dijous, 11 d’octubre de 2018

Diumenge 28 de durant l'any - 14 d'octubre de 2018



Salm 89, 12-13. 14-15. 16-17


Qui s´atreveix a contar els dies?


Al so de mil campanes toquen les quatre de la matinada;
monjos i monges desperten a la crida més pregona, la del cor...
i es reuneixen en comunitat al oratori.

Qui s' atreveix a contar els dies?
si ens els vas donar plens d' Eternitat...
i ja no els podem diferenciar de Tu.

Als teus peus, com als cims de les muntanyes,
l' ànima prega. 
Prega… a part de que no sap fer un altre gest,
per ser el més honest i senzill a la seva natura…
quan saciar-se es només saber que estàs dins.

Qui s' atreveix a contar els dies?
si ens els vas donar plens d' Eternitat...
i ja no els podem diferenciar de Tu.

I encara et demanem tant... 
Oh, Amor!
I que podem demanar a Aquell que tot ens ho va donar,
oferint-se a Ell mateix, sense esperar res a canvi? 
I encara sentim tantes carències... 
Oh, Estimat!
Quina és la prova d' amor, encara? 
Sino l' entrega del cor i l' ànima, sense límits ni condicions
-l' ofrena que ens vas deixar com exemple amb la teva petjada-
a la plenitud d' una Presència insondable.

I en l' intimitat abrasadora d' una pregaria
guardo una certesa…
per la que no cal ni publicitat ni intermediaris,
i és que quan s' estima no hi han distàncies.

Tu ets el vent que mou totes i cada una de les branques
de tots els arbres!
Tu ets l' alè insondable de totes les respiracions que ens omplen de llum i vida a cada instant que passa!
Tu ets la font inexplicable dels incomptables dies i la saviesa del cor...
que no sé, per quina estranya raó, 
no podem ni tan sols imaginar, i en canvi sabem que han estat tocats,
com ho hem estat tots nosaltres...
pels teus dits invisibles i plens de llibertat. 


Marisa Barros


dissabte, 6 d’octubre de 2018

Diumenge 27 de durant l'any - 7 d'octubre de 2018




Gn 2, 18-24:

En aquest 2n relat de la Creació se’ns posa de manifest que “no és bo que l’home estigui sol”. Per a evitar aquesta solitud de l’home Déu decideix crear algú com ell per a que l’ajudi.
D’aquesta manera la dona serà ajut de l’home, igual a ell (no inferior) i capaç de fer-li la companyia que cap altra criatura (ni cosa) li pot oferir. Així Adam (l’home) reconeix que Eva (la dona) “és os dels seus ossos i carn de la seva carn” indicant que tots dos són de la mateixa categoria i que cap d’ells ha de restar sotmès a l’altre.

He 2, 9-11:

La carta als Hebreus mostra la diferència entre els àngels i els homes fent notar el paper redemptor de Jesucrist, salvador dels homes però no pas dels àngels.

A Jesús, poc inferior als àngels, el contemplem coronat d’honor i glòria per mitjà de la seva passió, mort i resurrecció. Fou així, per mitjà de la humiliació i del sofriment de Crist com Déu va voler atreure moltes persones a la salvació.

Mc 10, 2-16:

Els fariseus volen posar Jesús a prova, una vegada més. En aquesta ocasió la pregunta és sobre la licitud del divorci. Jesús manifesta que si Moisès va permetre als homes de repudiar la seva dona va ser per la “duresa dels seus cors”, però recorda que al principi Déu els va fer home i dona ... i que allò que Déu va unir l’home no ha de separar-ho. Els deixebles tornen a preguntar Jesús sobre la qüestió i Jesús la torna a situar en el pla inicial de Déu: no és bo que l’home estigui sol; home i dona els creà; per això deixarà l’home el pare i la mare ... i seran els dos una sola carn.

Desprès Jesús recrimina els deixebles que renyin els nens que s’acosten a ell i ens convida a tots a ser com aquests nens: nets de cor, innocents, amb capacitat d’estimar, de sorprendre’s i d’il·lusionar-se.

Tant de bo nosaltres siguem com aquests infants i acollim el missatge de Déu amb aquesta netedat de cor i amb la il·lusió i alegria amb què ho fan els infants.



Mª Angustias Rodríguez
Parròquia de Sant Pere (Gavà)

dissabte, 29 de setembre de 2018

Diumenge 26 de durant l'any - 30 de setembre de 2018


Marc 9:38-43.45, 47-48

L'escena que ens presenta Marc té una profunditat que pot passar desapercebuda i només es pot captar el seu significat des d'una lectura atenta i sincera. Els deixebles s'acosten a Jesús amb una situació que els genera confusió, el portador del grup no és Pere, sinó Joan, un dels dos germans preocupat per cerca els primers llocs. Estan preocupats i sobretot molests, un exorcista, que no pertany al grup, està expulsant dimonis en nom de Jesús. Joan amb rotunditat exclama: “No és dels nostres”. El text grec diu: “perquè no ens segueix a nosaltres”. Aquest petit matís ens permet endinsar-nos en la interioritat dels deixebles, en les seves creences més íntimes. Els deixebles donen per descomptat que, per actuar en nom de Jesús i amb la seva força sanadora, cal ser membre del seu grup. Per això, Jesús respon amb contundència: "No l'hi impediu". La salvació de Jesús no té límits, traspassa i s'estén més enllà d'aquell grup de deixebles.

