Comentaris Bíblics Interconfessionals

 Is 63,16b-17.19b; 64,2b-7 Sl 79,2ac.3bc.15-19  R/. 79,4 1Cor 1,3-9 Sl 84,8 Mc 13,33-37 Invitació a l’esperança. Quasi tots els cristians celebrem el temps d’advent, un període de preparació de les vingudes del Senyor, així, en plural. En el cas de l’Església catòlica de ritu romà és un període de quatre setmanes, però la quarta només del diumenge fins a la vigília de Nadal. Durant tot el període es respira un ambient d’esperança joiosa. Contemplarem en primer lloc la vinguda definitiva, a la fi del temps, primer diumenge. Després la vinguda històrica des del punt de vista del Crist adult, segon i tercer diumenge, i del Crist infant, del 17 al 24 de desembre. I, sempre subjacent, la vinguda o presència contínua en la història: “Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi dels món” (Mt 28,20). Aquest primer diumenge en la litúrgia romana, en l’evangeli, contemplem la vinguda definitiva de Jesús.  Necessitem la presència de Déu en les nostres vides. Necessitem ...

  La paràbola del judici, amb el que acaba el petit apocalipsi de Mateu, és un text que, més enllà de les seves imatges, ens proposa fer un salt per preguntar-nos: quina és l’essència de la nostra vida? I és que aquesta paràbola no parla ni del fer ni del no fer, no parla d’anar al cel o al infern,sinó que el relat ens demana: atureu-vos i mireu qui sou, i ara digueu-ho: qui sou en el vostre interior? Hi ha moltes interpretacions d’aquesta paràbola, hi ha moltes crides a treballar i fer, fins i tot, hi ha amenaces d’infern i qui veu un cel de recompensa, però, en realitat, la paràbola parla d’una cosa molt més profunda, que no està o es fa, sinó que és: l’amor. I és que, el fonament de la paràbola no són les seves imatges, sinó una pregunta: Quan Senyor? La nostra vida és un temps que corre entre pensaments, opinions, decisions i accions, i allò que som amara tot això, ho impregna i ens fa moure en un sentit o en un altre; la pregunta sobre el quan? és reflex d’aquest viur...

  Mt 25, 114-30 Vivim en un món que ha construït la idea de què la vida pertany a cada persona, i “en nom de la llibertat individual” proclama que cadascú pot fer amb la seva vida el que trobi millor, dintre del respecte als drets dels altres. Si prenem com a fonament aquesta idea de la vida i la llibertat, poc profit en traurem de l’Evangeli. En la paràbola dels talents, el Senyor ensenya amb un exemple clar la concepció evangèlica i cristiana de la vida i de la llibertat. Entenem tot d’una que el senyor que confia els seus béns és el mateix Déu, i que els servents som nosaltres. I, què ens dona el Senyor sinó la vida, l’existència, amb tot el que aquesta paraula pot significar i abastar? Aquests són els ‘talents’ que ens ha confiat. L’existència, la vida, pels cristians no s’acaba en la biologia, ni tan sol en la psicologia; tot desenvolupament biològic, psicològic, moral, emocional i intel·lectual no són més que les capes visibles del do de Déu. Si llegim les Escriptures, ...

¡Maranatha !, el Senyor ve . 1 Tessalonicencs 4: 13-18 ¡Maranatha !, el Senyor ve, era una salutació que es feien els germans cristians a l'antiguitat. Avui dia algunes congregacions continuen usant-la d'aquesta manera. L'Apòstol Pau al final de la Primera epístola als corintis adverteix: "Qui no estimi a el Senyor Jesucrist, sigui anatema [maleït]. ¡Maranatha! [El Senyor ve] " (1 Corintis, 16: 22). El terme en sí de "Maranatha" ha donat peu a diferents interpretacions. En el context en què és utilitzat per Pau, per exemple, es pot entendre com un avís pels infidels o com una afirmació de l'esperança en el retorn de Crist. Aquest segon sentit té molts arguments al seu favor. A la Bíblia abunden passatges que fan referència a la imminent tornada de Jesús a la Terra. Per exemple a 1 Tessalonicencs 4: 13-18. L'Apòstol Pau escriu aquesta carta als Tessalonicencs per consolar-los i enfortir la seva fe i esperança en Jesucrist. En aquest passatge s...