Entrades

Diumenge de Pasqua - Resurrecció del Senyor - 17 d'abril de 2022

  Joan 20:1-18 Diu l'apòstol a la primera epístola als Corintis que, si l'esperança que tenim en Crist fos només per a aquesta vida, seríem els més desgraciats de tots els mortals. Si fos només per aquesta vida ... És a dir que, segons Sant Pau, l'esperança que es genera en el ressuscitat, transcendeix aquesta vida, va més enllà de la realitat present, i ens dirigeix ​​cap a l'existència en plena comunió amb el Déu que és bondat, sota el regnat de Crist. Si fos només per aquesta vida ... Però no ho és. No és només per a aquesta vida. Noés "només", però sí que ho éstambé per aquesta vida! I crec que Sant Pau se sorprendria de veure, com els cristians occidentals de s. XXI ens costa d’entendre, ens costa de viure l'esperança que tenim en el Crist aixecat d'entre els morts com les primícies dels que van morir, com ens costa entendre que aquesta esperança no és només per a la vida futura, sinó que també és per a la vida present, per l’aquí i l’ara.

Divendres Sant - Passió del Senyor - 15 d'abril de 2022

  5ena, PARAULA : “DÉU MEU, DÉU MEU, PER QUÈ M’HAS ABANDONAT?”   “Aquell dia, apagaré   el sol al mig del cel, en ple dia s’enfosquirà la terra. Ho dic jo el Senyor. Canviaré en dol les vostres festes, i en complantes els vostres cants. Tothom es vestirà amb roba de sac i es raparà el cap, com per la mort d’un fill únic. Aquest final serà un dia amarg.”   Ho trobem transcrit en el capítol 8 versets del 9 al 10 del llibre del profeta Amós i que es fan més presents que mai en la foscor que els evangelis sinòptics ens descriuen: “Des del migdia fins a les tres de la tarda.” Segons l’evangeli de Joan, aquesta foscor també ve representada per l’absència , l’absència de persones que acostumaven a estar amb Jesús. Dels deixebles, que acovardits, no gosen acostar-se, les negacions de Pere, la traïció de Judes... A la vora de la creu, ens diu Joan, només trobem a la mare de Jesús, “la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs” , Maria Magdalena i també aqu

Dijous Sant

  Proclamació 1 Pasqua Èxode Aquella nit Jesús reuní els deixebles per a celebrar el el sopar pasqual. Celebrar la pasqua, és anunciar un salt, un salt cap a l’alliberament d’un poble del poder opressor i de l’imperi de la mort. La pasqua és un anunci, però també és ja l’inici, el primer pas. És el primer de tot, doncs és fundacional, és abans de la llei del sinaí, no és doncs part d’una legislació sinó més aviat la constitució de tota ella. Així, la pasqua és creadora d’un nou poble, un poble que surt fora. La pasqua crea a partir d’un sacrifici, del sacrifici del anyell que haurà de menjar, i això és important, absolutament tot el poble, no només un sacerdot, no només uns ministres escollits, sinó tots aquells i aquelles que han de fer un salt, que sortiran cap a la llibertat. Grans i petits, homes i dones. La única condició, no pot sobrar pas res, s’han de fer grups familiars per assegurar-se que tot serà consumit, i les restes després cremades. No en menjarà una f

Diumenge de Rams - 10 d'abril de 2022

La entrada triunfal en Jerusalén Entre Betania y Jerusalén, está la aldea de Betfagué.  Allí comisionó Jesús a dos de sus discípulos para que fuesen a buscarle una montura. Era algo ya profetizado (Zacarías 9:9) y desde luego los dueños del animal consintieron en ello (Lucas 19: 33 - 34). Jesús no iba a hacer su entrada en Jerusalén como un rey político o militar; por eso no hubo caballos blancos ni vestiduras de monarca. Muchísima gente hubiese querido que fuese así, quizás entonces le hubieran tenido por digno de ser llamado “Hijo de David”. Pero Él, prescindiendo de aquel glorioso pasado israelita, entró en la ciudad sobre un humilde pollino; como lo que Cristo fue: un Siervo-Rey, todo a la vez. Cuando ya bajaban del monte de los Olivos, camino del Torrente de Cedrón, muchísima gente le honró a su paso tendiendo sus mantos ante Él. Durante la Pascua (faltaban solo cuatro días), la ciudad se llenaba de judíos que venían de lugares muy distintos. Cada año era un tiempo propicio para t

