diumenge, 29 de juliol de 2018



BON ESTIU! 


TORNEM AL SETEMBRE.

Diumenge 17 de durant l'any - 29 de juliol


LA  GRAN MULTIPLICACIÓN

 JUAN  6: del  1  al  15 

 En primer lugar tengamos claro que en la Divina Palabra se nos comenta de dos multiplicaciones. Ésta, con 5000 hombres; y otra narrada con 4000. Y lo comento porque, a veces, eso no es sabido.
 Seguro que los discípulos vivieron parecidas situaciones en más de una ocasión , y que NO TODAS FUERON ESCRITAS.
 “Hizo además Jesús muchas otra señales en presencia de sus discípulos, las cuales no están escritas en éste libro. Pero éstas se han escrito para que creáis que Jesús es el Cristo, el Hijo de Dios, y para que creyendo, tengáis vida en su Nombre” (Juan 20: 30 y 31).
             Y....”se desplazaron en barca a un lugar desierto “; (entendemos “un lugar deshabitado “).
 Pero.... les vieron irse hacia aquél lugar, y empezaron a seguirles de forma masiva.
 Cinco mil hombres...más las mujeres y los niños... Ante aquél público repentino e insospechado, les empezó a hablar sobre el Reino de Dios.
 Se alargó, anochecía, y los discípulos se lo hicieron notar: “¡es tarde y todos tienen que comer! “.
 A  Jesucristo sólo se le ocurre “cortarles” diciéndoles que “ellos” les den de comer....
¡Si hombre....a toda aquélla multitud!
 Un muchacho había traído cinco panes y dos peces....hagamos cada uno de nosotros el reparto y...veréis a lo que toca por persona....
 Pero.... “vamos a bendecir lo que tenemos “dijo el Señor (Lucas 9: 16). Y....cuántas experiencias maravillosas podemos narrar de nuestra vidas ( algo personal ) cuando pedimos la BENDICIÓN del Señor !
Eso fue lo que allí ocurrió! ....comieron, comieron todos, y hasta se hartaron!
 Del sobrante, porque sobró, se recogieron doce cestas llenas. El texto así nos lo recuerda. Otros.... quizás lo hubiésemos dejado todo “desperdigado “, pero el Señor.... un Dios de  Orden, no permitió que así fuera.
 Rápidamente Jesús ve que “aquél hecho “milagroso era....demasiado goloso para que le quisieran encumbrar como Rey. El evangelista Juan nos señala ése detalle (Juan 6: 15). Así que decide separarse del grupo despidiendo por un lado a los discípulos, y a la multitud por el otro. Cristo fue al Monte a orar.
 Y vale la pena que demos constancia de aquél momento de separación con sus discípulos , porque si no lo hacemos ,  quizás no entenderíamos tan fácilmente lo que sucedió a continuación aquélla misma noche....¡ Jesús , anduvo sobre las aguas !
 A  ÉL....nada se le escapa.
 Un abrazo y....bendiciones....

                                                                   Luis Brull


diumenge, 22 de juliol de 2018

Diumenge 16 de durant l'any - 22 de juliol de 2018


Sé que Tú... estás conmigo


El Señor es mi pastor, nada me falta!
Oh, siempre Tú... Señor del infinito!
Realidad en llamas de una vastedad sin lindes!

Tú que impulsas los pasos,
y eres, al mismo tiempo, el pie, la huella, el camino...
Oh, siempre Tú... Señor del infinito!
Realidad en llamas de una vastedad sin lindes!

El Señor es mi pastor, nada me falta!
Tú eres fuente y origen axial de todo lo vivo!
A tu lado no existe el miedo ni la impaciencia.
Sé que Tú... estás conmigo.

Oh, siempre Tú... Señor del infinito!
Realidad en llamas de una vastedad sin lindes!



Marisa Barros


Mc 6, 30-34

Els versets d’aquest diumenge s’emmarquen en el context de la primera multiplicació dels pans. Prèviament envià en missió als Dotze, donant-los “poder sobre els esperits malignes”, a més d’una sèrie d’instruccions que vam poder llegir el diumenge passat. Les conseqüències d’aquest enviament de Jesús també quedà reflectit: “Ells se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malats, ungint-los amb oli.” (Mc 6, 12).

Avui els versets de l’evangeli de Marc comencen amb la trobada dels Dotze amb el Senyor, explicant-li tota la seva experiència, la seva alegria davant “l’èxit”, gràcies al do que han rebut de Jesús. No ho hem d’oblidar mai. El testimoni, les conversions i guaricions es un do que ve del Senyor. La supèrbia pot ser una temptació molt habitual. El deixeble ha de viure la humilitat de Déu, a través del seu Fill. Ell és Mestre de la humilitat i hem de cercar constantment la seva mirada.

Jesús els convida a reposar i els vol portar en un lloc despoblat “perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.” Malgrat aquesta intenció, quan baixen de la barca, es troben davant d’una gran gentada, doncs molts van saber on volien reunir-se. Una altra temptació molt humana és la impaciència. Si ens trobem davant obstacles que posen en perill el nostre descans, potser moltes vegades els foragitem sense contemplacions. La mirada de Jesús per totes aquelles persones que l’estaven esperant no era pas d’indignació ni de impaciència per fer la voluntat inicial, que era reposar. És una mirada misericordiosa. És una mirada d’amor, “perquè eren com ovelles sense pastor”.

Ell és el Bon Pastor. La Marisa ha expressat d’una manera molt bella, a través d’un poema el salm 22, amb un títol molt suggerent: Sé que Tú... estás conmigo. Sí, realment és així. El  Senyor, no ens deixarà mai abandonats. En cap moment. Davant les nostres mancances ens vol intruir, ens vol alimentar amb la seva Paraula, amb l’Amor de Déu , que és “Realidad en llamas de una vastedad sin lindes”.

Amb aquesta seguretat de sentir-nos estimats a través d’aquesta mirada del Senyor, les confessions cristianes ens podem reunir en tot moment. Necessitem excuses? Reunir-nos en el Senyor que ens convida sempre a estimar-nos. Maria Magdalena, de la qual avui fem memòria els cristians catòlics, apòstol dels apòstols, ens pot ajudar a viure conjuntament l’alegria de l’anunci, la Bona Notícia de Crist Ressuscitat en les nostres vides.  


