Comentaris Bíblics Interconfessionals

Lc 19, 1-10  En este texto vemos a una persona que tiene interés por Jesús y está ansioso por conocerlo, e incluso está dispuesto a hacer cosas que quizás no se corresponden ni con su edad, ni con su “estatus” social para poder llevar a cabo esta misión. El personaje que aparece en el texto es Zaqueo, un hombre que se nos describe como “muy rico”, aunque se nos dice que era “de baja estatura”. Era jefe de los Recaudadores de Impuestos, o sea que esa labor lo hacía muy odiado y despreciado por los judíos, ya que además de cobrar impuestos para el Imperio Romano, opresor y ocupador de Judea, muchos de ellos se quedaban con parte de esos impuestos para su lucro personal. Jesús era una persona muy conocida y cuando iba a algún lugar, muchas personas le seguían y otros también querían verlo, con lo que Zaqueo, dada su baja estatura, se dio cuenta que no iba a poder verlo ni tener contacto con él. Pero Zaqueo estaba empeñado en esa misión y nos dice el texto que hizo dos cosas que,...

SENO DE ABRAHAM Y EL "HADES" (parábola del Rico y de Lázaro - Lucas 16). A través de la tredición se la ha dado nombre al hombre rico de la parábola: Epulón. Vamos primero a referenciar los dos lugares a “los que fueron aquéllos personajes”: Uno es el “Seno de Abraham”. Un símbolo del Cielo. Para los judíos es un lugar intermedio donde los justos (sus almas) van a aguardar el tiempo (día) del Juicio. La fiesta celestial. Allí fue el mendigo llamado Lázaro. El Otro es el “Hades”. Equivalente al hebreo “Seol”. También un estado intermedio donde quedan los perdidos, en espera del juicio. Allí fue el Rico de nuestra parábola. Y Cristo relató una conversación entre Abraham y el Rico difunto. Una conversación que ocurriría después de la muerte. La verdad es que no sabemos hasta dónde pueda ser imaginaria o cierta; pero sí que están muy claras las implicaciones en cuanto a lo que nos quería enseñar el Señor, cuando la pronunció: a) Que los ángeles están presentes en la muerte de los...

  Paciència i persistència en la pregària Ex 17,8-13; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8 En aquestes lectures trobem imatges de comprensió, paciència i persistència. Entenent la persistència com l’esforç i la comprensió que hi ha quelcom més gran pel qual estem treballant i hem de fer el treball de manera constant. És a dir, parlen de la presència d’una crida a una esperança, element necessari en la nostra comprensió de la perseverança i de la persistència en la pregària. L’esperança sempre ha d’incloure una dimensió comunitària. És una esperança que no ve només de la meva pròpia força, sinó necessàriament inclou la comunitat. Això està present en el cas de Moisès. La lectura de l’evangeli de Lluc ens presenta un Jesús que parla de la necessitat de ser persistents en la pregària, no posa l’exemple de Moisès, sinó que utilitza una paràbola parlant d’una vídua; una vídua pobre que en realitat no ha vist caure manà del cel... és una vídua pobre que desitja que se li faci justícia en la s...

  Per Griselda Cos i Boada Monja de Sant Pere de les Puel·les   L’AGRAÏMENT, PER DAMUNT DE LA LLEI             L’evangeli d’avui pot ser contemplat des de dues escenes diferents: “Jesús guarint els deu leprosos”, o bé,“el samarità, agraït i prosternat als peus de Jesús”. El centre de tot el fragment,per a mi,està sobretot enl’actitud agraïda del samarità. És clar, aquest no tenia necessitat de presentar-se als sacerdots, ni de complir la Llei. Els altres, en canvi, que se suposa que eren jueus, preocupats com estaven per complir el que Jesús els havia manat de fer, s’oblidaren d’anar a agrair al qui els havia guarit.El samarità fou l’únic que quan s’adonà que estava bo” tornà per prostrar-se als peus de Jesús i donar-li gràcies. L’agraïment és una actitud interior que supera l’estricte compliment de la Llei. El cor agraït desperta sentiments indicibles. Al legalista , en canvi, l’observança de la llei, no l...

  Ha 1,2-3.2,2-4; Salm 94; 2Tm 1,6-8.13-14; Lc 17,5-10. Déu i vida..., com amor i vida, sempre van units. Pare nostre, que esteu en el cel: ... ell és el nostre Déu, i nosaltres som el poble que ell pastura, el ramat que ell mateix guia (Sl). Déu... guia, pastor..., sempre generador de vida; implicat, compromès, proper... Vingui a nosaltres el vostre Regne. «Escriu una visió, grava-la... És una visió per a un moment determinat, que aspira al seu terme, i no fallarà. Espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada. L’ home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut» (Ha). La fe ens fa anar més enllà i ens projecta a la realització de les esperances del cor; alimentar l’esperança amb més fe, sempre més forta que qualsevol contrarietat; és la certesa d’allò que ens dóna vida: els valors del Regne de pau i justícia..., de Déu. No defallir en l’espera; alimentar la vida amb utopies i somnis de bé i d’amor; i des de la fe, l’es...