Avui l'Evangeli ens interpel·la a mirar en la profunditat del nostre cor, a reconèixer que a molts de nosaltres ens costa, i de vegades ens molesta, entendre que el Regne de Déu es manifesta i actua més enllà del nostre grup. Jesús no vol que entre els seus seguidors es parli dels que són nostres i dels que no ho són, els de dins i els de fora, els que poden actuar en el seu nom i els que no poden fer-ho. La seva manera de entendre la realitat és diferent: "El que no està contra nosaltres està a favor nostre". Assumirem les seves paraules i treballarem per una Església de “portes obertes”? Que el Senyor ens ajudi. Amén.

Germán López-Cortacans
Fe i Llum, Tarragona



dissabte, 22 de setembre de 2018

Diumenge 25 de durant l'any - 23 de setembre de 2018



MARCOS, 9:30/37
Jesús enseña sobre el reino y vuelve a anunciar su muerte, 9:30–32

Jesús continúa su camino por Galilea. No es de extrañar el interés por parte de Jesús de que no se sepa que se encuentra en la zona, pues ya es muy conocido.
Jesús está más interesado en la formación de sus discípulos, pues siendo los más próximos a él, no acaban de aceptar el anuncio del sufrimiento y muerte como vías para el cumplimiento escatológico del propósito divino.
Además, acaban de fracasar en el intento de sanar a un joven endemoniado, debido a su falta de fe y oración. Así esta es una nueva oportunidad para seguir enseñando a sus discípulos, recuperando los énfasis en su pasión, muerte y resurrección, surgidos ya en la discusión con Pedro, tras confesar a Jesús como Mesías y la trasfiguración.
Las palabras de Jesús subrayan el sufrimiento del Hijo del Hombre, su muerte, y su resurrección.
La figura del Hijo del Hombre, según Dan. 7:13/14, los discípulos no tienen problema en aceptarlo.
Pero su padecimiento, según Isaías 53, se convierte en un gran problema, porque el Hijo del Hombre será llevado a la muerte por hombres, no los líderes religiosos o de los gentiles sino de hombres en general, que no han alcanzado a entender ni aceptar su mensaje.
Los discípulos no consiguen aceptar que todo esto sea parte del plan preordenado por Dios para alcanzar su objetivo final, establecer su reinado en la tierra.
Lo que crea un problema no es la comprensión en sí del hecho de que Jesús sería muerto, sino la aceptación de esta realidad que rompe con todas las ideas preexistentes acerca del carácter del Mesías.
Posiblemente los discípulos recuerden la reacción de Jesús con Pedro cuando le dijo: ¡Quítate de delante de mí, Satanás! (Mr. 8:33), debido a su intento de reconvenirle por sus palabras sobre su sufrimiento y muerte.
Así es que callan tras el nuevo anuncio de su muerte. Tienen miedo.
Es el resultado de la situación espiritual y emocional de los discípulos que son incapaces de asumir el mensaje de Jesús, mostrando corazones endurecidos (6:52; 8:17) y sin entendimiento (8:21).
Probablemente temen el enfado de Jesús, conscientes de que es el momento para ellos de aceptarlo.
En conexión con este tema hay una enseñanza sobre lo que significa ser discípulo de Cristo.
Jesús enseña a sus discípulos que él es el Mesías, cuya verdadera misión consiste en sufrir y morir por su pueblo. El hombre no puede, bajo ninguna circunstancia modificar el plan que fue diseñado desde el cielo para la salvación de los pecadores.
Quién es el más importante, 9:33–37
El segundo anuncio de su pasión, muerte y resurrección (9:31) ha provocado miedo en los discípulos y les ha llevado a mantener una cierta distancia de él en el camino hasta llegar a Capernaúm.
Esta es la ciudad de Pedro, Andrés, Jacobo y Juan. Pero al llegar a la casa, probablemente la de Pedro (1:29; 3:19), Jesús muestra que conoce de qué han estado discutiendo entre ellos y les pregunta sobre el motivo de la discusión.
Son varios los motivos que han podido dar origen a la discusión entre los discípulos durante el camino.
Por ejemplo, la experiencia de la transfiguración fue vivida tan solo por tres discípulos privilegiados escogidos por Jesús (Pedro, Jacobo y Juan), quedando los demás al margen. Además, las enseñanzas acerca de la muerte de Jesús, por más que no fueran aceptadas de buena gana por los discípulos, van haciendo mella en ellos, por lo que se plantearía el tema de la sucesión en el liderazgo al frente del grupo.