Xavier Artigas
    



dimarts, 10 de juliol de 2018

Diumenge 15 de durant l'any - 15 de juliol de 2018


MARC 6,7-13                                                                                                  
Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava

«Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava», perquè aquesta era la seva missió i la  que va encomanar als Dotze. Sovint els deia «sortiu i aneu a fer deixebles»,  i és en el tercer verb d'aquesta triple acció on rau el gran ensenyament de Jesús «feu deixebles». Perquè les paraules del mestre no s'han de quedar tancades i reduïdes en pura teoria, sinó que s'han de portar a la pràctica, vivificant cada un dels seus ensenyaments en els cors dels cristians  amb l'Esperit de Déu que és portador de vida.

Sí, hem de sortir, com diu el Papa Francesc en l'Exhortació Apostòlica «La joia de l'evangeli».  Per això ens diu que vol «una Església en sortida» que estigui en autèntica comunió amb el món actual, on ressoni l'Evangeli en tots i cadascú de nosaltres. Sortir i fer camí completament nus, despullats de totes les riqueses i poders del món, perquè per evangelitzar només ens cal una plena confiança en Déu.

Per fer aquest camí només necessitem unes sandàlies que ens protegeixin els peus, no sigui que ensopeguem amb alguna pedra (serp) que ens faci caure  en el pecat. També ens diu que no ens portem dos vestits perquè no només seria signe de riquesa, sinó que seria com revestir-nos d'una hipocresia que ens allunyaria del missatge evangelitzador de Jesús.

Però el camí d'evangelitzar és un camí dur, pedregós, i de vegades ens podem trobar amb comunitats on no som ben acollits. Però això no ens ha d'entristir, perquè forma part del camí de creu que Ell va fer i el qual nosaltres també hem de seguir. I «si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells». Sortiu, allunyeu-vos d'aquells que encara no han viscut el goig de conèixer el Senyor, els seus cors encara no s'han obert a la vida perquè encara són la "pols" d'aquells que van morir al pecat. Espolseu-vos aquesta pols, continueu fent camí i el vostres cors es convertiran en l'amor del ressuscitat que guarirà els malalts, serà un do de vida,  perquè on viu l'Amor del Crist no hi ha lloc pel maligne.


Paqui Rodríguez Báñez

dimecres, 4 de juliol de 2018

Diumenge 14 de durant l'any - 8 de juliol de 2018


Lectura de l’Evangeli segons sant Marc 6, 1-6.


“No va fer molts miracles en aquell lloc a causa de la seva falta de fe”.El repudi incrèdul de Jesús a la seva terra de Natzaret està en contrast amb els relats precedents, exposats amb la finalitat de suscitar la fe. La dona del poble havia cregut i Jaire, el cap de la sinagoga, havia acudit a ell ple de confiança. És precisament en la seva terra on Jesús xoca amb una gran incredulitat. El ministeri de Jesús no resultava evident per als seus contemporanis, el misteri de la seva persona se'ls amagava més d'una vegada sota els seus grans miracles. La gent de Natzaret són el cas típic dels que «veuen, però no perceben; senten, però no entenen»(4,12). Es tracta de la mateixa experiència i ensenyament que expressa el quart evangelista al final del ministeri públic de Jesús: «Tot i que li havien vist fer tants senyals prodigiosos, encara no creien en ell» (Jn 12:37).

Sembla que Jesús es presenta per primera vegada a la sinagoga de la seva terra com a mestre, com a rabí. Els seus compatriotes estaven sorpresos que tingués la capacitat de parlar tan bé i d'interpretar l'Escriptura. Coneixien Jesús com «el fuster» o -segons altres lectures- «el fill del fuster». També se’l coneixia com a «fill de Maria» i «germà» d'altres homes que formaven la seva família. Per això la gent no pot entendre que Jesús tingués alguna cosa especial i s'escandalitzaren. Jesús els hi dedicà unes paraules molt contundents: «A un profeta només el menyspreen a la seva terra».

En l'actitud dels natzarens s'anuncia ja als lectors cristians el misteri de la passió de Jesús; però en el destí del seu Senyor reconeixen també el seu propi destí. Jesús s'ha apartat dels seus parents i s'ha creat una nova família. Els deixebles de Crist han de comprendre que hi haurà discòrdies a les famílies per causa de la fe. És aquest el motiu pel que ha afegit expressament l'evangelista «entre els seus parents ia casa seva». Sovint Déu no ens estalvia aquesta amargor.

La conseqüència de la incredulitat és que Jesús no va poder fer a Natzaret cap gran miracle, sinó que va curar simplement a alguns malalts imposant-los les mans. Jesús no havia de dur a terme cap prodigi allà on els homes se li tancavenamb una incredulitat obstinada: no era convenient. La situació de l’ésser humà per si mateix és terrible i la seva incapacitat per apropar-se pels seus propis mitjans a Déu és completa. A l’ésser humà natural li és impossible entendre, creure i decidir a favor del testimoni de Déu, no per causa d'una incompetència intel·lectual, sinó per la ruïna espiritual en què es troba, un estat de perdició del qual només Déu el pot treure.Aquesta realitat és justament el que provoca que la veritable fe sigui humil, agraïda i obedient davant l'Únic missatge que va poder donar-li vida enmig de la mort: l'evangeli de la gràcia del Senyor Jesucrist a homes morts en els seus pecats, incapaços d'acostar-se a Déu, incapaços de reconèixer ni que el tinguessin davant mateix.


Anna Moya Oller, o.v.

diumenge, 1 de juliol de 2018

Diumenge 13 de durant l'any - 1 de juliol de 2018


Sv 1,13-15.2,23-24; Salm 29; 2Co 8,7.9.13-15; Mc 5,21-43.

Déu sempre és generador de vida, mai de mort. Déu és Amor.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Déu no va fer la mort, ni li agrada que l'home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi... El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l'home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna... (Sv). La mort, el dolor i el sofriment... no són de Déu. Déu sempre és creador de vida. Són llavors de vida les que Déu ens posat al cor de l’ésser humà.

Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa (2Co). És el Fill que surt del Pare per dir-nos que també nosaltres som fills estimats. És el dinamisme de la Trinitat que ens agafa, ...on hi entrem.

Sigui santificat el vostre nom.

... els qui l'estimeu, enaltiu la seva santedat (Sl). La santedat de Déu és estimar; també la nostra ho és . 

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l'home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna (Sv). Ens són connaturals a nosaltres la bondat i la justícia, no el sofriment; qualsevol forma de sofrença és estranya a la vida que Déu vol.  

... i, suplicant-lo... li diu: «La meva filleta s'està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé... » Jesús se n'anà amb ell... Un Jesús compromès amb la vida, restaurador de la vida. ... «Tingues fe i no tinguis por...». Una fe decidida a estimar entranyablement la vida. . ... i dóna la mà i li diu: ... ‘Noia, aixeca't (Mc).

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Déu no va fer la mort, ni li agrada que l'home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l'home visqui... (Sv). La voluntat de Déu és generar vida, i fer la seva voluntat també ho és.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

No seria just que, per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que...  buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells, que supleixi el que us farà falta a vosaltres, mirant que hi hagi igualtat (2Co). Criteri d’igualtat de possibilitats i recursos per a tots; és la caritat que veu en el necessitat un germà. Repartir sense acumular; una economia a l’abast de tothom.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

El seu rigor dura un instant; el seu favor, tota la vida (Sl). L’amor de Déu sempre i incondicional.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

... l'enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d'ell són els qui en fan l'experiència (Sv). El mal no és de Déu; la temptació permanent de la llibertat és l’egoisme, font dels sofriments. Un egoisme heretat, cultural, també estructural, ja acostumats, hàbits establerts i acceptats que ja no sabem discernir.  

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

M'heu tret a flor d'aigua quan m'ofegava... Senyor, m'heu arrencat de la terra dels morts... Senyor. Heu mudat en joia les meves penes... (Sl). Déu creador encara, sempre; ve en el nostre no-res. Gràcies..., Senyor!

Com experimentem l’amor de Déu en la nostra vida? A través de..., de qui...?



Mn. Miquel García Bailach

dissabte, 23 de juny de 2018

Naixement de Sant Joan Baptista - 24 de juny de 2018


Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven.
Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient:
--No! S'ha de dir Joan!
Ells li replicaren:
--Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!
Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan.» Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?»
Realment, la mà del Senyor era amb ell.
L'infant creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.
(Lluc 1, 57-66.80)
Expectatives; la vida està plena d’expectatives. Què serà d’aquest infant? Què serà dels nostres? I del futur? I dels nous reptes? En moltes circumstàncies l’ésser humà es pregunta pel què serà, per allò que vindrà.
El meravellós del relat del naixement de Joan és que comença, precisament, amb un trencament: els seus pares deixen enrere una tradició, el nom familiar, per incorporar en la persona d’aquell que, com dirà Jesús, serà el més gran dels profetes la novetat d’un nom.Un nou nom que és l’oportunitat d’un nou futur i, alhora, l’expectativa davant la incertesa del què serà aquest infant, del què podrà arribar a fer.
Elisabeth i Zacaries viuen la benedicció d’aquest fill com un miracle de Déu, que no pot ser per a ells, sinó pel seu poble; els veïns i les veïnes ho viuen amb estranyesa, perquè en ell es trenquen totes les lleis naturals, les del naixement (Elisabeth ja no hauria d’haver pogut tenir un fill) i també les dels convencionalismes socials. I uns i altres es pregunten: què serà d’aquest infant?
Expectatives de futur, esperances i desitjos acompanyen el naixement d’aquell que serà la veu que crida en el desert; miracles de concepcions i veus retrobades envolten al profeta Joan, i tot esdevé en mig de la incertesa del què serà, del què succeirà amb l’infant i amb la seva vida.
Sempre estem envoltats del dubte pel què vindrà, de la por i el neguit per un avenir que moltes vegades és incert, i omplim aquests buits de convicció amb l’esperança de l’expectativa, que solament confia en que el Senyor sigui amb nosaltres, amb els nostres, amb aquelles a les qui els hem posat nom.
Crec que ni els seus pares, ni les veïnes, ni ningú va esperar que Joan es convertís aquella veu de Déu, veu profètica que anuncià i denuncià; veu incòmode pel poder i balsàmica pel poble oprimit. Crec que ningú s’imaginà el què seria d’aquest infant, que acabà batejant al Senyor i morint cruelment. Però els primers en depositar en ell les expectatives foren uns pares que, davant el miracle del seu naixement, no van dubtar en posar-li un nou nom, en obrir davant d’ell nous camins, pels que va transitar el mateix Jesús, Senyor nostre.
Davant un futur incert, davant les expectatives d’allò que pot ser o pot arribar ser, la primera passa a fer és la de la fe, una passa que s’obre a noves accions, a nous noms que trenquen un camí establert per obrir-se a les sendes que Déu pot manifestar davant nostre. La valentia de la fe esdevé en la confiança de que allò que està per venir pot ser més gran del que imaginem.
Joan, el més gran profeta, inicia el seu camí des de la fe que confia en la presència de l’Esperit en les nostres vides, i en les vides dels que estimem; una presència que pot obrir noves oportunitats, i pot complir moltes expectatives, sempre que estem disposades a trencar, en fe i per fe, amb allò que se’ns vol imposar, per tradició o convencionalisme.
És cert, un nom no canvia res, però un nou nom, que no toca, que no correspon, que no és el que s’ha dir, pot, a la fi, canviar-ho tot. Perquè un nou nom és la manifestació de la nostra fe, la confiança d’abraçar el que no ha de ser perquè Déu pugui crear quelcom novell, que arribi a ser benedicció per a totes i tots. Un nou nom és la fe que confia les seves expectatives a la mà de Déu.


