Comentaris Bíblics Interconfessionals a Gavà

Diumenge 3 de durant l'any - 22 de gener

2012-01-21T22:58:00.003+01:00

Mc 1, 14-20

Seguim amb l'evangeli de Marc que anirem llegint durant tot aquest any. L'evangelista ens diu :“està a prop el regne de Déu”, no es tracta, com de vegades es diu, que Déu regni. Es tracta que Déu es faci present entre nosaltres, podem dir que Jesús fa present aquest Regne. Però per participar en aquest regne se'ns exigeix una condició prèvia:”convertir-vos”. La conversió és una nova manera de veure la realitat, d'entendre les relacions humanes des de la fraternitat, d'experimentar una comunicació autèntica amb Déu. La conversió és resposta a les paraules de Jesús «Veniu darrere de mi». Es ell el qui ens crida, escoltar aquestes paraules significa despertar la confiança en Jesús, enfortir la nostra adhesió personal a ell, tenir fe en el seu projecte i identificar-nos amb la seva manera de viure , reproduint en nosaltres el seu compromís amb els més desfavorits. Avui l'Evangeli ens convida a reflexionar en les paraules de Jesús, seguim a Jesús en la distància o estem a prop d' ell ? Demanem al Senyor de la Vida que ens ajudi per ser homes i dones que segueixen a Jesús i que la nostra església sigui testimoniatge viu de que el Regne de Déu ja s’ha fet present.

Germán López-Cortacans

Església Evangèlica Catalunya

Diumenge 2 de durant l'any - 15 de gener

2012-01-11T23:55:00.001+01:00

1S 3, 3b-10.19; 1C 6, 13b-15a. 17-20; Jn 1, 35-42

Trobo que els textos d’aquest diumenge retraten amb exactitud el procés del camí dels deixebles de Jesús, en el qual ens trobem embarcats els qui duem el gloriós nom de “cristians”, del qual no som dignes.
Igual que Samuel, vivim com dormint, fins que se’ns adreça una Veu poderosa, capaç de desvetllar-nos i de posar-nos en camí, encara que no acabem de veure cap a on. Si la nostra petitesa no és capaç de discernir-ne l’origen i la destinació, altres persones ens ajuden a fer-ho, i la Veu no para de cridar, tantes vegades com calgui (tres) fins que comencem a encertar la resposta correcta: una resposta de disponibilitat total. Així comença el veritable camí de la fe, el magnífic do rebut de Déu després que ens hi haguem disposat. Com? Quan hem practicat la confiança en els altres, ja podem començar a confiar en Aquell que ens parla secretament en el cor.
El creixement posterior va acompanyat de nous dons gratuïts: el favor del Senyor i el do de la fidelitat. A l’hora de lloar el Senyor, Ell mateix ens fa entendre quina lloança li agrada (que és a la vegada la salvació que Ell ens dóna): poder dir, amb tota veritat: “Aquí em teniu per fer la vostra voluntat”.
Seguint la crida, també ens demanem on viu el Senyor, per fer estada amb Ell. La resposta ens remet a més camí: “Veniu i ho veureu”. Tot anant-hi, ens trobem els uns amb els altres, tota la colla que fa camí amb Jesús, ja que la comunitat és allà on Ell viu i és el lloc on el podem trobar i seguir.
Seguir-lo vol dir “glorificar-lo en el nostre cos”, aquell Cos del qual tots formem part, i que té com a cap i pastor el mateix Senyor, un cos —l’Església— que és “santuari de l’Esperit” i que no podem pervertir de cap manera.
Les lectures d’avui, doncs, resumeixen el camí de la vida cristiana en unes poques expressions ben riques: escoltar una crida, desvetllar-se, buscar-ne sincerament l’origen, fer camí junts en comunió de confiança, glorificar-lo en el cos de la comunitat... per acabar sentint la mateixa Veu que se’ns adreça d’una manera absolutament personalitzada: “Tu ets Simó... Tu seràs una Pedra del temple que Jo edifico, on Jo vull viure per sempre amb vosaltres”. No és una excel·lent manera de començar el nou any?

Andreu Trilla

Baptisme del Senyor - 8 de gener

2012-01-08T10:57:00.001+01:00

L’home és un ésser naturalment assedegat; el fet que més d’un vuitanta per cent del seu cos sigui aigua ens fa veure la seva necessitat d’aquest líquid; ara bé, no em refereixo tant a la set material com a la set espiritual: l’ésser humà està assedegat de goig i felicitat, de justícia i pau, de valors que omplin la seva existència, d’eternitat…; assedegat de Déu, en definitiva. Sant Agustí ho expressa amb aquestes paraules: «Ens heu creat per a vós, Senyor, i el nostre cor estarà inquiet fins que no descansi en vós»; aquesta set no la podrà assaciar sinó Déu mateix, que ens convida a anar cap a Ell: «Oh, tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res. ¿Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents i us saciareu de vida». Avui, en el diumenge del Baptisme del Senyor la Paraula de Déu ens parla de l’aigua com a do diví purificador i donador de vida alhora, símbol de la gràcia de divina que ens uneix a Jesucrist.
El baptisme, com a ritu de purificació, existia molt abans del cristianisme. En temps de Jesús era costum que els prosèlits que volien entrar a formar part de la comunitat del poble d’Israel rebessin el baptisme abans de ser circumcidats. Avui dia, i des de fa segles, els hinduistes se submergeixen periòdicament en les aigües del Ganges i d’altres rius considerats sagrats. I així succeeix també amb altres religions. Aquest gest de purificació externa, vol posar de relleu el desig de purificació interior i de renovació espiritual de la persona. Però, mentre que en els rituals acabats de mencionar i en el mateix baptisme de Joan, l’aigua té una importància cabdal, l’Evangeli insisteix que el Baptisme és cosa de l’Esperit Sant. Sense l’acció de l’Esperit, l’aigua és inútil. És l’Esperit qui renova l’home interiorment. La realitat externa de l’aigua ens ha de portar cap a la realitat més profunda del do de l’Esperit Sant.
¿Què significa, llavors, el Baptisme en l’Esperit? El Baptisme representa per a Jesús la consagració a una missió concreta i específica. Jesús, com a Messies consagrat per Déu en l’Esperit, és enviat a la humanitat per realitzar la Nova Aliança, per ser llum dels pobles, per alliberar els captius, per promoure la justícia i manifestar la misericòrdia divina, per obrar la redempció de l’home, en definitiva. Els Evangelis ens diuen que va dur a terme aquesta missió fins a les últimes conseqüències. Amb el cristià passa el mateix, ja que el Baptisme el configura a Jesucrist i, per això, ha de ser una transformació de la seva vida. El cristià no es bateja només per a ell mateix, sinó per a tots els homes; el cristià està batejat per a la humanitat, consagrat a Déu i a l’obra salvadora del Crist. Cal, doncs, que preguem consciència del que és i significa el nostre baptisme; cal que personalitzem la fe que el Baptisme expressa i que ens adonem que el Baptisme és la consagració total de la persona a Déu, és la vida nova que Déu ens dóna en l’Esperit Sant, la transformació interior, la participació en la mort i resurrecció del Crist, l’adopció com a fills de Déu, el perdó dels pecats i l’entrada en l’Església, la comunitat dels qui han estat salvats per Jesucrist i volen seguir-lo. ¡No hi ha res la terra que tingui tanta riquesa com el Baptisme!

Mn. Joaquim Meseguer

Solemnitat de la Mare de Déu - 1 de gener

2011-12-31T13:19:00.002+01:00

Nombres 6,22-27

Fixeu-vos que aquest passatge comença amb Déu i termina amb Déu.
Ell té un desig: beneir al Seu poble. Perquè ens estima.
Ell pren la iniciativa, ens truca a col·laborar amb Ell i ens mana a proclamar aquesta paraula de benedicció.
Moisés ho ha de dir a l'Aaron i als seus fills. Aaron i els seus fills ho han de dir a tot el poble. I, el poble de Déu, com "reialme sacerdotal i nació santa" (Èxode 19,6) ha de transmetre aquesta benedicció a la resta del món perquè es complexi la promesa feta a Abraham, "en tu seran beneïdes totes les famílies de la terra." (Gènesis 12:3)
Voldries sentir més de la Seva presència amb tu, protegint-te i cuidant de tu, en aquest nou any?
Voldries veure'l a Ell i al Seu camí per a tu amb més claredat i gaudir més del Seu amor i gràcia envers tu?
Voldries sentir com es fixa la Seva mirada damunt teu, recordant-te que sap exactament qui ets i què t'està passant, i que t'ompli de nou de pau i confiança?
Doncs, rep aquesta benedicció i no t'oblidis de passar-ho també als que tens al teu entorn, perquè Déu diu, "Jo els beneiré." (v. 27) És a dir, la benedicció està garantida! Perquè ens estima.
Aleshores, germà meu,
Que el Senyor et beneeixi i et guardi.
Que et faci veure la claror de la seva mirada
i s'apiadi de tu.
Que fixi damunt teu la seva mirada
i et doni la pau.
Amén.

David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Nadal del Senyor - 25 de desembre

2011-12-24T14:42:00.004+01:00

Is 52, 7-10 ; Sl 98 (97) 1-6 ; Hb 1, 1-6 ; Jo 1, 1-18

Les lectures que la litúrgia romana ens ofereix per a l’anomenada missa “del dia” són molt eloqüents. El pròleg de Joan presenta el sentit més profund del misteri de l’encarnació, del qual Nadal és una important conseqüència.

El més important no és que Jesús neixi sinó que Déu s’encarni. Cal que ens adonem de què celebrem. Celebrem l’aniversari del naixement a Betlem de Jesús de Natzaret, un personatge clau en la història de la humanitat, una festa molt arrelada en la tradició, un dia entranyablement familiar, que comporta un bon àpat i, en molts casos, un intercanvi de regals. Probablement tot una mica barrejat. Fins i tot moltes persones que es defineixen com a no creients celebren la festa i quasi tothom tendeix a sentir-se solidari, més encara, fa accions solidàries. Magnífic!

Els cristians celebrem tot això però hem d’anar més a fons. No ens podem quedar, evidentment, en el consumisme desenfrenat, ni en la tendresa una mica bleda de les llumetes o en l’estètica del pessebre. Hem de comprendre i agrair la profunditat del misteri del Nadal des de la fe. Nadal és molt més que tot això. La persona de Jesús de Natzaret, la seva encarnació, el seu naixement, la seva vida sencera, la seva mort i la seva resurrecció constitueixen el fet cabdal de la història.

Els cristians celebrem per Nadal la humanització de Déu i la participació de l’ésser humà en la vida divina, fonament de la nostra esperança de sentit i de salvació històrica i escatològica. Esperem que la solidaritat de Déu amb la humanitat doni fruits de justícia en el món present i acabi amb la plena instauració del Regne de Déu en una nova creació a la qual aspirem.

Déu Fill, expressió completa i definitiva de Déu s’encarna en el si d’una dona, Maria, assumint així la plenitud de la nostra condició humana, tot mantenint la plenitud de la seva condició divina, sense barreja ni separació!!! Aquesta és la fe de l’Església, de totes les esglésies cristianes, salvant algunes postures molt minoritàries.

Aquesta revelació del misteri de Déu és un regal, una gràcia absolutament immerescuda. La infinitud de l’amor de Déu es posa plenament de manifest en la vida de Jesucrist i el Nadal n’és l’inici. Tot plegat una enormitat.

L’inici de la Carta als Hebreus diu el mateix que el pròleg de Joan: Jesús és la plenitud de la revelació de Déu. Déu no ens parla per mitjà del Fill, sinó en la persona del Fill, el qual havent dut a terme la seva missió retorna al Pare i “s’ha assegut a les altures a la dreta de la majestat divina”. Déu dóna la raó a un desgraciat mort a la creu i és que Déu les fa de l’alçada d’un campanar!

Per això hem d’anar més enllà de la pura festa popular, sense menysprear-la de cap manera. Hem d’esforçar-nos a aprofundir en la comprensió del misteri, hem d’agrair del fons del cor el do de Jesucrist, hem de viure d’acord amb el seu missatge, perquè “d’un cap a l’altre de la Terra es vegi la salvació del nostre Déu”.
Bon Nadal a tothom!

Josep Esplugas

Diumenge 4 d'Advent - 18 de desembre

2011-12-15T20:55:00.001+01:00

Anuncio del nacimiento de Jesus. Un milagro o un mito? (Lucas 1:26-38)

Quiero comenzar resaltando la fidelidad y amor de Maria hacia su Señor, que no es otra cosa la que deja entrever con las palabras del vv 38 (He aquí la sierva del Señor; hágase conmigo conforme a tu palabra). Dios ama a toda creatura, pero se sirve de todos aquellos que le aman y le buscan en espíritu y en verdad. (deberías indagar que es en espíritu y en verdad), Esta era Maria había dedicado, consagrado su vida al Señor, por esto en un momento de su vida de su juventud recibe u obtiene el privilegio mas hermoso que pudo tener mujer alguna la de traer al mundo a Jesus el Salvador de la humanidad, cuan hermoso seria que cada uno de nosotros pudiéramos escuchar estas palabras: Maria no temas, porque has hallado gracia delante de Dios.

Un milagro, por supuesto que es un milagro y no un mito, todo esto es historia y es mas la concepción única de Jesus no fue un mero milagro en si mismo, fue también el cumplimiento de la profecía del antiguo testamento. Con mas de 730 años de antelación, Dios predijo que una señal del Mesias para los judíos y todos nosotros, seria la de un hijo nacido de una virgen (leer Isaias 7:14) y este niño seria ambos humano y divino (leer Isaias 9:6). Esto es lo que Gabriel le esta recordando a Maria en los vv.32-33.
Los hombres, el genero humano después del pecado necesitábamos de un salvador (todo esto Dios lo conocía desde la eternidad que sucedería) uno que fuera sin mancha, el cual sobre la tierra no había porque todos por herencia habíamos pecado de allí que Dios ofreció a Jesus (Gen. 3:15 – Juan 3:16 ) su único hijo en sacrificio, por esto el nacimiento virginal y la encarnación fueron necesarios para que Jesus fuera nuestro Salvador (Jesus significa “Jehová salva (el Señor).

En estas fecha como cada año celebramos el nacimiento de Jesus y lo celebramos con reuniones familiares, cenas, regalos etc. Pero olvidamos que el regalo mas grande de todos los tiempo lo recibimos de parte de Dios, Su Hijo por quien nos vino la salvación eterna, no seria digno de celebrarlo cada dia y no cada 365 dias, dar gracias a Dios por el nacimiento de Jesus y la Salvación no hace sentir llenos de vida. Dios te bendiga esta navidad y cada dia.

Arturo Barisich B.
Pastor Evangelico

Diumenge 3 d'Advent - 11 de desembre

2011-12-11T00:54:00.001+01:00

En la segona lectura sant Pau - 1 Tes. Que és l’escrit com a tal el més antic i primer de tots els del Nou Testament- amb una senzillesa de llenguatge, que no vol dir simplicitat de raonament- fa servir tres vegades la mateixa paraula grega, que en les nostres traduccions varien poc: incessantment, sense parar, contínuament, en tota ocasió... es l’ actitud, per tant arrelada a la profunditat de cada persona i que expressa una font de la que no paren de rajar gratituds al Pare per Crist i en Crist : . 1:2, 2:13 i 5:17 ( el del fragment d’avui ).

Pau, identifica pregària amb gratitud al Pare i per la seva pròpia dinàmica, la pregària no pot ésser un acte puntual embolcallat amb l’oblit de Déu que és presència amorosa constant i total [1] . Encara que la condició humana és feta de fragments i intervals, parèntesis i buidors que , tristament es fan presents i sovint angoixants , quan tenim la sensibilitat interior tocada per l’Esperit, (” l’aire que respirem és Crist “ , st. Antoni abat dixit poc abans de morir, segons st. Atanasi d’Alexandria ,) experimentem que pregar és el respirar de l’ànima i que respirar és viure i que la nostra Vida és Crist.

Necessitem obrir espais i temps a la pregària, encontre amb el Pare, en Crist i com Crist des d’els Tabors de la vida on l’oració ens transfigurarà [2], des d’els Guetsemanís de la malaltia, la pregària ens farà coratjosos davant les Creus de cada dia...

Espais i temps on els mestre de pregària ens ajudin com a Moisès a vèncer fatigues i cansaments en la lluita dels amalequites que tenim dins nostre [3]. I tot instant de pregària, tot moment d’encontre amb el Ressuscitat visquem-lo com anunci i profecia dels cel nou i de la terra nova.

Perquè tot ens revela la presència del Ressuscitat i la pregària ens va centrant i ens va ordenant en Ell : “ Ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres, per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra.[4]

Tot és Gràcia.

Lluís-Anton Armengol

[1] Act. 17,28: ja que "en ell vivim, ens movem i som",

[2] Lc. 9, 29 Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant.

[3] Ex. 17,12 Quan a Moisès començaven a pesar-li les mans, li van acostar una pedra, i ell s'hi va asseure. Aaron i Hur, un a cada banda, li sostenien les mans. Així les va mantenir fermes fins a la posta del sol.

[4] Ef. 1, 9s.

Diumenge 2 d'Advent - 4 de desembre

2011-12-01T23:24:00.002+01:00

Mc 1, 1-8; 2Pe 3, 8-14, Is 40, 1-5 i 9-11.

El que en Església anomenem escatologia ve a ser com una dimensió nova de tota vida: la presència dels temps futurs, dels temps més enllà del temps, en el present d’ara mateix. L’Església no és solament en camí vers al Regne, sinó que ja és en glòria i poder a la dreta del Pare. La percepció de les realitats del futur “ja visibles” i “encara no realitzades” fan nèixer un sentiment de “nostàlgia ecatològica”: El Regne de Déu és quelcom que arriba, i per això la veu d’Isaîes i del Precursor convoquen a la conversió, però també és quelcom que és dins nostre (Lc 17, 21), i és també el que vindrà en plenitud i en glòria, la visió mateixa de la Gràcia Increada, la participació en la vida divina. Tot instant és la darrera hora.

Isaïes predicà la vinguda en la carn del Déu Vivent, la consolació aportada per l’Ungit de Déu, el Mesies, que ve en la carn. Sant Joan Baptista és la darrera baula d’una cadena mai ha deixat de saber que el Regne del Cel és a prop. Els sant Apòstols i els Pares de l’Església són testimonis de la profunda conversió que representà el naixement segons la carn del Fill de Déu: l’Església dels primers temps, viva en Crist, participant ja d’un nou cel i una nova per la gràcia del baptisme, crida: El Senyor ve! i el seu temps és un temps d’espera del que l’acompliment definitiu i irreversible d’allò que ja s’ha acomplert per la Gràcia. És així que l’espera atenta de la Segona Vinguda del Senyor, del Dia del Senyor – del Diumenge! – és una sola acció amb el penediment, el desig de conversió, el desig del nou cel i la nova terra on regnarà la justícia.

El Rei ve! Davant seu arriba el misatger, l’anunciador de la bona notícia. Sentim en els nostres cors la seva veu? La Tradició d’Orient senyala el calendari de l’Advent amb un quaresma, del 15 de novembre al 24 de desembre, a fi de preparar els camins del Senyor, de redreçar les senderes per on ha de passar el Rei, a fi de despertar els sentits a la Bona Nova. A una terra deserta, sense camins i sense aigua, el nostre esperit vetlla davant el Senyor. I tanmateix l’esperit d’aquest món repeteix sense parar el “no hi ha Déu”, i una somnolència, una torpor vol emparar-se de tota la nostra persona.

“En què consisteix doncs “l’esperit d’aquest món”? No consisteix en res més que imaginar que aquest món ho és tot; que és en ell on vivim i on morim; que en ell és on apareixem i desapareixem; que fora d’aquest món no hi ha d’altre, i que fora de l’home no hi ha Déu; allò que està en aquest món ho és tot, fora d’ell i més enllà d’ell no hi ha res, res, res; en tot el seu ésser l’home no és més que el producte i el fruit d’aquest món, on ha de retornar per descompondre’s i disoldre’s. Vet aquí perquè “l’esperit d’aquest món” no pot conèixer ni el Crist-Déu, ni res del que ens ha estat donat en Ell de part de Déu.” (P Justí Popovic)

Mantenim-nos sobris i vigilants, i que la Pau del Senyor sigui amb tots nosaltres

P. Josep

Diumenge 1 d'Advent - 27 de novembre

2011-11-26T20:09:00.002+01:00

Marc 13, 33 – 37

“Vigileu, doncs, i vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment.” Aquestes paraules les va dir Jesús després d’haver parlat dels senyals que tindran lloc amb motiu de la fi dels temps. En aquell temps els creients patiran una gran persecució, tots els qui són de la fe de Crist. El capítol 13 de l’evangeli de Marc ens mostra una imatge espantosa de com seran els dies de la persecució de l’Església (no parlem d’institucions), és a dir, el cos format per tots els creients que han confiat en Jesús la seva salvació, els qui s’han penedit dels seus pecats i han estat netejats amb la sang de l’anyell de Déu, els qui en aquells dies quedin sobre la Terra. Ho tindran molt malament, i per això el Senyor ens avisa i recomana que estiguem vigilants als esdeveniments que ell va deixar anunciats en els dies de la seva vida humana, perquè ningú no sap el dia ni l’hora en què “serà el començament dels dolors de part.” Mc 13, 8.

Els qui vivim actualment, potser, no arribarem a veure ni a viure en la nostra carn aquella gran devastació que vindrà: i, per tant, seran uns altres els qui la patiran. Tant se val, el cas és perquè Déu haurà tingut la bondat d’estalviar-los uns sofriments horribles. Però, fins i tot per als qui s’hi trobaran hi haurà un alleujament en aquell període: “Per amor als elegits que ell va triar, escurçarà aquells dies.” Mc 13, 20.

La conclusió és que del cert, els qui esperem la segona vinguda del Crist, això s’esdevindrà. Llavors serem transformats, tal com diu l’apòstol Pau a 1a. Corintis, cap. 15. Per tant, cal que per damunt de totes les coses que en el món ens lliguen, i que n’hi ha que hem de complir sense defallir, estiguem vigilants i desperts a allò que és la voluntat de Déu, tenint cura de quina és la vocació a què hem estat cridats. A la carta al Filipencs, l’apòstol ens recomana que “contínuament ens ocupem de la nostra salvació amb temor i respecte, perquè és Déu qui produeix en nosaltres tant la voluntat com l’acció, segons la seva benevolència.” Fil. 2, 12–13. Així que, “atès que som obra de Déu, creats en Crist Jesús”, cal que vetllem i que ens deixem portar per l’Esperit en l’acompliment de “les bones obres que prèviament Déu tenia preparades perquè les practiquéssim.” Efesis 2, 10.

Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 20 de novembre

2011-11-15T19:55:00.001+01:00

Tot i que, avui dia, la monarquia no forma part de tots els ambients polítics, tots tenim una certa imatge d’allò que hauria de ser un rei: poderós i fort, just i savi, magnànim, ric i misericordiós i, per damunt de tot, bell. Sí, avui, la litúrgia aclama Crist com al nostre Rei, com al Rei de l’univers, un Rei formós. El salmista ho expressa quan diu: ” Ets el més bell de tots els homes, exhalen gràcia els teus llavis” (45,3). Allí el salmista no subratlla només la seva bellesa exterior, la gràcia que els seus llavis exhalen, sinó que es refereix a la bellesa interior de les Paraules del Crist i a l’esplendor del seu missatge, de tal manera que, en aquesta bellesa hi descobrim la bellesa de la veritat, la bellesa del mateix Déu, una bellesa trasbalsadora que provoca en nosaltres un gran desig d’amor cercant la unió amb l’Amat.
Les lectures d’avui ens presenten la reialesa del Crist com a Jutge de la Humanitat. Ens fan girar la mirada vers un Crist salvador. Ell establirà dins dels nostres cors, ara i aquí, el seu Regne només amb una condició: deixar-se corprendre per la seva bellesa paradoxal, aquesta bellesa que no és engany, sinó veritat. Hem de mirar el Crist i confiar en el seu amor que va córrer el risc de despullar-se de la seva bellesa exterior per a anunciar l’esplendor de la veritat.
Sembla que hi ha oposició entre l’esforç desesperat dels homes per a construir un món més unit, més pacificat, mitjançant tractats i convencions, i aquest Regne de Crist que l’Església ens presenta. Si el Senyor és al cor del nostre univers, no és per a reivindicar poder i prestigi. Li dóna vida suscitant a tot arreu i en tots, capacitat de justícia, amor, fraternitat... Gràcies a Ell els homes seran units per sempre en el Regne de Déu i Déu ho serà TOT en TOTS.

Maïté Cabié

Diumenge 33 de durant l'any - 13 d'octubre

2011-11-09T20:23:00.001+01:00

Mt 25, 14-30

En la nostra reflexió sobre aquesta paràbola és important que ens centrem en l'actuació del tercer servent, doncs ocupa la major atenció i espai en la paràbola. La seva conducta és diferent a la dels altres servents no se li ocorre una altra cosa que «amagar sota terra» el talent rebut per conservar-ho segur. Quan el senyor arriba, ho condemna com a servent «negligent i mandrós» perquè no ha entès gens. És evident que aquest servent no se sent identificat amb el seu senyor ni amb els seus interessos. En cap moment actua mogut per l'amor, no estima al seu senyor, li té por. Moltes vegades nosaltres actuem com aquest servent, i dediquem els nostres esforços a “conservar”, a mantenir allò en el que creiem. I és cert que hem de viure amb l'herència espiritual que hem rebut; però, alhora, també l'Evangeli ens interpel·la a viure les exigències de Crist. Hem de, amb l'ajuda del Pare, arriscar-nos a construir una Església més fidel a Jesús. Una Església de germans i germanes que vol viure en el dia a dia els valors del regne de Déu. És a dir, viure vides transformades per l'Esperit, experimentar que és possible viure un altre tipus de relacions basades en l'amor, la pau i el perdó. És per això que l'Evangeli ens anima a no “amagar sota terra” el que hem rebut del Pare, tot el contrari, som cridats a compartir-ho amb tots els nostres amics i veïns amb alegria i entusiasme, perquè d'aquesta manera siguem una Església acollidora i inclusiva. Amén.

Germán López-Cortacans
Església Evangélica de Catalunya

Diumenge 32 de durant l'any - 6 de novembre

2011-11-01T21:26:00.001+01:00

Mt 25, 1-13

“L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l”

Amb aquesta exclamació, l'evangelista Mateu ens convida a posar-nos en marxa. L'espòs, l'Estimat, aquell que omple la nostra vida, que li dóna sentit, que ens fa sentir i saber-nos estimats, ve a buscar-nos, vol que entrem per sempre més en la seva festa. Aquest és el sentit de la mort pel cristià: anar a trobar-se amb el seu Estimat.

Només una condició: dur la torxa encesa, il·luminar el camí.

Hem estat cridats a ser llum del món (Mt 5, 14), perquè la llum de la nostra fe il·lumini la foscor, perquè veient les nostres accions els no cristians es preguntin perquè ho fem, què hi ha de diferent en aquest o aquesta que actua diferent.

Ser llum, llum per nosaltres i llum per als altres, aquest és el projecte del cristià. Per ser-ho cal encendre l'oli de l'amor amb la flama de la fe, perquè la nostra torxa brilli i il·lumini.

Ell, l'espòs, només espera això de nosaltres: que l'estimem i que estimem.

Cinc noies esperaven, però no tenien a punt l'oli per encendre la torxa.

Amb l'amor envers l'Estimat no n'hi ha prou, cal estimar els germans, sense aquest oli que faci cremar la nostra torxa la nostra vida de cristians és incompleta. Estimar Déu i els homes, encendre amb la flama de la fe l'oli de l'amor, vet aquí la clau de la vida cristiana a l'espera de la trobada definitiva amb l'Estimat que ens convida a les noces eternes.