El caso es que los discípulos se disputan entre ellos el liderazgo del grupo, intentando identificar al más importante.
Es curiosa la coincidencia de que en esa misma casa, asumiendo que es la de Pedro, se den dos situaciones relacionadas tan diferentes. La primera, tras la sanación de la suegra de Pedro por parte de Jesús, esta se pone a servirles (cf. 1:31), es decir, acepta un papel humilde y de servidumbre; la segunda, en este relato, la discusión versa sobre quién habrá de ocupar el primer lugar, en el grupo.
La primera lleva la relación con Jesús a una actitud agradecida y de servicio; la segunda, plantea una actitud competitiva y de ambición.
Marcos en dos ocasiones menciona que toda esta discusión se da en el camino, es interesante señalar el contraste entre el camino de Jesús, quien siendo el Mesías se dirige a la cruz, y el camino de los discípulos, que les lleva a buscar ser uno de ellos el primero, el que lidere.
Es otra circunstancia más en la que muestran sus reticencias a seguir el camino de Jesús, marcado por el negarse a sí mismo, la cruz y el seguimiento (8:34).
A pesar del silencio de los discípulos ante la pregunta, Jesús sabe el motivo de su disputa. Por ello se sienta, postura habitual de un maestro para enseñar, y les sentencia que para llegar a ser el primero hay que ser el último de todos y siervo de todos; que la humildad es mejor que la altivez; porque siempre es mejor que sean otros los que reconozcan la valía de una persona, a que sea ella misma quien se autopromocione.
Jesús evidencia la inversión de valores propio del reino de Dios, que alcanza sus objetivos por caminos contrarios a los de los hombres.
Es una enseñanza que coincide plenamente con la propia implantación del reino de Dios, que no pasa por la llegada de un rey poderoso que conquista y doblega a sus enemigos, sino que se ha acercado por medio del Mesías de Dios que alcanzará su propósito por medio del sufrimiento y de la cruz.
Jesús no acepta la búsqueda del lugar más importante entre ellos, quiere mostrarles de manera pedagógica y gráfica la forma de ser y actuar en el reino de Dios, que contraviene todas las expectativas de los discípulos, que invierte los valores socialmente aceptados, apreciando lo que otros menosprecian.
Jesús afirma que si alguno quiere ser grande, debe estar dispuesto a servir. Y esto no es algo teórico, conceptual, sino real, definitivo.
Para ello toma a un niño y lo pone en medio de los discípulos. El gesto afectivo de tomar al niño en sus brazos se podía interpretar incluso como un gesto de adopción.
Algunos se han preguntado quién es ese niño, e incluso han llegado a plantear si es hijo de Pedro, asumiendo que están reunidos en su casa. (?)
Lo cierto es que Jesús toma como muestra para su enseñanza a un niño, que en aquel tiempo era considerado de escaso valor, a veces, incluso, abandonado.
El término griego empleado aquí también puede significar esclavo, lo cual incide en la referencia en la época a personas poco estimadas.
Este es el ejemplo presentado por Jesús. Sus discípulos deben acoger a esos niños que son rechazados, no solo en un sentido metafórico, sino también literal, algo que fue una práctica común en la iglesia primitiva, especialmente acogiendo y cuidando de los huérfanos.
Pero más allá de la propia aceptación y cuidado de los niños, Jesús está invitando a sus discípulos, preocupados por ocupar posiciones de privilegio, a mostrar verdadero interés por los desfavorecidos, por los marginados y necesitados, y esto solo es posible si la comunión, la identificación con Jesús es total.
De ahí que la exhortación sea a recibir a alguien como ese niño en su nombre, en el nombre de Jesús, es decir, como si Jesús mismo lo estuviera haciendo.
La imagen adquiere mayor fuerza cuando Jesús afirma que quien actúa de esta manera, le está recibiendo a él mismo, en un ejemplo de identificación con los más necesitados y desfavorecidos.
Cada vez que reciben a un niño, a un marginado, a Jesús reciben. El énfasis final es mayor, si cabe, porque recibiendo a Jesús reciben al que le envió (8:31; 9:12).
Cuando reciben a un niño, reciben a Dios mismo.

