels necessitats es torna solidaritat dels qui encara senten el cor.


Mn. Miquel García Bailach

dimarts, 27 de novembre de 2018

3ª Setmana de la Bíblia (del 26 de novembre al 2 de desembre)



La Paraula és molt a prop teu, Deuteronomi 30, 14

El cristianisme considera el text bíblic com un do diví, un regal on l’ésser humà ha sigut convidat per Déu a participar de la seva revelació. En les paraules del text trobem un desig de comunicació, però sobre tot un espai de diàleg, aquell lloc on Déu, a través del seu Esperit, vol relacionar-se amb les seves criatures, és aleshores quan parlem de la Paraula amb majúscules, una que ens confronta, que ens consola, que ens dóna forces per seguir les passes de Jesús.
I és que, a la fi, la Paraula de Déu no és solament mot, sinó acció a les nostres vides. Déu es va definir a sí mateix en Jesús, el seu Fill, i des d’aquesta Paraula dita en mig de la nostra realitat és que podem abraçar en els mots de la paraula l’amor i la misericòrdia que se’ns volen oferir.
I com ens recorda el lema d’aquest any aquesta Paraula viva i transformadora no és lluny de nosaltres, no s’amaga de les nostres preocupacions o patiments, ni dóna l’esquena a les nostres preguntes o dubtes, en ella podem celebrar l’alegria i plorar en la tristesa, perquè ella ha sigut dita en mig de la realitat humana i des de la veritable humanitat del qui és verb de Déu.
Acostar-nos a la Paraula de Déu és molt més que apropar-nos a un recull de texts, perquè la profunditat d’aquesta relació que el Senyor vol tenir amb nosaltres la trobem en la veritat de que ell ha volgut parlar-nos en un idioma que tots puguem entendre, en l’idioma de ser i viure entre nosaltres. I aquesta proximitat divina la podem viure en la lectura i la pregària, la podem gaudir en la inspiració del seu Esperit que bufa dins nostre.
No és lluny la Paraula que Déu va dir, és aquí i ara en l’Esperit del Ressuscitat, que segueix volent parlar amb nosaltres, i per això, quan ens acostem a les paraules de les nostres bíblies també ens apropen a la Paraula eficaç que, malgrat el pas del temps, segueix dient-nos i segueix parlant-nos, des de la profunda bondat del nostre Déu, que no vol deixar de comunicar-se amb nosaltres.

Pra Marta López Ballalta



La Paraula és molt a prop teu, Deuteronomi 30, 14


Dilluns passat vam tenir a la rectoria de la parròquia de Sant Pere de Gavà, una celebració ecumènica de la Paraula entorn del lema d’aquest any de la Setmana de la Bíblia i que encapçala com a títol, tant el comentari de la Pra Marta López com el meu. Cristians evangèlics i catòlics vam reflexionar i pregar junts amb aquest verset del llibre del Deuteromi. També, però, vam afegir en aquesta reflexió un altre text, que vam considerar adient: Ac 8, 26-40.
En aquests versets del llibre dels Fets dels Apòstols, es va posar en “evidència” el contrast de la figura de Simó, que diu en aquest text de Lluc que practicava la màgia, amb l’eunuc etíop. Aquest primer pretenia apoderar-se de l’Esperit Sant en benefici propi: “Doneu-me també a mi aquest poder perquè tothom a qui jo imposi les mans rebi l’Esperit Sant” (Ac 8, 19). A través dels diners pensava aconseguir aquest favor. Pere el va reprendre severament.
Quina diferència amb l’eunuc etíop, “alt funcionari i tresorer major de la candance...” llegint uns versets del profeta Isaïes, que feien referència al cant quart del servent del Senyor, quan amb actitud humil demana a Felip (un dels set diaques), que li ensenyi de qui parla aquest text: “I com puc entendre-ho, si ningú no m’hi ajuda?” (Ac 8, 31). En l’eunuc sí es va revelar a través de Felip la Paraula, tal com diu el verset 14, complet, del Deuteronomi: “La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la” És a través de Felip que l’acció de l’Esperit arriba al cor de l’etíop, perquè no està tancat, sinó obert amb docilitat. D’aquesta experiència amb la Paraula, surt convertit i batejat: “Aquí hi ha aigua. Què em priva de ser batejat?”
“T’enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho” (Mt 11, 25-26). Aquesta pregària de Jesús, lloant la humilitat i la senzillesa com a camí d’accés al Regne de Déu, ens interpel.la. La Paraula és una atenció constant, amorosa, misericordiosa, que anhela la salvació integral de tota persona humana. Ens crida a una conversió sincera i a viure la comunió i l’amor fratern. Quina joia poder compartir i pregar junts amb la Paraula del Senyor, amb els germans de les diferents confessions cristianes (evangèlics i ortodoxos)!
Agraeixo de tot cor a la Pra Marta López haver acceptat compartir en aquest breu espai del blog, aquesta reflexió compartida, a partir del lema d’aquest any. I no puc acabar sense tenir un record especial per en Javier Velasco, Biblista, que ens va deixar fa unes setmanes i que va ser ell qui va escollir, justament, aquest verset bíblic. Com ell sempre em deia fraternalment: “Una abraçada ben forta”.