Josep Anton Clua

Diumenge 31 de durant l'any - 30 d'octubre

2011-10-29T23:14:00.001+02:00

1Te 2,7b-9,13

Avui és el tercer de cinc diumenges seguits en què la litúrgia romana ens ofereix fragments de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Els biblistes estan ben d’acord a considerar-la no únicament la primera que escriu Pau sinó també el text més antic del Nou Testament. Tessalònica, l’actual Salònica, era una gran ciutat comercial, cosmopolita, amb una considerable diversitat de cultes i de creences. Pau hi havia residit força temps, hi havia impulsat una fervent comunitat cristiana i, finalment, n’havia hagut de fugir perseguit per una colla de jueus engelosits (vegeu Fets 17,1-10). De Corint estant, després d’haver rebut les bones notícies que li ha transmès el seu col·laborador Timoteu, Pau escriu als tessalonicencs sobretot per a encoratjar-los a progressar en l’ensenyament rebut i a viure-hi ben d’acord –amb una fe activa, amb un amor incansable i amb una esperança constant (1,3)–, i per a afermar-los en l’actitud de vetlla serena davant la fi del temps. Subratllem-ne, del fragment d’avui, tres punts:

a) L’apòstol, el predicador, el pastor, ha de tenir sempre una actitud d’entrega total, com maternal, a la seva comunitat, amb un zel que el porta a esmerçar-hi tota la vida. Allò que el mou –i el que ha de moure també tot deixeble de Jesús– és ser testimoni de la Bona Nova de Déu, és a dir, del Déu que és Amor i que se’ns ha revelat en Jesucrist, mort i ressuscitat, en el qual nosaltres també viurem per sempre.

b) L’apòstol no ha de ser una càrrega per a ningú –per bé que Pau mateix agrairà l’ajut que va rebre des de Filips, quan era precisament a Tessalònica, ja que també convé que la comunitat doni suport als qui els porten la predicació i el guiatge. No ens hem de repenjar en els altres, en ningú, i alhora cal que ens ajudem a portar-nos les càrregues els uns als altres.

c) A través de la predicació humana, de la feblesa del llenguatge i de l’estil humans, allò que es transmet i que ha de ser acollit és paraula de Déu, capaç de treballar eficaçment a l’interior de cada vida, capaç de conversió. Això demana, per part de tots, predicadors i oïdors, sinceritat, humilitat, fidelitat. Cal demanar a Déu la gràcia de saber anar més enllà, més al fons, de les aparences humanes, per poder estar ben atents i receptius a Déu que ens parla.

P. Jordi Castanyer

Diumenge 30 de durant l'any - 23 d'octubre

2011-10-21T18:43:00.001+02:00

A l'evangeli d'avui a Jesús li plantegen una qüestió que continua sent una pregunta clau per tot creient: ¿Quin és el manament més gran? Que vol dir, en el fons, en el més essencial: ¿què és el que ens cal fer? ¿Què és el que Déu espera de nosaltres? ¿En què hem d'apostar fort a la nostra vida?
A Jesús li fan aquesta pregunta, quin és el manament més gran, persones que havien dedicat tota la seva vida a estudiar això mateix: la Llei, allò que recollia el que Déu esperava del seu poble. I ells eren nomenats “mestres de la Llei”, persones preparades per ensenyar als altres sobre aquesta qüestió tan central.
El que Jesús els hi respon, no era res de nou ni inventat. Eren manaments de l'Escriptura ben coneguts per a ells. En el cas del primer manament, “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament”, fins i tot és justament la pregària que tot bon jueu d'aquell temps, i encara els jueus d'avui, repeteixen dos cops al dia. I també són les paraules que tot bon jueu diu quan veu que s'acosta el final de la seva vida. Per tant el que els respon Jesús era de sobres conegut. I el “segon manament” que ell afegeix tot seguit, també era un text conegut de l'escriptura, del llibre del Levític.
Per tant Jesús respon a la pregunta recordant la resposta que ells ja sabien. Però l'originalitat de Jesús, la novetat del seu missatge, es troba en la manera de lligar les dues coses, en com ens fa veure que manament més important, en realitat són dos, que no es poden deslligar, estimar a Déu i estimar als altres, són com dues cares d'una mateixa moneda, si ens descuidem d'un, no entendrem bé l'altre. L'únic que ens demana Déu perquè li demostrem que l'estimem, és que estimem als altres. Com diu en el Nou Testament la primera carta de Joan: Qui estima, coneix Déu. Qui no sap estimar, no sap res de Déu, perquè Déu és amor. Qui no estima el seu germà al qui veu, no pot estimar Déu al qui no veu.
La resposta de Jesús, per tant, recorda coses ja sabudes, però ens convida a estar atents a aquell lligam que dóna sentit a tota la vivència de fe. En el món cada cop més complex que ens toca viure, sovint podem tenir tendència a compartimentar les coses: a distingir els àmbits de la nostra vida professional, el de les nostres aficions i el temps lliure, l'àmbit de la família, etc.. Potser psicològicament aquestes distincions les necessitem per tal de poder aclarir-nos, però el problema és quan la nostra fe es torna com un “compartiment” més de la nostra vida, una cosa que vivim només en uns moments concrets, i fins i tot en uns espais concrets al llarg de la setmana. Quan la fe podria ser justament aquell lligam de fons que dóna sentit i coherència a tot el que vivim en els diferents àmbits de la nostra vida, el que ens ajuda a descobrir en cada moment del dia a dia, en cada persona amb la que tractem, una oportunitat i una crida que ens vénen de Déu.
Jesús avui ens recorda aquelles coses que per a tots nosaltres ja són molt sabudes: moltes coses bones que hem après, dels altres i de la pròpia experiència, molts bons criteris que ens ajuden a anar orientant el que fem, davant dels molts i variats entrebancs i problemes. Però ens vol ajudar a redescobrir que tot això té un lligam, un sentit de fons, que ens justament ens permet valorar molt més cada detall.
Necessitem que la paraula del Senyor desperti novament en nosaltres aquest desig de redescobrir allò de més essencial: la trobada amb el Déu que ens estima i que simplement espera de nosaltres que ens deixem tocar pel seu amor i el sapiguem encomanar als altres. I que les nostres trobades en comunitat ens ajudin a afinar els nostres sentits interiors, per poder copsar la presència de Déu en el dia a dia, i en els nostres germans.

Mn. Josep Vicenç Moragues

Diumenge 29 de durant l'any - 16 d'octubre

2011-10-12T21:05:00.002+02:00

Retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu
( Mt. 22, 21)

Tant de bo que tots els cristians des d’ el començament de la nostra història haguéssim fet el degut discerniment per no barrejar els “cèsars” de cada moment amb les comunitats eclesials!

Si tinguéssim el coratge d’obrir de bat a bat les portes de cadascú de nosaltres i de cada comunitat [i] a la fortalesa que ens dona l’Esperit Sant, si les paraules de Pau [ii] ressonessin sempre no hauríem fugit de les febleses que fan experimentar la força del Senyor !

Perquè, molt sovint, ens refugiat en els poders del món per aixoplugar-nos i refugiar-nos ens les nostres pors i el que és més gros ho hem justificat amb motius trets de l’Evangeli – fent-los a la nostra mida – a vegades molt subtils i altres vegades molt grollers.

Potser les raons que donem ens fan fariseus i herodians – antagònics però que s’ajunten maliciosament contra el Senyor- i ells es tornen contra nosaltres perquè posen ben bé a la vista de tota la Humanitat les nostres incoherències i contradiccions amb l’Evangeli que proclamem.

El Senyor ens demana que discernim, que no és altra cosa que trobar en cada moment el que Ell espera de nosaltres i el discerniment sempre neix i va acompanyat de la pregària, del diàleg serè i de la confiança en el Pare del Cel [iii] i del desig de proclamar la Bona Nova.

I sovint, aquest anar a cercar Poder i tenir Poder no ha estat altra cosa que desig de riquesa i fugida de la Pobresa que és la que segur, més ens fa pròxims a Crist en Creu. [iv]

Lluís-Anton Armengol

[i] Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. (Apoc. 3,20)
[ii] Per tant, accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort. (2 Cor. 12, 10)
[iii] Tot el que rebem de bo, tot do perfecte, ve de dalt, baixa del Pare de les llums. En ell no hi ha canvi ni ombra de variació. (Jm. 1,17)
[iv] però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. (1 Cor. 1,23)

Diumenge 28 de durant l'any - 9 d'octubre

2011-10-07T22:37:00.002+02:00

Mateo 22.1-14

Esta parábola representa lo que Dios ha provisto mediante el Evangelio para nuestra salvación y lo hace mediante una fiesta real hecha por un rey, por causa del matrimonio de su hijo. Nuestro Dios misericordioso no sólo ha provisto el alimento, sino un festejo real para las almas que perecen. En la salvación de su Hijo Jesucristo hay de sobra para nuestro consuelo presente y futuro.

Los primeros invitados fueron los judíos. A pesar de que los profetas del Antiguo Testamento no fueron atendidos, ni Juan el Bautista, ni el mismo Cristo, que les dijo que el reino de Dios estaba cerca, fueron enviados los apóstoles y ministros del evangelio, después de la resurrección de Cristo, a decirles que iba a venir y persuadirlos para que aceptaran el regalo del Evangelio , ahora también se nos ha invitado a nosotros , por lo tanto, la razón del por qué los pecadores no van a Cristo y a la salvación provista por Él no es que no puedan, sino que no quieren.

Esto podemos verlo también en la actualidad ya que nunca en la historia ha habido tanta facilidad para acercarse a Dios y a su Palabra y por desgracia muchos se excusan para no atender a la verdad Divina.
Tomarse a la ligera a Cristo y su oferta de salvación, es el pecado que condena al mundo. Ellos fueron indiferentes. Las multitudes perecen para siempre por su indiferencia. Además, las actividades y las ocupaciones mundanas estorban a muchos para tener un trato con el Salvador. Todos debemos aprender que nuestros corazones no tienen que poner en primer lugar las cosas de este mundo, es decir, el sitio que solo corresponde a Dios, no sea que se interpongan entre nosotros y Cristo.

El propósito del evangelio es recoger almas para Cristo; a todos los hijos de Dios esparcidos por todos lados.

Otra cuestión importante es la ropa para ir a las bodas,
Nadie la tiene por naturaleza ni puede hacerse el traje por sí mismo, solamente mediante la fe en el Salvador y la obra del Espíritu Santo en ti son capaces de confeccionar tu traje, único e intransferible exclusivamente tuyo , ¡Cuídalo!, ¡Cuidémoslo!, examinémonos si estamos en la fe y procuremos ser aprobados por el Rey.

Pastor Rafael Díez
Iglesia Evangélica

Diumenge 27 de durant l'any - 2 d'octubre

2011-09-27T23:28:00.001+02:00

Is 5, 1-7; Fl 4, 6-9; Mt 21, 33-43

El tema central d’aquest diumenge és el de DONAR FRUIT. La 1ª lectura d’Isaïes parla de la vinya “del meu estimat” i l’Evangeli parla de la paràbola dels mals vinyaters.
En la Bíblia el tema de la “Vinya” sovint hi és tractat de manera lamentativa. Avui al text d’Isaïes la paraula surt 4 vegades la paraula “esperava... però...”. Parlar de Cep o de Vinya és parlar de la vocació històrica del Poble d’Israel. El seu cim literari és l’apassionat “Càntic d’amor a la Vinya”. L’evangeli de Joan contemplarà el mateix Pare treballant com el Vinyater. La paràbola d’avui parla d’un propietari que confià la seva vinya a uns vinyaters perquè la cultivessin. Aquests no foren fidels i els fou presa i donada a uns altres que la fessin fructificar.
Jesús diu que l’amo hi envià finalment el propi fill a buscar-ne els fruits. Jesús tenia consciència que ell era l’Enviat. L’Amo de la vinya vol fruir costi el que costi dels fruits exposant fins i tot el seu Fill.
Jesús, al final del fragment fa dir als mateixos dirigents del poble són ells aquests mals vinyaters. Els fragments d’avui sobre la vinya i els seus fruits ens són una crida a prendre consciència de la nostra responsabilitat personal. Rellegir a casa i a poc a poc el relat d’aquesta paràbola que avui hem escoltat. Nosaltres hem conegut l’amor de Déu, com l’hi responem?

Griselda Cos, OSB

Diumenge 26 de durant l'any - 25 de setembre

2011-09-23T09:30:00.001+02:00

Filipenses 2: 1 al 11

La carta de Pablo a los Filipenses es una carta muy necesaria en estos días. Pues cuantas veces no hemos preguntado ¿Como se puede vivir una vida con gozo y alegría en este tiempo? ¿Como poder nadar por encima de las circunstancias en esta generación? ¿Como no sucumbir ante el gigante de la desesperación por causa de los problemas familiares, la falta de trabajo, la economía turbulenta, y un largo etc.? Pues bien El Apóstol Pablo nos lo enseña en esta epístola, se puede en medio de cualquier circunstancias vivir con el gozo en el corazón, ahora bien esta claro que ese gozo esta basado en Cristo y solo en él. La carta de Pablo es cristocentrica, y gira alrededor de su bendita persona, y su obra. Muchos os preguntareis bueno Pablo vivía con gozo por que era un santo y los demás no, a él le acompañaban milagros y todo era extraordinario. Bien deciros que cuando Pablo escribió esta carta estaba encarcelado en Roma y tenia por compañeros de cadenas a unos rudos y mal hablados soldados romanos custodiando le; y tenia serias duda de si iba a ser decapitado por su testimonio. Pero aun su palabra mas pronunciada que de su boca sale es “Gozo”. Y en el texto que nos a tocado meditar no insta a que ese gozo no surge de lo que tengo, o lo que sucede a mi alrededor, el gozo es algo que surge de la humildad y de darse a los demás, a si como Cristo lo hizo por nosotros. Si tu quieres tener Gozo en estos días, te voy a dar el remedio, la receta y no vas a tener que pagarme nada es gratis: acércate a Jesús, vive como el vivió, y el gozo surgirá de forma espontánea de tu corazón.

Que Dios te bendiga.

Pastor Francisco Martínez
Iglesia Evangélica

Diumenge 25 de durant l'any - 18 de setembre

2011-09-20T09:29:00.001+02:00

Is 55,6-9
s 144,2-3.8-9.17-18
Fil 1,20c-24.27a
Mt 20,1-16

La conversió del cor que Jesús demana consisteix sobretot en el fet d’anar canviant les nostres perspectives i les nostres accions duent “una vida digna de l'Evangeli del Crist", com Sant Pau demana als de Filips. Per poder dur una vida digna de l'evangeli del Crist cal l'esforç de la conversió. I per entrar en la dinàmica de la conversió no hi ha altre camí que fer cas d’Isaïes: "Cerqueu el Senyor, ara que és deixa trobar, invoqueu-lo, ara que és a prop". Cal mirar la realitat amb ulls nous: com la veia Jesús. Ja acceptem que Déu té un punt de vista diferent del nostre però ens costa d’afinar quan ens volem posar de la banda de Déu. Tot el crim, la injustícia, l’explotació de l’home per l’home, la infelicitat, és l’expressió de la distància entre els camins de Déu i els dels éssers humans. "Els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus". Resulta que “són camins de bondat, els del Senyor, les seves obres són obres d’amor”. Ves, qui ho havia de dir!

Vegem la paràbola dels jornalers. Els que protestaven expressaven el pensament dels homes. Jesús expressa el pensament de Déu: Treballar pel Regne de Déu no és cap penalitat, al contrari és un honor i una satisfacció. El treball pel regne és, ell mateix, el premi, el cent per cent que prometia Jesús als deixebles, la resta, diguem-ne la recompensa eterna, se'ns dóna d'escreix, no pas per justícia, sinó per amor. Treballant pel Regne no ens guanyem res; realitzant aquest treball ja vivim aquella “vida digna de l’Evangeli del Crist”.

Treballar pel Regne no és fàcil, demana esforç suposa penalitats, aguantar el pes de la jornada i el que calgui. O és que a Jesús li va ser fàcil i un camí de roses? En darrer terme demana prou confiança com, per posar la vida en mans de Déu: “Morir em seria un guan ... però, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal”.

Estem començant un nou curs. Cadascú, en el seus àmbits, té l’ocasió i el deure de treballar per l’expansió del Regne dels cels, amb l’ajut de la gràcia. Que aquest nou curs signifiqui un avenç en la cohesió entre les diverses “colles” de treballadors de la vinya, catòlics, evangèlics, ortodoxos, en la superació de les desconfiances mútues... El Senyor de la vinya s’ho mereix.

Josep Esplugas

Diumenge 24 de durant l'any - 11 de setembre

2011-09-10T12:56:00.001+02:00

Captaires d’amor i perdó.
(Comentari a Mt 18, 21-35)

El fragment evangèlic que ens ocupa omple pràcticament la segona meitat del quart dels principals discursos en que Mateu sistematitza les paraules de Jesús entremig dels relats dels esdeveniments de la seva vida i de les seves accions. Es tracta del sermó que al llarg de tot el capítol divuit mostra com ha de ser l’organització de la vida comunitària dels que volen viure com a “fills del Regne”.
Jesús comença responent a la pregunta sobre qui és el més gran convidant-nos a canviar i cercar la humilitat i petitesa dels nens (1-5), a evitar tot tipus d’escàndol o incitació a fer el mal (6-9), a tenir la preocupació del Pare per la pèrdua de la ovella esgarriada més petita (10-14), a posar en pràctica d’una manera progressiva i prudent la correcció fraterna (15-18) i a demanar en pregària amb la plena confiança que el Pare ens escolta (19-20).
I a la pregunta aritmètica de Pere sobre la mesura del perdó “fins a set vegades?” contesta no menys aritmèticament amb l’infinit: “setanta vegades set”. Perquè la veritable mesura del perdó és un perdó sense mesura: Déu, que no coneix límits en el perdó, és el model del nostre perdó fratern; i si nosaltres no perdonem, tampoc podem esperar ser perdonats. Tot queda explícit en la paràbola del servent deutor sense cor (23-35) el qual, cec i incapaç de mesurar la immensa quantitat del deute que li és perdonat, tampoc mesura ni perdona al company subordinat que li deu una misèria.
Déu és així, diu Jesús, infinit en el seu amor i en la seva bondat; capaç de perdonar-ho tot.
Hem de contemplar detingudament en la nostra meditació aquesta generositat sense límits, aquesta renúncia del Senyor als seus drets... I avui en el nostre món, els homes continuarem acumulant pecats... i el nostre deute miserable seguirà creixent, i no ens adonarem de la nostra condició de captaires d’amor i perdó. Déu, en canvi, just perquè és fidel a la seva promesa i a la seva aliança amb l’home, mogut a compassió, un cop i un altre perdonarà tot el deute. I nosaltres, no serem capaços de fer el mateix amb els germans? No serem fidels a l’essència del Parenostre?
I no oblidem, per últim, que Déu, lent en el càstig i ric en l’amor, mostra un aparent rigor (34-35) que no és més que el reflex i el càstig de la nostra duresa de cor.

Florenci Travé, diaca.

Diumenge 23 de durant l'any - 4 de setembre

2011-09-04T18:13:00.001+02:00

Mateu 18, 15-20

Jesús ens va ensenyar que els dos manaments més importants de tota la Paraula de Déu son el d’estimar a Déu amb tot el cor, l'anima i les forces i el d’estimar als altres com a nosaltres mateixos (Lluc 10,27).
Ara, la lectura de avui senyala, per una banda, l’obstacle més gran a la hora d’obeir aquests manaments (el pecat), i per altra banda, una visió del gran potencial que s'allibera quan realment aconseguim viure així.
El pecat trenca les nostres relacions, amb Déu i amb el nostre germà. Per això, és una cosa molt seriosa, i s'ha de tractar. S'ha de tractar, però amb amabilitat i paciència, sense avergonyir innecessàriament i donant àmplies oportunitats de penediment i restauració.
Perquè units en el amor per Déu i els uns pels altres, tenim un poder i una autoritat molt més enllà d’allò que ens podem imaginar. (Efesis 3:20) Juntament amb el cel lligarem les tenebres i alliberarem la gracia i la benedicció de Déu. Coneixerem una confiança amb el Pare de tal magnitud que totes les nostres peticions es faran realitat.
I, encara més que tot això: gaudirem de la presencia manifesta del mateix Senyor Jesús.
Estem disposats a deixar enrere el pecat, perquè aquest somni de Jesús es pugui fer realitat?
Pare, reconeixem la serietat del nostre pecat i de tot allò que produeix separacions entre nosaltres, i et demanem perdó. Esperit Sant ajuda’ns a escoltar-nos, respectar-nos i esdevenir units per a què tot el poder i la presència del Senyor Jesús es facin visibles enmig nostre.
Amén.

David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Diumenge 22 de durant l'any - 28 d'agost

2011-08-18T00:42:00.002+02:00

Pere és una figura senyera en l'Església i un gran testimoni de fe; ara bé, ens podem deixar portar per una visió idealitzada que ens faci oblidar que ell també fou un home de carn i ossos, amb virtuts i febleses, com cadascú de nosaltres. Hem d'agrair als evangelistes que ens hagin presentat la personalitat dels primers seguidors de Jesús amb realisme. Pere, que és capaç de fer una excel·lent confessió de fe en Jesús com a Messias i rep per això un gran elogi per part del Salvador, s'emporta també una severa amonestació, perquè en el camí de la fe encara li queda molt per aprendre.

Escoltar l'amonestació de Jesús a Pere és un bon motiu per a fer un examen de consciència sobre el nostre ésser cristià. ¿Som de debò fidels a l'ensenyament de Jesucrist, fins al punt de pensar realment com Déu, o més aviat ens emmotllem a la manera de pensar i als criteris d'aquest món? Al llarg de la història, els fills del Regne de Déu hem caigut en la temptació de pensar segons el món, de recolzar-nos en les riqueses materials, de buscar amb afany el poder polític o el prestigi social; i de vegades ens mouen més els interessos mundans que no pas l'esperit de l'Evangeli. És curiós com sovint, tot i trobar-nos confrontats amb el món (persecució, indiferència, ridiculització per part seva…), caiem en el parany d'adoptar el seu estil i adaptar-nos als seus criteris, fent de la vida cristiana una mena de carrera d'honors o un joc de forces polítiques; davant d'aquests fets, se'ns torna a plantejar la pregunta: «¿què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida?»

Després d'haver deixat les coses clares, Jesús ens ensenya què vol dir pensar com Déu: estimar, amb tot el que això comporta de renúncia en bé del proïsme; per aquest motiu, el seguiment del Crist passa per la creu: No és possible ser un bon deixeble de Jesús si hom no està disposat a carregar amb la creu. Els cristians no busquem el sofriment per ell mateix; tampoc no refusem els elogis que alguna vegada, per causa justa, ens puguin venir dels altres; però, més enllà d'honors i sofriments, de glòria humana i d'afliccions, l'ideal i la voluntat del cristià ha de ser sempre estimar, fins al punt d'assumir que l'amor pot comportar obrir-se al dolor, a la renúncia, al sacrifici i a la incomprensió per part dels altres. Aleshores la creu, quan és signe de l'amor sincer, quan mostra fins a quin punt hom és capaç d'estimar, es convertirà en lluminosa i en signe de salvació.

Mn. Joaquim Meseguer

Diumenge 21 de durant l'any - 21 d'agost

2011-08-18T00:32:00.002+02:00

Avui dia, la persona vol trobar o retrobar la seva identitat, és a dir descobrir qui és per ell mateix o pels altres. A tots ens interessa força que pensen els altres de nosaltres. També, un dia, a Jesús li va interessar saber que es deia d’ell i ho va demanar als seus apòstols. És clar les respostes foren molt variades.... Però, per a Jesús era important sentir qui era Ell pels seus deixebles. Aleshores, Pere, sempre impetuós respongué “Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu!” Llavors Jesús digué :” Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs. Això no t’ho ha revelat els homes sinó el meu Pare del cel. I jo et dic: Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”.Tal com ho expressa el P. Bayò, escolapi en els seus comentaris de les lectures litúrgiques, “poc es devia esperar el bo de Pere que la resposta a una pregunta en aparença tan senzilla , fos tan contundent, no gens menys que l’anunci de l’Església”. Pere és la roca sobre la qual Jesús volgué construir la seva Església al qual demana consolidar els seus germans (Lluc 22,22). I a ell mateix un cop ressuscitat, confia la responsabilitat de “pasturar” tot el seu ramat. (Jn 21, 15-17). De fet, en l’evangeli de Joan, (1,42) Jesús es troba amb Simó per primera vegada i li diu: “Tu ets Simó, fill de Joan, tu et diràs Cefes –que vol dir “pedra”. Segur que no va entendre aquestes paraules. En aquest diàleg a Cesarea de Filip, Jesús revela el sentit d’aquest nom. Però, abans, Pere pronuncia la seva professió de fe personal: no tan sols reconeix en Ell al Crist, sinó també al Fill de Déu. A la fe no li basta saber que pensen els demés, també cal la relació personal del deixeble amb Jesús. És com si Jesús digués: acabes de dir qui sóc per tu, ara te diré qui ets per a mi. És Jesús que construeix la seva Església ben conscient d’haver escollit una pedra fràgil.

Cada un de nosaltres hauria de preguntar-se qui és Jesús per a ell i començar a descobrir-lo al llegir la segona lectura d’aquest diumenge.

Maïté Cabié

Diumenge 20 de durant l'any - 14 d'agost

2011-08-15T21:04:00.002+02:00

Dona quina fe que tens!

El desig salvífic de Déu és promesa i pronóstic final per a tota la humanitat, tant pels qui el coneixen com pels qui no. Déu ha proposat d'oferir la salvació, no d'imposar-la. Es pren el seu temps (si podem parlar del temps en referència a Déu), de manera que els homes el reconeguin lliurement, perquè de res serviria una salvació forçada, ni tindria cap sentit una Església, sacrament universal de salvació, sense homes que fossin realment lliures. El goig i la lluita, en el nostre present, de reconèixer la salvació és tasca personal i comunitària de discerniment, de pregària i d'espera confiada.

Volent Déu, com vol, la salvació de tota la humanitat, que és comunió amb Ell i unió fraterna entre tots els germans, cal obrir ben bé el nostre cor i la nostra humanitat a moltes cultures, a moltes situacions humanes, a molts racons que son especialment triats per Déu, i no tant per nosaltres. Les situacions d'injustícia, de precarietat, d'insatisfaccions, d'ignorància...són aquelles a les els seguidors de Jesús hi hem de donar alguna resposta. No sempre fàcil. Però tant de bo, sempre, presents en la nostra pregària. És precisament la pregària allò que primer hauríem de poder compartir cristians de totes les confessions.

Pregar és respirar. Si no prego, moro. Si prego ofereixo la pròpia llibertat a Aquell que no juga amb la meva llibertat i que amb la seva vida ha donat resposta a aquests esdeveniments que anomenem injustos, precaris, dolorosos...És Jesús qui ha guanyat amb la seva vida, la nostra salvació, i som nosaltres que la rebem, i no la podem ocultar, sinó oferir. Perquè la salvació s'ofereix i no s'imposa.

D'això en sabia prou aquella dona cananea (estrangera!!!). Va saber i va voler il·luminar la pròpia vida, ni que fos amb un pessic de vida, amb una escletxa de llum, amb un bocí de misericòrdia. Quina fe! Quina gosadia i quina valentia, quin atreviment! Aquella dona ens ensenya a no tenir por de demanar, ni d'apropar-nos a Jesús. I com ella, també nosaltres, ens hauríem de sentir convidats a no tenir por d'il·luminar (de reflectir, per ser precissos) la vida de molts i la vida en molts llocs i situacions de foscor i tenebra.

Siguem homes i dones de pregària. Tinguem el cor i la mentalitat ben obertat, perquè la salvació de Déu és per a tothom. Que tothom pugui conèixer Aquell que salva, que le pugui tastar en la pròpia vida, ni sigui amb una engruna de les que embruten la taula, cauen i ens n'oblidem.

"Dona quina fe que tens! que sigui tal com vols"

Mn. Daniel Palau

Diumenge 20 de durant l'any - 14 d'agost

2011-08-10T20:39:00.001+02:00

Mateu 15, 21 - 28

La guarició de la filla de la dona cananea, una forastera que vivia en terra estrangera (la regió de Tir i de Sidó era, i és encara, dins de l’estat del Líban) ens porta a la reflexió o, si més no ens hi hauria de portar, que nostre Senyor va venir a salvar únicament les ovelles perdudes de la casa d’Israel –això ens ho diu aquest mateix text–. Dit així sona molt malament perquè, sense un coneixement acurat de la sagrada escriptura, ens faria pensar que els qui no són descendents d’Abraham no tindran part ni sort en la redempció obrada per nostre Senyor a la creu. Per tant, avancem una miqueta més en aquesta exposició.

Una dona que clama perquè la seva filla sigui sanada. Què no faria una mare per una filla o un fill seu? I crida: “Senyor, fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt.” I, vet aquí, Jesús no li contesta. Els deixebles, només per guardar les formes, demanen a Jesús que la faci marxar, perquè els molesten els crits de la dona. “Només he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel.” La dona, no se sent humiliada per aquestes paraules, ni per les que li dirà tot seguit: “No està bé prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.” No, tampoc no va acusar la humiliació de ser tractada com una bèstia. Ella, una estrangera cananea, es va empassar la humiliació, va rebaixar-se a no donar-se per ofesa, i tot ho hauria suportat perquè, què era allò que desitjava? Que la seva filla fos alliberada del poder del diable, perquè patia molt...