Pastor Miquel García Angosto





diumenge, 16 de setembre de 2018

Diumenge 24 de durant l'any - 16 de setembre de 2018



(Mc 8, 27-35)

Com podem convèncer als homes i dones d’avui, que refusar les alegries que ens procura la vida que vivim és l’únic camí que pot obrir les portes del cor i accedir a la veritable vida... Que acceptar les ‘paraules dures’ de l’Evangeli és acceptar rebre el bàlsam espiritual per suportar i guarir les ferides de la nostra ànima, de les nostres vides, que cap altre remei d’aquest món guareix... que la contrició és necessària perquè obre la veritable humilitat, no als ulls dels homes, sinó davant de Déu, el nostre Senyor, Creador i  Redemptor... El nostre món busca paraules amables, suaus, tendres... i tanmateix som cada cop més conscients de què les ferides que patim són profundes i gairebé mortals...
‘I els manà fermament que no parlessin amb ningú d’això’
Nostre Senyor havia passat quasi bé tres anys ensenyant als deixebles, amb la paraula, les obres, l’exemple, fent-los col·laboradors seus i donant-los poder per guarir malalts i expulsar dimonis. ¿No els havia ja mostrat clarament que Ell era el Fill de Déu, el Messies que esperava Israel? Quin és el motiu d’aquesta prohibició de proclamar la veritat? La dura i sorprenent paraula a Pere ens ho fan entendre: ‘Fuig del meu davant, Satanàs!’ L’Apòstol Pere davant la pregunta ‘i vosaltres qui dieu que sóc?’ li proclama Fill de Déu, avançant-se als altres deixebles. Com és que tot seguit l’aparta del seu costat amb aquesta frase tan dura?
Sí, el mateix Pere, davant de l’anunci del Senyor de la seva passió i mort, cau en la temptació i es deixa portar per una manera de pensar carnal, volent impedir els sofriments del Mestre i buscant les felicitacions per la seva actitud. Aquest pensament i aquest desig –humanament lloables–, són qualificats de Satanàs pel Senyor!
A prop ja de la seva passió i mort a la Creu, arriba també el final de l’aprenentatge i la instrucció dels deixebles que els faria capaços de suportar el que vindria més tard, de mantenir-se ferms, de passar les darreres proves i estar en disposició de predicar l’Evangeli a tot el món.
Els deixebles encara havien de passar les proves de Getsemaní, del Gòlgota, del sepulcre; i encara l’abandonament, deu dies després de la seva Ascensió! Nosaltres, si volem seguir el camí del Crist, no basta un fe de paraula, ni tan sols d’obres... Confessar que Jesús és el Crist, el Fill de Déu, el Messies Redemptor, no sembla ser suficient per obtenir la Salvació... també els dimonis el reconeixien i tremolaven!
Acceptar la Creu, acceptar perdre la vida per Ell i per l’Evangeli –l’anunci joiós– és la prova definitiva del nostre amor, de la nostra decisió ferma i inamovible, la nostra acceptació irrevocable de la Seva promesa.
Refusar-se un mateix, fins a la mort és seguir-lo, en el camí de la Creu, que certament és patiment pels nostres ulls carnals, però també és el camí de les virtuts, de la fortalesa, la paciència, la temprança, la humilitat i l’amor. Perdre el consol del món amb les seves alegries efímeres no tindria sentit si no fos per guanyar la Vida veritable. El camí de la Creu només té sentit i acompleix el seu objectiu quan es fa per Ell i amb Ell. No és la nostra salvació individual, és la col·laboració amb el Crist per a la salvació del món el que Ell ens té reservat. Col·laborar amb Ell és ser el seu testimoni, compartir amb Ell el camí de la Creu que du a la Resurrecció.
A l’Evangeli, sovint el camí del Senyor és preparat per ‘paraules dures’. Per exemple sant Joan Baptista anomena als fills del jueus ‘raça d’escurçons’. El P. Sofroni ho explica així: ‘per mitjà d’aquestes paraules, sant Joan exhortava i consolava el poble a través de la contrició que els aportaven. La contrició humilia el cor de l’home, i la humilitat obre el cor per rebre l’Esperit Sant, la gràcia del Paràclit, el Consolador, l’únic veritable consol de l’home’. Totes les ‘paraules dures’ es poden entendre a través de les paraules de sant Pau: ‘Qui és el qui m’alegra sinó aquell a qui jo entristiré?’ (2Cor 2, 2). De la mateixa manera que sant Joan Baptista, l’Apòstol du els seus fills espirituals cap a la contrició tot despertant en ells la consciència de què la seva vida no és com caldria. Els condueix cap a la humilitat, i per això cap a la gràcia. Perquè Déu resisteix els orgullosos i dona gràcia a l’humil (1P 5,5). (Recorda el teu primer Amor, Arximandrita Zacaries Zacaru).


P. Josep


divendres, 7 de setembre de 2018

Diumenge 23 de durant l'any - 9 de setembre de 2018



Comentari bíblic interconfessional. Diumenge 9 de setembre de 2018

Mc 7, 31-37

31 Jesús se'n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. 32 Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. 33 Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. 34 Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué:
-- Efatà ! —que vol dir: «Obre't!»

35 A l'instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. 36 Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. 37 Estaven completament admirats i deien:
--Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin. Marc 7, 31–37 (Bíblia Catalana Interconfessional,1993)

En aquests textos (Mc 7, 24-30 [l'exorcisme de la filla d'una dona estrangera, sirià-fenícia] i 31-37 [guarició d'un sord i tartamut]) se'ns relata la intervenció curadora de Jesús en un context de frontera, als afores del món jueu, en terres estrangeres.

És important que ens adonem de la importància de la geografia que ens indica Marc: vol que vegem que el que Jesús fa i ensenya el incloure als altres, als que estan més enllà del nostre cercle de pertinença. Això pot ser fàcil de dir, però és molt difícil d'acceptar quan l'experiència ens col·loca davant dels que són a la marginalitat. No és fàcil que els acceptem. No és la nostra reacció natural i, quan accedim, esperem que ells vinguin a nosaltres i se'ns semblin, perquè després s'integrin. Però Jesús actua d'una altra manera. Insòlita, sorprenent. Fins i tot sorprenent per a ell mateix (com ho mostra la interpel·lació de la dona sirià-fenícia).

La curació de l'home sord i tartamut (paraula giega mogilalon = amb dificultat per parlar) té alguna cosa d'espectacular per al lector: Jesús aparta al home, l’hi fica els dits a les orelles, l’hi posa saliva en la llengua (no explica el com) i aixeca els ulls al cel, sospira fort o dóna un gemec i diu "obre't!" (Effatá, en arameu, que era la llengua que parlava Jesús). Nosaltres, lectors del segle 21, hem de poder veure amb aquesta manera de curar-lo que Jesús trenca amb certs tabús: tocar-lo, quedar impur, aparèixer com només un curandero. Però també hem d'advertir que Jesús clama a Déu (elevar els ulls al cel) perquè s'obrin (Effatá) les orelles d'aquell home, perquè li penetri la paraula de Déu, que allibera amb poder.

