Comentaris Bíblics Interconfessionals

1Te 2,7b-9,13 Avui és el tercer de cinc diumenges seguits en què la litúrgia romana ens ofereix fragments de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Els biblistes estan ben d’acord a considerar-la no únicament la primera que escriu Pau sinó també el text més antic del Nou Testament. Tessalònica, l’actual Salònica, era una gran ciutat comercial, cosmopolita, amb una considerable diversitat de cultes i de creences. Pau hi havia residit força temps, hi havia impulsat una fervent comunitat cristiana i, finalment, n’havia hagut de fugir perseguit per una colla de jueus engelosits (vegeu Fets 17,1-10). De Corint estant, després d’haver rebut les bones notícies que li ha transmès el seu col·laborador Timoteu, Pau escriu als tessalonicencs sobretot per a encoratjar-los a progressar en l’ensenyament rebut i a viure-hi ben d’acord –amb una fe activa, amb un amor incansable i amb una esperança constant (1,3)–, i per a afermar-los en l’actitud de vetlla serena davant la fi del t...

A l'evangeli d'avui a Jesús li plantegen una qüestió que continua sent una pregunta clau per tot creient: ¿Quin és el manament més gran? Que vol dir, en el fons, en el més essencial: ¿què és el que ens cal fer? ¿Què és el que Déu espera de nosaltres? ¿En què hem d'apostar fort a la nostra vida? A Jesús li fan aquesta pregunta, quin és el manament més gran, persones que havien dedicat tota la seva vida a estudiar això mateix: la Llei, allò que recollia el que Déu esperava del seu poble. I ells eren nomenats “mestres de la Llei”, persones preparades per ensenyar als altres sobre aquesta qüestió tan central. El que Jesús els hi respon, no era res de nou ni inventat. Eren manaments de l'Escriptura ben coneguts per a ells. En el cas del primer manament, “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament”, fins i tot és justament la pregària que tot bon jueu d'aquell temps, i encara els jueus d'avui, repeteixen dos cops al dia. I...

Retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu ( Mt. 22, 21) Tant de bo que tots els cristians des d’ el començament de la nostra història haguéssim fet el degut discerniment per no barrejar els “cèsars” de cada moment amb les comunitats eclesials! Si tinguéssim el coratge d’obrir de bat a bat les portes de cadascú de nosaltres i de cada comunitat [i] a la fortalesa que ens dona l’Esperit Sant, si les paraules de Pau [ii] ressonessin sempre no hauríem fugit de les febleses que fan experimentar la força del Senyor ! Perquè, molt sovint, ens refugiat en els poders del món per aixoplugar-nos i refugiar-nos ens les nostres pors i el que és més gros ho hem justificat amb motius trets de l’Evangeli – fent-los a la nostra mida – a vegades molt subtils i altres vegades molt grollers. Potser les raons que donem ens fan fariseus i herodians – antagònics però que s’ajunten maliciosament contra el Senyor- i ells es tornen contra nosaltres perquè posen ben bé a la vista de tota ...

Mateo 22.1-14 Esta parábola representa lo que Dios ha provisto mediante el Evangelio para nuestra salvación y lo hace mediante una fiesta real hecha por un rey, por causa del matrimonio de su hijo. Nuestro Dios misericordioso no sólo ha provisto el alimento, sino un festejo real para las almas que perecen. En la salvación de su Hijo Jesucristo hay de sobra para nuestro consuelo presente y futuro. Los primeros invitados fueron los judíos. A pesar de que los profetas del Antiguo Testamento no fueron atendidos, ni Juan el Bautista, ni el mismo Cristo, que les dijo que el reino de Dios estaba cerca, fueron enviados los apóstoles y ministros del evangelio, después de la resurrección de Cristo, a decirles que iba a venir y persuadirlos para que aceptaran el regalo del Evangelio , ahora también se nos ha invitado a nosotros , por lo tanto, la razón del por qué los pecadores no van a Cristo y a la salvación provista por Él no es que no puedan, sino que no quieren. Esto podemos verlo también en...