La seva fe va ser recompensada. En aquest cas era només la guarició d’una persona estimada, en uns altres casos la fe pot ser per rebre la salvació. Perquè, encara que ella no era del poble d’Israel, per la fe va esdevenir poble i va ser considerada com a filla d’Abraham, el pare dels creients. La salvació, de la mateixa manera, ha de començar per la humiliació de veure’s pecador; una persona ha de reconèixer que no mereix la salvació, i que no ha d’exhibir mèrits propis, com feia aquell fariseu “que donava gràcies a Déu perquè no era com els altres homes, lladres, injustos, adúlters...” (Lluc 18, 11).

Aquesta és la fe que agrada a Déu. I si no és aquesta mena de fe, ja cal que t’espavilis a demanar-ne al Senyor, perquè sense la fe és impossible de ser-li agradable.

Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

Diumenge 19 de durant l'any - 7 d'agost

2011-08-07T23:38:00.002+02:00

Mt 14, 22-33

Llegint els versets de l’evangeli de Mateu d’aquest diumenge, ens fan meditar sobre la lliçó que Jesús dóna als seus deixebles, sobretot a Pere. Els evangelis ens transmeten una visió prou completa de l’apòstol. Podríem dir d’ell que és un home impulsiu, passional, decidit. La seva estimació per Jesús és sincera, però, quan la seva fe es posada a prova podem concloure que encara no és prou madura.

Després de l’episodi de la primera multiplicació dels pans, “Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca...” L’evangelista Joan ens explica el motiu d’aquest anar-se’n, quasi bé a corre cuita: després d’aquest prodigi, “Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.” (Jn 6, 15). Mentre els deixebles se’n van amb la barca, Jesús, es queda tot sol, menjant el seu aliment més preuat, que és fer la voluntat del seu Pare. En el silenci de la pregària, Jesús, el nou Moisès, es lliura a la Llei de l’Amor, en unes noves taules que li dóna el Pare, que venen a donar compliment de les promeses de l’Antiga Aliança: “No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.” (Mt 5, 17).

Malgrat ser pescadors ben experimentats, la fortor del vent i la imatge de Jesús caminant sobre les aigües, els deixebles cauen en la por i l’espant. Amb tot la decisió de Pere de seguir Jesús, l’esperona perquè pugui dominar també els esperits malignes que trasbalsen les onades i fan que la barca estigui en perill. Però la valentia inicial acaba bruscament, quan els dubtes quasi be l’ofeguen en la foscor del mal. La pregària de Pere atrau ràpidament la salvació del Senyor: “Senyor, salva’m!”

Quan Jesús puja a la barca, “...el vent va parar.” Hem de demanar que en la barca de l’Església, que ha tingut fortes sotragades, Jesús estigui sempre amb nosaltres, malgrat les divisions i els conflictes. Els versets d’avui ens remeten a les nostres tempestes personals on Jesús ens demana saber obrir el nostre cor de bat a bat, sense calcular el risc. Ens demana que creiem en la seva Paraula, en el seu Amor.

La barca de l’Església és la nostra llar on Jesús ens demana anar “...llac endins...” (Lc 5, 4). Malgrat les nostres pors, les nostres dificultats, hem de calar les xarxes per seguir pescant per a una comunicació, un diàleg, entre totes les confessions, per a no naufragar, ni ofegar-nos en la tenebra de la indiferència. Demanem que Jesús, ens guiï, enmig d’aquestes aigües insegures, cap a la seva Llum i el seu Amor per tots nosaltres: “Coratge! Sóc jo. No tingueu por!”

Xavier Artigas

Diumenge 18 de durant l'any - 31 de juliol

2011-07-30T12:42:00.002+02:00

Mt 14, 13-21; Rom 8, 35, 37-39, Is 55, 1-3.

L’ensenyament del Crist i el dels seus sants Apòstols, l’ensenyament doncs de la seva Santa Església és la veritat de la nostra naturalesa, la revelacio del nostre misteri com a criatures portades a l’existència per Déu, i el misteri de Déu que es revela a si mateix en la Persona del seu Fill, vertader Déu i vertader home; del misteri en definitiva del sentit de la vida humana, de tot home i de la humanitat, de la seva capacitat de participar de la vida divina, de divinitzar-se, d’incorporar-se a la vida divina a través del Déu-home, fent-se un per la incorporació a la naturalesa humana del Crist, expressada en donar gràcies i beneir Déu en resposta a la benedicció divina que és la creació del món.

A l’Evangeli de sant Mateu escoltem el misteri de l’Eucaristia (paraula derivada del verb grec que vol dir “donar gràcies”), del pa substancial, l’aliment necessari, l’aliment que sacia sense minvar, el pa que és repartit i no dividit, que és donat a la multitud i no s’esgota mai. El Crist davant els Apòstols i la multitud, beneeix el pa, beneeix la matèria del món, dóna gràcies i beneeix, un sol acte divinohumà, imatge de l’acte creador de Déu, de la eterna Providència de Déu per la seva creació.

Déu beneeix la creació - “i veié que era bo” – i per la seva Gràcia porta a l’existència un univers que l’home rep com a do, per retornar-lo al Creador en acció de gràcies, i aquest moviment entre Déu i l’home, entre Déu i la creació, és la Litúrgia, la Vida dels Sagraments, la Vida en Déu, la participació en el misteri de la divinohumanitat.

El mateix Crist, els Apòstols, els Sants Pares, la Santa Església ensenyen que el criteri últim, l’única referència sense possibilitat d’altra superior, la sola cosa nova sota el sol és Jesús-Crist, una Persona de la Trinitat, vertader Déu i vertader home, Déu Qui s’ha unit a nosaltres, creant-nos a la seva Imatge primer i, pel misteri de l’Encarnació, en la història. Ell és l’Amor de Déu a l’home, la unió de l’Amor de Déu, la unió de Déu i l’home, la Veritat del Déu-home.

És per tant Crist, el Déu-home, i no nosaltres, els homes, el vencedor de tota angoixa, tribulació, persecució, fam, nuesa, perill o espasa; som vencedors en Crist, a través de l’Amor que hem rebut, perquè l’hem rebut en Crist, en el misteri més suprem de tots els misteris, el misteri que reuneix el misteri de la divinitat i el misteri de la humanitat. Les creatures més potents, allò creat que pot exercir poder en el món, res pot en front d’aquesta unió divinohumana. Ell s’ha unit a nosaltres. Qui ens separarà? Qui com Déu?

P. Josep

Diumenge 17 de durant l'any - 24 de juliol

2011-07-23T19:26:00.002+02:00

Parábolas del Maestro:
El tesoro escondido, la perla y el misterioso mensaje de Jesús.

Aunque lo parezca, no es ficción. El título nada tiene que ver con una producción de Hollywood. Es pura realidad.
Son las preciosas parábolas, historias que el Maestro nos dejó para que comprendamos el significado de su plan para nosotros hoy:

… además, el reino de los cielos es semejante a un tesoro escondido en un campo, el cual un hombre halla, y lo esconde de nuevo; y gozoso por ello va y vende todo lo que tiene, y compra aquel campo.
También el reino de los cielos es semejante a un mercader que busca buenas perlas, que habiendo hallado una perla preciosa, fue y vendió todo lo que tenía, y la compró.
Evangelio s.San Mateo 13, 44-46

Nuestro Señor Jesucristo nos ha explicado lo que significa el reino de los cielos de una manera clara y sencilla.
Hasta un niño puede entender que hay un tesoro muy valioso, capaz de hacer que una persona tome decisiones radicales para conseguirlo.
Este era el evangelio que Jesús predicaba por las aldeas de Palestina, este era el evangelio del reino. Un mensaje que puede cambiar nuestros valores y trastornar nuestra manera de pensar.
Él repitió la expresión: “vende todo lo que tienes” como si esa fuera la clave para poseer algo de mayor valor.
¿Será que el reino de los cielos es tan importante?
¿Vale tanto como para que yo tenga que despojarme de todo para poder “comprarlo”?
Aquí está la clave del mensaje de Jesucristo.
Leemos en Lucas 9, 24: “Porque todo el que quiera salvar su vida, la perderá; y todo el que pierda su vida por causa de mí, éste la salvará”.
Revisando las predicaciones de Jesús, veo que su mensaje mantenía este común denominador.
Al un joven rico, le pidió que venda todo y lo regale a los pobres.
No le importó decirle a un religioso, de reconocido prestigio - a Nicodemo - que vuelva a nacer.
A las multitudes les habló sobre dejar al padre y a la madre.
A un entristecido hombre que iba a enterrar a su padre, le pidió que cambie su agenda del día.
Incluso para Mateo, quien recoge en el evangelio estas parábolas que leemos hoy, su mensaje no cambió.
¿Cómo puede ser que él también haya sido cautivado por este mensaje?
Mateo, cobrador de impuestos, hoy sería un “empleado de Hacienda”: buen sueldo, la posibilidad de mantener un cierto nivel de vida, coche de empresa, vacaciones, el futuro resuelto… pero con sólo una palabra, Mateo dejó todo lo que tenía (S.Lucas 5, 28) se levantó y le siguió.
Pero… ¡sólo te ha dicho “sígueme”!… ¿No será que te has vuelto loco, Mateo?
No, todo lo contrario, este es el mensaje. Un llamado a abandonar lo que parece importante. El desafío de cambiar nuestro sistema de valores.
Hoy, el mensaje de Jesús nos confronta y pone delante de nosotros la necesidad de tomar una decisión.
Seguirle o no. Dejarlo todo o mantener mis propios buenos principios. Que sus enseñanzas gobiernen mis acciones o hacer lo que creo más conveniente en cada caso.
Es más que una creencia. Mucho más que una serie de costumbres y buenas prácticas.
Jesús busca seguidores que sean capaces de dejarlo todo. Hombres y mujeres dispuestos a darle su tiempo, su esfuerzo, sus deseos y sus sueños para que su reino, el reino de los cielos, siga extendiéndose y muchos puedan descubrir lo que tiene verdadero valor.
Porque Jesús es el tesoro, él es la perla de gran precio. No es ficción, es pura realidad.
¿Venderás todo lo que tienes?

Fernando Lovero
Centre Betània
Avda.Constitucuó, 94
Castelldefels

Diumenge 16 de durant l'any - 17 de juliol

2011-07-18T18:49:00.001+02:00

El deler de l’Esperit

Les Escriptures sagrades donen sovint testimoni a favor de Déu, fent notar la distància abismal que hi ha entre la seva manera de ser i de fer i la nostra. Aquesta consideració ens resulta medicinal: cura les nostres vanes pretensions i ens ensenya a adorar l’únic Sant, i a esperar-ho tot de la seva mà.
Tant el fragment del llibre de la Saviesa com el Salm que meditem avui ho afirmen de manera ben clara. I resulta prodigiós que Déu, que està tan pel damunt de tota la realitat, no consideri que hagi de fer cap mena d’ostentació de la seva força, tal com ens agrada fer als humans, precisament perquè som febles. En Déu tot és generositat, amplitud de mires, compassiu, benignitat, lentitud a castigar, fidelitat en l’amor...

El zel indiscret dels mossos de l’evangeli, delerosos d’arrencar la mala herba com més aviat millor, posa en evidència la seva fragilitat i la seva por. Com més fràgils i carregats de pors, més perillosos ens tornem. Diuen que Robespierre, que en sabia un niu de la qüestió, va proclamar que el terror és una emanació de la virtut. N’hi ha que no pararien mai de fer foc nou, de devastar-ho tot perquè el bé pugui lluir... damunt una terra devastada, tant se val que sigui a base de bombes o a base de condemnes.
Ben bé és cert que no sabem què hem de demanar i que no coneixem el deler de l’Esperit, pel fet que estem dominats pel nostre esperit esporuguit i raquític, si no hem caigut sota el domini dels abundosos mals esperits que senyoregen pel món.

Sortosament, la paraula del Crist és prou clara i decisiva: “No ho feu pas!”. Quina cura per als nostres judicis sumaris, per al nostre desig de fer net, de tenir ja enmig nostre la plenitud del Regne, que hem rebut en promesa i esperança, i hem de viure entre molta contradicció! L’estat present del Regne, que creix imparablement pertot arreu, no és però el seu estat definitiu. Vivim esperant-lo, desitjant-lo, però no tenim cap possibilitat d’imposar-lo. Tan bon punt ens creiem autoritzats a fer-ho, descobrim espantats que hem fet un nou disbarat, ens hem atorgat el judici sobre els altres que, sortosament, és una prerrogativa exclusiva de Déu. Escoltant la paraula de Crist podrem aprendre quin és el deler de l’Esperit, aquell que intercedeix pel poble sant, perquè vencent les diverses temptacions, pugui viure com Jesús, del tot nascut de l’Esperit. Nosaltres no sabem interpretar els seus gemecs, però Déu els escolta, ja que surten d’ell mateix. I en fa cas!

Andreu Trilla

Diumenge 15 de durant l'any - 10 de juliol

2011-07-09T10:08:00.001+02:00

Mateu 13, 1 – 23.

Vet aquí una de les paràboles de Jesús que més polèmica ha causat en el món cristià, del perquè el mateix gra no dóna el mateix fruit si cau o és sembrat en un indret o en un altre. La llavor del sembrador és la Paraula de Déu, i fa efecte allà on ell la posa.

Tot i això pot fer un efecte totalment negatiu si aquesta Paraula, poderosa i eficaç, és menyspreada i exhibida com un ninot de fira per part d’aquells qui en treuen benefici. Mireu què diu Sant Pau d’aquestes persones: “Perquè no som com molts que campen utilitzant la Paraula de Déu, sinó que amb sinceritat, de part de Déu i davant de Déu, parlem en Crist.” 2a. Corintis 2, 17.

Però, vegem quins models de persones ens mostra Jesús: (Caldria llegir els v. del 18 al 23 una altra vegada).
1. Aquelles persones que són terreny d’arran del camí. La llavor que els toca no arribarà a produir espigues. Tenen molts depredadors (les aus) constantment al damunt. I, ens preguntem, per què el sembrador no sembra amb eficàcia, de tal manera que aquella llavor no es perdi?

2. I la llavor que es va sembrar en un pedregar? Ja està bé, la poca traça del sembrador! Quina manera de fer malbé el gra... Aquestes llavors no arribaran a arrelar, i no donaran fruit ni per al qui sembra ni per al qui sega.

3. Ara toca el torn de la que va caure entre cards i esbarzers. Doncs, què hi direm a això? Doncs, allò que hem dit de les altres dues. Els afanys de la vida i les seduccions de les riqueses les ofegaran irremissiblement, i es perdran sense haver produït cap fruit.

4. I les que van caure en bona terra? Terra preparada, adobada, a punt de rebre la llavor que fructifica.

Que cadascú decideixi què és allò que vol ser. Però voldria que us quedéssiu amb aquest pensament: “La bona terra, adobada, sense pedres ni cards ni esbarzers, ni ubicada al costat del camí, abans era igual que totes aquestes altres.”

Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

Diumenge 14 de durant l'any - 3 de juliol

2011-07-02T18:38:00.001+02:00

Mt.11, 25-30

Aquest fragment té el seu paral·lel amb Lc.10, 21-22 amb petites variants, degudes als interessos redaccionals de Lc que evidentment són diferents dels de Mt. Els vv- 28-30 són propis de Mt. i són els que donen la característica pròpia de l’àmbit judeocristià de Mt .
És convenient relacionar aquest verset amb Mt. 5 principalment la primera benaurança : feliços els pobres en l’esperit perquè d’ells és el Regne dels Cels “ pobres en l’esperit: el poble de la terra pels fariseus, els qui no compleixen els preceptes de la Torah ( escrita i oral) i així no s’enriqueixen espiritualment davant de Déu , com els nens, abans de la bar-miztvah: en el judici de Déu només podran confiar en la misericòrdia de l’Etern, no en els seus mèrits. Aquests són en paraules del Senyor els qui són i seran “benaurats “ ( feliços ). No es troba ací una incipient afirmació de la relació Llei i Gràcia de la soteriologia paulina ?
Hi ha una identificació a Mt. 11 entres els petits ( infants en edat o no ) els pobres de les Benaurances: tot pertany al lloc bíblic dels annawim ( els pobres de Déu ) .
Els vv 28-30 reflecteixen els rerefons rabínic : el “jou” no tenia necessàriament un contingut negatiu , d’opressió o d’esclavatge, podia entendre’s com un “posar-se a sota” ( obediència ) de la Llei o en general de la voluntat de Déu. La particularitat de “ jou” en aquests versets podria néixer de l’oposició amb un “ jou “ feixuc i insuportable segons les doctrines d’alguns rabins fariseus respecte al compliment exhaustiu dels centenars de preceptes de la Torah. Sotmetre’s a la voluntat de Jesús ( seguiment = deixebles seus ) és joiós . Són les paraules del salm : Jo dic al Senyor: Ets el meu sobirà, ningú com tu no em fa feliç. (Ps. 16,2 )

Mn. Lluís-Anton Armengol

Diumenge El Cos i la Sang de Crist - 26 de juny

2011-06-25T13:06:00.006+02:00

Jn 6, 51-58

En aquest text Joan ens diu que alimentar-nos de Jesús, prendre el pa i el vi, és tornar al més genuí, el més simple i més autèntic del seu Evangeli. Significa ser conscients que hem de viure com Jesús, és a dir, despertar la nostra consciència de deixebles i seguidors per fer-ne el centre de la nostra vida. El menjar i el beure són símbols increïblement profunds del que hem de fer amb la persona de Jesús. La seva Vida ha de passar a ser la nostra pròpia vida. El pa i el vi representen tota la realitat: la vida dels qui participen en la celebració, les seves inquietuds, alegries, tristeses i preocupacions, però també la vida de tota l'Església i tota la humanitat. Participar en l'Eucaristia implica creure que enmig del dolor i la foscor hi ha possibilitat real d'esperança i salvació. Que el Senyor de la Vida ens ajudi a viure i compartir el missatge d'esperança i consol.

German López Cortacans

Diumenge La Santíssima Trinitat - 19 de juny

2011-06-18T21:39:00.001+02:00

RECIBIENDO SU AMOR( jn.3:16):

Pocos pasajes expresan en tan pocas palabras el mensaje de Dios hacia la humanidad como este, se ha dicho de él que es: El evangelio de Dios condensado; muchas son las enseñanzas que podemos sacar, pero sacaremos dos de ellas. Leemos: Porque de tal manera amó Dios...., hay un sin fin de razones por las que nosotros hacemos las cosas, porque nos gustan, porque queremos, porque nos realizamos, porque nos conviene, porque tenemos un beneficio, porque nos lo piden etc, etc. Pero vemos que Dios se mueve solo por amor, y esta debería ser la única razón por la que nosotros deberíamos hacer las cosas, por amor; cuando tu vayas ha hacer cualquier cosa, analiza lo que te mueve a hacerla, si es por amor, no lo dudes, hazlo; San Agustín decía: Ama y haz lo que quieras. la segunda leemos: Dio a su Hijo Unigénito....; vemos que cuando Dios da, da lo mejor que tiene, muchas son sin duda las cosas que Dios podía dar en rescate por la humanidad, una humanidad perdida que no merecíamos nada, pero vemos que dio lo mejor que tenía, lo que tenía mas valor para él, a su único Hijo, nosotros solemos dar lo que nos sobra, lo que ya no queremos, depende la persona que tenemos a la que tenemos delante, así procedemos, por eso la Biblia le da un alto valor a la palabra dar, dijo el propio Señor en una ocasión: Mas bienaventurado es dar que recibir, cuando uno aprende a dar, paradójicamente no se empobrece, sino que se enriquece, y cuanto mas da, mas rico es..

Manel Hernández
Iglesia Evangélica

Diumenge de Pentecosta - 12 de juny

2011-06-11T21:49:00.001+02:00

1 Cor 12, 3-7.12-13

La Pentecosta inicià un temps nou en l’Església: l’Esperit li mostrà la unitat en la diversitat en que ella hauria de viure amb una gran comunió.
“El cos humà és un, encara que tingui molts membres... tots formen un sol cos”. El cos, en el pensament semític, equival a persona, i aquesta no és la suma dels diferents membres sinó el seu principi unificador. Així també Crist, en la seva persona, és el nostre centre unificador que ens fa un de sol amb Ell.
Els dons que cadascun rebem són predominantment pels “altres”. “Són en bé de tots” ja que Déu es vol valdre de cadascun de nosaltres.
Entre els dons de l’Esperit n’hi ha un d’important que és el de la MISSIÓ. Jesús ens investeix amb el seu mateix Esperit per a la Missió: som enviats a tot el món! i, recordem que l’Esperit és el Protector, l’Ajudador i el Guia.
La Comunitat-Església ha de ser com la imatge visible de la comunió Trinitària de Déu. Diversitat i unitat. La unitat no exclou la diversitat, al contrari, la necessita.
El do més important que els cristians rebem de l’Esperit Sant és poder confessar que Jesús és el Senyor. Mirem com vivim aquest do.

Griselda Cos, OSB

L'Ascensió del Senyor - 5 de juny

2011-06-02T21:14:00.002+02:00

Ac 1, 1-11 - Mt 28, 16-20

“Homes de Galilea, per què us esteu mirant el cel?” (Ac 1, 11a). Amb aquestes paraules els dos àngels fan tornar els Onze del seu èxtasi. El mestre havia pujat al cel, però ells romanien allí, encara no havien entès gaire cosa, ja que no feia gaire estona li preguntaven per quan establiria el seu regne. Amb aquesta desorientació començava el temps de l'Església. El mestre no hi era físicament entre ells, i calia començar a caminar per a complir la missió que els havia encomanat: “Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus” (Mt 28, 19a). Era el temps d'organitzar la comunitat, d'esperar la vinguda de l'Esperit promès, l'Esperit del qual “rebreu una força que us farà testimonis meus ... fins als límits més llunyans de la terra”.

Avui les nostres comunitats també són cridades: “per què us esteu mirant el cel?”. No hem d'esperar la solució als problemes i reptes des de dalt, ni ens hem de quedar tancats en el passat o en la sagristia. L'àngel ens crida a tornar a terra, a mirar la gent del nostre entorn, a preparar-nos perquè l'Esperit Sant ens trobi a punt per transformar-nos i moure'ns a proclamar l'Evangeli a la gent que ens envolta, a la gent del nostre temps. Ho hem de fer a la nostra Galilea particular, llegint els signes dels temps, com potser ho és el moviment “Indigneu-vos” que estem vivint, que ens mostra una gran set de justícia, de pau, de fraternitat.
Aquests moviment, ¿no serà un signe dels temps que ens està dient que el nostre món continua esperant la nostra paraula? No serà que bona part del nostre món continua necessitant que algú proclami en veu alta que la felicitat està en les Benaurances?

“Aneu i feu-los deixebles meus”.

Josep Anton Clua

Diumenge 6 de Pasqua - 29 de maig

2011-05-26T19:37:00.001+02:00

1Pe 3,15-18

Durant 5 diumenges seguits –des del II fins aquest VI de Pasqua– la litúrgia romana ens ofereix enguany fragments escollits de la segona carta de sant Pere. En la introducció que hi fa la nostra BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) llegim que aquest escrit “és un testimoni de les dificultats que havien de patir els cristians dels primers temps en un ambient que no els era gaire favorable, però sobretot mostra la força que surt de l’esperança que ve del Crist a l’hora de superar qualsevol adversitat i donar raó de la pròpia fe”. I és realment així, de manera que ateses les circumstàncies de les nostres comunitats cristianes enmig de la nostra societat faríem bé de rellegir-la i, superades algunes afirmacions degudes a la cultura de l’època, d’emmirallar-nos-hi.
Un dels temes centrals de la carta és el de l‘esperança que ha d’amarar tota la vida cristiana, i de la qual hem d’estar disposats a donar raó sempre que algú ens la demani. La nostra esperança no és fruit de la imaginació sinó que és un do de Déu que únicament es fonamenta en la resurrecció de Jesucrist, amb el qual cada dia ens cal configurar-nos més, especialment en la seva passió serena i victoriosa. Aquesta esperança cristiana no consisteix en cap mena de resignació passiva sinó que, al contrari, és una mena de motor per a un comportament nou, que ens ajudarà a lluitar amb alegria enmig de les proves. Però sempre amb diàleg amb aquest món en què vivim, el qual tan aviat passa de nosaltres i ens ignora com ens repta a testimoniar allò que som i allò que creiem i ens en demana explicacions. Sant Pere avui ens urgeix a fer-ho, a no defugir el diàleg amb la societat, amb el món, fins amb els qui –a vegades poc delicadament– ens burxen i ens qüestionen; però a fer-ho sempre “serenament i amb respecte”. Que mai el testimoniatge cristià no sigui insolent ni bel•ligerant. Valent i decidit sí, però sempre com brollant de l’amor. Déu salva el món estimant-lo; els cristians, si volem transformar-lo ni que sigui una mica, no podem pas fer-ho altrament.

P. Jordi Castanyer

Diumenge 5 de Pasqua - 22 de maig

2011-05-21T20:53:00.006+02:00

En llegir els textos d’aquest diumenge V de Pasqua, em sento una mica “com a casa”. Ja hi veig els nostres immigrants fent cua a les esglésies en busca d’una ajuda. El text ens diu que” la seva Església anava creixent”, i nosaltres ens queixem del contrari. Però sí que va creixent en “instar-nos en els àmbits de Càritas, de voluntariat social i del compromís social, cultural i polític” tot veient-hi la presència evangèlica de Jesús”. (Concili Tarraconense 78 c. i 79 b.). La labor dels laics hi és preciosa .Ens sabem adonar de la importància de saber llegir els signes dels temps per a seguir el seu camí, tal com ho van fer els deixebles en nomenar persones per a ajudar-los quan estaven sobrecarregats de feina.
A l’Evangeli em retrobo en una sessió de catequesi molt familiar. -quina sort de poder ser format per tal catequista!- Jesús exhorta els seus deixebles a confiar en Ell i en Déu. Tomàs i Felip s’atreveixen a fer preguntes ingènues, però a través d’elles es nota que li tenen més confiança i volen saber-ne més ... Els resulta difícil entendre les seves paraules: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Les paraules següents han de ser més entenedores per a nosaltres. “ Ningú no va al Pare si no és per mi.” Queden clares la identificació i la compenetració total del Fill amb el Pare. Aquest és el missatge profund que Jesús ens volia deixar.
Meditem aquest ensenyament de Jesús, mirem d’entendre’l a poc a poc . Deixem que l’Esperit faci la resta. Acabaré amb unes paraules del Pare Jaume Bayó, escolapi: “ Tant de bo en cadascú de nosaltres anessin tan a la una, la intel•ligència, la voluntat i l’amor. Si veritablement fóssim u, no costaria tant la unitat global”. Ànim, val la pena posar-s’hi.