Mn. Xavier Artigas DP




dilluns, 19 de novembre de 2018

Diumenge 33 de durant l'any - 18 de novembre de 2018



                                 LA VENIDA DEL HIJO DEL HOMBRE

                                        ( Marcos  13  :  24  a  37)


 Cuando estamos mirando montañas a lo lejos, los “picos” nos parecen juntos y cercanos; la realidad nos dice que, entre ellos, hay considerables distancias. Posiblemente sea de esta manera cómo hemos de meditar aquel gran discurso de Cristo que relata Marcos (junto a Mateo y Lucas).
 Empezó el Señor explicándoles acerca de la llegada de muchos “falsos Mesías”. Cuantísimos han actuado haciéndose pasar por “Cristos” y “Redentores”; normalmente gurús de nuevas sectas. Satanás es capaz de cualquier cosa con tal de ir diezmando la verdad.
 “Guerras y rumores de guerras”...(Mateo 24 :6). Las guerras,los desastres de la naturaleza, la apostasía, los falsos profetas y la traición,etc...son sólo el comienzo de lo que los creyentes podemos esperar de este mundo. Y, a pesar de estas circunstancias, que nos pueden envolver en mayor o menor grado, los cristianos debemos permanecer fieles y llevar las Buenas Nuevas a todas las naciones (Mateo 24:13 y 14). Es más...este Evangelio...a todo el mundo!...a todas las naciones!..”.entonces vendrá el fin”. Es el único indicativo que el Señor nos dejó escrito:  ¿amamos su Regreso?...pues...llevemos el Evangelio hasta el último rincón, porque entonces vendrá el fin.
 La “abominación desoladora” dijo Mateo (24:15). Que, como bien indica el Señor, es una frase del profeta Daniel (Daniel 11:31). La mayoría cree que aquélla profecía fué cumplida en el año 168 a.C. Cuando Antíoco Epifanes sacrificó un cerdo sobre el santo altar del Templo de Jerusalem. Pero parece que Jesús se estuviese refiriendo al cerco de los soldados romanos que iba a ocurrir el el año 70 d.C. (Lucas 21:20). Días que el Señor describe como de gran angustia y tribulación. Josefo, el historiador, llegó a decir de la ciudad destruida, que parecía ser  un lugar que jamás hubiese estado habitado. Ésa are la fuerza de la frase “piedra sobre piedra”.
 “Sol...luna...estrellas...(Mateo 24:29); alteraciones en todos los cuerpos celestes. Con estas palabras Jesús introducía las señales espectaculares que han de preceder Su Regreso. Finalmente, aparecerá “la señal del Hijo del Hombre”o sea la menifestación personal del mismísimo Jesucristo.
 Por ello, el creyente; ha de estar espectante a todos los aconteceres y señales. ¿Cuantísimos hermanos no pensaron que éso iba a ocurrir en su tiempo?, tiempos de ingratitud, persecución, problemas,...;tiempos que les hizo pensar que el Señor ya estaba volviendo. Mas......”nadie sabe” (Mateo 24 :36).
 Sólo Dios sabe acerca del momento en que Cristo vuelva. Él es el dueño y señor del tiempo y de la historia; cada cual estará en lo suyo y la venida de Cristo nos tomará por sorpresa.
 ¿En qué estaré yo?...; ante ése inesperado regreso, los creyentes siempre hemos de estar “preparados” para el acontecimiento.
 Para pensar...bendiciones...