El relat té certes referències implícites però clares. Primer amb el profeta Isaïes, que diu "Llavors es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s'obriran. Llavors el coix saltarà com cérvol i la llengua del mut cridarà de goig" (35, 5-6) i també, quan la gent diu de Jesús que tot ho ha fet bé, hi ha una gran similitud amb Gènesi 1:31 (en la versió grega, coneguda com LXX), on es relata que Déu, en acabar la creació el 6è dia mira totes les coses que ha fet i conclou que estan bé, són molt bones. És la manera com l'evangeli ens mostra que en Jesús esdevé realitat la promesa d'Isaïes i es realitza una nova creació, a partir d’allò que aquesta curació ens deixa veure.

Què ens queda de la curació realitzada per Jesús? Ens queda una marca que apunta cap a la inclusió de la gent marginada. Ens queda una acció de Jesús que ens fa una empenta a comprometre'ns amb aquesta gent al punt de embrutar-nos. Ens queda un crit de Jesús: "Obre't!", En la seva mateixa llengua materna (Effatá!!), que ens demana obrir-nos a l'evangeli, a la paraula que allibera de tots els lligams, que ens allibera de la tartamudesa, de la dificultat que tenim per donar testimoni del poder de l'evangeli.

Dr. Víctor Hernández Ramírez
Psicòleg. Pastor de l'Església Evangèlica Espanyola



 Comentario bíblico interconfesional. Domingo 9 de septiembre de 2018

Mc 7, 31-37

31 Se marchó de la región de Tiro y vino de nuevo, por Sidón, al mar de Galilea, atravesando la Decápolis. 32 Le presentan un sordo que, además, hablaba con dificultad, y le ruegan imponga la mano sobre él. 33 El, apartándole de la gente, a solas, le metió sus dedos en los oídos y con su saliva le tocó la lengua. 34 Y, levantando los ojos al cielo, dio un gemido, y le dijo: = «Effatá», que quiere decir: «¡Abrete!»

35 Se abrieron sus oídos y, al instante, se soltó la atadura de su lengua y hablaba correctamente. 36 Jesús les mandó que a nadie se lo contaran. Pero cuanto más se lo prohibía, tanto más ellos lo publicaban. 37 Y se maravillaban sobremanera y decían «Todo lo ha hecho bien; hace oír a los sordos y hablar a los mudos.» Marcos 7, 31 – 37 (Biblia de Jerusalén, 1976)

En estos textos (Mc 7, 24–30 [el exorcismo de la hija de una mujer extranjera, sirio–fenicia] y 31–37 [curación de un sordo y tartamudo]) se nos relata la intervención curadora de Jesús en un contexto de frontera, en las afueras del mundo judío, en tierras extranjeras.

Es importante que advirtamos la importancia de la geografía que nos indica Marcos: quiere que veamos que lo que Jesús hace y enseña incluye a otros, a quienes están más allá de nuestro círculo de pertenencia. Esto puede ser fácil de decir, pero es muy difícil de aceptar cuando la experiencia nos coloca ante quienes están en la marginalidad. No es fácil que les aceptemos. No es nuestra reacción natural y, cuando accedemos, esperamos que ellos vengan a nosotros y se nos parezcan, para que luego se integren. Pero Jesús actúa de otra manera. Insólita, sorprendente. Incluso sorprendente para el mismo (como lo muestra la interpelación de la mujer sirio–fenicia).

La curación del hombre sordo y tartamudo (palabra giega mogilalon = con dificultad para hablar) tiene algo de espectacular para el lector: Jesús lo aparta, le mete los dedos en los oídos, le pone saliva en la lengua (no explica cómo) y levanta los ojos al cielo, suspira fuerte o da un gemido y dice “¡ábrete!” (effatá, en arameo, que era la lengua de Jesús). Nosotros, lectores del siglo 21, hemos de poder ver con esa manera de curarlo que Jesús rompe con ciertos tabúes: tocarlo, quedar impuro, aparecer como un mero curandero. Pero también hemos de advertir que Jesús clama a Dios (elevar los ojos al cielo) para que se abran (effatá) los oídos de aquel hombre, para que le penetre la palabra de Dios, que libera con poder.

El relato tiene ciertas referencias implícitas pero claras. Primero con el profeta Isaías, que dice “Entonces se despegarán los ojos de los ciegos, y las orejas de los sordos se abrirán. Entonces saltará el cojo como ciervo y la lengua del mudo lanzará gritos de júbilo” (35, 5–6) y también, cuando la gente dice de Jesús que todo lo ha hecho bien, hay una gran similitud con Génesis 1:31 (en la versión griega, conocida como LXX), donde se relata que Dios, al terminar la creación el 6º día mira todas las cosas que ha hecho y concluye que están bien, son muy buenas. Es la manera como el evangelio nos muestra que en Jesús se cumple la promesa de Isaías y se realiza una nueva creación, a partir de lo que esa curación nos deja ver.

¿Qué nos queda de la curación realizada por Jesús? Nos queda una marca que apunta hacia la inclusión de la gente excluida. Nos queda una acción de Jesús que nos compele a comprometernos con esa gente al punto de ensuciarnos. Nos queda un grito de Jesús: “¡Ábrete!”, en su misma lengua materna (Effatá!!), que nos pide abrirnos al evangelio, a la palabra que libera de todas las ataduras, que nos libera de la tartamudez, de la dificultad que tenemos para dar testimonio del poder del evangelio.