Maïté Cabié

Diumenge 4 de Pasqua - 15 de maig

2011-05-10T20:35:00.002+02:00

Pero ellos no entendieron que era lo que les decía.
Juan cap. 10:1-10

Pero ellos no entendieron que era lo que les decía. Hoy en día todavía hay muchos quienes no entienden lo que El Buen Pastor quería decir y les dice hoy también. Hoy hay muchas voces que nos hablan y lo hacen con una muy buena retórica y atractiva a los oídos humanos, muchos son los engañados con estas palabrerías, que parecen ciertas. Extraviados y sin rumbo están los que escuchan y se dejan engañar.
En aquel tiempo estaban los Fariseo y Escribas, personas muy instruidas en la ley, quienes profesaban ser los únicos oficiales y guías del pueblo por esto usaban su autoridad sobre el pueblo.
Aquí en este pasaje Jesús se refiere a ellos, desde luego, el que entra por la puerta es el buen Pastor y los que no son falsos pastores y a fariseos y escribas se estaba refiriendo, y como nos refiere Mateo capitulo 23 Dios no autoriza sus conductas ni sus tradiciones humana.
El buen Pastor por la puerta entra (La Puerta que es Cristo) y sus ovejas le conocen y El a ellas por su nombre.
Es interesante y conmovedor ver como las propias ovejas de Jesús son el único objeto de su corazón y con que intimidad el las conoce individualmente, el solamente piensa en ellas. El viene y las llama, le reconocen y detrás suyo van por que el va a la cabeza por las dificultades que habrían de encontrar, el las protege de todo mal.
Entre tantas voces que escuchamos, tu personalmente le reconoces a El (Al buen Pastor), su voz es inconfundible inspira confianza, sus palabras como ninguna, sus deseo únicos, quiere lo mejor para ti, quiere tu gozo, tu felicidad, en sus manos es donde el hombre mejor puede estar.
Si no conoces su vos, detente un momento y escucha como El Señor te dice (........, tu nombre) te amo, y huye de la retórica de muchos salteadores como dicen las escrituras.
Jesús dijo: “Yo soy la puerta; el que por mi entrare, será salvo; y entrara y saldrá y hallara pastos” (vv.9)

Pastor Arturo Barisich
Iglesia Evangélica

Diumenge 3 de Pasqua - 8 de maig

2011-05-04T22:23:00.004+02:00

Comentari ecumènic a Fets 2, 14. 22b – 33; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

“Nosaltres esperàvem que ell seria el que hauria alliberat Israel, però ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses”. Aquells deixebles feien camí cap a Emaús tristos, desencisats, incrèduls.... En quin messies de pa-sucat-amb-oli havien cregut! Semblava el messies esperat, però res de res, son de la llarga. Tota aquella història no casava amb les seves esperances imperialistes. Tenien una perspectiva molt mundana del messies i, per extensió, de Déu mateix. De fet se’ls podia fer el mateix retret que Jesús fa a Pere “Fuig d’aquí Satanàs, perquè no veus les coses com com Déu, sinó com els homes” (Mc 8,33). Els deixebles, àdhuc els més amics de Jesús (Pere, Jaume i Joan) es movien per la lògica del poder, també els d’Emaús. En canvi Jesús es movia per la lògica dels servei. I vet-aquí que Jesús es posa a caminar amb ells, com també camina al costat nostre.
"Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el sol comença a declinar". Són bona gent; se senten a gust amb aquell desconegut. No poden permetre que es quedi de nit a la intempèrie. Que es quedi amb ells!. La decisió d’acollir-lo els canviarà la vida. D’ara endavant podran mirar el món amb la mirada de Jesús. Déu no estima més uns que uns altres perquè Déu és amor. La felicitat i el sentit no depenen de l’elecció expressa de Déu, sinó de la resposta humana a Déu-que-m’estima. Els d’Emaús van saber acollir amb generositat.
"El van reconèixer quan partia el pa". L'assemblea eucarística és el lloc on es fa més intensa la presència de Jesús. Ens hi alimenta amb el pa de la Paraula i amb el pa de l’Eucaristia. La taula de la Paraula abrusa el cor i el disposa a la participació en la taula de l’Eucaristia. L’experiència del creient és la mateixa que la dels deixebles d'Emaús. Cada diumenge és Emaús.
"Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem". El reconeixement del Ressuscitat va trabucar totes les expectatives que tenien. El camí d'Emaús, que és desesperança, tristor, por, incredulitat, es converteix en camí a Jerusalem, que és esperança, joia, coratge, fe. Anaven sols i decebuts i tornen contents a compartir amb la comunitat la seva experiència de Jesús. La nostra fe en la resurrecció de Jesús també canvia d'arrel les nostres vides, ens renova i ens rescata de la “manera absurda de viure” de què ens adverteix la carta de Pere (1,18). I, perdonats i renovats, ens impulsa a ésser llevat de la nova humanitat que va emergir del sepulcre, ja buit, aquella nit de Pasqua.

Josep Esplugas

Diumenge 2 de Pasqua ( o bé de la Divina Misericòrdia) - 1 de maig

2011-05-01T22:21:00.004+02:00

Evangeli de Joan 20, 19 – 31.

La resurrecció del Senyor. Quin esdeveniment tan inesperat! Que ni els seus deixebles, per part dels homes, i tampoc les dones, creien allò que era tan evident als seus ulls: el sepulcre buit. I això és així perquè el pecat de la incredulitat està molt arrelat en el gènere humà, i del qual no se n’escapa la gent religiosa cristiana; i arriba a afectar, fins i tot, aquells que més a prop han estat de Jesús, els qui més vegades han sentit de la seva boca la paraula profètica parlant de la seva mort i resurrecció. Se’ns fa difícil, a nosaltres, de creure el perquè ells no creien? Ni Maria Magdalena, que topa amb ell i no el reconeix! I què n’hem de dir dels dos deixebles d’Emmaús, que no s’adonen que és ell fins que parteix el pa? I ara, Tomàs, pobret Tomàs...!

La incredulitat de Tomàs, aquell que ja ha esdevingut un referent en el parlar de la gent dita cristiana, és tot un personatge. Tots li han explicat la seva respectiva experiència. Ell, però, es manté en la postura d’una incredulitat que la podríem qualificar com de fatxendera, de provocativa... Fixem-nos, doncs, en quina posició tan ridícula es troba quan el Senyor apareix de nou enmig de tothom i, adreçant la mirada i la paraula a Tomàs, el vol convèncer que la incredulitat és una actitud equivocada. Que Tomàs era un creient de debò; d’això, no n’hem de tenir cap dubte. Que caurem moltes vegades en el pecat de Tomàs, en podem estar ben certs. Només ens haurà de preocupar, i molt, que ens quedem sense anar a Jesús a suplicar-li novament perdó per haver dubtat de la seva paraula i, en definitiva, per la nostra incredulitat.

Tomàs sap que Jesús és el seu Senyor i el seu Déu! Cap dubte, per tant, sobre això; cap ombra d’incredulitat sobre la persona excelsa del seu Salvador. Però Tomàs no el coneixia prou encara. I aquest desconeixement de Jesús és a l’arrel de la nostra fe, que no és encara prou gran i ni significativa com un “gra de mostassa”. Podem fer una cosa molt assenyada: llegim cada dia un capítol d’un dels quatre evangelis i, en acabat, comencem per un altre. Arribarem a tenir un coneixement de Jesús com no el tenim ara.

Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

Diumenge de Pasqua - 24 d'abril

2011-04-24T19:29:00.004+02:00

Celebrem la gran festa dels cristians, de totes les persones i comunitats que confessem que la nostra vida prové de la resurrecció del Senyor. Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, el dia de la seva glòria, que som nosaltres, el seu cos.
Des dels primers fins a nosaltres, una llarga cadena de testimonis que hem menjat i hem begut amb ell després de la seva resurrecció. D’ell ens ve el perdó, una vida renovada, des del baptisme, i la capacitat d’anunciar-lo amb el nostre testimoniatge.
Com els primers deixebles, hem corregut cap a la tomba de Jesús, i hem comprovat que ell no s’està en el lloc dels morts, sinó que viu, com ho havia anunciat.
Hem vist un buit i hem cregut en una presència gloriosa que ho omple tot, començant per les nostres vides que, des d’ara, són noves, com un pa sense el vell llevat, lliures de qualsevol dolenteria.
Buscarem, doncs, allò que ve de dalt, nascuts com som de l’Esperit que Déu ens dóna. Tot allò que érem abans, allò que ens interessava, perd valor, i seguim decididament el camí senyalat per Jesús, un camí que duu —a través de la Creu, de la donació personal generosa— a la Resurrecció. Així és com predicarem al poble, amb paraules renovades que recolzen damunt d’una vida també renovada. Res de vell no ens ha de quedar.
Quan mirem el nostre món, estem segurs que el testimoniatge pasqual li està destinat. És un món de mort, però que vol viure; és un món ple d’injustícia i de violència, però que fameja de justícia i de pau; és un món sense entranyes, però que té set d’aquell Esperit que engendra tendresa i donació lliure i gratuïta.
Busquem, doncs, tot allò que és de dalt, que baixa com un do preciós del Pare de les llums: la bondat més forta que el mal; la veritat testificada per la vida; l’amor encès, tendre i proper; la pau autèntica, plenitud de tots els béns; la comunió cada vegada més autèntica.
Germanes, germans, Crist ha ressuscitat, al·leluia!

Andreu Trilla

Diumenge de Rams - 17 d'abril - Evangeli

2011-04-14T20:56:00.003+02:00

El sopar del Senyor, preludi de la Passió.

(Comentari a Mt 26, 14-30)

Ens trobem davant d’un fragment cabdal de l’evangeli de Mateu, tant per la seva construcció formal com pel contingut de Bona Nova que ens ofereix i que sempre hauria de ressonar en el més profund del nostre ésser de creients.

Un cop d’ull al context: comença el capítol amb l’anunci de la seva mort per part de Jesús als deixebles... i la decisió dels sacerdots d’apoderar-se d’ell i de matar-lo en el moment més oportú (vv.1-5). Segueix la unció de Jesús a Betània, esdeveniment molt important perquè simbòlicament ell mateix pren les regnes del seu destí i celebra abans d’hora la seva sepultura; els deixebles no comprenen el conflicte o la tensió entre les bones obres (acció) i la bona obra que la dona fa per Jesús (contemplació): Ell recorda que les dues coses son inseparables, l’amor als pobres s’ha de viure en l’Amor a Aquell que s’ha identificat amb ells (vv. 6-13).

El nostre fragment s’inicia amb l’oferiment de Judes per trair-lo (vv. 14-16) i els preparatius del sopar pasqual (vv.17-19). La passió de Jesús es desenvolupa ja sacramentalment enmig de la comunitat dels deixebles mentre sopen tots plegats: allí mateix Ell és lliurat en el moment de l’anunci de la traïció de Judes (vv. 21-25)... i Ell entrega el seu cos i la seva sang, o sigui, la totalitat del seu Ésser personal (vv. 26-29). Hauríem de remarcar que és prou alliçonador per les nostres comunitats i les nostres vides que el relat de la institució eucarística resti emmarcat per la traïció d’un dels dotze i per l’anunci de les negacions de Pere.

El relat de la institució esdevé un gest profètic mitjançant el qual Jesús reviu per endavant la seva pròpia mort. L’evangelista il·lumina el sentit d’aquesta mort tot afegint “en remissió dels pecats”; certament, totes les nostres febleses, totes les nostres mancances i misèries pujaran “a espatlles del Bon Pastor” i seran enlairades en la Creu.

Però mentrestant Jesús, amb els elements més senzills i simbòlics, el pa, que és la necessitat humana, i el vi, que és l’alegria i la vida, ens recorda que, si som capaços de compartir-los comunitàriament, Ell restarà sempre amb nosaltres... i nosaltres estarem realment col·laborant en la construcció del Regne.

Florenci Travé, diaca.

Diumenge de Rams - 17 d'abril - Segona lectura

2011-04-14T20:49:00.003+02:00

Filipencs 2, 5-11

Quin exemple tenim en Jesús! Pel seu amor per a nosaltres va deixar enrere la seva glòria, els seus poders i tots els seus drets. I, nosaltres hem de seguir el seu exemple! Quins drets i privilegis vas deixar tu? Quins hauries de deixar per estimar de veritat?

Un dels meus mentors diu que, a qualsevol relació, l'amor es torna contrari al poder: el que té més poder tindrà menys amor, y el que més estima també es fa més vulnerable. I tu? Ets més poderós, o més amant?

Jesús es va fer vulnerable fins i tot a la mort de creu. Déu Pare es fa vulnerable rebent el rebuig i passotisme d’homes i dones tots els dies. I nosaltres? Ens hem fet vulnerables? A l' incomprensió? Al mal agraïment? Fins i tot al maltractament? O, ens hem construït fortaleses de seguritat i protecció tan altes que hem perdut la nostra facultat d'estimar gairebé per complet?

Quan Jesús es queda aixecat per damunt de tot ésser vivent per la seva humilitat, sacrifici i fidelitat, rebrem també nosaltres les nostres recompenses per haver seguit el seu exemple? Serem reconeguts pel nostre amor i sacrifici? O, ens oblidaran com qualsevol altre que viu més bé protegint els seus propis interessos?

Senyor Jesús, gràcies pel teu gran exemple. Nosaltres també volem aprendre a estimar com ho fas tu. Déu Pare, reconeixem la nostre tendència al egoisme i autoprotecció i et demanem perdó. Esperit Sant, ajuda’ns a pensar i actuar més com Jesús, i que el nostre amor aporti encara més glòria per a ell! Amén.

David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Diumenge de Rams - 17 d'abril - Primera lectura

2011-04-14T20:41:00.003+02:00

Is 50,4-7

"El Senyor, Déu sobirà, m'ha donat un parlar que convenç, perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla perquè l'escolti i sàpiga parlar i convèncer. El Senyor, Déu sobirà, m'ha parlat a cau d'orella, i jo no m'he resistit ni m'he fet enrere. He parat l'esquena als qui m'assotaven, i les galtes als qui m'arrencaven la barba; no he amagat la cara davant d'ofenses i escopinades. Però el Senyor, Déu sobirà, m'ajuda, i per això no em dono per vençut; per això paro la cara com una roca i sé que no quedaré avergonyit."

No hi ha res més suggeridor a l'Antic Testament per meditar la Passió de Jesús que els poemes del Servent del Senyor, el qual és de debò un esbós bellíssim de la figura del Messias pacient. El text que se'ns presenta forma part del tercer poema o cant; a través d'ell, el profeta anuncia quina ha de ser la missió del Messias esperat: donar vida assumint el sofriment, la vida i la mort de cada un dels membres de la humanitat. Tot i que en la tradició cristiana els càntics del Senyor són uns textos molt evidents de com ha de ser el Messias, en la tradició, jueva, eren uns passatges que havien quedat amagats, en un lloc molt secundari, davant la visió triomfalista que hom tenia de l'Enviat que els israelites esperaven.

El Servent sap que ha vingut a complir una missió. Jesucrist vol fer en tot la voluntat del Pare, que consisteix en què tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat (1 Tim 2,4). El Servent està atent a escoltar i apareix com un iniciat en el sofriment: la seva esquena, les seves galtes, el seu rostre, reben molts cops; però és fort, pacient i sap encaixar tot allò que se li ve al damunt. Tanmateix, allò que propugna la fe cristiana no és pas el sofriment perquè sí, sinó l'amor incondicional que és capaç d'arribar fins a les últimes conseqüències i, per tant, sap assumir el dolor i el sofriment quan això és necessari. El Servent, que estima i sofreix, se sent capacitat per atansar-se als qui pateixen i se senten abatuts; tot compartint el seu dolor, els podrà dir unes paraules alentadores.

Ara bé, no tot queda en dir belles paraules. Si el Servent ha assumit el sofriment fins al punt de passar per la mort, és per lluitar contra aquests agents que amenacen la vida humana i vèncer-los en llur propi terreny. En Servent confia plenament en l'èxit de la seva missió, perquè sap que Déu és amb Ell i l'ajuda. Jesucrist sap que el Pare l'ha acreditat davant el món.

Mn. Joaquim Messeguer

Diumenge 5 de Quaresma - 10 d'abril

2011-04-08T00:48:00.002+02:00

Jn 11, 1-45 “

Marta digué a Jesús: Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà.” Marta, si bé no pretén amb aquesta frase, de manera expressa, donar la culpa a Jesús de la mort del seu germà, sí que el que és cert, és que Jesús no es dóna cap pressa per anar a veure a Llatzer. Es troba “a l’altra banda del Jordà, on Joan havia començat a batejar.” Quan s’assabenta de la malaltia de Llatzer, no se’n va corrents a trobar-lo, sinó que “es va quedar encara dos dies al lloc on era.” Si estava malalt, és que encara no estava mort, però Jesús, quan finalment arriba, és davant la llosa del seu amic, que quan demana que s’obri, Marta li adverteix: “Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor.”

La mort de Llatzer és, doncs, una realitat. Ningú dels presents en té cap dubte. La lentitud en la reacció de Jesús, té, però, una finalitat: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat.” Aquest tornar a Judea per Llatzer, va amb paral·lel amb el seu propi camí existencial, on la seva “hora” s’acosta. Aquesta “hora” per l’evangelista Joan, vol simbolitzar, el temps de la passió, mort i glorificació del Fill de Déu. És així, doncs, que la resurrecció de Llatzer és una anticipació, un tast temporal, del destí de glòria del Senyor. És per aquest camí de lliurament, del que Jesús es va apropant, quan Tomàs el Bessó diu als altres deixebles: “Anem-hi també nosaltres i morim amb ell.”

Déu, al llibre de l’Èxode, crida Moisès “en una flama enmig d’una bardissa.” I quan aquest intenta saber el seu nom, Déu li respon: “Jo sóc el qui sóc”. Un nom desconcertant, però que en Jesús es concentra la resposta definitiva: “Jo sóc la resurrecció i la vida.” En Jesús es revela la Paraula eterna de salvació del Pare. “Jo i el meu Pare som u”, ens diu, justament, abans de la narració de Llatzer. I la intervenció de Marta i Maria amb aquest lament profund, que de fet, tots descobrim en el nostre cor, quan mor alguna persona estimada, provoca en Jesús la seva manifestació divina i revela la seva identitat més pregona: “Qui creu amb mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu amb mi, no morirà mai més.”

Jesús, Déu-amb-nosaltres, un Déu que plora pel seu amic. El seu amor, però, no té límits. La llosa (la mort), no és obstacle pel qui és la Vida. La seva filiació divina, amarada tota ella del Pare misericordiós, el porta a lliurar la seva vida, per amor a la humanitat caiguda i redreçar-la perquè pugui viure en la gràcia de la nova vida en Déu, com a fills i hereus del seu Regne en comunió amb el seu germà. Jesús. Ell ens crida a cadascú de nosaltres: “Llatzer, surt a fora.”

Xavier Artigas

Diumenge 4 de Quaresma - 3 d'abril

2011-04-03T21:32:00.001+02:00

Jn 9, 1 – 41

El llarg fragment de l’evangeli d’aquest quart diumenge, correspon a la coneguda catequesis de la guarició del cec de naixement, que s’oferia als futurs cristians que rebrien el do de la vida nova, pel Baptisme, la nit de Pasua. Tots els evangelis de la quaresma són preparació interior per rebre, o renovar, les promeses del Baptisme, i poder respondre, com deia el missatge quaresmal de Benet XVI d’enguany, a una pregunta clau i definitiva per a la vida de tot creient: <<-creus en el Fill de l’home? … Hi crec, Senyor>> (Jn 9, 35.38). La narració és plena de referències que amb facilitat poden connectar amb la vida atavalada del segle XXI. La plasticitat dramàtica de l’escena és rica d’imatges, diàlegs i detalls que permenten de reconèixe’ns amb els diferents personatges que apareixen: el cec, els qui dubten, els qui jutjen els altres, o senzillament els presents, els que veuen i escolten aquell esdeveniment que supera tota lògica humana i remou la vida fins a profunditats encara no conegudes, ni sospitades. Massa centrats, a vegades, en nosaltres mateixos, us proposo de fer un pas vers l’exterior. Moure’ns en un context más ampli, i traslladar en la figura del cec el propi grup: la nostra comunitat, la nostra família, la nostra Església. També el col·lectiu, i ara parlaré de l’Església, però que cadascú hi situï el seu grup més proper, pateix la ceguesa o li manca aquella facilitat de paraula per donar raó de la seva alegria, i establir diàlegs en bé de la unitat dels cristians, i de tots els homes. Per ser justos hem de fer dues puntualitzacions: primera, parlar del col·lectiu que m’envolta o del qual formo part no estalvia de cap manera la meva pròpia responsabilitat, doncs jo també sóc membre d’aquell grup; segona, l’Església no pateix una ceguesa constant o perpètua, la història ens mostra que la manca de visió a vegades no ha existit, així de senzill. La ceguesa es cura? La manca de paraula té remei? Puntualitzem: la ceguesa no és només no veure, sinó no voler veure i mirar, doncs, en una altra direcció. La manca de paraula és més aviat, avui, la manca d’una paraula justa, serena, esperançadora. Demanar-nos per la possibilitat d’un canvi, d’una recuperació de la visió o de la lucidesa, té a veure per un costat amb quelcom propi d’un mateix, de la pròpia responsabilitat del grup de caminar en la direcció encertada (amb decisions i opcions concretes, pròpies de l’evangeli, de Jesucrist), però també vol dir un fiar-se i un acostar-se més a Jesús, que de fet és qui guareix i qui té paraules de vida eterna. La manca de visió i de paraula es curen quan el grup, i cadascú del qui el forma, s’apropa a Jesús, i deixa que Jesús s’apropi a ell. Indubtablement: si ens acostem a la Paraula de Déu, i a l’Eucaristia, ens apropem a Jesús. Deixar-nos interpel·lar per la dimensió del relat de fe de l’Evangeli i la celebració comunitària de la mort i resurrecció de Crist, vol dir deixar-nos influenciar, volgudament, pel do del seu Esperit Sant. -com visc, doncs, la meva relació amb la meva comunitat? Com faig per apropoar-me a Jesús? A la Paraula de Déu? A la celebració de l’Eucaristia? M’obre els ulls a la fe i la confiança? -quin discurs i quina paraula empro per acostar el do de l’Esperit, el do de la comunió amb els meus germans creients en Crist? Que Jesucrist il·lumini les obscuritats de la nostra comunitat, i de la propia vida, per tal de reconèixer la força i el do de l’Esperit del Crist resuscitat. Que Jesucrist ens doni la paraula justa que sigui diàleg ferm amb el nostre món, i faci possible el miracle de viure cada dia l’alegria de la missió encomanada: cercar la unitat amb tots els homes i dones de la terra.

Mn. Daniel Palau

Diumenge 3 de Quaresma - 27 de març

2011-03-26T21:56:00.001+01:00

Jn 4, 5 – 43

Què té aquesta conversa de la dona samaritana amb el Senyor, que atreu la nostra ànima, que l’obre no sé quina llum, sense acabar d’entendre el que està succeint? Nostre Senyor s’adreça a qui va a pouar aigua allà on els seus avantpassats van saciar els seus ramats, on van subsistir en una terra fèrtil i es van multiplicar. Les paraules del Crist no semblen respondre les inquietuds de la dona, sinó anar adreçades a un lloc més profund, d’on ve la seva set. La nostra ànima sap que l’aigua que desitja no és la que ens fa fatigar contínuament, sinó una altra, aigua viva: La nostra ànima desitja ser font ella mateixa, participar del doll de vida eterna. Quan reconeix el seu desig, és ja un mirall on contempla, encara velat, el do de Déu. No cerca sols la pròpia sacietat, ara la seva inquietud és saber quin és el lloc on cal adorar a Déu. Sant Basili, bisbe de Cesarea, comenta aquest passatge i anomena l’Esperit Sant lloc dels sants, el lloc escollit per Déu per a rebre el sacrifici de lloança, ja que, com diu Sant Pau, som temple de l’Esperit Sant. Fora de l’Esperit Sant estem tancats, i la Gràcia de Déu resta com apartada de la nostra vida; l’Esperit Sant és qui obre el nostre cor, Ell és l’aigua viva que brolla per a la vida eterna, per Ell la nostra ànima reconeix a Jesús Crist com a Déu, i s’adreça a Déu com a Pare, i torna a viure en un món que torna a ser la Creació de Déu. Jesús, Fill de Maria, es revela com el Crist, que vol dir l’Ungit, sobre qui reposa l’Esperit Sant, i el Salvador, el Messies, el Sant d’Israel. El dia transcorre com aliè al misteri que esdevé en el cor de la dona samaritana, i fins i tot semblaria que els deixebles no entenen que està succeint. Déu ha aparegut a la terra, s’ha fet home i camina entre els homes, però encara no ha estat glorificat, i falta un temps per la Pentecosta.

Sant Serafí de Sarov ensenyà que el veritable objectiu de la vida cristiana consisteix en l’adquisició de l’Esperit Sant. I, com totes les obres, vetlles, dejunis, pregàries, almoines, no donen cap fruit d’eternitat si no es fan en nom del Crist. Però a la nostra ànima encara és lenta per entendre-ho, i passa els dies preocupada per altre aliment que fer la voluntat del Pare.

“Com una espelma encèn amb el seu foc terrenal aaltres espelmes i no minva el seu esclat, així, per l’Esperit Sant que ens omple per les bones obres fetes en nom del Crist, podem ser capaços d’escampar la Gràcia, i fer-nos deu d’aigua viva que brolla del nostre cor purificat”.

P. Josep

Diumenge 2 de Quaresma - 20 de març

2011-03-19T10:26:00.002+01:00

En aquest temps de preparació vers la Pasqua, a la primera lectura, cada diumenge, se'ns convida a recordar els grans moments de la Història de la Salvació. I avui hi llegim certament un moment important: la crida a Abraham. Un text breu però que diu molt. Significa l'inici d'un llarg camí que Déu farà al costat del seu poble, l'anunci d'un compromís i una benedicció que es mantindran incommovibles al llarg dels segles. Fins arribar a nosaltres.
Sant Pau, al capítol 4 de la Carta als Romans, ens explica magistralment el valor de la figura d'Abraham. Ell és el nostre pare en la fe. El seu mèrit no li ve d'haver complert amb la Llei (encara per revelar) ni d'haver observat els ritus correctes, ni de tenir molt clara en el seu cap la teologia al voltant d'aquell misteriós Déu que el cridava. L'únic que compta és que Abraham va confiar en la crida de Déu i es va posar en camí, deixant la seva terra, les seves seguretats, cap al país desconegut que el Senyor li volia mostrar. Per això Abraham és model de fe.
I l'evangeli d'avui també el podem llegir com una invitació a la confiança. Aquella confiança que ens permeti continuar endavant en el nostre camí creient, fins i tot quan sembla tan i tan fosc. Sobre la missió de Jesús plana ja l'ombra de la creu. Abans que tot això passi, al cim del Tabor, Déu ve a ajudar la fe d'aquells deixebles, una fe que ben aviat trontollarà al Calvari. Ells encara no són capaços d'entendre el que està a punt de succeir, però sí poden impregnar-se d'aquella mica de confiança en el Mestre que els ajudi més endavant: quan arribi el matí de Pasqua i puguin tornar a mirar tot el que havien compartit amb Jesús sabent que no havia estat un absurd ni un fracàs.
Però la Transfiguració no és una mera crònica d'un instant passat. També ens parla a nosaltres. L'escena és una teofania, un d'aquells moments en que el text bíblic ens convida a contemplar la manera misteriosa com Déu fa sentir la seva presència en la vida del creient. Ho va fer allà al Tabor, però ho continua fent avui, de maneres ben diverses. El Déu invisible se'ns vol fer visible, ens va deixant senyals, pistes en el camí. Senyals prou subtils per a que la força de l'evidència no arribés a fer inútil l'aposta lliure de la fe. Però a la vegada prou reals per a no permetre que la nostra fe s'estavelli del tot enmig dels dubtes.
L'evangeli ens convida a contemplar Jesús transfigurat, com a deixebles d'avui que també hem d'acompanyar a Jesús en el camí de la creu, un camí davant el qual també trontollen les nostres falses seguretats. Necessitem aquella mica de confiança que ens permeti continuar caminant. I arribar amb Ell a un nou matí de Pasqua, que doni al nostre viatge el seu ple sentit.

Mn. Josep Vicenç Moragues

Diumenge 1 de Quaresma - 13 de març - Evangeli

2011-03-10T18:45:00.001+01:00

Mt 4, 1-11

La primera impressió en llegir l’evangeli que em toca comentar va ser de no saber ben bé què dir. Però, a poc a poc, tornant-lo a llegir, i, també, portada per l’Esperit, em vaig anar endinsant en el desert i em vaig adonar que és l’evangeli ideal per a començar la quaresma.
L’etapa del desert és molt important per a tota persona. És lloc de pas on som temptats i posats a prova. Allí, durant quaranta dies Jesús va fer silenci abans de llançar-se a anunciar “La Paraula”. El Fill de Déu va prendre temps de deixar-se habitar per l’Esperit, per la Paraula, de deixar-se “portar a través del desert” abans d’iniciar el seu ministeri. És un llarg caminar espiritual, guiat per l’Esperit Sant, que acaba en el desert, allà on Déu porta tota persona a qui vol parlar al cor.” Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor” (Osees 2,16).
També nosaltres, en el desert ens hem de trobar amb nosaltres mateixos, Les condicions de la vida humana actual exigeixen més i més trobar el sentit radical de la vida, havent de fer opció entre el camí d’amor, de servei, de perdó volgut pel Pare, o el poder i el prestigi tan valorats per la societat de consum i els mitjans de comunicació.
Les temptacions presentades per Mateu són ben actuals avui mateix.
“Si ets el Fill de Déu, digues a aquestes pedres que es tornin pa...”. I Jesús respon: “L’home no viu només de pa”. Temptació de la superficialitat, de buscar allò més fàcil, no lluitar, pensar que tot ens ha de ser donat..
“ Si ets fill de Déu, tira’t dalt a baix.,” Jesús contesta : “ No temptis el Senyor, el teu Déu“. Temptació de creure que en el món tot s’arregla amb xantatges, influències, diners...
“Si m’adores, et donaré tots els reialmes...”. I Jesús respon: “Adoraràs el Senyor, el teu Déu, a Ell donaràs culte...”. Temptació de la idolatria, afany de poder, de domini dels altres...
Jesús passa per les tres temptacions, les venç amb la seva fidelitat a la missió i a la voluntat del seu Pare, i també a la Paraula de Déu que portava en el seu cor, no amb discursos filosòfics, sinó amb opcions de vida.
En aquesta quaresma que comencem, deixem-nos portar per l’Esperit, sense pressa. Si no ho fem, podríem prendre les nostres paraules com a “paraules del Senyor”. Que no ens manqui temps per a la pregària, quan la mà de Déu es posa suament sobre la nostra per conduir-nos allà on, amb opció cristiana, haurem de parlar en el seu nom.