Pastora Marta López Ballalta

diumenge, 17 de juny de 2018

Diumenge 11 de durant l'any - 17 de juny de 2018


Evangeli de Marc 4, 26 - 34


Heus ací una paràbola de Nostre Senyor: El gra de mostassa; paràbola que trobem narrada només a l'Evangeli de Marc. Aquesta llavor tan remenuda, ell la va aprofitar per mostrar-nos la importància d'allò que en aparença és petit. Per tant, així ho veiem en l'opinió de la gent sobre aquest minúscul gra: és tingut com a cosa petita, proverbial, diríem, i tant!. Una cosa sense entitat, al cap i a la fi, com a exemple de poca consideració. Ens trobarem, però, que ben aviat haurem canviat de parer, ja que l'Escriptura ens ensenya, i les paraules de Jesús en són la prova, que les coses minúscules, i aquesta en especial, no han de ser tingudes com a coses inferiors i, ni de cap manera, menyspreades...

Fixem-nos, per un moment, en com ha d'estar constituïda l'Església de Jesucrist. Mirem-la talment com si contempléssim la formació d'una família humana: Un home i una dona, els dos principals i necessaris elements que han de constituir el nucli primigeni de la formació d'un cos familiar, d'un parentiu per consanguinitat, d'una aliança ferma amb anuència d'amor... Atents a veure-hi la formació de l'Església de Jesucrist, com diu l'apòstol Pau: "Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però era Déu qui feia créixer. Per això,  ni  el  qui planta no és res, ni el qui rega, sinó el qui fa créixer, Déu." 1 Cor. 3, 6-7.

Això que explica el Senyor Jesús, la figura que utilitza per a parlar de la formació de l'Església, és la del sembrador. Un pagès que té un tros de terra. Terra que potser no és seva, que la treballa per compte d'altri, però això no fa al cas ara...  Aquest home, que coneix la terra, que l'estima i la sua, i la rega amb el seu esforç diari, ara ha sembrat llavors de mostassa. Li ho han manat, que faci aquesta sembra? Potser sí, si la terra és d'un altre propietari i ell va a jornal. Però deixem-ho i fixem-nos en la seva feina i en els resultats que se'n deriven. Ara sabem que sembra llavors de mostassa, feina més gratificant que no pas la de llaurar, tot i que aquesta és imprescimdible... perquè d'aquesta acció, la de sembrar, en sortirà la collita. Sembrar ara és allò que cal i, pel que fa al "gra de mostassa", allò que pertany proverbialment al món de les coses petites, d'allò que és insignificant, cal que degudament el valorem com a figura del poder de l'Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist i de l'assentament del Regne de Déu a la Terra.

Els creients, els redimits pel sacrifici de Jesucrist, Senyor Nostre, els qui ens mirem davant del "mirall" de la Paraula escrita que ens ha estat transmesa, som cridats a les petites coses que, creguem-ho, en comportaran de grans. Una paraula, un testimoni amb sentit evangelitzador, pot ser una eina molt valuosa si va acompanyada de la benedicció del Senyor i ell la deposita en l'oïda i en l'enteniment de qui viu d'esquena a Déu... Tinguem-ho present sempre. Amén


Manel Alonso Figueres

La Llei de Jesús és guaridora



Marc 2:23-3:6

Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van dir:
--Mira, per què fan en dissabte això que no és permès?
Jesús els respon:
--¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? 26 Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l'acompanyaven.I els deia:
--El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte.
Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte.
En una altra ocasió Jesús va entrar a la sinagoga. Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l'espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. Jesús diu a l'home que tenia la mà paralitzada:
--Aixeca't i posa't aquí al mig. Llavors els pregunta:
--Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?
Però ells callaven. Jesús se'ls anà mirant, indignat i entristit per l'enduriment del seu cor, i digué a aquell home:
--Estén la mà.
Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment.
Els fariseus sortiren i llavors mateix, juntament amb els partidaris d'Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir.


De problemes amb la llei portem anys que estem veient-ne de molts i de tota mena.
Hi ha qui tenen problemes amb la llei per robar, per corrupció, per malversació…
Hi ha qui tenen problemes amb la llei per rebel·lió, per sedició…
Hi ha fins i tot qui tenen problemes amb la llei per cantar cançons, o per fer una piulada a les xarxes socials.
Hi ha qui diu que, si no es poden acusar a algunes persones per les coses que fan, hauríem de canviar les lleis per poder acusar-los i condemnar-los.
Si amb aquesta llei no et puc condemnar, cap problema, en faig un altre…
I Jesús? Jesús quin problema tenia amb les lleis? Millor dit, quin problema tenia amb la llei de Déu, la llei del que deia que era el seu Pare?
Doncs, cap ni un. Jesús tenia problemes amb els intèrprets i guardians de la llei, que eren humans.
La llei, deia Jesús, havia de servir per a que els homes i les dones visquessin millor, no per condemnar-los.
Si jo tinc gana, molta gana, passo fam, no podré agafar espigues del camp per menjar perquè és dissabte i ho diu la llei? Com puc descansar en dissabte si passo fam?
Si tinc la ma seca, inútil i morta, què he de descansar en dissabte si per mi dissabte és cada dia? No puc treballar mai… i Jesús no em pot curar per què és dissabte i ha de descansar?
Les lleis, la llei de descansar dissabte també, diu Jesús, ens han d’ajudar a viure millor, no s’ha fet l’home per esclavitzar-lo a la llei, si no la llei per servir al ésser humà, i si en algun moment no serveix per viure millor, doncs simplement no serveix.
Podem tenir molts problemes amb les lleis, però si els hem de tenir, que no sigui pas per robar, per estafar, per corrupció;  si hem de tenir problemes que sigui pel mateix motiu que Jesús els va tenir: per la lluita de la llibertat, per guarir i per cuidar als homes i dones que viuen al nostre costat.

Pastor Jonathan Navarro
-

diumenge, 10 de juny de 2018

Diumenge 10 de durant l'any - 10 de juny de 2018


Marc 3,20-35

Aquest diumenge l'Evangeli està clarament dividit en dos temes: l'atac continu dels mestres de la Llei i la definició de Jesús de "qui és la seva família".

l’Evangelista ens situa i ens diu que és hora de menjar. que Jesús està a casa. La casa: lloc íntim; lloc on es troben els seus familiars; lloc on et poden ajudar; lloc on descansem, on recuperem la força. Lloc de pau.
Un podria imaginar que Jesús va a tancar la porta amb cura per aïllar-se una mica ... Però és una altra realitat la que l’espera ... Un cop més, la gent s’aglutina, fins fer-se present en la privacitat. Jesús no pot descansar; ni tan sols pot menjar. És cert que ja esta acostumat a aquesta forma de vida! Es a casa, que Jesús es pren el seu temps per guarir la sogra de Pere; a casa, Jesús va anunciar el Regne de Déu, va perdonar els pecats, va curar una persona paralitzada; en una casa, Jesús comparteix el seu menjar amb publicans i pecadors ...

