Comentaris Bíblics Interconfessionals

1Jn 3, 1-3 El apóstol Juan nos invita a mirar la grandeza del amor Divino, que no ha escatimado en medios para que podamos ser hijos suyos, pero para serlo, para poder formar parte de esa gran familia celestial es necesario acercarse a El reconociendo nuestra pequeñez y a la vez su grandeza, Pablo, dirigiéndose a los atenienses les dijo: “Para que busquen a Dios” Hch 17:30 Pero Dios, habiendo pasado por alto los tiempos de esta ignorancia, ahora manda a todos los hombres en todo lugar, que se arrepientan; Hch 17:31 por cuanto ha establecido un día en el cual juzgará al mundo con justicia, por aquel varón a quien designó, dando fe a todos con haberle levantado de los muertos. No decimos que esperamos ser hijos de Dios; ya somos hijos de Dios si creemos con todo nuestro corazón, si nos arrepentimos de nuestras faltas y si atendemos a su Palabra para vivir según sus instrucciones, el verdadero hijo de Dios da pruebas de su nacimiento espiritual por ser obediente a la palabra de D...

Ap 7,2-4,9-4 És una festa que ens recorda a tots la crida a la santedat. (Seria un deure el llegir en aquest dia el c. V de la Constitució Dogmàtica “Lumen Gentium” 39-41: La vocació universal a la santedat dins l’Església). La primera lectura subratlla un gran missatge: la universalitat de la salvació: “Vaig veure una multitud... Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües”. Aquest text es troba en un marc litúrgic en que l’autor vol fer conèixer allò que aviat s’ha d’acomplir. Es parla d’un document tancat, serà l’Anyell qui l’obrirà; dels qui han mort a causa dels poderosos del món; del silenci davant la propera acció de Déu, ara que el document ja és obert. L’àngel que tenia la marca del Déu viu detura el poder de la mort “No feu cap mal a la terra...” i reconeix els qui vénen de la gran tribulació. Símbols de salvació: “l’àngel puja de sol ixent” (és d’on prové la llum). “El segell de Déu viu” aquest segell...

Mc 10,46-52 Fa uns dies vaig sentir algú que deia: “em van fer perdre la fe en Déu, vaig perdre la fe en el marxisme, i ara he perdut la fe en la persona, ja no em queda res en què creure”. Aquesta persona se sent cega, necessita una llum, algú en qui creure. Li cal un motor en la seva vida, algú a qui seguir camí enllà. Si ens fixem en les seves paraules la fe en Déu la va perdre per l'acció dels homes, potser cristians ben intencionats, la fe en el marxisme la va perdre en veure els esdeveniments històrics, la fe en la persona l'ha perdut contemplant l'egoisme humà. La seva afirmació, és més que una lamentació, és un clam: Vull creure! És la situació que ens relata Marc en l'episodi de l'evangeli que avui comentem. Tot anant cap a Jerusalem, poc abans de la Pasqua, en sortir de Jericó, a les afores de la ciutat (on vivien els leprosos, els marginats, els exclosos), a la vora del camí (fora de les rutes per on circulava la vida social), hi era Bar-Timeu, cec, deman...

He 4,14-16 La carta als cristians Hebreus, alguns fragments de la qual ens són oferts en la litúrgia d’aquests diumenges, molt probablement fou adreçada a uns cristians que ja feia temps que havien abraçat la fe (vegeu 5,12 i 10,32-34) i que començaven a experimentar les temptacions i els perills típics d’una segona generació com són la negligència i la mediocritat que es poden manifestar, tant aleshores com ara, de diverses maneres: des de la indolència general (vegeu 6,12) fins més concretament a l’absència en les reunions comunitàries (vegeu 10,25). Això era greu, és clar, i l’autor de la carta pretén estimular el revifament de la fe. La carta, llarga i densa, no és fàcil d’entendre, però si ens hi esforcem una mica, hi anirem trobant un autèntic tresor: el desig intens d’entrar en comunió amb Déu, l’ensenyament profund sobre Jesucrist com a únic mitjancer, una mirada comprensiva i estimulant enfront de les dificultats de la vida cristiana. L’actualitat de l’anomenada carta als Hebr...

Mc 10, 17-30 L’evangeli que llegim avui, el del jove ric que s’acosta a Jesús preguntant què ha de fer per posseir la vida eterna, és molt conegut. I crec que aquest evangeli ens el podem mirar de dues maneres. La primera és posar-nos nosaltres en el lloc d’aquell jove ric, i pensar quines coses ens fan difícil avui dir sí al camí al que Jesús ens convida. Poden ser coses materials, però també podria ser el preocupar-nos massa per coses que no ens deixen veure el que és essencial. Pot ser el estar tan habituat a una manera de veure les coses que no ens deixi l’oportunitat de sorprendre’ns, d’obrir-nos a la novetat. Pot ser també el tenir una opinió tan feta sobre una persona, que ja no ens deixi aprendre res de nou, ni descobrir el que Déu ens vol dir per mitjà d’ella. La vida eterna que aquell jove buscava, el camí del regne que Jesús ens proposa, és quelcom que anhelem i que a la vegada desconeixem. És sempre una novetat, una sorpresa, i cal estar disposats a deixar el que ens fa nos...