Ensenya’ns, Senyor a trobar temps per al silenci,el temps del desert.
Fes-nos acollidors al teu Esperit que fa néixer la Paraula dins nostre.

Maïté Cabié, Vedruna
Responsable GERFEC

Diumenge 1 de Quaresma - 13 de març - Segona lectura

2011-03-10T18:41:00.001+01:00

Rm 5, 12-19

En estos días que vamos acercándonos a esa semana especial, que es la semana santa, deliberamos a reflexionar. No se si os habéis dado cuenta vosotros que vivimos en un desenfreno, donde nadie para, si no para dormir. Creo que la falta de reflexión diaria nos trae consecuencias inimaginables, perdemos de vista lo intelectual, lo alto, como también lo espiritual. Que pena cuando generaciones pasadas, hombres y mujeres dedicaban tiempo y no solo tiempo si no vidas enteras a la meditación y a la vida desinteresada. Pues bien el texto que nos toca meditar, nos hace pensar, en cuantos pecados tenemos y cuanto Dios nos ha perdonado y cuan desinteresado fue Jesús el Hijo de Dios para que el hombre pudiera alcanzar la vida eterna.
Como hombres y mujeres y por ello hijos de Adán, nacidos con tendencia a no hacer lo bueno, podíamos solamente desesperarnos al observar esta bondad, por que ¿como acercarnos a Dios?. Pues bien, él, Hijo de Dios Jesucristo, murió para esto, para trazar un camino entre Dios y el hombre, para unir la mano de Dios con la nuestra. Ahora bien, esto fue un regalo, un regalo que no podemos pagar ni con todo el dinero del mundo; ¿entonces que podemos hacer? Pues es sencillo, agradecérselo con todo nuestro corazón, y vivir para él. Y ¿como se vive para él? Viviendo como él vivió.
Querido lector si esto te parece algo extraordinario, que lo es; lo mejor que puedes hacer es leer la Biblia y meditar cada día en ente bendito libro que Dios nos ha dejado para que viéramos como nos ama, y que quiere tener una relación intima con nosotros.

Pastor Francisco Martínez
Iglesia Evangélica

Diumenge 1 de Quaresma - 13 de març - Primera lectura

2011-03-10T18:32:00.002+01:00

Gn 2, 7-9; 3, 1-7

La creación y el pecado original

Así fueron terminados el cielo y la tierra, y todos los seres que hay en ellos.
El séptimo día, Dios concluyó la obra que había hecho, y cesó de hacer la obra que había emprendido. Dios bendijo el séptimo día y lo consagró, porque en él cesó de hacer la obra que había creado. Este fue el origen del cielo y de la tierra cuando fueron creados.

La creación del hombre y la mujer (Gen 2:7-9)

Cuando el Señor Dios hizo la tierra y el cielo, aún no había ningún arbusto del campo sobre la tierra ni había brotado ninguna hierba, porque el Señor Dios no había hecho llover sobre la tierra. Tampoco había ningún hombre para cultivar el suelo, pero un manantial surgía de la tierra y regaba toda la superficie del suelo. Entonces el Señor Dios formo al hombre del polvo de la tierra y sopló en su nariz aliento de vida. Una vez convertido el hombre en un ser viviente El Señor Dios plantó un jardín y puso allí al hombre que había formado. Y el Señor Dios hizo brotar del suelo toda clase de árboles, que eran atrayentes para la vista y apetitosos para comer; hizo brotar el árbol de la vida en medio del jardín, y el árbol del conocimiento del bien y del mal. Y es aquí donde aparece un personaje lleno de envidia y maldad que personificado (bajo la figura de una serpiente) en una serpiente quiere y arrastra al hombre a la incredulidad y desobediencia

La serpiente induce a los primeros hombres a desconfiar de Dios. Bajo la figura de serpiente se oculta Satanás mismo (Gen. 3:1). Satanás se ha propuesto contrariar las intenciones divinas y corromper al hombre. Los primeros padres dejaron de creer en la palabra de Dios “Y vio la mujer que el árbol era bueno... y comió y dio... (Gen.3:6)”. La serpiente despierta en ellos deseos de ser semejantes a Dios. Como es natural, sería absurdo admitir que los padres del género humano (Adán y Eva) creyeran poder borrar las diferencias que existían entre ellos, seres creados, y el Creador, puesto que sabemos que estaban dotados de elevados dones espirituales. Con gran probabilidad se puede afirmar que sólo querían vivir autónomamente, sin Dios, o que querían emanciparse de Dios para adquirir de este modo, autocráticamente, la perfección suprema. Como quiera que sea: Con argumentos fácilmente comprensibles la serpiente demuestra que la obediencia y la sumisión a Dios no es más que pura tontería y así seduce a los primeros hombres a desentenderse del mandato divino (Gen.3:5). Les insinúa que de este modo llegarán a ser verdaderos señores, que podrán hacer lo que quieran, sin que nadie les diga nada, que les será posible vivir según su beneplácito y tomar en las manos las riendas de su propio destino, que podrán ser como Dios mismo dentro del ámbito de su existencia. En el primer pecado se manifiestan, por consiguiente, las siguientes actitudes pecaminosas: Incredulidad, orgullo, desobediencia.

Incredulidad: La incredulidad es la raíz del pecado, esta lleva a la desobediencia. Ahora bien, la incredulidad misma no es más que un "no", lanzado contra Dios por el orgullo. Que es acertada la definición según la cual el primer pecado fue incredulidad, orgullo y desobediencia lo ponen de manifiesto los textos en que la Escritura define de este modo el pecado en general. La incredulidad es el pecado en cuanto es ella la que lleva al hombre a la muerte (Gen.3:7). Si la Incredulidad, el orgullo y la desobediencia invaden tu ser, hoy es el día en que puedes creer por fe que Dios es el Creador, tú creador y tu Señor, que por medio de Cristo a querido que te reconcilies con El. Dios te Bendiga.

Pastor Arturo Barisich
Iglesia Evangélica

Diumenge 9 de durant l'any - 6 de març

2011-03-06T19:48:00.003+01:00

Les lectures que se'ns proposen avui ressalten la importància d'escoltar la Paraula de Déu i portar-la a la nostra vida quotidiana com a eix director de tots els nostres actes. És tal la importància que Jesús dóna a l'escolta de la Paraula i al seu compliment, que aquell qui ho fa el compara amb el qui construeix la casa sobre la roca: aquella casa no caurà.

Construir sobre roca no és fàcil: cal foradar la roca per a fer els fonaments, i amb un pic i una pala, són hores de dur treball, de foradar la roca amb esforç, amb tenacitat, sense defallir. Al final té la recompensa, la casa és a prova de tot.

Fonamentar la nostra vida cristiana en la Paraula de Déu, implica abandonar el nostre jo, el nostre criteri, esdevenir servidors de la Paraula; i això costa. Ens obliga a sortir de nosaltres mateixos, de la nostra comoditat i obrir-nos als altres, posar els altres en el centre de les nostres preocupacions, posar Déu en el centre de la nostra vida, complir la seva voluntat (cf Mt 7, 21). Potser ens podem preguntar quina és la voluntat del Pare del cel, però el llibre del Deuteronomi ens ho diu: estimeu el Senyor, el vostre Déu, seguiu en tot els seus camins i sigueu-li fidels (Dt 11,22)

Estimar el Senyor, seguir els seus camins, ser-li fidel, no ho podem fer allunyats dels altres, i en aquesta època de crisi, allunyats dels que viuen situacions de precarietat, fragilitat,... Jesús s'identifica amb els qui pateixen (cf Mt 25, 31ss), i és en ells on el trobem, és a través d'ells que descobrim Jesús viu que ens parla i ens crida a seguir-lo.

A punt de començar la Quaresma que ens porta cap a Pasqua, renovem el nostre seguiment de Jesús, a la llum de la seva Paraula, al costat dels qui pateixen, estimant-lo a Ell en totes i cadascuna de les persones que trobem en el nostre camí.

Josep Anton Clua

Diumenge 8 de durant l'any - 27 de febrer

2011-02-27T19:27:00.001+01:00

Mt 6,24-34

El tema central d’aquest diumenge podria ser l’amor fidel de Déu. El profeta recorda l’amor que Déu no para de testimoniar-nos evocant el d’una mare pel seu fill. Aquest és un amor inexpressable.

Sí això és així és perquè Déu és el nostre veritable amo, i no ho és pas per fer-nos esclaus sinó per fer-nos fills.

Avui l’evangeli dóna a la riquesa el nom d’amo! Però si la riquesa fos el nostre amo esdevindríem els seus esclaus. No obstant, si ho és Déu som fills lliures. La riquesa ens fa egoistes i ens posa al cor el desfici de la propietat, Déu en canvi, ens fa ser pels altres.

“Ningú no pot servir dos amos... no podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”. La resposta del salm 61 diu de qui hem de ser: “Només en Déu reposa la meva ànima”.

Jesús podia semblar ben contracultural quan afirmava on hi ha la veritable vida i felicitat: “Buscar per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com ell vol”. Si Déu és amor –“encara que una mare s’oblidés del nen que té al pit ell no s’oblidarà mai de mi”- és certament el nostre amo veritable, encara més: el nostre veritable Pare.

Griselda Cos

Diumenge 7 de durant l'any - 20 de febrer

2011-02-20T13:12:00.001+01:00

1C 3,16-23

Cada diumenge, des del 16 de gener fins diumenge vinent, el calendari que seguim ens proposa com a segona lectura fragments escollits dels quatre primers capítols de la primer carta de sant Pau a la comunitat cristiana de Corint, en els quals l’autor fa front amb contundència a les divisions que hi sorgien perquè cada grupet recolzava en l’autoritat de mestres diversos. Era ben trist! Feia pocs anys que Pau hi havia iniciat aquella comunitat i li arriben notícies que ja hi ha divisions! El desig legítim de cercar la saviesa –però sovint massa en connivència amb la cultura pagana imperant– els portà a una reducció de la fe cristiana i a rivalitzar entre ells segons les diverses escoles de pensament. Com si tot es reduís a ser savi segons el món. Heus ací dos grans mals de la comunitat de Corint, i de tota comunitat: la relativització dels fonaments de la fe, bo i diluint-la fins a perdre’n la singularitat, i la divisió entre els membres de la comunitat a causa de protagonismes personals. Davant d’això Pau ha de recordar en primer lloc que la fe no es fonamenta en la saviesa dels homes sinó en el poder de Déu (cf 2,5), que “davant de Déu la saviesa d’aquest món és ignorància” (3,19), o, segons altres versions, absurd, bogeria, niciesa; i, en segon lloc, que els cristians, com a col·lectiu, com a poble –la imatge del temple també l’aplicarà individualment (cf 6,19)– som el temple de Déu. I la unitat entre els fills de Déu, fonamental en el missatge cristià i que fa que formin un autèntic edifici espiritual, no ve de la saviesa humana, de les estratègies humanes, sinó de l’obertura a la força de l’Esperit Sant que habita en ells.
Si rellegeixo a la llum dels nostres temps aquestes línies m’adono que les recomanacions de Pau continuen essent oportunes. Immersos com estem en una cultura sàvia però allunyada de la dimensió cristiana podem, potser sense adonar-nos-en, malbaratar l’especificitat de la nostra fe, que no té cap altre fonament que Jesucrist (cf 3,11). I en una societat massificada però individualista correm també el risc de no viure en profunditat la nostra dimensió de poble, d’edifici, de temple, d’unitat. Cal que tot el cos vagi creixent i edificant-se en l’amor (cf Ef 4,16). En la fe cristiana la filiació i la fraternitat són del tot indestriables.

P. Jordi Castanyer
Monjo de Montserrat

Diumenge 6 de durant l'any - 13 de febrer

2011-02-12T21:22:00.002+01:00

Mateu 5:17-37

La reconciliació és un element necessari per a la convivència humana i significa recuperar o reconstruir el que es trenca en trossos o es fa malbé. Hem de reconèixer, tal com ens recorda Jesús, que sovint entre nosaltres, els que ens diem cristians, també es donen situacions de conflicte que trenquen aquests ponts de comunicació i fraternitat. És per això que entre els cristians s'aixequen murs construïts amb indiferència, amargor i ressentiment. En aquest context Jesús ens recorda que abans d'acostar-nos a Déu hem de reconciliar-nos amb el nostre germà. No podem presentar-nos davant del Senyor de la Vida amb un cor ple de ressentiment i rancúnia . És per això que viure els valors del Regne de Déu implica necessàriament viure una vida que busca la reconciliació amb Déu i amb els seus fills. Això ha de ser així perquè la reconciliació implica tornar a començar una relació més profunda i restablir amb fonaments més sòlids del que s'està enfonsant. Reconciliar-se amb el germà significa tornar a construir un pont que condueixi a una millor relació. Estem disposats a enderrocar els murs que ens separa dels nostres germans?, recordem la exhortació de S. Pau Sigueu més aviat amables amb els altres, misericordiosos, compassius els uns als altres, així com també Déu us ha perdonat en Crist. Amén

Germán López-Cortacans

Diumenge 5 de durant l'any - 6 de febrer

2011-02-06T20:45:00.001+01:00

Isa. 58:7-10; 1ª Cor. 2:1-5; Mt. 5:13-16

Aquests tres passatges tenen com a punt comú el nostre testimoniatge com a cristians, com a fills de Déu que volem viure de manera conseqüent la fe que professem.

El text d’Isaïes està en el context de la practica del dejuni. El dejuni és una disciplina personal que un mateix s’imposa per a dedicar un temps especial a la comunió intensa amb el Senyor. Però per molts s’havia convertit en un espectacle per demostrar als altres la realitat de la seva fe. Era un dejuni que feien sense sentir-lo, sense convicció, simplement era un costum que havien adoptat. El Senyor, mitjançant el profeta els recorda la classe de dejuni que Ell desitja. No el que es fa forçat, ni el que es fa de forma rutinària, ni el que es fa perquè els altres et vegin; el dejuni que agrada a Déu és el que surt del cor i que es demostra envers els altres i no envers a un mateix. El dejuni que agrada a Déu és aquell que ens porta a compartir el que tenim amb els que no tenen, a ser hospitalaris (vs. 7). El resultat serà que Déu ens escolta, obre el seu cor, quan acudim a Ell (vs. 9) i el nostre testimoniatge serà efectiu i clar com la llum al migdia (vs. 8, 10). Tot això és ensenyat pel mateix Senyor Jesús al Sermó de la muntanya (Mat. 6:16-18).

Al segon text, a la primera carta als Corintis, l’apòstol Pau parla del testimoniatge de la predicació de l’Evangeli. I ell deixa clar que aquest missatge es fonamenta en l’obra de Jesucrist, la seva mort i la seva resurrecció (vs. 2). El missatge de l’Evangeli, a diferència de tots els missatges humans, no arriba a nosaltres amb saviesa humana, arriba amb el poder de Déu (vs. 5). Per això és un missatge que ens obre el camí a la fe, a una fe autèntica en Jesucrist, qui va morir a la creu pels nostres pecats i va fer possible la nostra reconciliació amb Déu. El mateix apòstol Pau escriu en un altre lloc: “La fe ve, doncs, de sentir la predicació, i la predicació és l’anunci de la paraula de Crist” (Romans 10:17). Perquè l’Evangeli és el missatge de Déu que ens ensenya el camí de la salvació, hem de ser aquests testimonis fidels i reverents, i alhora, tenir cura de viure’l en tots els moments de la nostra vida.

Així arribem al passatge de l’Evangeli de Mateu. És en el conegut Sermó de la muntanya, on Jesús dóna l’ensenyament més extens i important sobre el Regne de Déu, tot el que és i totes les implicacions que té per els seus seguidors. Jesús demana als seus deixebles que la seva vida sigui com la sal i com la llum. La sal dóna gust (vs. 13) però també té efectes per conservar; així els deixebles de Jesús, mitjançant el nostre testimoniatge som aquesta sal que dóna gust, que conserva, tot el que Déu ha fet en aquest món i per l’esser humà perdut i sense esperança. Però alhora som la llum, una llum posada en un lloc d’alçada, on tothom la veu, perquè aquest mon que viu en la foscor, en les tenebres del pecat, pugui descobrir la llum veritable que il·lumina tothom. La nostra llum no és la més important, la que és important és Jesús, qui va dir: “Jo sóc la llum del món” (Joan 8:12), però nosaltres, els deixebles de Jesús, hem de ser els qui ensenyem la llum veritable, com a testimonis seus que som, la llum que és Jesús.

Déu vulgui que al reflexionar en aquests texts, ens ajudin a ser millors i més fidels testimonis de la seva gràcia.

Pastor Manel Rodríguez
Església Evangèlica Baptista de Vilanova i la Geltrú

Diumenge 4 de durant l'any - 30 de gener

2011-01-29T21:56:00.002+01:00

So 2, 3; 3, 12-13; 1Co 1, 26-31; Mt. 5, 1-12a

En el fons dels tres textos bíblics una mateixa dificultat: l’esquerda oberta entre el món i el Crist. El Dia del Senyor, dia esperat per Israel com a realització plena de les seves esperances de salvació, era anomenat el Dia de la còlera del Senyor, i el profeta anuncia que el poble volgut per Déu, que Déu mateix es reserva com a la seva heredat, és humil i pobre. Sant Pau recorda als Corintis que els cridats no ho són d’entre els homes que destaquen pels valors i virtuts del món; ben al contrari, Déu ha volgut fer seus els necis, els plebeus, els febles, els que el món menysprea, els que no poden gloriar-se dels propis mèrits. la mateixa predicació del Crist, narrada per sant Mateu, capgira els valors habituals, exalça la pobresa d’esperit, la mansuetud, el patiment per la manca de justícia.

Però el món és la creació de Déu, i Déu “veié que era bo” (Gen 1). D’on ve, com s’ha produit la manca de comunió que des del primer dia segellava la Creació com el vestit de Déu, com la Glòria de Déu? Tots coneixem el relat del pecat original, aquell moment en què l’home deixà de tenir només fam de Déu, en què l’home decidí no transformar el món en una vida en Déu, no retornar-li el món com a ofrena eucarística, acció de gràcies, sinó viure’l com una finalitat en si mateix. Sant Joan, al seu Evangeli, ho diu amb paraules clares: “el Verb era al món... i el món no el conegué” (Jn 1, 10). I en la seva primera carta: “tot esperit que confessa que Jesús Crist ha vngut en la carn és de Déu; i tot esperit que no confessa Jesús no és de Déu” (1Jn 4,2-3).

No ens estranyi, doncs, que ser perseguits i injuriats per causa del Crist sigui motiu de joia. No perquè els cristians siguem una espècie psicològicament diferent, per no dir malalta!, que gaudim amb el patiment. Sinó perquè en Crist, per la seva experiència en nosaltres, sabem que aquest món viscut com a realitat definitiva, com a quelcom de valuós en si mateix, és esclau del dolor i de la mort i no se’n pot deslliurar; i sabem, per l’experiència del Crist en nosaltres, que el Crist ha vençut el món, que en la seva humiliació se celebrà el seu judici, que s’oferí, mut com a ovella d’escorxador, al judici injust i a una mort ignominiosa, i en entrar la seva vida, vida divina, als confins del món esclavitzat per la mort, l’alliberà, el recuperà de bell nou com a ofrena a Déu, tot ressuscitant de la tomba, apareixent als seus deixebles, pujant als cels davant els seus ulls, i enviant l’Esperit consolador a fi que ordenés l’assemblea dels seus escollits, dels que escolten la seva paraula i s’alegren de ser perseguits per causa seva. Perquè tornem a viure el món com a la promesa de Déu, i, en Crist, l’estimem i en fem l’anticipació del Dia del Senyor, del Regne del Cels, de l’heredat promesa, ara i aquí, empeltats en la carn i la sang de Jesús Crist, Fill de Déu.

P. Josep

Diumenge 3 de durant l'any - 23 de gener

2011-01-22T22:11:00.002+01:00

Quan més jove em resultava sorprenent la resposta tan ràpida dels primers deixebles a la crida de Jesús. ¿Com era possible que uns individus amb la vida ja feta, es posessin a seguir així com així un desconegut? Però Jesús no era un desconegut per a ells; Mateu, en el seu esquema catequètic, simplifica les coses. Aquesta crida, a la platja del Mar de Galilea, pressuposa un coneixement i un tracte anteriors, dels quals se'n fan ressò Lluc i Joan. Els primers deixebles responen perquè han sentit Jesús i l'han vist actuar i el seu exemple és llum per a ells i els atreu. Ben segur que el coneixement que tenien fins aquell moment era imperfecte, però van comprendre que Jesús portava esperança, la llum de l’amor de Déu, i que amb Ell començava una cosa nova. Possiblement, en aquell precís moment encara no eren capaços de veure l'abast de la persona i el missatge de Jesucrist, el qual canviaria i marcaria la història de la humanitat per sempre.
El Fill de Déu s'ha fet home i ha vingut per salvar la humanitat, i per això vol i necessita la col·laboració dels homes; per això va cridar els primers deixebles; i ara ens crida a nosaltres, a ser "pescadors d'homes" i continuarà cridant nous seguidors mentre duri el món. Jesucrist vol i necessita aquesta cooperació, perquè és just que aquells que Ell ha vingut a salvar s'interesin també per aquesta obra. Diu san Agustí que «Aquell que t'ha creat sense tu, no et salvarà sense tu». Però aquesta cooperació no es refereix únicament a la pròpia salvació individual, sinó també a la salvació col·lectiva, puix que Déu vol que tinguem sempre present que Ell ens salva fent-nos membres de l'Església, el seu Poble.

La vida de Jesucrist aquí a la terra havia de durar un temps limitat, mentre que la història continuaria el seu curs. Per això, per tal que la seva obra de salvació es fés present a totes les èpoques i a tots els llocs, calia la cooperació i l'interès dels mateixos que al llarg del temps serien salvats. Tots els cristians som transmissors de la llum que el Crist ha encès en el món; i així, la immensa riquesa del poder i de l’amor de Déu, es fa pobresa fins al punt de demanar la nostra cooperació; tanmateix, nosaltres no som els successors del Crist, perquè Ell viu per sempre, sinó membres del seu Cos, i Ell actua a través nostre. Nosaltres hem conegut Jesucrist i Ell ens crida mentre ve a trobar-nos en la vida de cada dia. ¡Tant de bo la nostra resposta sigui tan diligent com la dels primers deixebles!

Mn. Joaquim Messeguer

Diumenge 2 de durant l'any - 16 de gener

2011-01-14T18:30:00.003+01:00

“Mireu l’anyell de Déu , que pren damunt seu el pecat del món...”

Aquestes paraules que l’evangeli de Joan posa en boca de Joan el baptista, són al meu parer, les que porten el nucli de l’ensenyament catequètic d’aquest diumenge.
Per entrar a descobrir el seu sentit cal que fem una hipòtesi, al menys didàctica però amb base històrica i exegètica, que potser no tots els especialistes de Joan evangeli hi estarien d’acord, però vàlida, crec, des d’una perspectiva pastoral i de lectura personal i espiritual : distingir entre el que un dia Joan el baptista pronuncià quan veié que Jesús de Nazaret “ venia cap a ell “ ( ací hi ha un gran contingut teològic en la literatura de Joan, cf. Apocalipsi ) i el que les posteriors redaccions de l’evangeli han “ embolcallat” donant-li més dimensions i matisos .
Partim del text evangèlic, tal com el tenim, el text inspirat . “Anyell “ és atribuí ir a Jesús la funció d’Anyell pasqual, instrument de Déu per alliberar al poble d’Israel de l’esclavitud d’Egipte, en la dialèctica de “esclavitud-llibertat”, “pecat-Aliança”. Són els anyells ( i per extensió tots els animals sacrificat en el Temple ) que alliberen dels pecats individuals . Però el verset diu “ el pecat “, és a dir, la totalitat del pecat del món, no només els pecats de cada individu, sinó de la totalitat de la humanitat. Com queda després d’aquest “rol” salvífic de Crist el culte del Temple i la seva funció dins de l’antiga Aliança ? . (Jesús és condemnat pel Sanedrí de majoria saducea - aristocràcia sacerdotal del Temple- )No es fa així un anunci de la Creu, únic i definitiu sacrifici que “ treu de la Humanitat “ d’una “vegada per sempre” el pecat de tots els humans ( [1]) que arrenca de soca- rel ell domini ineluctable del Mal sobre la Humanitat ?
Ara fem arqueologia de la narració. En arameu, la llengua quotidiana dels jueus d’aquell temps, “anyell i servent “ tenien una mateixa paraula per significar el seu contingut : talyah. Es pot despendre que Joan el baptista digué quan veié que Jesús se li acostava “ mireu el Servent de Déu que treu el pecat del món “ assenyalant en mig dels homes ( funció d’Elies en judaisme ) la presència del Messies) . Presència negativa i motiu de burla a la creu ( Mc. 15: “ mira,crida a Elies”). El Servent és el que assumeix “ damunt d’ell “ el pecat del món”.

Què ens diu tot plegat a la nostra vida quotidiana d’homes i dones cristians ?
Per un costat en Crist hem d’actualitzar el culte diari que és l’ Amor sense límits i de l que la Fracció del pa n’és la font i (Anyell ) i a la vegada assumir amb el llenguatge dels fets i de les paraules que cal fer-nos “ càrrec” ( carregar ) els sofriments que tants tipus de mals fan la vida insuportable a tants germans, imitant al Senyor quan ens diu : “ veniu amb mi tots els qui esteu cansats i afeixugats...” ( Mt. 12, 28 )

Lluís-Anton Armengol

Diumenge Baptisme del Senyor - 9 de gener

2011-01-09T19:50:00.002+01:00

Mt 3, 13-17

El poble d’Israel vivia en un context d’expectació messiànica. El cor de la gent demanava un messies que els alliberés de la opressió romana i establis un regne polític i teocràtic, que sobresortís amb tota majestat. Un rei que ostentés el seu poder sobre la terra.

I Déu mostrà el seu amor a la humanitat, que està farcit de senzillesa i profunditat, enviant el seu propi Fill. La seva missió, el seu delit: “A tu em presento. En el llibre hi ha escrit el que has fet per mi. Déu meu, vull fer la teva voluntat: guardo la teva llei al fons del cor.” ( Sl 40, 8-9). La història de la salvació arriba al cim: Jesús es lliura per amor a tota persona humana per allibera-la de l’esclavatge del pecat, de la mesquinesa de l’egoisme malfactor.

La voluntat del Pare, és la voluntat del Fill. En el signe del baptisme de Jesús, s’expressa la vocació del ministeri messiànic. El Messies de Déu es posa a la cua dels pecadors, en el riu Jordà, per fer-se batejar per Joan. I mostrant la seva solidaritat i proximitat amb tot el gènere humà s’agenolla i santifica amb la seva humilitat, lliure de pecat, les aigües baptismals.

La teofania trinitària es fa “visible”, per uns moments, manifestant-se en aquesta modèstia, que arracona tota vanitat i ens mostra, ens assenyala, en la veu del Pare, la seva voluntat feta carn: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut.”

Xavier Artigas

Diumenge 2 després de Nadal - 2 de gener de 2011

2011-01-02T19:31:00.001+01:00

Evangeli de Joan 1, 1-18.

El Fill del Déu etern és, com el Pare, igualment etern. Per tant, quan l’evangelista Joan ens diu que “en el principi era el Verb”, no ho fa com si donés per fet que el Crist va començar la seva existència en un “principi temporal”, i que abans d’aquest principi ell encara no existia: hem de dir que res d’això. El que ens diu és que ell era amb Déu Pare quan encara no havia començat aquest principi que diu Joan.

Que el Crist és abans que totes les coses, i que per ell totes les coses subsisteixen (Colossencs 1, 17) és un text que el trobem unes quantes vegades a l’Escriptura. Per tant, i no com fan algunes sectes anomenades cristianes, la Bíblia ens ensenya l’eternitat de Crist, juntament amb Déu Pare, des d’abans de la formació del món i de l’Univers. El nostre Senyor Jesucrist no és una criatura creada com ho van ser els éssers vius en el principi de la creació del món. Més aviat ell és també creador, sota la figura de la Saviesa, quan diu que “Jahvè em posseïa en el principi, ja d’antic, abans de les seves obres.” Proverbis 8, 22.

Doncs, germanes i germans, penseu que aquesta Saviesa i, com diu Joan, aquesta Llum Vertadera, va venir a aquest món a cercar allò que s’havia perdut. I jo en sóc un d’aquests perduts, però ell m’ha buscat i m’ha trobat. No ens enganyéssim pas: Cal sentir-se com l’ovella perduda, com la dracma perduda i, amb el plor als ulls, com el fill perdut. Si algú no se sent perdut així, el Crist no ha vingut a buscar-lo ni a morir per ell, i el tal no tindrà part ni sort en el regne de Déu. Que n’és de dura aquesta paraula! Però no n’hi ha d’altra perquè les persones se n’adonin que si no es penedeixen dels seus pecats no seuran a la taula en el Regne de Déu.