Tot això ens porta a pensar que Jesús estima cassa seva, el seu racó de pau, on troba la felicitat, l'espai on se sent bé, on està realment bé, és a casa, que és on el seu cor està obert, dilatat on anuncia el Regne de Déu a les persones que l'escolten; és quan les seves mans sanen, els homes s'aixequen i caminen cap a Déu; és quan la seva veu dóna el perdó de Déu i transfigura la vida dels homes; és quan acull els exclosos i els retorna a la Llum i l'Amor ...

Després ens presenta els Mestres de la Llei i com aquests expliquen els miracles de Jesús, i no els expliquen com una acció del poder de Déu, sinó com una proesa de Beelzebul, el príncep dels dimonis. Això s'ha repetit al llarg de la història: qualsevol que no vulgui creure sempre trobarà una excusa aparentment convincent per això. La fe és el do de Déu que s'ha de conrear i, abans, ha de ser acceptada per la intel·ligència i la voluntat de la persona humana. Per als fariseus, era més convenient creure que el regne de Beelzebul estava dividit, i que pel seu poder, Jesús va llançar els dimonis, que creure en l'acció salvadora de Déu a través de Jesús.

Una mica mes tard entra en escena, el grup de persones que l'evangelista el anomena "la seva mare i els seus germans" Certament eren parents propers, juntament amb la seva mare. "Germans" es deien a tots els parents, no necessàriament fills del mateix pare o de la mateixa mare.

Jesús dóna una resposta que, a primera vista, pot sorprendre o causar desavinença. Sembla que nega la seva pròpia mare quan, de fet, ningú, més que Maria va passar la seva vida fent la voluntat de Déu. Aquells que fan la voluntat del Pare, Jesús els diu "el meu germà, la meva germana i la meva mare".

Que la Mare de Déu, i Mare del Salvador, intercedeixi per a tots nosaltres, deixebles del seu Fill, perquè també puguem anomenar-nos "els seus germans i germanes" per fer la Voluntat del Pare.


Miquel Ángel Jiménez DP.

dimarts, 29 de maig de 2018

La Mare de Déu en l'Església - 27 de maig de 2018


Protectora dels cristians, mitjancera constant davant el Creador!
Des de l’inici de la vida pública del seu Fill, Maria intercedeix per nosaltres: “No tenen vi”. I, abans com ara,ens diu: “Feu el que Ell us digui!”.
Irina Gorainoff , al seu llibre la vida de Sant Serafí de Sarov, escriu: “Hi ha moltes maneres de no tenir fe...La pitjor és la de tenir una fe racional i enraonadora. Certament no està pas exclòs que la fe pugui ser defensada amb l’ajuda de la raó, però per això cal que la intel·ligència, en estat de gràcia, es nodreixi de les profunditats de la vida divina. Quan s’asseca aquesta font, comença el racionalisme religiós que correspon a les paraules de sant Pau. “Si algú creu conèixer alguna cosa, encara no ho coneix com ho hauria de conèixer” (1Cor 8, 2)”.
Els Sants Pares i els himnògrafs dels primers segles, diuen una i altra vegada que tot retòric queda mut davant el misteri de la Mare de Déu, que els filòsofs esdevenen ignorants, que tota llengua humana és incapaç de cantar aquesta meravella, que ni als àngels els fou donat conèixer el misteri:Gabriel, ministre de l’Esperit en aquesta gràcia, queda esbalaït...Això no és només una forma bonica o poètica de parlar! Qui pot gosar entrar en aquests misteris amb una raó que es nodreixi només de la carn i de la sang? Quina raó pot parlar de la concepció virginal del Fill de Déu, de la Puresa, de la Glòria, de la plenitud de la Gràcia, de la Maternitat divina, de l’Esposa inesposada? Sense un treball ascètic del pensament no podem acceptar el que l’Església afirma i proclama.I és que certament la raó, sense nodrir-se de les profunditats de la vida divina, esdevé instrument inútil i, finalment, enemic de la gràcia! Però quines són i on són aquestes profunditats de la Gràcia, de la vida divina de les que ens podem nodrir? “Feu el que ella us digui” I la Mare de Déu guardava totes aquestes coses dins el seu cor (Lc 2, 19 i 51).
On és el teu cor allà és el teu tresor. Cal, doncs, fer entrar la nostra intel·ligència dins el nostre cor, allà hi hala porta que ens permet realment entrar al cel, al lloc on habita Déu, i on els seus misteris esdevenen llum.“Mare de Déu” en grec és un sol mot (Theotokos: la que dona a llum a Déu), un mot que inclou tot i molt més del que es pot comentar. Maria posa al món el seu Creador! El Déu etern pren carn de les entranyes de Maria i es fa veritable home sense deixar de ser Déu! Maria es fa mare sense deixar de ser verge! El Déu Sobirà, Senyor totpoderós saluda la Verge i espera el seu consentiment per omplir-la de la gràcia amb l’Esperit Sant i fer-la concebre al seu si el Fill etern de Déu nascut abans de tots els segles!
“S’encarnà de l’Esperit Sant i de la Verge Maria” no és simplement l’exposició d’un fet; és una declaració del Credo, una solemne professió de fe. No vulguem esbrinar el seu sentit amb la raó, guardem més aviat les paraules que ens transmeten els Pares dins el cor, fem-les el centre de la nostra respiració, del nostre alè i mentre restem incapaços de comprendre, copsem, pel foc que encenen dins nostre, com és de fonamental i imprescindible a les nostres vides la confessió de la fe. El nom Theotokos posa l’accent en que l’infant que nasqué del si de Maria no era simplement un ésser humà, sinó el Fill unigènit de Déu. És aquesta òbviament la pedra angular de la fe recta. L’opció, sempre personal, és la resposta que donem amb la nostra vida a la pregunta més transcendental, a la pregunta que formulà Aquell qui és la Vida: I vosaltres, qui dieu que sóc?
O Tota Pura, sense màcula, immaculada, Verge Sobirana, Esposa de Déu, que pel teu infantament meravellós has unit el Déu Verb als homes i has retornat al cel la nostra naturalesa exiliada... Rep la meva pregària; suplica al teu Fill que m’obri les entranyes del seu amor i la seva bondat sense aturar-se en les meves nombroses faltes... En aquesta vida sigues l’ajut i el calorós socors, el refugi contra els assalts de l’enemic, la guia cap a la salvació; a l’hora de la mort sigues qui envolti l’agonia de la meva ànima i foragiti de lluny les visions tenebroses dels esperits malvats; a l’hora del judici sigues qui em deslliuri de la pena eterna i em designi com a hereu de la glòria inefable del teu Fill, el nostre Déu! Que ho obtingui, o Sobirana, per la teva mediació i la teva protecció, per la Gràcia i l’Amor als homes del teu Fill únic, el nostre Senyor Jesús-Crist. Amén.
P. Josep

“Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així” (Lc 1, 29)

Aquests dos comentaris, el del P. Josep, prevere ortodox del Patriarcat de Sèrbia i el meu, tenen un doble propòsit. Les confessions cristianes, ortodoxa i catòlica, segueixen, com sabem, calendaris litúrgics diferents. El passat diumenge 27 de maig, l’Església Ortodoxa va celebrar Pentecosta, mentre que per l’Església Catòlica, va ser la Santíssima Trinitat. Al meu parer els llaços mutus entre les dues confessions són prou enriquidors per “festejar” junts Pentecosta, en aquestes breus exposicions. Hagués volgut que sortís en el blog el mateix dia 27, però per manca de temps, no m’ha estat possible. Amb tot, és un goig, poder compartir amb el P. Josep i amb tots vosaltres aquesta estona, jo diria, d’amistat i de pregària.  

 El segon propòsit ha estat, recordar aquesta memòria de la benaurada Verge Maria, Mare de l’Església, que la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments va establir que el Dilluns després de Pentecosta se celebri com a memòria obligatòria, per decisió del Papa Francesc.
Fins a tres persones (P. Josep, P. Antoni Tortras S.J. i jo mateix), vam coincidir, en diferents  converses, que l’Anunciació i Pentecosta tenen una relació estreta. “Els Sants Pares i els himnògrafs dels primers segles, diuen una i altra vegada que tot retòric queda mut davant el misteri de la Mare de Déu...” ens diu el P. Josep en el seu excel·lent comentari. Estic completament d’acord. Avui en dia, en la nostra societat, parlar de la concepció virginal del Fill de Déu, és motiu de burla, d’escarni i en el fons, motiu d’escàndol. Com la creu.

Maria es queda torbada per les paraules de l’àngel Gabriel: “Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu” (Lc 1, 28). Aquesta torbació davant aquest anunci joiós, és fruit d’una profunda humilitat que tots els cristians hem d’aprendre de Maria, la primera cristiana. Davant el Misteri de l’amor de Déu, només pot ser revelat pels qui s’obren amb temor reverencial a la voluntat divina: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis  i entesos.” (Mt 11, 25). O davant la gentada on s’alça la veu d’una dona que li diu a Jesús: “Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar! Que li contesta Jesús? “Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden! (Lc  11, 27-28).¿ Quantes vegades llegim en l’Evangeli: “Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava? Qui millor que Maria fa la voluntat de Déu? Jesús, de fet, davant aquella dona, està fent un elogi a la seva mare.

Maria experimenta Jesús en el seu cor i en les seves pròpies entranyes i gràcies al seu assentiment davant l’àngel Gabriel, anticipa el sí de l’Església que viu encara com a llavor, a través del Fill de Déu en el seu ventre: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran  Fill de Déu.” (Lc 1, 35). Serà a la creu, ja mort Jesús, quan es traspassat per un cop de llança, quan neix l’Església, amb els signes sagramentals del Baptisme i l’Eucaristia. l’Evangeli de Sant Joan ho deixa ben clar: “...i a l’instant en va sortir sang i aigua.” (Jn 19, 34). La creu de Jesús, signe de la Misericòrdia de Déu per la humanitat. Al seu costat, la seva mare, la nostra Mare: “Després digué al deixeble: Aquí tens la teva mare”. (Jn 19, 27).

Acabo amb unes paraules de Sant Silvà, monjo ortodox del mont Athos (1866-1938) sobre la Mare de Déu: “ Quan es mantenia dreta al peu de la Creu, la seva pena era vasta com l’oceà. Els dolors de la seva ànima eren incomparablement més grans que els d’Adam quan fou foragitat del Paradís, perquè el seu amor també era incomparablement més gran que el d’Adam. I si continuà vivint, fou únicament perquè la força del Senyor la sostenia, car el Senyor volia que ella veiés la seva Resurrecció i que després de la seva Ascensió ella restés a la terra per consolar i alegrar els Apòstols i el nou poble cristià.”  

Agraeixo al P. Josep que participi en el blog i sobretot, la seva amistat. Moltes gràcies.


Xavier Artigas


diumenge, 27 de maig de 2018

Santíssima Trinitat - 27 de maig de 2018


Dt 4,32-34.39-40; Salm 32; Rm 8,14-17; Mt 28,16-20.


Déu també és amor, també necessita estimar i ser estimat.

Pare nostre, que esteu en el cel:

... si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu... com tu l’has escoltada..., que cap déu hagi intentat d’anar a treure per a ell un poble... Reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu... (Dt). És la revelació d’un Déu que surt de si mateix abocat en nosaltres, i alliberador per nosaltres del no-res i de tota situació de mort. Déu-Amor generador de vida. Ens estima. És el nostre Déu?