Diumenge 5 de Quaresma - 3 d'abril de 2022

 Is 43,16-21 Sl 125,2-6 R/ 125,3 Fl 3,8-14 Jl 2,12-13 Jo 8,1-11 La novetat del Regne. Amb Jesucrist ha nascut ja una cosa nova, absolutament inesperada i inesperable, la vida nova, el Regne de Déu, inaugurada amb la resurrecció, però encara no arribada a plenitud, oferta al creient com a plenitud de sentit. Conèixer-lo és imprescindible per gaudir amb agraïment la vida nova que ja posseïm. Només podem estimar allò que coneixem. L'evangeli i tota la Sagrada Escriptura és la font d’aquest coneixement, font de vida nova; l’evangeli és sempre  novetat si no ens tanquem a deixar-nos renovar per ell. Fe que salva. L’accés a aquesta novetat prové de la justificació que ens atorga la fe en Jesucrist. Recordem Filipencs. “No soc just gràcies a una justícia meva guanyada per haver observat la llei, sinó gràcies a aquella justícia que prové d’haver cregut en el Crist”. La fe és confiança en Déu, més enllà de la comprensió més o menys correcta. Creiem perquè estimem Déu no pas perquè e

Diumenge 4 de Quaresma - 27 de març de 2022

 Lc 15, 1-3. 11-32 En el camí de la Quaresma, la conversió és un dels elements essencials. Convertir-se és deixar els camins que ens porten a la perdició i trobar el camí correcte, el camí que ens porta al Pare, que ens fa trobar-nos amb els altres com a germans i germanes, que ens fa sentir a casa. Convertir-se és tornar a casa del Pare. En l’evangeli, el fill jove se’n va de casa. Fent mal ús de la seva llibertat, malgasta el que no havia guanyat. Toca fons. Però, en tornar a la llar, troba en el perdó del pare la rehabilitació humana i el goig autèntic, el que havia buscat, sense trobar-lo, per camins desviats. El fill gran s’ha quedat sempre a casa. Espera pacientment el dia que serà l’amo, i per això no gaudeix del que té. Ha aprés a complir, però no a estimar com el pare. Per això ara no s’alegra del retorn del germà. El pare és el veritable protagonista de la paràbola. És la personificació de l’amor que sempre s’avança. S’avança a perdonar el fill que havia marxat de casa

Diumenge 3 de Quaresma - 20 de març de 2022

Lc 13, 1-9   Tot sovint, quan alguna cosa no funciona, quan una persona no fa les coses com volem, quan algú a la feina no respon com es vol, tallem: Se’l fa fora o se’l convida a marxar. Tots en algun moment ho hem fet.  I avui Jesús, que ens crida a la conversió, ens diu: tingueu paciència, les persones necessiten temps, necessiten ser estimades, necessiten ser acompanyades,... Fent servir la imatge de l’evangeli, necessiten ser cavades, femades,... necessiten ser conreades, i tenir molt clar qui és el pagès: el mateix Crist. Un dels signes més importants de la conversió que Jesús ens demana és la conversió en com tractem les persones, és una conversió a posar en el centre de tota la nostra vida i de la nostra actuació amb les persones, i fer-ho amb misericòrdia. Perquè Jesús ens presenta Déu misericordiós. Després de tres anys (recordem que el tres és signe de la totalitat) de treball sense resultats, encara el pagès demana un any més i fa un compromís: conrear l’arbre, és a dir