Que la llum d’aquell que és la Llum del món il·lumini els cors plens de tenebra que predomina en molts que es creuen fills de Déu, de la mateixa manera que els jueus del temps de Jesús confiaven que, com que eren fills d’Abraham, estaven en pau amb Déu.

Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

Diumenge dins l'Octava de Nadal - La Sagrada Família - 26 de desembre - Evangeli

2010-12-25T21:31:00.002+01:00

Mateu 2:13-15 i 19-23

Aquest relat de l’evangeli de Mateu ens presenta el primer atac directe cap el Messies, el Fill de Déu que acabava de néixer. És un atac, podríem dir, de caire polític. El rei Herodes va assabentar-se per les preguntes dels savis d’Orient, que havia nascut el rei dels jueus (Mateu 2:2), i va pensar que el seu tron perillava. Volia que els savis li diguessin on era aquest rei, però no ho va aconseguir, per la qual cosa la seva por de perdre el tron era cada cop més evident. Això va provocar una de les pitjors matances de tota la història; el propi Herodes va ordenar la mort de tots els nens de dos anys en avall (2:16), en una mesura que descriu la gran crueltat d’aquest rei.

Però Herodes no aconsegueix el seu objectiu, matar el rei dels jueus. Déu protegeix el seu Fill; el rei dels jueus no era un rei polític ni per un regne terrenal. Era el Rei que Déu envià per instaurar el Regne de Déu en aquest món. Era, per tant, un rei per exercir el seu regnat de caire espiritual.

Déu diu que aquell nen acabat de néixer havia de fugir a Egipte perquè Herodes no pogués matar-lo. Però fixem-nos que l’Evangeli ens diu la veritable raó d’aquesta fugida; per complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta (15).

El mateix veiem en el segon grup textual (19-23). Si Déu primer protegeix el nen i l’envia a Egipte, ara que el perill ha passat el retorna a la seva terra, i veiem que no va a Judea sinó a Natzaret, i un altre cop pel mateix motiu; per complir allò que havien anunciat els profetes. ¿Tenim algun dubte de que Jesús és el Fill de Déu, el enviat de Déu a aquest món per salvar-nos?. Les evidències històriques confirmen la profecia i el missatge de la Bíblia.

I si filem més prim, Déu es val de elements humans per complir els seus propòsits. Fixem-nos; en totes dues vegades “un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué ... Josep es llevà” (13-14; 19,21). La resposta de Josep és la obediència.

Nosaltres sabem que Déu es totpoderós i podia haver lliurat al nen d’aquest perill de altres maneres, potser més miraculoses, fins i tot espectaculars, però Ell va voler fer-ho de una manera “normal”, demostrant que la nostre obediència és el que agrada a Déu per complir els seus propòsits.

Aquesta actitud de Josep és una gran lliçó per a nosaltres. Déu espera, desitja la nostre obediència a la seva paraula, als seus manaments, per damunt de qualsevol altre cosa. Que la nostre vida, com la de Josep, es caracteritzi per la obediència a Déu.

Manel Rodríguez
Pastor de l’Església Evangèlica a Vilanova i la Geltrú

Diumenge dins l'Octava de Nadal - La Sagrada Família - 26 de desembre - Segona lectura

2010-12-25T21:28:00.002+01:00

... sino por el seguimiento a Cristo, como sus verdaderos y fieles discípulos
(Col 3,12-21)

Una de las últimas “modas”, y ahora con demasiada fuerza, es hacer de la ciencia, la religión por excelencia, la denominada cientología. Últimamente se ha presentado el proyecto para la construcción de grandes y suntuosos templos en lugares estratégicos del mundo, conformando, así, su pretendido poderío frente a las religiones. Dentro de sus innumerables características, encontramos el poder de la mente y su creatividad, como la solución más acertada para solucionar sino todos, por lo menos los principales problemas de la vida, del cosmos y de cualquier manifestación digna de una mirada menos piadosa y más audaz, destacándose, en este caso, la directa intervención de la razón, como fuente inagotable del conocimiento o, para no ser tan optimista, de la búsqueda de comprensión de todo aquello que merece nuestra debida atención, de los fenómenos que nos rodean, de los acontecimientos cotidianos, aunque muchos de ellos son, de alguna manera, indeseables para nuestro bien, tanto personal como comunitario.

Pues bien, frente a esa antigua audacia, San Pablo afirma que el centro de todo lo que existe y que puede existir no tiene otra razón de ser, a no ser Cristo, pensado en cuanto Ser Supremo, responsable único, en su Unidad-Trinitaria, de toda la creación. Vemos eso especialmente en el primer párrafo de la carta dirigida a los Colosenses, cuyo género literario mucho se parece a la antigua práctica de los estoicos (especialmente con el estoicismo romano, destacándose la Escuela Moralista de Epíteto), en cuyos textos podemos encontrar los primeros intentos de una ética verdaderamente sana y necesaria para la buena convivencia entre las personas y, además, entre el ser humano y la naturaleza en su totalidad, la capacidad de resignación frente a los hechos y, especialmente, la nobleza de aceptar aquellos acontecimientos que, de algún modo, nos superan a nosotros, como la separación temporal de un familiar o amigo, los límites de una buena amistad, los niveles de relación para con los demás, el control de los sentimientos y, en última instancia, la cesión definitiva, o sea, la muerte. Todas estas realidades, en el caso específico de la carta en cuestión, pierden su sentido cuando el hombre de fe, ve únicamente a Cristo como el núcleo de su vida, de su existencia en el mundo, de su grandeza y finitud.

Las pocas rayas que componen esta carta pueden ser vista de dos ángulos distintos, pero complementarios. En un primer momento, San Pablo recuerda la necesidad de practicar el arte del consejo u orientación en el seno familiar, una práctica que especialmente en nuestro tiempo es, en términos generales, sencillamente ignorada, frente a los disfraces de la modernidad y todo lo que conlleva y significa esa realidad. Si la práctica del aislamiento familiar es justificada a partir de las redes sociales de carácter virtual, tipo facebook, por ejemplo, sin duda no hay ninguno sentido ponernos a hablar de orientación dentro de la familia, una realidad felizmente común en las formas de vida más austeras y más primitivas en algunas partes del mundo.

Al mencionar la importancia de la orientación familiar, como un verdadero arte, el autor sagrado hace una referencia directa sobre la buena relación que los cristianos debemos tener y conservar para fomentar la buena convivencia, insistiendo en la práctica de los grandes valores, como es el caso de la tolerancia, de la compasión, de la comprensión, de la misericordia, entre otros, en la medida que todo eso no venga significar pura obediencia a determinados criterios impuestos por el hombre en vista de una convivencia social pacífica y duradera determinada por el famoso Estado de Derecho (“state of rights” o “Rechtsstaat”), sino por el seguimiento a Cristo, como sus verdaderos y fieles discípulos.

Pe. Luiz Carlos Rocha

Diumenge dins l'Octava de Nadal - La Sagrada Família - 26 de desembre - Primera lectura

2010-12-25T21:25:00.003+01:00

Aquest llibre - Jesús fill de Sira – tradicionalment ha rebut el nom d’Ecclesiastès. St. Jeroni que així el va titolar ho feu perquè considerà que els consells que dóna són una manera excel-lent de “ fer església “ , fer comunitat, això és , uns homes i dones creients que reben i donen, amb els seus antecessors , entre ells i amb els seus successors uns valors i unes actituds que constitueixen el nucli de la seva fe.

És des d’aquest punt de vista que agafen relleu els consells que llegim en aquest fragment : qui honra i estima els pares no compleix un manament més de la Llei ( Decàleg ) sinó que connecta amb el nucli de la voluntat de Déu, posa la seva vida en el centre del que Déu espera d’ell.

Des de els nostres temps: sabem que hi ha motius antropològics per no rebutjar les relacions en el temps i en l’espai ( tot són proximitats ) que no únicament ens enriqueixen sinó que fonamenten les nostres identitats i personalitats ( individualment i col-lectivament ) . Les ambigüetats que comporten aquestes relacions són exigència i justament per això la comunitat deu ajudar a discernir les seves bondats perquè enriqueixin a tots.

No és possible aquest enriquiment si aquestes relacions no es fan un clima d’afecte, comprensió i amor. Són les paraules del final : “Fill meu, actua amb dolcesa en tot el que facis i seràs més estimat que un home generós. “ Cerquem sinònims a “dolcesa” amb fidelitat al context : tendresa ?
humilitat ? senzillesa ? són altres possibles traduccions. Més enllà : empatia: actitud del que abans de tot es fa càrrec en el seu cor dels patiments de l’altre amb voluntat de humil ajuda. Crist no és la font de les nostres empaties

LLUÍS-ANTON ARMENGOL

Diumenge 4 d'Advent - 19 de desembre

2010-12-18T11:28:00.001+01:00

Mt 1, 18 – 24.

“...per obra de l’Esperit Sant...”

Poc abans de la gran festa de Nadal, l’evangeli de la quarta setmana ens ofereix la possibilitat d’endinsar-nos, de nou, en la vida de l’Esperit, de copsar la seva força, la seva presència.

Déu actua en la història. I ho fa per obra del seu Esperit Sant. Ens cal l’exercici, no sempre fàcil, de discernir la seva presència, de localitzar, descobrir, gaudir i compartir la seva presència dins i fora de la nostra vida. La dificultat per realitzar aquest exercici i l’escassetat de resultats obvis i ràpids, pot convertir la nostra vida en un desert, en una incertesa profunda com la de Josep.

Ens adonem, però, que la pregària no tant sols amara la nostra fe, sinó que esdevé el lloc de l’encontre amb Déu, amb el seu Esperit. Necessitem la pregària.

Déu no abandona cap ni un dels seus fills. Tampoc a nosaltres. Envia els seus missatgers que ens encoratgen, que escolten el profund del nostre cor, que ens conviden a confiar de nou en Déu. Els missatgers de Déu ens obren la pròpia vida vers horitzons insospitats, nous, reals, en els que podem fer aquests passos d’aproximació al portal, a la llum, a Jesús. Perquè Déu és, ha estat i serà sempre l’Emmanuel, “Déu amb nosaltres”.

El nostre Déu ve, arriba. I la nostra pregària pot ser ben senzilla “vine Senyor”.
Déu escolta sempre la nostra pregària. I el seu Esperit, el mateix que planava des de l’eternitat abans de la creació i donà vida a les coses, el mateix que acompanyà la vida del Fill de Déu des del seu naixement fins la seva donació a la creu, el mateix que penetra les nostres vides a través dels sagraments i a través de la comunitat, el mateix que ens ajuda a copsar el sentit profund de les escriptures, ens fa gaudir del misteri de la seva presència.

Pels cristians, el temps de l’advent, és un temps de l’Esperit. Com tota la nostra vida. De nou ens cal ser agosarats com mai, per saber acollir i saber transmetre la seva presència al món, a l’home d’avui que viu sol o perdut.

Obrim el nostre cor i “per obra de l’Esperit Sant” siguem dels qui acollim el Déu que vol néixer un any més en nosaltres, més enllà de la claredat de les nostres vides.

Mn. Daniel Palau

Diumenge 3 d'Advent - 12 de desembre

2010-12-11T21:02:00.002+01:00

Mt. 11, 2-11

A Joan el Baptista l’Església Ortodoxa el venera amb l’epítet de Profeta i Precursor. L’estrofa de l’himne que canta i celebra el seu naixement diu “Profeta i precursor de la vinguda del Crist”. El seu naixement ve acompanyat de moltes senyals: la fi de l’esterilitat de la seva mare, afirmació de la fecunditat de l’antic Israel; la fi de la mudesa del seu pare, Zacaries, del sacerdoci del temple de l’antiga aliança; i de l’anunci a tot el món de l’Encarnació del Fill de Déu.

Celebrem les dues festes (25 de juny i 25 de desembre) just els equinoccis oposat de l’any, són els dos naixements, de Sant Joan Baptista i del Crist, festes molt lluminoses. La primera on la llum present tot al llarg de la història de la humanitat, acollida pels profetes i els escollits de Déu, per aquells que escoltaren i guardaren la seva aliança i els seus preceptes, la Força de Déu, la seva Gràcia palpitant en figures enmig de la vida del món, és manifestada en la seva major expressió pel “més gran nascut de dona”; aquesta mateixa llum en la segona festa, el Nadal, es manifesta plenament com a Sol de Justícia, com a Força redemptora de les nafres i de l’esclavitud que lligava l’home a la mort, en el mateix Déu fet home. La llum de Joan minva per a què la llum del Crist creixi.

“Aneu i expliqueu el que veieu i sentiu”, ens diu el Senyor, sigueu testimonis meus: els sentits, les capacitats amb que l’home fou creat per rebre el món i, com a sacerdot de la creació, aportar-lo en ofrena eucarística a Déu, els nostres ulls, les oides, recuperen la seva capacitat de ser testimonis de la vida divina en la que com a criatures de Déu no podem deixar de estar empeltats. Aquest és l’Evangeli, la Bona Notícia: els morts ressusciten! La humanitat, pobre i desconsolada pel seu estat de separació de la Vida en Déu, recupera gràcies al Nadal del Crist la joia.

Sí, el Baptista fou el Profeta més gran nascut de dona; però l’Encarnació de Déu és un canvi, una metamorfosi total i radical de l’univers, i el més petit en el Regne dels Cels és major que Joan! Tot guardant l’experiència de l’home al llarg dels segles, la seva fidelitat a Déu, el camí històric que li permeté engendrar Isabel i Zacaries i Joaquim i Anna, pares de Joan Baptista i Maria, la Verge, sense trencar amb aquesta llarga línia, el Crist la transmuta omplint-la de la Vida veritable, fent-se home, unint a la seva Persona divina la naturalesa humana: Ell ens reobre la porta del paradís. I des de les hores, vius en Ell pel sant misteri eucarístic, tenim la possibilitat de retrobar el món, de retrobar-nos, en Ell, en el món que ens donà quan ens va situar al bell mig del Jardí d’Edèn.

P. Josep

Diumenge 2 d'Advent - 5 de desembre

2010-12-05T21:30:00.003+01:00

Avui les lectures ens parlen de profetes. En primer lloc del que ja ens acompanya des de l'inici de l'Advent, el profeta Isaïes. Continuem llegint a la primera lectura les seves paraules d'ànim, que en conviden a mirar amb esperança el futur. I avui se'ns presenta a l'evangeli un nou profeta: Joan Baptista. I tots dos ens parlen encara de l'arribada d'un tercer profeta. Encara que nosaltres ja no l'anomenem així. Aquest és Jesús, que és per nosaltres més que un profeta: es el Messies, el Fill de Déu... I aquestes expressions es queden molt curtes: tot l'evangeli s'escriu per explicar-nos qui és Jesús.
Però anem pas a pas. D'entrada el que ens narra avui l'evangeli era una notícia llargament esperada i anhelada en temps de Jesús. Poder sentir la veu d'un profeta era quelcom que ja feia molts segles que no passava. Isaïes feia més de 700 anys que havia parlat. I ho va fer en un moment de crisi per al seu poble. I de decadència dels reis descendents de David, que havien deixat de complir la missió que els corresponia (defensar el seu poble, especialment els més febles i desvalguts). Isaïes ens anuncia avui que vindrà un rebrot de la soca tallada de Jessè, un nou rei. Sobre ell reposarà l'Esperit del Senyor: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de valentia, de coneixement i reverència del Senyor.
Un temps després d'Isaïes desapareixeran els reis de la dinastia de David. I també arribaran a desaparèixer en un cert moment aquells grans profetes com Isaïes. Però el que no va desaparèixer és l'esperança que Isaïes havia despertat en el poble creient.
Per tant, imaginem-nos l'enrenou quan apareix al desert Joan Baptista, un nou profeta, com els grans profetes antics. Que ve a complir la profecia d'Isaïes: Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor. I imaginem-nos, encara més, l'enrenou que devia provocar Jesús, quan en començar la seva vida pública, a la sinagoga de Natzaret, dirà obertament a tothom que és ara quan la profecia es fa realitat, que ell ve amb la força de l'Esperit del Senyor a proclamar la bona nova als pobres, als desvalguts. I ho mostrarà amb signes visibles, guarint malalts, fent caminar els coixos, donant la vista als cecs, com havia anunciat també Isaïes.
Les lectures d'avui ens parlen doncs de profetes. I d'anuncis, de promeses. I que significa això avui per a nosaltres? Doncs diria que també ens pot passar avui que ens sembli que ja fa molts segles que no tenim profetes. I això no es cert. Jesús és el Messies, el Crist, (dos paraules que signifiquen el mateix). I nosaltres som cristians. Pel baptisme nosaltres participem de mateixa missió de Jesús, el Crist, el veritable Sacerdot, Profeta i Rei. Per tant som ara nosaltres els enviats a ser profetes, en nom de Jesús. Ens correspon fer veure al món que Déu continua proposant-nos quelcom de nou. I ens correspon fer-ho fins i tot en un món que no està ja expectant.
També som avui nosaltres els cridats a viure manifestant aquell Esperit del Senyor, que ens ajuda a veure el mon amb saviesa i enteniment, esperit de consell i de valentia. Valentia per a poder ser crítics, veure el que no va bé de tot el que passa al nostre voltant. I alhora saber comunicar a tothom esperança, anhel per viure un futur millor.
I per a poder ser profetes del nostre temps, aquest Advent ens pot ajudar, a trobar el nostre desert on preparar la ruta al Senyor, com va fer Joan Baptista, a trobar el nostre espai de silenci, en aquestes setmanes on la pregària, la paraula dels profetes, ens ajudi a acollir en el nostre cor aquest Jesús que és bona nova per a tota la humanitat.

Mn. Josep Vicenç Moragues

Diumenge 1 d'Advent - 28 de novembre

2010-11-27T22:51:00.001+01:00

Dues són les vingudes del Crist que marquen la cronologia del món: la primera la celebrem en les

festes de Nadal, i la segona posarà punt final a la història de la humanitat, quan el Fill de Déu vindrà a judicar l'Univers. Entre elles es desenvolupa la nostra vida aquí a la terra, mentre anem a l'encontre del Senyor.

Les paraules de Jesús ens indiquen que la vida terrenal és un signe i un preludi de la vida plenament feliç que som cridats a viure en el Regne de Déu; ara bé, també ens mostren el risc de perdre aquesta vida si no vivim amb una actitud vigilant i positiva. La nostra època s'assembla «als dies de Noè»: El Regne de Déu ve a nosaltres, i nosaltres l'hem d'acollir amb esperança i bona disposició; tanmateix, ¡hi ha tants que viuen despreocupats i no fan cas als avisos de Jesús! Per la nostra manera de viure, pels criteris que ens regeixen i pels valors que ens fonamenten, els cristians podem ser incompresos o ens poden prendre per bojos, però la veritable bogeria és viure inconscientment i no adonar-se del perill de no arribar a la meta de la nostra existència i perdre per sempre la vida eterna. Ens diu Jesús que «si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l'un fora pres i l'altre deixat» per indicar dos estils diferents de viure: un hi arribarà, l'altre no.

Jesucrist ens convida a vetllar, però malauradament hi ha molts factors que actuen com a narcòtics: el materialisme que cerca resultats immediats, la comoditat i el plaer personal a tota costa, la llei del mínim esforç, determinades modes en el pensar, en l'actuar, en el parlar i en el vestir, la relaxació moral, la preocupació per satisfer els propis instints o capritxos, el desànim davant les dificultats… elements tots que ens poden fer oblidar el nostre destí i el camí que hi porta. En aquest Advent que comença, desempalleguem-nos d'aquests narcòtics i revestim-nos del Crist per viure segons l'Evangeli.

Mn. Joaquim Meseguer

Diumenge 1 d'Advent - 28 de novembre

2010-11-27T22:46:00.002+01:00

Mt 24,37-44.

Estimats germans i germanes:

Les lectures dels últims diumenges de l'any litúrgic i del primer diumenge d'Advent barregen la fi del món i la destrucció del Temple de Jerusalem, ocorreguda l'any 70. Això es veu en més claretat en Mateu i Marc. Els dos evangelistas estan influïds per la literatura apocalíptica jueva (predominant en els dos segles anteriors a Jesús i el primer després d'ell), que esperava el final pròxim del món amb una acció directa de Déu. En el primer segle molts cristians participaven d'aquestes idees, a les que van aplicar la creença en la imminent segona vinguda del Senyor. Segons l´evangelista l'espera de la segona vinguda de Jesús no ens ha de paralitzar, per contra estem cridats a viure vides conseqüents amb l'evangeli del Regne. L'Església ha de ser una comunitat d'homes i dones que viuen en l'esperança, una comunitat que viu l'Advent com un temps per cridar fins al cor de Déu aquest crit: Marana tha. Vine, Senyor Jesús! Però aquest crit només el podrà emetre qui estigui persuadit per la fe que camina a la llibertat. És per això que som cridats a compartir amb tots aquesta esperança:
"La teva vida és massa preciosa per malgastar-la. Viu a la solidaritat, en la justícia, i alleuja el dolor del món, en el que puguis. Et sentiràs feliç i realitzat. Els que et coneguin et beneiran. Si ets cristià, aquí tens a Jesús de Natzaret, com a model de plenitud humana, compromès amb l'home fins a la mort ". (P. Olalde).

German López Cortacans
Església Evangèlica

Diumenge 34 de durant l'any - Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 21 de novembre

2010-11-20T22:10:00.001+01:00

Evangeli de Lluc 23, 35 – 43.

Em veig incapaç de fer un breu comentari d’aquests nou versicles que corresponen a l’evangeli d’avui. La crucifixió de nostre Senyor donaria per molts sermons i per moltes pàgines de comentaris. No ho farem aquí; però, i tant!, com ens agradaria fer-ho!

– Trobem que els governants jueus (que no Ponç Pilat) es burlaven de Jesús. “Si és l’escollit de Déu, el Crist, que se salvi ell mateix, ja que va salvar uns altres.” (v. 35)

– També els soldats de l’Imperi, romans o mercenaris jueus, l’escarnien: “Si tu ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix. I s’hi acostaven per oferir-li vinagre.” (v. 36)

– Un rètol, escrit pel governador Ponç Pilat, potser amb to burlesc (o potser no), feia referència a la seva alta dignitat de rei dels jueus (v. 38), cosa que va molestar els principals sacerdots, i volien que el text fos canviat. (Joan 19, 21). El text estava escrit en grec, llatí i hebreu; vet aquí un magnífic exemple del respecte que Roma tenia per les llengües i el culte dels territoris que conquistava... Molts estats, encara amb ínfules de ser un imperi, avui dia n’haurien de copiar l’exemple.

Tot això és la part fosca de la condició humana d’aquells que, per naturalesa, són enemics de Déu. En tot el procés a Jesús, en la mort i esdeveniments posteriors, només trobem dos casos de reconeixement de la majestat i la divinitat de Crist. L’un és el lladre penedit, crucificat al costat de Jesús; l’altre és el centurió que reconeix que aquell home que ha estat clavat a la creu és innocent, i dóna glòria a Déu. El primer, el lladre penedit, sabem que és salvat per la sentència de Crist mateix; sobre el centurió, no ho sabem tan del cert, però tenim una certa presumpció de confiança que sembla que ens indiqui que sí, que fou salvat.

Quants que es pensen que són cristians, perquè van als cultes de la seva església i mai no han confessat que Jesucrist és el seu Salvador. Mireu què diu l’apòstol Pau: “Perquè si confesses amb la boca que Jesús és Senyor, i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, et salvaràs; ja que amb el cor es creu per obtenir la justícia, i amb la boca es confessa per obtenir la salvació.” Romans 10, 9 – 10.

Hi ha un poeta clàssic castellà, frare, que va viure entre els segles XV i XVI, de nom Ambrosio de Montesino, autor d’un poema que és tota una lliçó de doctrina bíblica, del qual destaquem cinc versos que es refereixen a l’obra redemptora de Crist:

“... de mujer virgen nacido
Hombre-Dios siempre quedaste;
nuestra vida separaste,
nuestra muerte destruíste.
¡Gloria a ti, que tal hiciste!

Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

Diumenge 34 de durant l'any - Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 21 de novembre

2010-11-20T22:06:00.002+01:00

Déu compleix les seves promeses (2 ª Samuel 5. 1-3)

Havien passat més de deu anys que Déu havia enviat al profeta Samuel perquè ungiera a David com el proper rei d'Israel, i les coses van anar de malament a pitjor per a David, fins al punt que s'havia convertit en un proscrit.
Saül havia posat preu al seu cap, David no entenia el que estava passant, 10 anys i les coses estaven cada vegada pitjor, fins i tot la vida del rei havia estat en mans de David en dues ocasions, un altre en el seu lloc hagués actuat donant mort a Saül en legítima defensa, pensat que potser era la voluntat de Déu complint així l'esperada promesa, però David va esperar en Déu, no va actuar per la seva pròpia compte, sabia que si Déu li havia fet una promesa, aquesta arribaria, ell només havia d'esperar, creure i esperar per molt desgavellada o difícil que fos la situació, Déu compliria la seva promesa.Vivim en un món cada vegada més incrèdul als plans i propòsits de Déu, sembla com que les coses només depenen de nosaltres, ignorant que Déu és el que mou els fils de la història, ningú pot torçar els seus plans.
La paraula ens diu que no depèn del que vol ni del que corre sinó de Déu que té misericòrdia, però quan un no té aquesta certesa, viu angoixat, preocupat afanyat per les coses que l'envolten, esfullant una margarida, però quan un busca la confirmació de Déu en el que fa, viu confiat sabent que per molt malament i difícil que estigui la situació, Déu complirà les seves promeses.

Pastor Manel Hernández
Església Evangèlica

Diumenge 33 de durant l'any - 14 de novembre

2010-11-13T21:22:00.001+01:00

Lucas 21, 5-19

Este texto nos habla de los últimos días, desde tiempos antiguos han habido muchas personas que se han atrevido a poner día y hora al fin del mundo y al retorno de Cristo , muchos de ellos motivados por situaciones que se escapan del control humano como pueden ser terremotos, epidemias , la aparición de algún cometa o cosas semejantes.
En relación a todo esto dijo el Señor Jesús que ni el día ni la hora lo conoce nadie, solamente el Padre “Mar 13:32 Pero de aquel día y de la hora nadie sabe, ni aun los ángeles que están en el cielo, ni el Hijo, sino el Padre.”
Esto nos hace pensar que nuestra vida debe estar preparada para el día en que nos encontremos con Cristo, porque nadie sabe el momento “Mateo 25:13 Velad, pues, porque no sabéis el día ni la hora en que el Hijo del Hombre ha de venir.”
Podemos ver que la vida de los creyentes no está exenta de angustias pues existen muchos momentos en los que es necesario permanecer fieles para dar testimonio del Señor.
En la actualidad hay lugares del mundo donde ser cristiano es muy difícil, es cierto que en los países occidentales, pocos de nosotros hemos sufrido a causa de nuestra fe, pero no debemos imaginarnos que no pueda pasar.

En estos versículos se nos anima a reflexionar sobre la dependencia en Dios para decir cuanto sea necesario y resistir hasta el fin, sea en ese tiempo o en las dificultades actuales.
Todo cristiano sabe que su vida depende del Señor y que ni un cabello de su cabeza cae sin la orden Divina.
Las consecuencias de la fidelidad son notables pues el Salvador se compromete a estar a su lado.

Pastor Rafael Diez
Iglesia Evangélica

Diumenge 32 de durant l'any - 7 de novembre

2010-11-06T11:23:00.003+01:00

Evangeli de Lluc 20, 27-38

Tema central: la vida eterna.
Jesús prescindeix de la historieta i va al cor de la fe cristiana: EL NOSTRE DÉU ÉS UN DÉU DE VIUS!!!
I nosaltres no podem oblidar que la vida eterna o la resurrecció dels morts és un article de la nostra fe.
Jesús parla, certament, de dos mons diferents: el món present i el món que vindrà. Sabem però que la realitat de que es parla és la de la nostra vida i aquesta l’hem de concebre com d’una sola realitat: NOSALTRES SABEM QUE VIUREM PER SEMPRE i ara ja posseïm la vida que hem rebut de Déu. Som portadors d’un alè diví que Déu va infondre’ns al concebre’ns com els seus comensals i que llegim de manera poètica en els relats del Gènesi.
Vivim en el món present amb la seguretat d’arribar a ser fills de Déu amb plenitud, per tant hem d’establir connexió entre la vida eterna i la present i viure sentint-nos portadors d’aquesta esperança i essent fidels en tot allò que ens ha estat encomanat.
La vida eterna no serà una altra vida, sinó la que ja ara ens ha estat confiada, però amb plenitud i per sempre. La nostra història és un camí cap a la veritable pàtria, cap a casa nostra, cap a la casa del nostre Pare.