                                                               Lluis Brull

dissabte, 10 de novembre de 2018

Diumenge 32 de durant l'any - 11 de novembre de 2018




 El relat de avui parla per si mateix, és fàcil d'entendre, però difícil d'aplicar. L'evangelista ens descriu una situació quotidiana: les ofrenes en el Temple. El verb dipositar en grec significa llançar. Les monedes es dipositaven en una espècie d'embuts enormes en forma de botzina, col·locats al llarg del mur. L'àmplia boca de les botzines de bronze permetia llançar les monedes des d'una distància considerable. Els rics podien sentir amb orgull, el so de les seves monedes en xocar metall amb metall. En aquest context, se'ns descriuen dues accions: la dels rics i la de la vídua. Però el que Marc vol assenyalar és la diferència d'actitud i de motivació que es donava en aquells fariseus i en la vídua. És a dir, dues maneres d'entendre i viure les ofrenes a Déu, dues formes d'experimentar la relació amb Déu i de ser agraïts. Una, la dels fariseus, és la de l'orgull i la vanaglòria davant els altres; l'altra, la de la vídua, la de la generositat i agraïment a Déu des de la intimitat. Amb quin d'aquestes dues actituds no sentim més identificats? Hem de reconèixer que molt de nosaltres ens agrada la notorietat, el ser reconeguts pels altres. Necessitem recuperar amb urgència l'exemple de la vídua, model de despreniment d'una fe autèntica i confiança absoluta en Déu. Que el Senyor ens ajudi, amén. 


Germán López-Cortacans
Parròquia Sant Esteve, Vila-seca.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Diumenge 31 de durant l'any - 4 de novembre de 2018



Dt 6,2-6; Sl 17; He 7,23-28; Mc 12,28b-34.

Hi ha un Amor més gran que ens queda encara per estimar

Pare nostre, que esteu en el cel:

Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces (Dt).Estem en el nivell de l’amor, no del compliment extern del culte, ni de la observança aparent, ni del costum habitual, ni de la por davant Déu. El culte religiós autèntic és el de l’amor. Jesús mateix a la creu ens dirà què vol dir estimar Déu i els altres, fins al final, amb totes les seves conseqüència.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Beneeixo el Senyor que em salva. Ha donat grans victòries al seu rei, ha mostrat l’amor que té al seu Ungit (Sl).Déu salva. Hi ha mediacions: el rei, el messies... per fer sentir la seva acció mediadora.

Però Jesús, que viu per sempre... té el poder de salvar definitivament tots els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells... Un sacerdot així és el que ens calia: sant, innocent i sense taca..., es va oferir a si mateix una sola vegada ..., el Fill que serà per sempre un sacerdot perfecte (He).Jesús és posat com una mediació, en lloc de la llei, per sempre, pont de l’amor de Déu; un referent, una revelació de Déu mateix, el Fill, per dir-nos que som fills, ... i germans.

«¿Quin és el primer de tots els manament de la Llei?» Jesús li respongué: «El primer és aquest: “ Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. El segon és: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha cap altre manament més gran que aquests»... «No ets lluny del Regne de Déu» (Mc).El Senyor és l’únic..., no els déus insuficients, relatius, temporals..., només mitjans i no objectius, als qui els donem moltes vegades el millor culte i devoció, i que només són projecció del nostre egoisme. El Déu viu i veritable ens fa transitar pel camí invers, el de l’amor, el de fraternitat, el de la llibertat. I també amor, dedicació, atenció, servei... “culte” als altres. Ara els propers, i que en la nostra cultura de la ràpida comunicació és tothom, són també, el nostre “déu” a qui hem de venerar, respectar, servir... És la religió de l’amor complet, permanent i en totes les dimensions. Déu identificat en la pell dels altres (Mt 25...), l’amor a Déu ens fa germans ineludibles. L’amor, ja ho sabem, té intensitats..., Jesús proposa una ètica de màxims.
Regne de Déu...: ens hi atansem pel camí de l’amor... en les dos dimensions, en la dins i en la fora, a Déu i als germans. Amb Jesús passem de la llei a l’amor.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

«Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dono... Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posa en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regalima llet i mel... Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono» (Dt).Les persones, els pobles, tenim una ànima, una fe, una manera de ser, uns valors, unes experiències... que ens donen vida, que sentim i estimem amb tot el cor, amb tota l’ànima..., que ens donen identitat, raó de ser. La Llei a Israel és una mediació entre Déu i els homes; els seus volen ser uns manaments generadors de vida i comunitat fraterna; condicions mínimes de dignitat humana.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Us estimo; Senyor, vós m’enfortiu, roca i muralla que em deslliure. Déu meu, penyal on m’emparo, escut i força que em salva... Beneeixo el Senyor que em salva (Sl).Els déus són generadors d’esperances, d’il·lusions, que donen sentit a la vida i ens fan feliços...; però de Déu, finalment, descobrim, que només en hi ha un, aquell que només vol la vida de cada persona, de tot el poble.