Dr. Víctor Hernández Ramírez
Psicólogo. Pastor de la Iglesia Evangélica Española

dijous, 30 d’agost de 2018

Diumenge 22 de durant l'any - 2 de setembre de 2018


Els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, i s'adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s'han rentat les mans ritualment; i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen.


Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús:

-Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures?

Ell els respongué:

-Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure:

Aquest poble m'honora amb els llavis,
però el seu cor es manté lluny de mi.
El culte que em donen és buit,
les doctrines que ensenyen
són preceptes humans.

Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.

Llavors Jesús tornà a cridar la gent i els deia:

-Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur.

Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home. Evangeli de Marc 7,1-8.14-15.21-23


Jesús va passar per alt determinades tradicions del judaisme del seu temps (ablucions, ritus de purificació, el descans del dissabte...). Podríem dir que va ser un home poc exemplar religiosament, però irreprotxable cívicament. Jesús va viure i practicar la seva espiritualitat “d’una altra manera”, lliure de la “lletra petita” de la llei per orientar-se al seu fons espiritual: estimar al proïsme, de manera molt especial els darrers i “exclosos del sistema”, i cercar la seva felicitat,.

A vegades, escriu el teòleg J. M. Castillo: no hi ha més remei que permetre o tolerar coses diferents a les costums o a les lleis per assolir un bé superior com feia Jesús quan curava malalts en dissabte. La voluntat de Déu no pot ser substituïda per les tradicions humanes, incloses les religioses, quan aquestes no estan al servei del bé i la felicitat de les persones.

El perill de confondre la pràctica religiosa amb el seguiment al Crist sempre és present, tant en el temps de Jesús com en el nostre. Amb la cita del profeta Isaïes, Jesús denuncia el pecat d’aquella generació: Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes. La joia implícita en la vivència espiritual no pot quedar ofegada sota normes negatives i tradicions més humanes que bíbliques.


Sens dubte, les directrius socials o religioses, són elements de judici que el cristià ha de tenir en compte a l’hora de discernir el que Déu vol d’ell en cada situació o circumstància concreta. Ara bé, la darrera paraula, al prendre una decisió, no la té la norma o el costum; sinó l’Esperit de Déu que ens fa veure el que agrada al Senyor ja que el cristià ha estat alliberat per Crist de l’esclavatge que comporta la submissió acrítica de la llei. Les tradicions no poden ocupar el lloc que correspon a Déu i als valors del seu Regne.

El criteri definitiu no és tant la força del costum, els convencionalismes, les pressions socials o familiars, sinó l’obediència a Déu que té la seva concreció en l’estimació al proïsme. Serà l’amor i el reconeixement de la dignitat de l’ésser humà el que ens permetrà descobrir en cada situació el més adient, tant per nosaltres com per les persones que estimem.

Quan hom només pensa en complir amb els “deures” (tradicions, costums, pràctiques religioses formals...) és una persona preocupada per la seva conducta; mentre que qui es preocupa per les “necessitats” dels altres cerca el seu bé i la seva felicitat. Exemple de persones orientades al acompliment dels deures van ser el religiosos de l’època de Jesús, descrits en aquest text de l’evangelista Marc, que criticaven que el Mestre de Natzaret no seguís, fil per randa, les antigues tradicions; en canvi Jesús va ser una persona orientada a atendre les necessitats dels altres, malgrat això comportés el conflicte amb els fonamentalistes del seu temps.

Cal defugir d’una pràctica religiosa rutinària si no volem escoltar també nosaltres les dures paraules de Jesús:

Aquest poble m'honora amb els llavis,
però el seu cor es manté lluny de mi.

La nostra responsabilitat, escriu el teòleg José Antonio Pagola, no és repetir el passat, sinó fer possible als nostres dies l’acolliment de Jesucrist, sense amagar-lo ni enfosquir-lo amb tradicions humanes, per molt venerables que puguin semblar.


Jaume Triginé
Cristià de tradició protestant

Membre de Junta Directiva del Centre Ecumènic de Catalunya

diumenge, 29 de juliol de 2018



BON ESTIU! 


TORNEM AL SETEMBRE.