Griselda Cos, mb

Diumenge 31 de durant l'any - 31 d'octubre - Evangeli

2010-10-29T22:43:00.003+02:00

"Avui ha entrat la salvació en aquesta casa" (Lc 19, 9)

Aquestes paraules de Jesús són la culminació del procés que l’evangelista Lluc ens explica de Zaqueu, el publicà.

Zaqueu, un home petit: una imatge, referida a la seva alçada física, però que ens situa en aquell que viu capficat en els problemes quotidians, en les ambicions humanes (poder, riquesa,...), en tot allò material.

Zaqueu l'home que sent parlar de Jesús i s'enfila a la figuera: segurament ha sentit parlar de Jesús, que camí de Jericó, on ell viu, ha guarit un cec (Lc 18, 35-43). En el fet de pujar dalt la figuera, hi ha un moviment interior important: Zaqueu aixeca la mirada d'allò quotidià i material, per aixecar la mirada a la recerca del qui és totalment altre: el Fill de Déu. I és quan s'aixeca del terra, i cerca més amunt, quan deixa que Jesús el trobi.

Jesús s'allotja a casa de Zaqueu. Zaqueu obre la seva interioritat a Jesús, deixa que Ell penetri la seva interioritat, el seu cor, la seva voluntat, les seves aspiracions,... Com diria l'apòstol Pau: Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Ga 2,20). Zaqueu s'ha transformat: "dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més" (v. 8) El gran canvi en Zaqueu no és que doni els seus bens, el gran canvi s'ha produït en l'interior del seu cor, que el fa adonar que la fe en Déu, la salvació, el Regne de Déu que Jesús proclama implica necessàriament practicar la justícia.

Girar la nostra mirada envers Crist, per deixar-nos transformar per Ell no vol dir quedar-nos dalt la figuera, ans al contrari, implica, com Zaqueu, baixar ràpidament de la figuera, i viure estimant Déu i els germans tot practicant la justícia.

--
Josep Anton Clua

Diumenge 31 de durant l'any - 31 d'octubre

2010-10-29T22:37:00.001+02:00

2Te 1,11-2,2

Els tres darrers diumenges de durant l’any, del cicle C, la litúrgia romana fa llegir com a segona lectura tres fragments de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Avui en llegim el primer. Sembla que corria entre aquells bons cristians una falsa carta, suposadament de Pau, en la qual s’anunciava “que el dia del Senyor és imminent”, la qual cosa portava alguns a descurar l’actitud de vetlla, tan pròpia del deixeble de Jesús. Pau hi reacciona ràpidament per evitar tota mena d’alarma: el que han de fer els tessalonicencs és perseverar en la fe, per poder suportar les tribulacions que els aniran venint, i no desentendre’s de les activitats quotidianes.
I això és també el que l’apòstol ens recomana a nosaltres, cristians d’avui. L’important és la certesa de la vinguda del Senyor, i això ha d’estimular la nostra esperança, però de cap manera aquesta veritat no ens ha de pertorbar ni ha d’alimentar cap tipus de càbales o suposicions estranyes, a què sembla que ens volen dur alguns corrents ben a prop nostre, més propis de ridículs endevinaires que no pas de persones arrelades serenament en la fe cristiana. L’adveniment definitiu i gloriós del Senyor –allò que més cultament anomenem “parusia”–, en què hem de creure fermament, ens ha de dur més aviat a fomentar l’actitud de pregària i de vetlla permanent (vegeu Mc 13,32-37; Lc 21,36) i sobretot les ganes de portar una vida que, per la caritat, manifesti la glòria de Crist. Això és també viure d’una manera digna de la vocació cristiana que hem rebut. L’esperança cristiana no porta mai a la passivitat ni a la ganduleria sinó que és inseparable de l’amor actiu que fa palesa la proximitat, en el temps i en l’espai, del Regne de Déu que és enmig nostre i que, alhora, ve en la seva plenitud.

P. Jordi Castanyer

Diumenge 30 de durant l'any - 24 d'octubre

2010-10-23T23:11:00.003+02:00

Parábola del Fariseo y el Publicano (Lucas 18:9-14)

Se trata de una parábola crítica, dirigida a los que son buenos y se lo creen. Jesús dirige esta parábola contra los fariseos, unos personajes que se tenían por justos y despreciaban a los demás. En ella nos muestra la diferencia que hay entre la verdadera y la falsa piedad. El fariseo y el recaudador de impuestos, o publicano, eran dos tipos bien conocidos en aquella sociedad y radicalmente opuestos.
El primero: Representaba la piedad oficial, y lo tenían por bueno
El segundo: Era un "pecador público", y pertenecía al grupo de la "mala gente".
Los judíos oraban siempre de pie y seguramente también el publicano oraría de pie, y no sólo el fariseo. Por tanto, esa postura corporal no es indicio alguno de la actitud espiritual del fariseo.
El fariseo comienza a orar, según la costumbre judía, dando gracias a Dios. Pero no le da gracias por lo que Dios hace, por las maravillas de Dios (como hacen, por ejemplo otros tantos hombres o mujeres de Dios (creyentes), sino por lo que él mismo hace, vemos en el a una persona egoísta... la cual no ve mas allá de donde el esta. Piensa tu querido lector en la sociedad actual piensa en ti, ¿Cómo eres tu? Va tu mirada mas allá de tu persona, puedes apreciar la grandeza de Dios y reconocer que todo proviene de El, que nuestra vidas diarias están asistidas por El, que todo lo que somos lo somos por El, si es así da gracias a Dios.
Tengo que decir que nada de lo que dice el fariseo en su oración es mentira: los fariseos eran fieles cumplidores de la ley; más aún, muchos fariseos, como éste de la parábola, hacían obras de supererogación (esfuerzo) que no estaban mandadas, como ayunar dos veces por semana y pagar diezmos de todo cuanto tenían. Pero el fariseo se presenta delante de Dios como un autosuficiente y menospreciador, desprecia a los que no son como el, y esa es la mentira de su vida y de su oración. Por eso, no da gracias ni suplica en verdad, sino que pasa factura y exige.
En cambio, el publicano sólo tiene ante sus ojos los propios pecados, no se compara con nadie y se cuida de denunciar los defectos ajenos. Pide perdón a Dios, y en eso muestra que es sincero y humilde, quiere ser aceptado por El Señor. Y Dios, que resiste la mentira de los orgullosos y enaltece a los humildes, despide al fariseo sin favor y dispensa el perdón al publicano.
Tengo que decir que la propia justicia está lejos de ser recomendada como entrada al reino. El pecador más desgraciado, confesando su pecado, es justificado delante de Dios antes que los practicantes de justicia. El que se exalte, será abatido, y el que se humille será enaltecido. ¡Qué modelo y testimonio de esta verdad fue el mismo Señor Jesucristo! Querido lector despreciar a tu (a mi ) prójimo no es bueno delante de Dios, es reprobado por El, repito, ejemplo tenemos en El ¿No podía El acaso siendo Rey del universo, nuestro Salvador despreciarnos por nuestros pecados, Si y Si, pero no lo hizo, al contrario se humillo delante de los hombres. Dios te Bendiga.

Arturo Barisich
Església Evangèlica

Diumenge 29 de durant l'any - 17 d'octubre

2010-10-13T20:05:00.003+02:00

La primera lectura d’aquest diumenge ens ofereix un model de vida cristiana que transcendeix la literalitat del text: és Paraula de Déu, del Déu que ens parla avui. La pregària continua ( 1 Te. 5, 7: “ pregueu contínuament “ ens diu st. Pau ) és l’expressió de la fe viscuda diàriament ( Lc. 11, 28 “sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden” dels qui donen en la vida testimoni del sí al Déu Pare d’ells ).
Una fe que no es manifesta en la pregària és una fe que va desapareixent perquè es torna minsa i acaba, en molts casos, pura ideologia.
Avui dia, p els cristians no ens toca tant pregar pel que passa fora de un mateix, - que ho hem de fer, exigència de la caritat – sinó pregar, demanar al Senyor que ens doni ajuda per lluitar i vèncer a tots aquells enemics - vanitats i hipocresies, orgulls i prepotències, Ídols i egoismes ( Ef. 4, 31 “31 Llanceu lluny de vosaltres l'amargor, l'enfuriment, la ira, els crits, les injúries i tota mena de dolenteria” ) – que ens impedeixen que siguem més transparents i menys opacs- a l’Amor sense límits..

Com Moisès tinguem sempre ben altes les mans de la pregària, malgrat que la nostra condició humana, les fragilitats i fatigues, les pors i desconfiances, sovint ens facin baixar-les.

Necessitem trobar i tenir al costat Aharons i Hurs que ens ajudin fraternalment a mantenir-nos vigilants - la tant recomanada “nepsis” dels pares del desert ( * )i de la Fil·localina ! -. La comunitat eclesial, els consellers espirituals, noves formes de fer realitat la diaconia de l’acompanyament són avui el que per Moisès foren Aharon i Hur a Refidim. Són els qui es ajudin a caminar perquè tots els nostres actes estiguin ordenats a Crist, centre de tot, ( Ef. 1, 10 per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra.), tant el que hi ha fora de nosaltres com el que hi ha en el nostre cor, tant del macrocosmos com del microcosmos.

Lluís-Anton Armengol
.............

· “Deia també Evagri: quan un pensament dolent et ve al cor en la pregària, no busquis res més en ella, ans procura esmolar l’espasa de les llàgrimes contra el qui et fa la guerra” Apotegmes dels pares del desert , Clàssics del Cristianisme, p. 193

Diumenge 28 de durant l'any - 10 d'octubre

2010-10-07T21:36:00.002+02:00

Lc 17, 11-19

Deu leprosos paren a Jesús i els seus deixebles, tot fent camí cap a Jerusalem, la ciutat santa. Els seus crits esperen la compassió del qui és capaç de guarir-los, mantenint la distància que marca la impuresa: “Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres.”

La misericòrdia de Déu, que es fa present en el seu Fill, els guareix de la seva malaltia i els retorna a la societat, lliures del mal. Abans de presentar-se als sacerdots, per rebre “l’alta”, es veuen sans, submergits en el missatge messiànic que Jesús ja va revelar als enviats de Joan Baptista: “Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova.” (Lc 7, 22).

El Regne de Déu ha arribat, però només un dels deu leprosos, un samarità, un estranger, un no jueu, reconeix el Messies. És per això que torna a Jesús, tot agraint la salvació de Déu i donar-li la glòria que excel·leix pel seu amor redentor. El samarità ha estat purificat de la lepra del pecat, que rebutja la llum del Salvador.

Senyor Jesús, tingues pietat de tots nosaltres. Molts racons del nostre cor, encara estan foscos, perquè no som capaços de viure prou en la teva llum. Ens prosternem davant teu, i et demanem que la misericòrdia del teu amor ens salvi i ens porti a la plenitud de la veritat.

Xavier Artigas, catòlic

Diumenge 27 de durant l'any - 3 d'octubre

2010-10-03T11:41:00.002+02:00

2a Timoteu 1, 6 – 8

L’apòstol Pau va evangelitzar la població de Listra, i allà, entre els que es van convertir hi havia una família. No se’ns parla del pare, però sí de l’àvia (Loida), de la mare (Eunica) i del fill: Timoteu. El pare era grec, però no s’esmenta; en canvi, de les dues dones sabem que eren jueves.

I la gràcia de Crist va arribar a aquesta família, tan i tan estimada per l’apòstol; fins al punt que Pau destaca un detall del caràcter de Timoteu: les seves llàgrimes. Era un signe que corroborava la fe no fingida d’aquell que Pau havia conegut de jovenet i a la seva família; i que ara, en el càrrec de bisbe d’Efes, no per això havia deixat la seva entrega al Senyor ni havia perdut aquella sensibilitat que l’adornava. Per això Pau insisteix a recordar-li que tingui viva la fe per exercir el ministeri que li havia estat encomanat.

Els creients han de tenir una fe viva per a exercir la labor testimonial als seus familiars i veïns no creients. I per això cal que la súplica sigui: “[Senyor,] Augmenta’ns la fe.” I és que, el món “cristià”, viu tan allunyat de la fe, que no té mai temps ni li ve de gust d’exercitar-la. Tots ho sabem: la fe és un do de Déu... (Efesis 2, 8). Però cal ser valent, perquè al creient de debò Déu li ha donat esperit no de covardia, sinó de poder, d’amor i de domini propi. Amén!

Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

2010-09-25T22:53:00.004+02:00

DINAR ECUMÈNIC

Aquest dissabte, 25 de setembre, hi ha hagut una petita trobada ecumènica, amb l’objectiu de anar creixent en l’amistat mútua, que des de fa temps es va mantenint, en unes reunions que es duen a terme de manera intermitent.

L’àpat, en un restaurant de Barcelona, ha estat el marc idoni, per reunir-nos una estona per dialogar sobre uns quants temes que fan referència a l’àmbit ecumènic.

En Felip Carmona, Rodrigo Segarra i Manel Alonso, de confessió protestant i en Lluís-Anton Armengol i Xavier Artigas, catòlics, han estat els components d’aquest aplec.

Diumenge 26 de durant l'any - 26 de setembre

2010-09-25T20:35:00.002+02:00

¿El malson d’un golafre?

¡Quin malson, els qui van a dormir massa farts! El ric de l’evangeli no pot dormir... Ha sopat massa i la panxa tan plena el turmenta amb el foc d’un coragre. Té la boca seca com un drap. Mentre es gira i regira al llit, somnia el desastre que l’amenaça: no podrà participar mai en la taula del Regne, amb el pare Abraham i tots els seus. En quedarà exclòs. ¿Per què? Perquè és una taula de germans i ell ha permès que, entre ell i els seus germans, s’enfondís una distància tan gran, com una fossa immensa... ¿Qui la podria saltar?
De la història passada, el profeta Amós en treia també la mateixa lliçó: en el moment de la derrota, quan s’acabarà l’orgia dels vividors, els primers deportats no seran els pobres, sinó la gent important. Per això va dir també Jesús: els pobres posseiran el país. No era la primera vegada que passava, ni seria la darrera. Així, Déu fa justícia.
Tots tenim experiència de petites diferències que ens allunyen dels altres, i que, si permetem que creixin, ens apartaran definitivament d’ells. Els antics amics de qui ens hem distanciat, ¿els podrem recuperar un cop se’ns hagin tornat estranys del tot? No sabríem ni de què parlar. Les parelles que no solucionen les petites diferències, ¿hi seran a temps quan descobreixin que ja no tenen res en comú? Els pares que no fan prou atenció als seus fills, ¿hi seran a temps quan ells, adolescents, reclamaran “trencar lligams”? El nostre món ric, malgrat les crisis, ¿hi serà a temps quan l’exèrcit innombrable dels pobres reclami el nivell de vida que nosaltres tenim? ¡Quantes preguntes! No és estrany que no puguem dormir... ¿Tenim alguna resposta? Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna, la vida de comunió amb Déu i amb tots els germans, l’única vida veritablement humana. Però, si no fem cas dels profetes... ¿on anirà a parar, el nostre món?
La nostra vida, com la taula de l’eucaristia, ¿és de debò una taula de germans i germanes? ¿Ens ensenya a compartir els béns de la vida, o ens mengem el món mentre una immensa majoria en cull tan sols les engrunes? ¿Ens creiem segurs, sense que ens faci cap pena el desastre de tanta gent?

Andreu Trilla Llobera

Diumenge 25 de durant l'any - 19 de setembre

2010-09-18T23:17:00.002+02:00

1a. Timoteu 2, 1 – 8

Els cristians hem de pregar per les autoritats que ens governen. Si governen malament, perquè aprenguin a fer-ho bé, i perquè obeeixin la saviesa de la Paraula de Déu. I això, tant si són persones del nostre grat com si no ens cauen bé. L’apòstol no fa distinció entre un rei o un governador just i un de dèspota; tots dos han estat posats per Déu, i s’estaran en el lloc que ocupen fins que Déu vulgui. És cert que, pregar per aquells que ens maltracten si governen malament, pot ser molt difícil... però hem de fer-ho. Hi estem obligats pels motius que Pau indica.

L’apòstol diu que si fem això agradarem Déu, “el qual vol que la humanitat se salvi i que arribi al coneixement de la veritat. Perquè hi ha un sol Déu, hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist”. La tan coneguda sentència que diu: “Es pot dir més alt, però no més clar”, va bé en aquest text de la carta. Els creients no podem tenir uns altres mitjancers que el nostre Senyor Jesucrist, fet home. I és un pecat horrorós, de lesa divinitat, buscar-nos uns altres mitjancers que substitueixin el nostre Senyor i Salvador, el qual “sigui beneït pels segles. Amén!” Rom. 1, 25 b.

Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

2010-09-15T22:57:00.005+02:00

BISBAT DE SANT FELIU DE LLOBREGAT
DELEGACIÓ DIOCESANA D’ECUMENISME
I RELACIONS RELIGIOSES

9 de setembre 2010

El 4 d’octubre a les 18.00 al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat, la comunitat de st. Egidi, seguint el seu carisma de treballar per la Pau i l’apropament entre tots i dins de la trobada de Pregària per la Pau que tindrà lloc a Barcelona els mateixos dies, organitza una Taula rodona sobre el diàleg entre cristians i musulmans.

La moderarà el Bisbe Agustí de st. Feliu i els participants seran els següents:
Paul Youssef MatarArquebisbe de Beirut dels maronites, LíbanNiyazi ÖktemDogus Üniversitesi, TurquiaMohammed Amine Smaili Teòleg islàmic, MarrocAndrea Vissanu Thanya-anan Sotssecretari del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós, Santa Seu.

Promoure que creixin els ponts de diàleg amb els musulmans és avui dia una obligació urgent que els cristians tenim i els nostres diocesans han de poder enfortir les actituds que facin créixer la convivència amb tant i tants musulmans que viuen entre nosaltres. És una excel-lent eina, aquesta taula rodona, per avançar en aquest camí. No deixem d’ aprofitar aquesta ocasió que la comunitat de sant Egidi ens presenta i a la que hem d’agrair..

Cordialment,

Lluís-Anton Armengol, delegat diocesà

Diumenge 24 de durant l'any - 12 de setembre

2010-09-09T20:30:00.004+02:00

EL GOZO DEL REENCUENTRO

Lc 15, 1-32

El capítulo forma unidad temática y redaccional. El tema: ¿por qué Jesús recibe a los pecadores? ¿por qué Dios perdona a los pecadores?
El texto comprende:

- una introducción narrativa. Los “publicanos” y “pecadores” se acercan a Jesús para escucharle. Jesús va a su encuentro porque tienen necesidad de Dios. Los escribas y fariseos, defensores de la tradición religiosa en beneficio propio, hostiles al mensaje liberador de Jesús, murmuran y critican a Jesús que los reciba y escuche (vv. 1-2). Son el hijo mayor de la parábola.
- La respuesta de Jesús, elaborada con tres parábolas de misericordia:

- la oveja perdida (vv. 3-7)
- la dracma perdida (vv. 8-10)
- el padre bondadoso y los dos hijos (vv. 11-32)

Las parábolas, historias extraídas de la vida palestinense, son el lenguaje de Jesús en su proclamación del gran acontecimiento: la irrupción del Reino de Dios. Son apología de la Buena Nueva e invitación a los que se consideraban justos y puros para que rectifiquen su incorrecto proceder y cambien su falsa religiosidad. En contra de los fariseos, que consideraban que en el cielo había gozo cuando un pecador era destruido, Jesús proclama que en el cielo hay gozo cuando un pecador es salvado.
La primera parábola la encontramos también en Mateo 18: 10-14; las otras dos, son propias de Lucas. Las dos primeras ilustran principalmente la búsqueda de necesidades vitales – el pastor, la oveja; la mujer, la moneda. La tercera, más desarrollada y de perspectiva teológica más amplia, cierra el mensaje de Jesús, el reencuentro – el padre, los hijos; Dios y los seres humanos.

Las tres parábolas coinciden en el contenido: lo perdido y posteriormente encontrado; y en el mensaje: hay incontenible alegría cuando se encuentra lo perdido. Jesús, que ha venido para salvar lo que se había perdido (Mt 18: 10-11), enseña a los escribas y fariseos la actitud de Dios hacia el pecador. Dios se preocupa por todos, pero preferentemente de los que más lo necesitan, precisamente porque se han extraviado y perdido.
Jesús, el Buen Pastor, busca incansablemente las ovejas descarriadas, las que están fuera del redil, desorientadas, indefensas, sin guía, pues pueden acabar destrozadas por las fieras. Si la alegría del pastor y de la mujer es desbordante cuando cada uno encuentra su preciado bien, ¡cómo debe ser de gozosa la alegría del padre que reencuentra a su hijo, la de Dios con el hijo que retorna!

Rodrigo Segarra
Església Evangèlica

Diumenge 23 de durant l'any - 5 de setembre

2010-09-04T13:15:00.001+02:00

Lluc 14, 25-33

“Molta gent feia camí amb Jesús,” assenyala Sant Lluc (v 25).
Gairebé sembla l’Espanya d’avui: molta gent diu ser cristià. Altres diuen, “Soc creient, però no practicant.” Hi ha inclòs gent ‘atea’ que considera a Jesús com un bon home i mestre a seguir.
Però, això es suficient? Va venir Jesucrist només per que molta gent es posessin el Seu nom o li valoressin com mestre?
“Si algú ve a mi,” diu Jesús, “ i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.” (v 26-27).
Jesús no va cercant ni gent que li admiren com mestre, ni que diuen ser cristians ni tan sols gent que vagin a la missa totes les setmanes. Aquestes cosses son bones, però no l’impressionen a Jesús. Ell està cercant deixebles que l’estimen. Deixebles disposats a renunciar fins a tots els seus béns per ser deixeble Seu (v 33).
Vol dir això que hem de descuidar la nostre família? Al contrari! “Perquè el qui no es preocupa de la pròpia família, sobretot dels qui conviuen amb ell, demostra que ha renegat de la fe i és pitjor que un descregut,” aclareix l’Apòstol Pau (1 Timoteu 5,8). Jesús estima la nostra família inclòs més que nosaltres mateixos! La pregunta és: pots confiar en Ell? Pots confiar en que realment és bon i que cuidarà de tu i dels teus?
Com ho veus tu? Estimes més a Jesús que la teva família? Estimes més a Jesús que la teves amistats, possessions, aficions i els teus sons per la vida? Ets un deixeble Seu? Ets cristià de veritat?
Senyor Jesús, t’estimo i voldria ser deixeble Teu, però reconec que no t’he estimat per sobre totes les coses i et demano perdó. Pare, dóna’m la gràcia d’aprendre a estimar a Jesús de tot el meu cor, i omple’m del poder del Esperit Sant per seguir-li fidel, encara que això impliqui el dolor d’una creu. Amén.

David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya - Gavà

Diumenge 22 de durant l'any - 29 d'agost

2010-08-26T12:44:00.002+02:00

Hebreus 12:18-19; 22-24a

L’escriptor d’aquesta carta marca, en aquests versets, un contrast entre dos muntanyes significatives a la vida del poble d’Israel. Dues muntanyes amb significat, o simbolisme, diferent.

La primera muntanya és el Sinaí. És aquella muntanya on Déu va donar al seu poble els deu manaments. En el llibre del Èxode, capítols 19 i 20, podem llegir tot el que va envoltar aquella entrega de Déu a Moisés de les taules de la llei. L’escriptor als hebreus recorda com el Sinaí es va omplir de foc, de foscor, tenebres, tempestes ... la veu de Déu era com una tronada (Èxode 20:18) i els israelites van sentir por, tan fou així que varen demanar a Moisès que fes de mitjancer entre ells i Déu, que Moisès fos la veu de Déu per a ells. El Sinaí, per tant, representa la justícia, el judici de Déu, davant del pecat del seu poble. Però és també un recordatori del pacte que Déu va fer amb el seu poble al Sinaí, on va entregar la llei perquè visquessin obeint-lo en tot, com poble escollit que era.

L’escriptor als hebreus diu: “Vosaltres no us heu acostat en aquella muntanya ... del Sinaí” (vs. 18), “però vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió” (vs. 22).

¿Què caracteritza la muntanya de Sió? El Salm 125 ens presenta Sió com incommovible, ferm per sempre, i qui confia en el Senyor, té la seva protecció. En contrast amb el Sinaí, Sió ens parla de recer, de pau, ens parla de benaurança, ens recorda la promesa de Déu. Per això quan Hebreus parla de Sió afegeix, “la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial...” són la consumació de les promeses de Déu, de vida eterna per tot el qui cregui en Ell. En contrast amb la por del Sinaí, Sió ens recorda “a miríades d’àngels, a l’aplec festiu, a l’assemblea dels primogènits que tenen el nom inscrit en el cel” (vs. 22,23).

¿Com és possible aquest canvi de perspectiva?

La clau està en Jesús. Ell és el mitjancer d’una nova aliança que es fonamenta en el seu sacrifici, en la seva entrega a la creu. És per la fe en Jesucrist que tenim accés a les promeses de Déu. És per l’obra de Crist que el Sinaí queda lluny i Sió és proper, però no ens confonguem, el Sinaí no queda anul·lat, els principis que Déu va donar són vigents, però ara equilibrats, viscuts, exemplaritats en la vida del nostre mestre, el Senyor Jesucrist, qui es va donar per cada un de nosaltres, perquè per ell puguem gaudir la vida en plenitud.

Pastor Manel Rodriguez
Església Evangèlica

Diumenge 21 de durant l'any - 22 d'agost

2010-08-16T23:09:00.002+02:00

¿Es la salvación un tema que preocupa al hombre actual?

A punto de concluir el mes dedicado a todas las vocaciones remarquemos, hoy, un tema muy importante propuesto por la liturgia, a saber, la salvación. Pero ante todo, quisiera empezar con una cuestión evidente en nuestro momento histórico-cultural, es decir, ¿es la salvación un tema que preocupa el hombre actual? O aún, la vida ordinaria del hombre contemporáneo, en la constante lucha por la supervivencia, ¿permite dedicar un determinado espacio al tema de la salvación? En una palabra, ¿importa para todos nosotros, cristianos o no cristianos, salvarse de algo o de alguna cosa? Tales inquietudes también estaban presentes en el grupo selecto de Jesús, pues la desconfianza, además de ser algo muy valioso en nuestra vida, también nos hace pensar sobre nuestras convicciones, ni siempre claras o, como mínimo, sospechosas, pues tanto para cristianos o no cristianos esa es, de hecho, una de las pocas realidades que nos conduce a la angustia existencial-espiritual mas profunda, de lo contrario, nos parece que estaríamos equivocados de raíz.

Según Jesús, la salvación está destinada, fundamentalmente, para todos, no habiendo pues, determinados privilegios de raza, condición social o geográfica. Así, no es una posibilidad exclusivamente cristiana, aunque muchas veces los que dirigen de algún modo a los cristianos, pensamos que el Misterio está presente solamente en nuestras formas rituales, en nuestras doxologías y, no pocas veces, en normas desproveídas de amor y compasión. Eso nos hace pensar que, tanto paganos y cristianos pueden, potencialmente, condenarse, caso no reconozcamos los signos divinos presentes especialmente en la comunidad, optando a cerrarse en nuestra autosuficiencia, práctica, también presente dentro de la iglesia. No pocas veces, me quedo pensando por qué insistimos tanto en instalar determinados conceptos o formas para entrar en sintonía con Él, cuando la creatividad de cada pueblo y de cada cultura, aflora con naturalidad, formando, magistralmente, una plegaria viva, pertinente y, casi siempre, más significativa que ciertas indicaciones litúrgicas. Pero, para eso los expertos en esa rama tienen una fórmula lógica muy directa, pero equivocada: piensan que la uniformidad es el único medio de lograr la unidad. Pero, también pienso que lo prescrito ayuda a instalarnos en la comodidad y en la pasividad, aunque sea en nombre de la obediencia o de la fidelidad.

La oportunidad que nos ofrece la liturgia de este domingo, no es solo invitarnos a pensar sobre realidades teleológicas y sin, creo, pensar sobre el estilo de eclesiología que la iglesia contemporánea está expresando. De este modo, la pregunta central del Evangelio no gira en torno sobre el aspecto cuantitativo –Señor, ¿serán pocos los que se salven?–, sino sobre el compromiso responsable y, sobre todo, capaz de desinstalarnos de nuestras seguridades, aunque estas sean tan agradables. Pienso que cada vez más, y la historia es testigo de ello, estamos perdiendo el olor y el sabor de una iglesia verdaderamente divina, pero también humana y participativa. Por otro lado pienso si nuestro modo de presentar la propuesta de vida y salvación del Señor, responde suficientemente con las esperanzas de los cristianos, de aquellos que buscan construir y sentir una experiencia verdaderamente espiritual, sin necesidad de pasar por tanta burocracia, sin legalismos, sin formalidades que, infelizmente, inhiben que el Espíritu Santo opere gratuitamente, pues gratuita es la salvación de Dios. Pero, para eso, temo que aún no estamos listos, infelizmente.

