Comentaris Bíblics Interconfessionals

AVIAT SEREU ALLIBERATS Lc 21, 25-28 Advent és temps de gran compromís amb el projecte de Déu. Mirant la realitat del poble en moltes parts del món (a partir de la nostra Europa), constatem que hi ha un abisme entre el que el Senyor desitja i la situació en què es troba la majoria de la gent. El capítol 21 de Lluc és, d’alguna manera, un apocalipsi. És una forma d’escriure gens habitual per a nosaltres. En llegir un text apocalíptic, molta gent pensa que l’autor està parlant de coses del futur, de la fi del món, etc. Però, què vol dir això? El gènere literari apocalíptic no vol parlar de coses que aniran esdevenint en un futur remot o proper. És, sobretot, una manera misteriosa de parlar sobre el propi caràcter del temps present. És un llenguatge per a temps difícils (o de crisi, si ens oblidem de la història), la finalitat de la qual és animar les comunitats per a la denúncia profètica i la resistència davant tot allò que s’oposa al projecte de Déu. Dit això, percebem que Lluc (cap. 21...

1 Tessalonicencs 3, 12 a 4, 2. Som a l’Advent. L’Apòstol invoca l’ajut de Déu (vv.12-13) sobre la comunitat de Tesalónica que viu en una fe ben eficient, un amor ben compromès i una esperança heroicament mantinguda (1,3), tot esperant la vinguda del Senyor (1,10). Pau sap prou bé que el creixement en l’amor (v.12) i la perseverança en la santedat són fruit de la gràcia de Déu: “Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa davant Déu el dia que Jesús, nostre Senyor, vindrà”. Això no exclou que de part del cristià hagi d’haver-hi l’esforç responsable de correspondre a la gràcia de Déu per progressar en el bé, segons els preceptes rebuts de part del Senyor Jesús (4,1-2). Aquesta expressió final ens indica que l’ensenyament de la fe anava acompanyat de precises normes morals, tal com trobem a Rm 12ss. Així agradarem al Senyor. Jesucrist el Senyor ve a alliberar-nos. Els dies de la nostra vida són valuosos. Dies de creixement i de maduració humana i cristiana. Dies d...

ADVENT:EL TEMPS DE LA PROMESA (Jr 33,14-16) El text que se’ns ofereix com a primera lectura per al diumenge d’advent, correspon al profeta Jeremies, i s’emmarca dins del context de la restauració de la fe i l’esperança del poble d'Israel, en el Regne del Messies esperat. El profeta ha estat pres per la forca de l'Esperit de Deu, ha estat així des de fa temps, ha estat inevitable. El profeta no s’ha pogut resistir, no ha pogut fugir davant el desig d’un Deu, tot tendresa, que la seduït, que l’ha captivat. Doncs, be, sense deixar de ser ell mateix, el profeta es algú que transmet la vida, la il·lusió, l’esperit, el ritme de Deu en les vides de la seva gent. Es algú que recorda i fa viva l’esperança del Messies: Aquell que ha de venir a instaurar, d’una vegada per sempre, el Regne de Deu, el Regne de la Pau, de la Justícia, de la Veritat. I davant la Paraula que l'Esglesia ens convida a escoltar i a pair, ens trobem nosaltres. A vegades com a profetes, a vegades com a poble. O...

Jn. 18, 33b- 37 Lliurat pels jueus en mans de Pilat, El Crist ens interpel·la directament: “Ho dius tu per tu mateix o t’ho han dit altres de mi?” La raó vol discernir amb les seves eines, i respon eludint el compromís: “Sóc jo jueu?” El Crist, no obre la boca per defensar-se dels ultratges, sinó per ensenyar: La reialesa de Déu, la qualitat reial del Crist, no es correspon a les categories d’aquest món: ni exèrcits, ni servidors que el protegeixin i el guardin. La seva reialesa consisteix en donar testimoni de la veritat. La seva reialesa consisteix en néixer en la carn, fer-se com un de nosaltres excepte en el pecat, despullar-se dels atributs divins per mostrar la nostra naturalesa, la nostra humanitat, en la seva capacitat de condició divina, d’imatge i semblança divina, en la seva veritat. La seva reialesa consisteix en donar testimoni de la veritat, en testimoniar el poder diví com amor sense condicions, com lliurament total de l’Amic a l’amat, fins el propi anorreament. La seva...

Joan 18, 33b-37 Dilluns passat, a la trobada del Grup de Bíblia, es va comentar aquest passatge de l’evangeli: Jesús davant de Ponç Pilat. I va ser tan profitós, que fóra meravellós que molts més vinguessin a participar-hi... Quan Jesús ja havia estat condemnat pels principals religiosos del seu poble i del seu temps, aleshores se’n van al governador perquè els signi l’ordre d’execució. Fixem-nos fins a quin punt havien perdut poder els jueus que ja no tenien la facultat de poder jutjar, ni de condemnar cap persona mereixedora del càstig de mort. El poble que abandona el Senyor sempre serà un poble feble. “Tu ets el rei dels jueus?” – li pregunta Pilat. I Jesús contesta amb una altra pregunta: “Surt de tu, això que em preguntes, o bé d’altres t’ho han dit de mi?” – El governador no sabia res de Jesús, i així va ser durant tot el curt interrogatori a què el va sotmetre. Així passa amb tota la gent que ha sentit a parlar del Crist, que en té una idea vaga, superficial, però que per a ell...

Mc 13, 24-32 Els versets d’aquest diumenge estan emmarcats dins del “sermó escatològic”. Jesús surt del temple de Jerusalem i s’adreça als seus deixebles amb una sèrie d’advertiments en relació a la destrucció de la ciutat santa, que tindrà lloc a l’any 70. Aquest avís és l’inici d’una sèrie de calamitats i de tribulacions que han de passar abans que es manifesti el Regne de Déu. Marc utilitza el gènere apocalíptic, per subratllar l’actitud d’esperança que ha de mantenir el deixeble de Jesucrist. Davant el transfons d’aquests esdeveniments està la realitat de la resurrecció, que emergeix com a destí de tot creient. El punt àlgid d’aquesta manifestació apocalíptica és la figura del Fill de l’home, que és un personatge tret del capítol 7 del llibre de Daniel i que es relaciona amb la vinguda gloriosa del Senyor ressuscitat. Jesús és el Senyor, el centre de la història i el destí de tota persona. Ell ens aplegarà, a tots els cristians, de totes les confessions i ens farà viure el nostre d...

1ª Reyes 8 al 16 Isaías dice “El que creyere no se apresura”. Es un gran principio. Seguí esta regla en todos los múltiples detalles de nuestra vida, es sabiduría y bienestar, nunca mas necesaria al pueblo de Dios que en esta loca generación de velocidad y prisa. Podemos aplicarlo con el mayor provecho a nuestra lectura y estudio de la Palabra de Dios. No es tanto la cantidad de tiempo que pasamos con las Escrituras, como la medida en que, con oración y meditamos sobre lo que esta ante nosotros, lo que determina mayormente el grado en que el alma se beneficia de la misma. Nos perdemos mucho al pasar demasiado deprisa de un versículo al siguiente, el dejar de imaginarnos vividamente los detalles que tenemos ante nosotros, y al no esforzarnos en descubrir las lecciones prácticas que pueden sacarse de los hechos históricos. Hoy tenemos ante nosotros, un hecho histórico de esta categoría, a un personaje que es sumamente interesante y que no nos gustaría pasar de largo, pues ...