La terra és plena del seu amor. La paraula del Senyor ha fet el cel, amb l’alè de la boca ha creat l’estelada, a una paraula seva, tot començà, a una ordre d’ell, tot existí... Que el vostre amor, Senyor no ens deixi mai... (Sl). Ho sabem, la vida és possible gràcies a qui ens estima, a qui ens ha estimat primer; la vida, la creació sencera, és espai del Déu-Amor que ens genera, revelació d’un amor que ens fa; l’hauríem de percebre.

Tots els qui viuen portats per l’Esperit de Déu són els fills de Déu..., que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!»... I si som fills, també som hereus: ... de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell (Rm). Hem estat generats a la vida trinitària, ja formem part d’aquesta relació amorosa, en som fills estimats...; és d’una passió amorosa de la que naixem.

Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant... (Mt). És el Déu-Amor, família de persones i misteri al que tots estem incorporats (batejats); ... és la mística de la comunió!

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Així l’Esperit s’uneix personalment al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu... ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell (Rm). Un regne..., una família... L’Amor que ens engendra, ens fa fills i germans, un amor ja abocat per sempre en nosaltres. Fills en el Fill, pel camí de la Pasqua, pel camí de l’alliberament que ens va fent i es manifesta finalment en la seva plenitud.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Compleix els seus decrets i els seus manaments... perquè siguis feliç... (Dt). El seu Amor, que és la seva llei, és una dinàmica que ens assegura l’amor.

La paraula del Senyor és sincera..., estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor (Sl). El sentit de la justícia i la dignitat humana són posats al cor de la vida, i fan de l’amor la única relació possible, amb tot.

Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat... (Mt). És l’encàrrec de Jesús de submergir la humanitat sencera en l’Amor, de fer saber a tothom que som fills estimats i, així, fer saber també la fraternitat universal.
Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món (Mt). És la voluntat del Pare que Jesús aliment amb el seu Esperit d’estar amb nosaltres, per sempre, compartint les nostres inquietuds.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, els qui esperen en l’amor que els té; ell els allibera de la mort, i els retorna en temps de fam. Tenim posada l’esperança en el Senyor, auxili nostre i escut que ens protegeix. Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós (Sl). Ens salva l’amor, sempre és l’amor que salva el món. Finalment, l’Amor.

També nosaltres estem fets per a l’amor, per estimar i ser estimats; finalment fets per a l’Amor.


Mn. Miquel García Bailach

dissabte, 19 de maig de 2018

Diumenge de Pentecosta - 20 de maig de 2018


(El Grup Estable de Diàleg i Consell Ecumènic en les conclusions de la darrera reunió, vam decidir que en els temps forts, tot i que no coincidim tots en un mateix calendari, sí coincidim en la seva vital importància per la nostra fe i, per tant, aprofitarem l’espai del Blog, perquè els membres que vulguin del grup facin les reflexions que considerin més adients.)


 Pentecostés es la fiesta en que somos enviados, bajo el influjo del Espíritu, a continuar con la misión de Jesús. A diferencia de Babel, Pentecostés es la fiesta del encuentro y del reencuentro con los demás y también es tiempo de la escucha atenta del hermano y del Señor. Vivimos tiempos convulsos donde los acontecimientos se suceden a toda velocidad, no tenemos tiempo para el sosiego y la reflexión. Como seguidores de Jesús  también nosotros vivimos mirando el futuro pero olvidando vivir el presente. Urge por tanto, prestar oídos atentos a la voz de Dios. Pentecostés es un tiempo para la reflexión pausada y serena. Es un tiempo para promover la unidad cristiana y de orar por la superación de las diferencias que hoy siguen dividiendo a la Iglesia. También es un tiempo para pedir perdón porque muchos de nosotros vivimos más en Babel que en Pentecostés. Que el Señor nos ayude a vivir vidas guiadas por su Espíritu. Feliz pentecostés.

Pentecosta és la festa en el què som enviats, sota l’ influx de l'Esperit, a continuar amb la missió de Jesús. A diferència de Babel, Pentecosta és la festa de la trobada i del retrobament amb els altres, també és temps de l'escolta atenta de la veu del  germà i del Senyor. Vivim temps convulsos on els esdeveniments se succeeixen a tota velocitat, no tenim temps per a l'assossec i la reflexió. Com a seguidors de Jesús també nosaltres vivim mirant el futur però oblidant viure el present. Urgeix per tant,  estar atents a la veu de Déu. Pentecosta és un temps per a la reflexió serena. És un temps per promoure la unitat cristiana i d'orar per la superació de les diferències que avui segueixen dividint a l'Església. També és un temps per demanar perdó perquè molts de nosaltres vivim més en “ l’esperit de Babel” que en l’Esperit de Pentecosta. Que el Senyor ens ajudi a viure vides guiades pel seu Esperit. Feliç dia de Pentecosta.

Germán López Cortacans


L’ESPERIT SANT

Fets dels Apòstols 2: 1-4
1.- En complir-se la diada de la Pentecosta, els apòstols estaven tots reunits al mateix lloc.
2.- I de sobte, sobrevingué del cel un brogit com si una ventada es precipités violentament, tant que va retrunyir per tota la casa on eren congregats.
3.- i van veure unes llengües com de foc que es repartien i se’n posava una sobre cada un d’ells.
4.- Tots foren omplerts de l’Esperit Sant i van començar a parlar en diferents llengües, segons l’Esperit els concedia d’expressar-se.

Podem pensar que l’Esperit Sant va existir per primera vegada el dia de la Pentecosta?

Seria un error pensar d’aquesta manera. Déu és eternament Pare, Fill i Esperit Sant; es manifestà a Patriarques, Profetes, Reis, Moisès… L’Esperit Sant és Déu revelant la seva veritat i la seva voluntat als homes en cada generació.
Però quelcom molt especial va succeí en la Pentecosta. No es pot explicar exactament amb paraules, però va ser un dia autènticament gran per l’Església Cristiana, doncs van rebre l’Esperit Sant d’una manera molt miraculosa.
El poder de l’Esperit era tal que els primers cristians predicaven al Jesucrist de Natzaret que el van crucificar i que Déu el ressuscità d’entre els morts, i que la “salvació no es troba en  ningú més, perquè no hi ha sota el cel cap altre nom concedit als homes en el qual puguem ser salvats” Fets 4:12.
L’Esperit Sant hi té en tot moment un paper decisiu. És ell qui dirigeix la vida i les accions de les primeres comunitats com també l’activitat missionera dels apòstols. L’Esperit és present com el qui pren la iniciativa en els moments decisius.