Aprenem l’amor, ... al final serà l’Amor.

Mn. Miquel García Bailach

dimecres, 31 d’octubre de 2018

TOTS SANTS - 1 de novembre de 2018



TOTS SANTS.

Ap. 7,2-4.9-14                        Ps 23,1-4b.5-6            R/. Ps. 23,6
1Jo. 3,1-3
Mt. 11,28                    Mt. 5,1-12a
La festa que avui celebrem és la festa de la gran esperança. Mirant enrere ens fem cabal del gran nombre de persones que han viscut l’ideal evangèlic i això ens ensenya que és possible viure’l i arribar a bon terme. Homes i dones de tota condició, alguns d’ells grans pecadors que s’han deixat perdonar per Déu com el gran Agustí d’Hipona o el bon lladre... En una paraula, la santedat és per a tot aquell que no la refusi. Aquesta és la gran esperança.
Gràcies a Déu són molts, cristians o no, els qui responen a la crida i reben la recompensa. Joan va veure una multitud diversa i tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar. Amb uns ens sentim més personalment identificats, amb d’altres menys, amb d’altres gens. Això vol dir que els camins per viure la santedat són diferents i cadascú ha de triar el seu propi camí, d’acord amb els carismes de què l’Esperit Sant l’ha dotat i amb les circumstàncies de la pròpia vida. L’únic que hem de fer és mirar el món amb la mirada de Déu, fer nostra la bogeria de les benaurances.
“Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. Ja ara i aquí per consolidar-ho en l’eternitat. I de franc, sense mèrit nostre. És ell qui ens fa sants com un do preuadíssim, purament pel seu amor infinit. L'home que lliurement diu sí a l'Amor, encara que no conegui Crist o Déu, viu la salvació que Jesús ens ha guanyat, en el món i en l’eternitat. Estem salvats en l'esperança, esperant que es consolidi, en el moment de la resurrecció, la nostra filiació divina i la nostra felicitat. Aquesta esperança ens fa sants, ens purifica. Som sants ja ara, avui és la nostra festa. És clar que el pecat enterboleix la nostra santedat i necessitem acollir la gràcia del perdó, que ens purifica i que Déu ens dóna a pleret. L'amor de Déu és molt més gran que la nostra maldat. Això toca demà. Donem gràcies a Déu i demanem-li gràcia per viure segons l’evangeli.

Mn. Josep Esplugas


divendres, 26 d’octubre de 2018

Diumenge 30 de durant l'any - 28 d'octubre de2018



Mc 10, 46-52

Avui contemplem un home que enmig de la seva desgracia, hi troba l’autèntica felicitat gràcies a Jesucrist.

Es tracta d’una persona que  té dues carències: la manca de visió corporal i la impossibilitat de treballar per guanyar-se la vida, la qual cosa l’obliga demanar caritat. Ell necessita ajuda i es col·loca vora del camí, a la sortida de Jericó, per on hi passen molts vianants.
Té la sort que en aquella ocasió passa Jesús, amb els seus deixebles i altra gent.  El cec havia sentit parlar de Jesús, li haurien comentat que feia prodigis i en saber que passa a prop seu, comença a cridar: “Fill de David, Jesús tingues pietat de mi”. Als companys del Mestre els molesta els crits d’aquell cec, no pensen en la seva trista situació, són egoistes, però Jesús si que vol donar resposta aquell home que desitja trobar-se amb Ell. Immediatament, el sec s’aixeca i es troba davant el Fill de David i comença el diàleg amb una pregunta i una resposta:  Jesús li pregunta  Què vols que faci per tu?. El cec respongué: Rabuni, fes que hi vegi. I Jesús li concedeix doble visió, la física i la més important, la fe que és la visió interior de Déu.

Segú que Bar-Timeu va sentir moltes veus , unes que l’animaven a buscar a Jesús, altres que no crides,  però ell segueix la veu interior, el desig de acostar-se a Jesús de ser davant seu.
Tots son una mica Bar-Timeu. Quant ens acostem a Jesús, hem de veurà amb quina actitud ho fem,, la del cec o la del deixeble. ¿Vull que Jesús em solucioni la vida, o vull que m’obri els ulls? ¿Estic disposat a deixar-me transformar per Jesús ¿Estic disposat a créixer, a sortir de la meva comoditat?