Mn. Luiz Carlos Rocha

Assumpció de la Mare de Déu - 15 d'agost

2010-08-15T21:06:00.001+02:00

Lluc 1, 39-56

“Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules”. Maria, davant la gràcia que Déu li concedeix de ser la mare del Senyor, respon a l’àngel Gabriel amb aquesta frase, que és un “sí” humil i fidel al compliment de les promeses. I en aquest “sí” que donarà lloc al Misteri de l’Encarnació, es concentra el “sí” de la humanitat que espera ser redimida.

La visitació de Maria a Elisabet expressa la fe, que té pressa per buidar l’excelsitud d’un misteri tan gran, a més de afavorir i fer un servei a l’esposa de Zacaries, en l’embaràs, que porta a les entranyes el futur Precursor. Maria es manté segura i confiada en l’anunci de l’àngel: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.”

El càntic de Maria és un cant pasqual, que desborda gratitud i complaença de la criatura pel seu Creador, que alimenta l’expectativa d’un futur de plenitud, que ja s’ha fet realitat en el ventre de la verge. És l’obra de Déu que “derroca els poderosos del soli i exalta els humils.”

L’assumpció de Maria és signe i preludi de la nostra pròpia resurrecció. Com també el càntic de Maria és el nostre càntic de joia, que anuncia la victòria de Déu sobre el mal i la mort. I la nostra resurrecció per obra de l’acció del nostre Pare serà integral, cos i esperit, transfigurats en una nova creació. És així, doncs, que la festa d’avui, ens parla a nosaltres i ens omple de la pau pasqual: “Pau a vosaltres.”

Xavier Artigas

Diumenge 19 de durant l'any - 8 d'agost

2010-08-04T12:17:00.002+02:00

LA NOSTRA RIQUESA

Les paraules de les sagrades Escriptures sempre transmeten força, novetat, contundència. Són paraules sàvies, riques d’experiència de Déu i d’humanitat, riques d’història, de fe, riques de relació entre l’home i el Déu que el salva, a través del seu Fill, Jesucrist, per la força del seu Esperit Sant.
Sigui quin sigui el moment que ens toqui de viure, el missatge de l’evangeli ens ofereix la possibilitat de créixer, de madurar, d’acostar-nos al Déu Trinitat, el Déu-Amor, que estima tots els homes i dones de la terra.

En aquesta ocasió les lectures de la Paraula de Déu d’aquest diumenge estival ens conviden a fer, un cop més, un pas ferm en la confiança entregada, despresa, madura i conscient en Déu el Pare, per tal d’acostar-nos a la plenitud de la única riquesa capaç de satisfer-nos infinitament: la seva presència, la seva amistat, el seu Regne.
En aquest moment de la història present, marcat per tantes crisis, i segurament, la crisi econòmica és la més citada, però no és tant sols la única. Llegint i escoltant els fragments d’aquest diumenge, i concretament el de l’evangeli llucà, ens arriba amb facilitat la urgència i la sensació d’anar al que és essencial en les nostres vides, de deixar els romanços i les superficialitats, les anècdotes i els detalls insignificants, per centrar-nos en el que és bàsic i fonamental. I aquí no s’hi val subjectivisme i parcialitat: estar sempre disponibles, tenir els llums encesos (Lc 12,35 les traduccions sempre són múltiples).

La referència personal i comunitària a la disponibilitat, així com la constància de la pregària feta llum, com a referència per a molts que cerquen, són la concreció un cop més del que el Senyor demana al seu poble, i del testimoni que nosaltres mateixos com a cristians podem, i hem d’oferir, com el veritable tresor de la nostra riquesa.
L’assemblea reunida, en nom del Senyor, és anunci i presència del Déu que crea, que estima, que salva: la nostra veritable riquesa. Ell sempre està disponible a l’escolta, sempre és llum per als qui el cerquem amb humilitat de cor, amb pregària confiada.

Una drecera, ben clara i planera vers la unitat, se’ns presentaria davant nostre si disponibilitat i pregària fossin constants en la nostra vida. Que la nostra riquesa, sigui no només nostra, sinó la de molts, la de tots, tal com el bon Déu vol. Que el Regne del Pare sigui realitat en el nostre present, però també projecte de vida. Millor encara, que la nostra vida resti oberta a l’acollida del Regne que va arribant i que va manifestant-se en la nostra història.

Mn. Daniel Palau

Diumenge 18 de durant l'any - 1 d'agost

2010-07-29T21:49:00.001+02:00

Lc. 12, 13-21

Cap traducció sembla expressar del tot el sentit de les darreres paraules del Senyor. Literalment diu “qui no és ric en/vers Déu”.
Ser ric en Déu...? quina mena de tresor és el que hem d’adquirir? Els cristians ja acceptem de grat que la vida en aquest món, els seus plaers, comoditats, tot el que ens ajuda al benestar matrerial, fins i tot la posició social, la fama, tot el que acumulem fruit del nostre treball, no és el que ens dóna la vida eterna; la vida no ens queda assegurada amb aquesta riquesa, aquest tresor.
La vida...? Els cristians creiem que hi ha una vida més enllà d’aquesta que ara veiem i toquem, la que ens dóna les preocupacions de cada dia. Si som sincers, tampoc estem massa segurs sobre en què consisteix aquesta Vida promesa, Vida amb majúscula, del més enllà...
Per què diem més enllà? ¿En alguna ocasió hem sigut conscients de la possibilitat que ens dóna aquesta existència nostra de veure, tocar, conèixer, experimentar amb tots els nostres sentits i tots les nostres capacitats la bellesa, l’amor, la bondat, en aquest món? Un llampec breu i llunyà però que deixà una record singular? I ¿hem pensat en el no res d’on hem estat portats fins a aquesta existència i de la possibilitat única que ens ha estat donada de fer aqueixa experiència? Tanmateix el gust especial i lluminós d’alguna d’aquestes breus i intenses vivències del món creat per Déu ha quedat en algun lloc dins nostre com un desig, mai apagat del tot, de retrobar-lo. La Vida no está doncs lluny del nostre propi interior. I sabem cert que els tresors que acumulem no serveixen per revifar aquella flama.
La Vida està dins nostre, i al mateix temps, la certesa de la mort que ens ha d’arribar i de les morts de cada dia obren una distància que sembla infinita. El camí que cal fer segons l’Evangeli passa per l’abandó de la cobdícia, error tràgic on s’ha esclavitzat el nostre desig de Vida eterna. Com alliberar-se sinó és per una força major, la que li dóna la Fe en aquella Vida? Ple de món, el cor és incapaç d’invocar Déu. El desig de Déu dolçament l’allibera de l’afany per acumular tresors per un mateix. Dins d’aquest cor on roman inalterable l’experiència de la Vida, és on pot néixer la pregària, en el sentit de la Tradició Cristiana dels Pares: Pregar és estar-se davant Déu, mirar-lo sense desviar-se i conversar amb Ell amb temor i esperança i respecte, perseverant, en silenci o amb paraules, amb súpliques, acció de gràcies o lloances, però conscients de què és a prop nostre, més a prop que la nostra pròpia ànima. En la mesura que la nostra vida de cada dia, la nostra existència aquí mateix, es faci pregària, ens farem rics en Déu.

P. Josep

Sant Jaume, Apòstol - 25 de juliol

2010-07-23T20:56:00.002+02:00

Textos del diumenge XVII de durant l'any, cicle C
Gènesi 18,20-32 / Salm 137,1-8 / Colossencs 2,12-14 / Lluc 11,1-13

El diàleg entre Déu i Abraham en l'escena del llibre del Gènesi que llegim avui sempre m'ha cridat l'atenció. Abraham parla com un hàbil negociant que, sense perdre en cap moment l'immens respecte que sent davant la voluntat de Déu, s'atreveix a intentar convèncer el Senyor, perquè no actuï amb excessiu rigor en castigar els pecats de la humanitat. Un diàleg sorprenent, perquè després de segles de reflexió teològica, els cristians ens hem habituat a imaginar-nos Déu com aquell ésser que en ser infinitament perfecte, i donat que ho coneix tot, doncs no s'equivoca ni fa judicis erronis, i per tant mai no necessita rectificar. Aquestes coses més aviat són pròpies dels humans, que som limitats, parcials, inconstants, febles. Intentar convèncer Déu com ho vol fer Abraham no té sentit, voldria dir que ens estem imaginant un Déu massa “humà”.... o potser no ?
Si intentem aparcar per un moment les nostres idees sobre la perfecció de Déu, i llegim com parlen d'Ell els primers llibres de la Bíblia, trobarem moltes escenes com la que comentem avui: que ens mostren un Déu que es deixa convèncer quan algú (Abraham, Moisès, ..) li recorda el seu gran amor a la humanitat. Un Déu que es desdiu del càstig que ja havia decidit, i que segurament és el que la humanitat es mereixia. Un Déu que aparentment canvia d'opinió, però que sempre ho fa en una mateixa direcció: la de la compassió, la d'estimar molt més enllà del que ens podem arribar a imaginar nosaltres, tan marcats pels ressentiments i pel principi del “qui la fa la paga”. Els autors de la Bíblia ens mostren, amb un llenguatge entranyablement ingenu, d'un Déu amb uns sentiments “molt humans”, però per fer-nos descobrir una manera d'estimar que és molt més que humana, que ens supera totalment.. i que malgrat això és la que som cridats a viure.
En el text evangèlic d'avui Jesús ens convida a acostar-nos a aquest Déu que estima molt més del que podem entendre. I ens convida a acostar-nos-hi amb actitud humil, filial, actitud d'acollida confiada del Misteri... actitud de pregària, en definitiva. El Parenostre (aquí en la versió de Lluc: concisa, senzilla, però enormement profunda) és el gran model que Jesús ens ha deixat de com ens hem d'adreçar al Pare. Reverenciant el seu Nom, deixant-nos omplir per la immensitat del seu amor, per a que aquesta experiència transformi la nostra realitat, tan petita i limitada, però cridada a un horitzó tan gran.
A la pregària del Parenostre segueix una reflexió molt viva del Senyor que ens convida a pregar, a demanar. Amb tota confiança, sabent que ens adrecem a Algú que només desitja per a nosaltres el millor. Que ja sap el que necessitem abans que li demanem res, però que ens convida a demanar-ho, a expressar-li el que sentim, a compartir amb Ell els nostres anhels, perquè sap que el diàleg confiat amb Ell ens va transformant, ens ajuda a desitjar millor, a replantejar-nos el que realment necessitem, a obrir-nos a tot el que Ell té per donar-nos.

Mn. Josep Vicenç Moragues

Diumenge 16 de durant l'any - 18 de juliol

2010-07-15T20:25:00.002+02:00

Gènesi 18,1-10a / Salm 14,2-5 / Colossencs 1,24-28 / Lluc 10,38-42

Quan preparava el comentari bíblic d'avui, em trobava com Marta, atrafegat per unes feines que havia de resoldre; això em va ajudar a pensar en l'ensenyament de Jesús, que només hi ha una cosa necessària: acollir la seva paraula i estimar-lo per sobre de tot. Molts segles abans, Abraham es va caracteritzar com el gran acollidor de Déu i oient de la seva paraula. ¿Quantes vegades ens hem trobat com Marta, atabalats i angoixats per mil problemes? Sovint, ens veiem obligats a deixar el que és necessari per posar-nos a fer el que és urgent. Davant de situacions semblants, la veu de Jesús continua ressonant: «Només hi ha una cosa necessària, ¡escull la millor part!»
Marta i Maria, cadascuna a la seva manera, acullen Jesucrist. Marta vol que no li manqui res i que estigui bé a casa seva, per això es desviu en les feines domèstiques, tot fent preparatius per obsequiar-lo. Es “des-viu”, és a dir, no viu pròpiament l'acolliment, perquè es dispersa i té el cap en mil preocupacions. Maria, en canvi, considera més important restar al costat del Mestre, escoltar-lo i oferir-li conversa. Marta és sincera en el seu afany, ho fa de cor, perquè estima Jesús; tanmateix, el Mestre es conforma amb menys i vol més, perquè el més important no és donar coses a Déu o als germans, sinó donar-nos nosaltres mateixos. Marta volia acollir Jesús i li oferia coses; Maria s’oferia ella mateixa, escoltant amb atenció i sentit-se acollida pel Salvador. De fet, en la nostra relació amb Déu, no som nosaltres els qui l'acollim, sinó que Ell ens acull a nosaltres; per això, enmig de les ocupacions quotidianes, ¡què bo serà poder trobar temps per gaudir en companyia de Jesús!
Un altre aspecte remarcable és el fet que, en aquella època, les dones havien d'estar per les feines de la casa, mentre els homes rebien els convidats i conversaven amb ells. Era del tot insòlit que una dona es posés a escoltar un mestre, però Jesús trencà els motlles del seu temps i de la seva societat per mostrar-nos que en el Regne de Déu ja no hi ha distincions.
La lliçó que avui ens ensenya la Paraula de Déu és que ens cal trobar la unitat de vida en tot allò que fem. ¿No es veritat que si avui estem tan atabalats és perquè vivim en una continua dispersió i fem moltes coses inconnexes? Arribat l'estiu, període propici per al descans i les vacances, mirem de no deixar-nos emportar per l'atabalament i la dispersió de la resta de l’any; ara tenim l'oportunitat de trobar un principi que doni unitat i sentit a la nostra vida, així com també se’ns brinda l’ocasió de fomentar les relacions humanes i l'acolliment de les persones. El Senyor ens convida a aturar-nos per reflexionar i pregar, perquè tot el que fem tingui un sentit i una unitat en allò que és el millor i el més necessari: acollir i estimar.

Mn. Joaquim Messeguer
Rector de Sant Quirze i Santa Julita (Sant Quirze del Vallès)

Diumenge 15 de durant l'any - 11 de juliol

2010-07-08T20:55:00.001+02:00

Colosenses 1: 15 al 29

Cuando uno lee estos versículos escritos por el apóstol Pablo, uno piensa que Jesús y su gran mensaje, el único mensaje que trae la felicidad al hombre y la mujer de hoy, el que puede cambiar la mente y el corazón trayendo el gozo indispensable para la vida, es el gran desconocido en esta generación materialista. El que nos amo tanto que no estimo a ser igual a Dios si no que se despojo de si mismo y bajo a esta tierra para morir por cada uno de nosotros y con ello reconciliarnos con Dios, hacernos amigos del Rey de Reyes y Señor de Señores. ¿Cuál es el pago que hacemos a esta gran bendición? ¿Cuál es nuestra reacción frente a este maravilloso hecho? El olvido, el menosprecio de su enseñanza, la indiferencia. Frente a este misterio que es Cristo Jesús en medio de los hombres, siguen resonando las palabras del mismo Jesús en el ultimo día de la fiesta de la pascua “El que tenga sed venga a mi y beba” “Venid a mi todos los que estáis trabajados y cansados que yo os hare descansar” “De vuestro interior correan ríos de agua viva”.
Lector si lees esto y tu corazón da un salto de alegría, busca más de Dios, por que él quiere siempre saber mas de ti, te amo, te ama y te amara siempre; te conoció desde el vientre de tu madre y eres muy especial para él, tanto que envió a su hijo para pagar tu deuda de tus pecados y que pudieras tener una relación intima y real con Dios.

Pastor Francisco Martínez
Iglesia Evangélica

Diumenge 14 de durant l'any - 4 de juliol

2010-06-29T19:37:00.001+02:00

Lluc 10,1-12. 17-20

Avui el text de l'evangeli ens convida a reflexionar sobre la nostra vocació com a cristians. És molt important assenyalar que l'evangelista remarca que el Senyor va enviar a missionar a 72 deixebles. El nombre 72 simbolitza la multitud de les nacions paganes. Aquesta missió es la tasca de l'Església d'evangelitzar, de compartir l´evangeli, a totes les nacions. Això ens porta a preguntar-nos: Quina és la meva missió en la societat on Déu m'ha posat?, És a dir quina és la meva missió en el meu treball, amb els meus amics, amb els meus veïns? Perque el cercle de relacions socials on visc és el camp de blat on he de treballar. Per altre banda l´evangelista també vol deixar clar que la missió de compartir l'evangeli li correspon a tota l’església, es a dir no és una tasca encomanada només a un grup de creients. La nostra societat, els nostres amics, els nostres veïns necessiten una veu càlida i fraternal que els parli de la veritable pau que transforma vides i àmplia horitzons d'esperança. Estem disposats a treballar en la collita? Que el Senyor de la Vida ens ajudi a anunciar i viure l'evangeli del Regne amb il.lusió i joia.

Germán López-Cortacans

Diumenge 13 de durant l'any - 27 de juny - Segona lectura

2010-06-27T18:23:00.001+02:00

Gàlates 5, 1;13-18

El mensaje de Jesús siempre nos apunta en dirección a la estabilidad, la seguridad y el equilibrio, por eso cuando una persona ha puesto su vida en la confianza de salvación que el Señor da es consciente de que su libertad ha llegado gracias al alto precio de la sangre de Cristo Jesús.
Es cierto que todo aquel que ama a Jesús ama también a su prójimo y este amor debe impulsarnos a buscar el bien de los demás como si se tratase de nosotros mismos, es necesario desechar toda clase de venganzas, represalias, malos sentimientos y hasta malas palabras contra los demás y substituirlos por palabras alentadoras, edificantes y siempre capaces de transmitir el sentimiento referido por el apóstol Pablo en 1ª de Corintios 13:1-7.
Por otra parte hay que tener claro que el amar al prójimo es un mandamiento de Dios, Levítico 19:18 y Jesús mismo nos dice en Mateo 22:39 “Amarás a tu prójimo como a ti mismo”.
Una vida dirigida por el amor según el de Dios es guiada por el Espíritu Santo y capaz de luchar contra los deseos producidos por la carne es decir esa naturaleza humana caída que batalla contra la nueva naturaleza en Cristo.
Ser guiados por el Espíritu es lo que todo cristiano debe perseguir, y para lo que todo cristiano ha nacido, por lo tanto amemos a Dios y al prójimo.

Pastor Rafael Diez
Iglesia Evangélica

Diumenge 13 de durant l'any - 27 de juny - Primera lectura

2010-06-27T18:20:00.002+02:00

1Reis 19, 16b-19-21

Relat de la vocació d’Eliseu cridat a ser deixeble i successor d’Elies.

El mantell era un símbol característic dels profetes, i el fet de tirar-lo a sobre d’algú, com fa Elies amb Eliseu, és una mena de gest d’associar-lo a la pròpia missió fent-lo deixeble seu.

Eliseu sembla que ha interpretat el gest d’Elies i n’accepta la missió, però demana de fer un àpat de comiat amb la seva família. Per preparar l’àpat mata dos dels bous amb què estava llaurant, i fins i tot crema els instruments que utilitzava: aquesta és una forma d’indicar la fi definitiva de la seva vida anterior per dedicar-se totalment a l’activitat profètica.

Jesús, quan cridà a algú a seguir-lo fou més exigent, i demanava un compromís mes radical que els profetes ja que no permeté a un dels cridats a anar a dir adéu als de casa seva.

Sentir la crida a fer-se deixeble és un moment decisiu per a escollir. Eliseu, cremant els arreus de la seva feina anterior se situa en la dinàmica de la fidelitat en el seguiment. Tota vocació hauria de tenir aquesta resposta decidida. Si ets cridat és un gran regal que se’t fa. No facis retardis la resposta!

La imatge d’Eliseu amb la mà a l’arada és la que Jesús empra a l’evangeli per indicar-nos que seguir-lo exigeix una decisió ferma i una gran integritat: Assumir-ne el seguiment i l’estil de vida.

Per això la llibertat és fonamental.

Griselda Cos OSB

Diumenge 12 de durant l'any - 20 de juny

2010-06-17T20:25:00.001+02:00

Gal 3, 26-29 Lc 9, 18-24

Després d'un temps de pregària, Jesús fa una enquesta als seus deixebles: Qui diu la gent que sóc jo? Qui dieu vosaltres que sóc jo?.(Lc 9, 18.20) Les preguntes que fa no són simple curiositat, vol saber quina acceptació tenen entre la gent, i entre els deixebles, el seu missatge i la seva persona. Jesús vol saber què han entès i quina imatge tenen d'Ell.
I avui? Avui hi ha una diferència essencial, Jesús no hi és present físicament, es mostra a través dels creients, a través del nostre testimoni. Ens hem plantejat mai quina imatge donem de Jesús i del seu evangeli?
Fora bo, que com a creients ens aturéssim a reflexionar-hi, personalment i comunitària, i que en aquesta reflexió giréssim els ulls envers Ell, i ens adonéssim de la seva actitud envers la gent, envers el pobre, el malalt, el ric, el fariseu,... Així descobrirem Jesús compromès en la causa de l'alliberament (vg Lc 4, 17 ss), en la causa dels pobres, en la causa del qui pateix marginació. Per això, la gent del poble el veu com un profeta: Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes. Han descobert en Jesús la veu profètica que és denúncia, que és alliberament, que és esperança pel qui pateix.
La carta als Gàlates ens recorda tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist (Gal 3, 27). Ja no som nosaltres, es Crist que viu en nosaltres. En conseqüència, la nostra vida i la de les nostres comunitats han de ser imatge de la vida de Crist. Els qui ens veuen han de poder descobrir-hi Crist viu i actuant entre els homes i dones dels nostres pobles i barris.
És un camí que no serà fàcil, en el que hi haurà creu, dolor, però on tenim segura la Pasqua: qui perdi la vida per mi, la salvarà (Lc 9, 24b), ens diu Jesús.
Ens hi posem?

Josep Anton Clua Sampietro

Diumenge 11 de durant l'any - 13 de juny

2010-06-10T20:59:00.001+02:00

Ga 2,16,19-21

Avui i durant uns quants diumenges seguits la litúrgia romana ens ofereix, com a segona lectura, fragments de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia. I en el que llegim avui Pau hi resumeix el contingut essencial de la seva predicació als gàlates: és la fe i no la Llei que salva!
L’èmfasi que hi posa ve motivat perquè els mateixos gàlates que l’havien acollit “com si fos un àngel de Déu o Jesucrist mateix” (4,14), ara l’havien decebut completament perquè es deixaven fascinar per uns que els havien dit que, si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès, no es podien salvar; i això volia dir abandonar, fins menysprear, l’eficàcia sobrehumana i única de la creu de Crist.
Més enllà de l’anècdota històrica concreta hem de veure-hi una temàtica que mai no ha perdut actualitat. ¿No continua havent-hi el perill que l’aspecte institucional i jurídic de les nostres comunitats eclesials, o el mer compliment d’alguns preceptes, ens faci sentir ja prou segurs de la salvació, cofois i tot d’estar en regla amb Déu? El deixeble de Jesús no pot pretendre merèixer la salvació gràcies a les obres i a les estructures humanes, carnals, a les obres de la Llei. Seria buidar la mort del Crist del seu sentit i del seu valor. “Per als qui viuen en Jesucrist (…) només compta la fe que actua per l’amor” (5,6).

P. Jordi Castanyer
Monjo de Montserrat

Diumenge 10 de durant l'any - El Cos i la Sang de Crist - 6 de juny

2010-06-04T20:34:00.002+02:00

Gn.14, 18-20 – Salm 109 – 1C. 11, 23-26 – Lc.9, 11b-17

“Corpus Christi”, festa que té lligam molt estret amb el Dijous Sant i amb les nostres celebracions eucarístiques de cada diumenge, en la qual, durant molts segles, el poble cristià ha volgut venerar el ”Santíssim Sagrament” fins que, al 1264, el Papa Urbà IV va estendre aquesta solemnitat a tota l’Església. La pietat popular ho manifestava al carrer amb els monuments, catifes de flor, domassos al balcó, l’exposició del santíssim i grans processons. Avui dia, després de Vaticà II, l’espiritualitat porta més els cristians a sortir al carrer però per a un lliurament joiós, generós als germans. Celebrem una donació d’amor del Crist.
Lluc en l’evangeli d’avui ens indica que hem de fer per a seguir l’ensenyament de Jesús. Escoltem-lo: “ Jesús acollí la gent, els parlava del Regne de Déu i guaria els qui
en tenien més necessitat”. També a nosaltres ens toca “acollir” i adonar-nos que, al nostre entorn, molta gent necessita la nostra ajuda, la nostra aportació econòmica, la nostra escolta, el nostre temps... “El dia començava a declinar i els Dotze s’acostaren a dir a Jesús: -Acomiada la gent i que vagin ales cases del voltant a per trobar allotjament i menjar. Però Jesús els digué: -Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Demana la nostra col·laboració per petita que sigui... donant el que tenim i som. (Els apòstols només tenien 5 pans i 2 peixos...). Crist vol que ens sentim responsables de la vida dels altres. La festa del Corpus ens ha de recordar que és al carrer, per les places que Jesús ens espera .
M’agradaria afegir un poema francès que ens pot interpel·lar i ajudar-nos a construir el Regne.

El cos del Crist té els ulls d’aquest afamat,
ferit en el seu honor i la seva dignitat.
Mira’l, és el cos del teu germà!
La sang del Crist és tota la sang vessada en la terra dels homes,
la dels camps de batalla, la dels hospitals.
Respecta-la, és la sang del teu germà!
El cos del Crist és el pa sagrat en l’altar del diumenge,
és el pa que vas a partir a taula.
Comparteix-lo, és el pa de Déu.
La sang del Crist és la de totes les creus del món,
que no para de ser vessada.
Recull-la és la sang de Déu. (Robert RIBER)

Maïté Cabié – Vedruna
Antena GERFEC

Diumenge 9 de durant l'any - Santíssima Trinitat - 30 de maig

2010-05-27T22:52:00.002+02:00

Nuestro Guía, El Espíritu Santo

Juan 16:12.15

El Señor Jesucristo es poderoso para Salvar al pecador (no importa quien sea); El Espíritu Santo es poderoso para guiarnos a toda verdad, es nuestro ayudador, es nuestro consolador, nuestro abogado.
El Espíritu Santo hace morada en mí, hace de su morada en todas aquellas personas que han aceptado a Jesús como su Salvador y hacen su voluntad. El Espíritu Santo es la promesa de nuestro Señor Jesucristo de no dejarnos huérfanos a su partida, El dijo:
“Si no me fuere, el consolador no vendría a vosotros; mas si me voy os lo enviare”
y esto con el propósito de que el Espíritu guié a la humanidad a la gran verdad, que es Cristo.
En el vv. 12 Jesús nos enseña que sus discípulos aun tenían muchas cosas que aprender. El no lo había dicho todo, no era el momento, porque no las asimilarían, debían aun tener un progreso espiritual que lo adquirirían poco a poco según su interés y devoción (entrega a Cristo).
La obra que Jesús empezó en ellos debía ser continuada, en aquel momento, por el Espíritu de Verdad (Espíritu Santo) hoy es lo mismo contigo, tu quieres crecer espiritualmente, déjate guiar por el Espíritu de Verdad. (Vv.13)

El Espíritu Santo guió a los discípulos a toda verdad, ellos a su vez la registraron escribiéndola, lo que hoy es nuestro Nuevo Testamento, este añadido al Antiguo Testamento conforma la revelación escrita de Dios.
Naturalmente es cierto que el Espíritu de Dios guía a los hombres en todos los tiempos a la verdad. ¿No es así en tu vida? Pídele y depende de El para hacerlo, esta santa unción te enseña todas la cosas y es la verdad, en Jeremías 33:3 podemos leer “Clama a Mi y yo te responderé cosas grandes y ocultas que tu no conoces”

En el vv. 14 nos enseña que su obra mayor será la de glorificar a nuestro Señor Jesucristo.
El nos ayuda con todo Su poder (El Espíritu Santo), tomando las cosas de Cristo, por derecho de Sus padecimiento y muerte, cosas compradas para Su pueblo (los creyentes) mediante Su propia sangre; y declarándola, o dándonosla a conocer, para glorificar al Hijo o sea a Jesucristo nuestro Señor y Salvador, es el Espíritu quien nos da a conocer todos estas verdades.

Su ministerio era y es de total abnegación. Así como Cristo busco, despojándose a Si mismo, glorificar al padre, así el mismo Espíritu Santo busca glorificar al Hijo. También nosotros debemos negarnos a sí mismos para honrar al Espíritu Santo.

Si queremos honrar al E. S. en nuestro diario caminar, si queremos tener su ayuda, no hablaremos por nuestra propia autoridad sino todas aquellas que oigamos de El.

Dios te bendiga

Amen

Arturo Barisich
Iglesia Evangélica