Com rebre l’Esperit Sant???

L’apòstol Pere digué el dia de la Pentecosta: “Convertiu-vos i que cadascú de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús el Messies, per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l’Esperit Sant” Fets 2:38.

Els dons de l’Esperit

Els dons de l’Esperit són diversos, però l’Esperit és un de sol com el Senyor és un de sol.
L’apòstol Pau digué: Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benevolència, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. La llei no és contraria a res d’això.  Gàlates 5:22.

Elisabeth Olmos Santacana


                                  RESULTADOS   DEL   PENTECOSTÉS

                                              ( HECHOS  2 :  38 a  42)

  Pedro inauguró, en aquélla fiesta de Pentecostés, la proclamación del Evangelio (las Buenas Nuevas). A él le fueron entregadas las “llaves” de la apertura.
  Por ello y para poder aclarar medianamente sobre la Persona de Jesucristo, tuvo que explicar a todos sus paisanos judíos lo que le habían hecho, a fin de que pidiesen el oportuno perdón.
  Las palabras “Arrepentimiento” y “ Perdón” (Hechos 2 : 38) siempre han ido juntas. Es muy difícil el poder separar a la una de la otra.
  Y...ante la exposición que el Apóstol hizo de los hechos acontecidos... se les unieron (se añadieron) como...¡ Tres mil personas ! ( vers. 41).
  Empezaba la Iglesia ( ¡ Su Iglesia ! ) a andar... ¿qué hacer?.
  Esa “nueva” Iglesia era un ente Nuevo que acababa de “inaugurarse”. ¿Qué tenían que hacer como entidad?. Pues, se nos nombran cuatro deberes para empezar a funcionar. “Cuatro haceres” mientras perseveraban y se mantenían constantes. Veámoslos:
  1) Seguir en la Doctrina de los Apóstoles. Nosotros diríamos en la Palabra; hemos de recordar que sólo estaba escrito el Antiguo Testamento, y lo que los Apóstoles iban anunciando.
   Algunos se hacen llamar “apóstoles” hoy (nos gustan tanto los galones), pero el Apóstol (con mayúscula) no tuvo continuación, porque para poder serlo hace falta:
-- Ser testigo físico del Cristo Resucitado.
--Ser nombrado personalmente por el Señor.  Y
-- Ser capaz de autentificar señales maravillosas.
  Hoy....¡ No hay ningún Apóstol !.
  2) Seguir en la Comunión unos con otros. Común Unión es una palabra compuesta. Y expresa el deseo del estar juntos. “No dejando vuestra congregaciones como algunos tienen por costumbre (dijo mas tarde el autor de hebreos 10 : 25 ) “.
  3) Seguir en el Partimiento del Pan. La Eucaristía. Aquello que el mismo señor nos mandó que “hiciéramos hasta que Él vuelva” (como nos conoce y bien sabe lo olvidadizos que llegamos a ser ( 1ª Corintios 11 : 23 a 26).        Y...
  4) Seguir en las Oraciones. Perseverar en la oración nos llama y lleva a querer estar hablando continuamente con Él, siendo sabedores de que nos escucha y atiende. “Dios está atento al clamor de su pueblo” (Salmo 17 : 1).

                                                                 Lluis Brull


UN HOME QUE RENEIX PER L’ACCIÓ DE L’ESPERIT: NICODEM (Jn 3)

(Seguint el calendari litúrgic catòlic, aquest diumenge celebrem Pentecosta. M’ha semblat molt adient per aquesta celebració transcriure una meditació excel·lent del P. Antoni Tortras S.J. Ens trobem sovint, gràcies a Déu. Les seves reflexions al voltant de la pregària m’ajuden força. A partir d’aquest “guió”, crec que pot ser una bona orientació en la nostra pregària per a aquest dia o en qualsevol altre moment. La copio literalment, sense afegir res, amb el permís de l’autor. – Xavier Artigas)

Un home ja fet: madur i realitzat humanament. Format i formador d’altres. És Mestre de la Llei.

Va a Jesús de nit: Té respectes humans. Internament està a les fosques.

Jesús li diu que ha de néixer de nou; de dalt; de l’Esperit

“Et dic que si un no neix de dalt...si un no neix de l’Esperit...” 3, 3.5

Es tracta de rebre l’Esperit Sant que dóna una “nova sensibilitat”; un “nou sentit”

“El vent bufa on vol i sents la seva veu, però no saps d’on ve ni a on va.
Així passa amb el qui neix de l’Esperit” 3, 8

El “nou sentit” que dona l’Esperit fa descobrir a Déu de manera nova

“Tant ha estimat Déu al món que li ha donat el seu Fill Únic” 3, 16

El “nou sentit” que dóna l’Esperit atrau vers Jesucrist. Enlairat (Mort/Ressuscitat)

“Cal que sigui enlairat el Fill de l’Home a fi que tot el qui creu en Ell

tingui vida eterna” 3, 14-15

El “nou sentit” que dóna l’Esperit porta a obrar

“El qui obra la Veritat va a la Llum, perquè es vegin les seves obres
ja que són segons Déu” 3, 21

Nicodem fa els passos de la fosca a la llum

Vol centrar la seva vida en la veritat i la justícia.
La trobada amb Jesús l’ha impactat i reclama Justícia: és testimoni de la Veritat.
“És que la nostra Llei condemna a ningú sense haver-lo escoltat?” 7, 51
“Tu també ets de Galilea?” 7, 52
Quan tots estan avergonyits de Jesús, ell es compromet públicament:
“Hi va anar també Nicodem: aquell que abans hi havia anat de nit” 19, 39

Nicodem és el model d’home que va canviant lentament sota l’acció de l’Esperit

Passa de ser Mestre de la Llei/
a ser deixeble de l’Esperit.
Passa de ser un home ja fet/
a ser un home que es va deixant fer per l’Esperit.

Passa de ser un home que s’avergonyeix de Jesús de Natzaret/
a ser un home que acull a Jesús Crucificat.


P. Antoni Tortras S.J.