Posem-nos en el lloc de Bar.Timeu. Ens trobem davant de Jesús i ens pregunta: què vols que et faci?. Ell espera la nostre resposta per a poder-nos dir: la teva fe t’ha salvat.
El mestre et crida, presenta-li la  teva necessitat, que Jesús et respondrà generosament, com ho va fer amb Bar-Timeu.


Manuel Abadias dp


diumenge, 21 d’octubre de 2018

Diumenge 29 de durant l'any - 21 d'octubre de 2018



Mc 10, 35-45

Primer de tot, voldria recordar al nostre estimat amic, Javier Velasco, que aquesta mateixa setmana ens ha deixat. M’ha agradat com una persona del nostre grup del Secretariat d’Animació Bíblica del Bisbat de Sant Feliu, l’ha descrit com un “apòstol” de la Paraula. En Javier, es descrivia com un entusiasta de la Bíblia i contagiava aquest entusiasme sempre, en tot moment. Et trobarem molt a faltar.

En el seu darrer escrit, en el seu Blog, feia el comentari del diàleg de Jesús amb el jove ric, que després de demanar-li que vengués els seus bens i els donés als pobres fes aquesta opció radical de seguir-lo. D’alguna manera, podríem dir, “cremar les naus”, no mirar enrere i seguir a Jesús.

Aquesta opció radical, com escrivia en Javier, contrasta amb els versets d’aquest diumenge. Més encara, quan Jesús fa un tercer anunci de la seva mort i resurrecció als deixebles. La petició de Jaume i Joan de seure en els llocs de privilegi ens pot semblar ridícul, però...qui no ha caigut alguna vegada en l’ambició de poder? Hem d’estar molt vigilants en aquest greu pecat: “Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure, l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.”

Jesús ens demana seguir-lo veritablement. I només hi ha un camí: l’actitud d’escolta de la Paraula i de servei a tota persona que ho necessiti. Aquesta exigència del Senyor, pel nostre Pare del cel serà la millor mesura per detectar que l’estimem. Demanem que, l’Esperit Sant, ens doni la força per assaborir i viure l’Evangeli, en la humilitat de la nostra vida quotidiana.


Xavier Artigas



dijous, 11 d’octubre de 2018

Diumenge 28 de durant l'any - 14 d'octubre de 2018



Salm 89, 12-13. 14-15. 16-17


Qui s´atreveix a contar els dies?


Al so de mil campanes toquen les quatre de la matinada;
monjos i monges desperten a la crida més pregona, la del cor...
i es reuneixen en comunitat al oratori.

Qui s' atreveix a contar els dies?
si ens els vas donar plens d' Eternitat...
i ja no els podem diferenciar de Tu.

Als teus peus, com als cims de les muntanyes,
l' ànima prega. 
Prega… a part de que no sap fer un altre gest,
per ser el més honest i senzill a la seva natura…
quan saciar-se es només saber que estàs dins.

Qui s' atreveix a contar els dies?
si ens els vas donar plens d' Eternitat...
i ja no els podem diferenciar de Tu.

I encara et demanem tant... 
Oh, Amor!
I que podem demanar a Aquell que tot ens ho va donar,
oferint-se a Ell mateix, sense esperar res a canvi? 
I encara sentim tantes carències... 
Oh, Estimat!
Quina és la prova d' amor, encara? 
Sino l' entrega del cor i l' ànima, sense límits ni condicions
-l' ofrena que ens vas deixar com exemple amb la teva petjada-
a la plenitud d' una Presència insondable.

I en l' intimitat abrasadora d' una pregaria
guardo una certesa…
per la que no cal ni publicitat ni intermediaris,
i és que quan s' estima no hi han distàncies.

Tu ets el vent que mou totes i cada una de les branques
de tots els arbres!
Tu ets l' alè insondable de totes les respiracions que ens omplen de llum i vida a cada instant que passa!
Tu ets la font inexplicable dels incomptables dies i la saviesa del cor...
que no sé, per quina estranya raó, 
no podem ni tan sols imaginar, i en canvi sabem que han estat tocats,
com ho hem estat tots nosaltres...
pels teus dits invisibles i plens de llibertat. 


Marisa Barros