Diumenge 17 de durant l'any - 29 de juliol


LA  GRAN MULTIPLICACIÓN

 JUAN  6: del  1  al  15 

 En primer lugar tengamos claro que en la Divina Palabra se nos comenta de dos multiplicaciones. Ésta, con 5000 hombres; y otra narrada con 4000. Y lo comento porque, a veces, eso no es sabido.
 Seguro que los discípulos vivieron parecidas situaciones en más de una ocasión , y que NO TODAS FUERON ESCRITAS.
 “Hizo además Jesús muchas otra señales en presencia de sus discípulos, las cuales no están escritas en éste libro. Pero éstas se han escrito para que creáis que Jesús es el Cristo, el Hijo de Dios, y para que creyendo, tengáis vida en su Nombre” (Juan 20: 30 y 31).
             Y....”se desplazaron en barca a un lugar desierto “; (entendemos “un lugar deshabitado “).
 Pero.... les vieron irse hacia aquél lugar, y empezaron a seguirles de forma masiva.
 Cinco mil hombres...más las mujeres y los niños... Ante aquél público repentino e insospechado, les empezó a hablar sobre el Reino de Dios.
 Se alargó, anochecía, y los discípulos se lo hicieron notar: “¡es tarde y todos tienen que comer! “.
 A  Jesucristo sólo se le ocurre “cortarles” diciéndoles que “ellos” les den de comer....
¡Si hombre....a toda aquélla multitud!
 Un muchacho había traído cinco panes y dos peces....hagamos cada uno de nosotros el reparto y...veréis a lo que toca por persona....
 Pero.... “vamos a bendecir lo que tenemos “dijo el Señor (Lucas 9: 16). Y....cuántas experiencias maravillosas podemos narrar de nuestra vidas ( algo personal ) cuando pedimos la BENDICIÓN del Señor !
Eso fue lo que allí ocurrió! ....comieron, comieron todos, y hasta se hartaron!
 Del sobrante, porque sobró, se recogieron doce cestas llenas. El texto así nos lo recuerda. Otros.... quizás lo hubiésemos dejado todo “desperdigado “, pero el Señor.... un Dios de  Orden, no permitió que así fuera.
 Rápidamente Jesús ve que “aquél hecho “milagroso era....demasiado goloso para que le quisieran encumbrar como Rey. El evangelista Juan nos señala ése detalle (Juan 6: 15). Así que decide separarse del grupo despidiendo por un lado a los discípulos, y a la multitud por el otro. Cristo fue al Monte a orar.
 Y vale la pena que demos constancia de aquél momento de separación con sus discípulos , porque si no lo hacemos ,  quizás no entenderíamos tan fácilmente lo que sucedió a continuación aquélla misma noche....¡ Jesús , anduvo sobre las aguas !
 A  ÉL....nada se le escapa.
 Un abrazo y....bendiciones....

                                                                   Luis Brull


diumenge, 22 de juliol de 2018

Diumenge 16 de durant l'any - 22 de juliol de 2018


Sé que Tú... estás conmigo


El Señor es mi pastor, nada me falta!
Oh, siempre Tú... Señor del infinito!
Realidad en llamas de una vastedad sin lindes!

Tú que impulsas los pasos,
y eres, al mismo tiempo, el pie, la huella, el camino...
Oh, siempre Tú... Señor del infinito!
Realidad en llamas de una vastedad sin lindes!

El Señor es mi pastor, nada me falta!
Tú eres fuente y origen axial de todo lo vivo!
A tu lado no existe el miedo ni la impaciencia.
Sé que Tú... estás conmigo.

Oh, siempre Tú... Señor del infinito!
Realidad en llamas de una vastedad sin lindes!



Marisa Barros


Mc 6, 30-34

Els versets d’aquest diumenge s’emmarquen en el context de la primera multiplicació dels pans. Prèviament envià en missió als Dotze, donant-los “poder sobre els esperits malignes”, a més d’una sèrie d’instruccions que vam poder llegir el diumenge passat. Les conseqüències d’aquest enviament de Jesús també quedà reflectit: “Ells se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malats, ungint-los amb oli.” (Mc 6, 12).

Avui els versets de l’evangeli de Marc comencen amb la trobada dels Dotze amb el Senyor, explicant-li tota la seva experiència, la seva alegria davant “l’èxit”, gràcies al do que han rebut de Jesús. No ho hem d’oblidar mai. El testimoni, les conversions i guaricions es un do que ve del Senyor. La supèrbia pot ser una temptació molt habitual. El deixeble ha de viure la humilitat de Déu, a través del seu Fill. Ell és Mestre de la humilitat i hem de cercar constantment la seva mirada.

Jesús els convida a reposar i els vol portar en un lloc despoblat “perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.” Malgrat aquesta intenció, quan baixen de la barca, es troben davant d’una gran gentada, doncs molts van saber on volien reunir-se. Una altra temptació molt humana és la impaciència. Si ens trobem davant obstacles que posen en perill el nostre descans, potser moltes vegades els foragitem sense contemplacions. La mirada de Jesús per totes aquelles persones que l’estaven esperant no era pas d’indignació ni de impaciència per fer la voluntat inicial, que era reposar. És una mirada misericordiosa. És una mirada d’amor, “perquè eren com ovelles sense pastor”.

Ell és el Bon Pastor. La Marisa ha expressat d’una manera molt bella, a través d’un poema el salm 22, amb un títol molt suggerent: Sé que Tú... estás conmigo. Sí, realment és així. El  Senyor, no ens deixarà mai abandonats. En cap moment. Davant les nostres mancances ens vol intruir, ens vol alimentar amb la seva Paraula, amb l’Amor de Déu , que és “Realidad en llamas de una vastedad sin lindes”.

Amb aquesta seguretat de sentir-nos estimats a través d’aquesta mirada del Senyor, les confessions cristianes ens podem reunir en tot moment. Necessitem excuses? Reunir-nos en el Senyor que ens convida sempre a estimar-nos. Maria Magdalena, de la qual avui fem memòria els cristians catòlics, apòstol dels apòstols, ens pot ajudar a viure conjuntament l’alegria de l’anunci, la Bona Notícia de Crist Ressuscitat en les nostres vides.  


Xavier Artigas
    



dimarts, 10 de juliol de 2018

Diumenge 15 de durant l'any - 15 de juliol de 2018


MARC 6,7-13                                                                                                  
Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava

«Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava», perquè aquesta era la seva missió i la  que va encomanar als Dotze. Sovint els deia «sortiu i aneu a fer deixebles»,  i és en el tercer verb d'aquesta triple acció on rau el gran ensenyament de Jesús «feu deixebles». Perquè les paraules del mestre no s'han de quedar tancades i reduïdes en pura teoria, sinó que s'han de portar a la pràctica, vivificant cada un dels seus ensenyaments en els cors dels cristians  amb l'Esperit de Déu que és portador de vida.

Sí, hem de sortir, com diu el Papa Francesc en l'Exhortació Apostòlica «La joia de l'evangeli».  Per això ens diu que vol «una Església en sortida» que estigui en autèntica comunió amb el món actual, on ressoni l'Evangeli en tots i cadascú de nosaltres. Sortir i fer camí completament nus, despullats de totes les riqueses i poders del món, perquè per evangelitzar només ens cal una plena confiança en Déu.

Per fer aquest camí només necessitem unes sandàlies que ens protegeixin els peus, no sigui que ensopeguem amb alguna pedra (serp) que ens faci caure  en el pecat. També ens diu que no ens portem dos vestits perquè no només seria signe de riquesa, sinó que seria com revestir-nos d'una hipocresia que ens allunyaria del missatge evangelitzador de Jesús.

Però el camí d'evangelitzar és un camí dur, pedregós, i de vegades ens podem trobar amb comunitats on no som ben acollits. Però això no ens ha d'entristir, perquè forma part del camí de creu que Ell va fer i el qual nosaltres també hem de seguir. I «si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells». Sortiu, allunyeu-vos d'aquells que encara no han viscut el goig de conèixer el Senyor, els seus cors encara no s'han obert a la vida perquè encara són la "pols" d'aquells que van morir al pecat. Espolseu-vos aquesta pols, continueu fent camí i el vostres cors es convertiran en l'amor del ressuscitat que guarirà els malalts, serà un do de vida,  perquè on viu l'Amor del Crist no hi ha lloc pel maligne.


Paqui Rodríguez Báñez

dimecres, 4 de juliol de 2018

Diumenge 14 de durant l'any - 8 de juliol de 2018


Lectura de l’Evangeli segons sant Marc 6, 1-6.


“No va fer molts miracles en aquell lloc a causa de la seva falta de fe”.El repudi incrèdul de Jesús a la seva terra de Natzaret està en contrast amb els relats precedents, exposats amb la finalitat de suscitar la fe. La dona del poble havia cregut i Jaire, el cap de la sinagoga, havia acudit a ell ple de confiança. És precisament en la seva terra on Jesús xoca amb una gran incredulitat. El ministeri de Jesús no resultava evident per als seus contemporanis, el misteri de la seva persona se'ls amagava més d'una vegada sota els seus grans miracles. La gent de Natzaret són el cas típic dels que «veuen, però no perceben; senten, però no entenen»(4,12). Es tracta de la mateixa experiència i ensenyament que expressa el quart evangelista al final del ministeri públic de Jesús: «Tot i que li havien vist fer tants senyals prodigiosos, encara no creien en ell» (Jn 12:37).

Sembla que Jesús es presenta per primera vegada a la sinagoga de la seva terra com a mestre, com a rabí. Els seus compatriotes estaven sorpresos que tingués la capacitat de parlar tan bé i d'interpretar l'Escriptura. Coneixien Jesús com «el fuster» o -segons altres lectures- «el fill del fuster». També se’l coneixia com a «fill de Maria» i «germà» d'altres homes que formaven la seva família. Per això la gent no pot entendre que Jesús tingués alguna cosa especial i s'escandalitzaren. Jesús els hi dedicà unes paraules molt contundents: «A un profeta només el menyspreen a la seva terra».

En l'actitud dels natzarens s'anuncia ja als lectors cristians el misteri de la passió de Jesús; però en el destí del seu Senyor reconeixen també el seu propi destí. Jesús s'ha apartat dels seus parents i s'ha creat una nova família. Els deixebles de Crist han de comprendre que hi haurà discòrdies a les famílies per causa de la fe. És aquest el motiu pel que ha afegit expressament l'evangelista «entre els seus parents ia casa seva». Sovint Déu no ens estalvia aquesta amargor.

La conseqüència de la incredulitat és que Jesús no va poder fer a Natzaret cap gran miracle, sinó que va curar simplement a alguns malalts imposant-los les mans. Jesús no havia de dur a terme cap prodigi allà on els homes se li tancavenamb una incredulitat obstinada: no era convenient. La situació de l’ésser humà per si mateix és terrible i la seva incapacitat per apropar-se pels seus propis mitjans a Déu és completa. A l’ésser humà natural li és impossible entendre, creure i decidir a favor del testimoni de Déu, no per causa d'una incompetència intel·lectual, sinó per la ruïna espiritual en què es troba, un estat de perdició del qual només Déu el pot treure.Aquesta realitat és justament el que provoca que la veritable fe sigui humil, agraïda i obedient davant l'Únic missatge que va poder donar-li vida enmig de la mort: l'evangeli de la gràcia del Senyor Jesucrist a homes morts en els seus pecats, incapaços d'acostar-se a Déu, incapaços de reconèixer ni que el tinguessin davant mateix.


Anna Moya Oller, o.v.