Diumenge 1 d'Advent - 29 de novembre de 2020

 Is 63,16b-17.19b; 64,2b-7 Sl 79,2ac.3bc.15-19  R/. 79,4

1Cor 1,3-9

Sl 84,8 Mc 13,33-37


Invitació a l’esperança.

Quasi tots els cristians celebrem el temps d’advent, un període de preparació de les vingudes del Senyor, així, en plural. En el cas de l’Església catòlica de ritu romà és un període de quatre setmanes, però la quarta només del diumenge fins a la vigília de Nadal. Durant tot el període es respira un ambient d’esperança joiosa. Contemplarem en primer lloc la vinguda definitiva, a la fi del temps, primer diumenge. Després la vinguda històrica des del punt de vista del Crist adult, segon i tercer diumenge, i del Crist infant, del 17 al 24 de desembre. I, sempre subjacent, la vinguda o presència contínua en la història: “Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi dels món” (Mt 28,20). Aquest primer diumenge en la litúrgia romana, en l’evangeli, contemplem la vinguda definitiva de Jesús. 

Necessitem la presència de Déu en les nostres vides.

Necessitem la seva vinguda per ser alliberats del pecat i de les seves conseqüències i per tenir força per a viure en el bé. Sense la gràcia no podem res. Mireu què diu Isaïes: “Malgrat tot (el pecat) nosaltres som l’argila, i vós, el terrisser, tots som obra de les vostres mans” Un terrisser una mica estrany, no només modela sinó que sempre repara les trencadisses.

Hem d’estar atents per captar aquesta vinguda que demanem.

"Estigueu atents, vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora en què vindrà el Senyor" El més important, però, no és pas saber quan vindrà, sinó saber com vindrà. Sabem que ha vingut, creiem que ve en el temps present i esperem que vindrà a la fi del temps per a coronar la seva obra: l’establiment definitiu el seu Regne. Mentre vivim, sense perdre de vista el futur definitiu, hem d’estar atents per anar descobrint les presències del Senyor en totes les instàncies de la vida. No podem viure despreocupats del nostre entorn, de les persones que conviuen amb nosaltres, ni tan sols dels llunyans i desconeguts perquè tot el bé, o el mal, que fem al proïsme, el fem a Ell,

Acollim el seu missatge.

Ell ens ha enriquit amb el do de la seva paraula i del coneixement del misteri, diu Sant Pau, per tant no ens podem excusar de cap manera de no fer allò que cal que fem: donar testimoni de la seva presència enmig del món, mentre esperem el compliment definitiu de les seves promeses. Ell ens manté ferms, si nosaltres deixem que ens mantingui ferms.


Josep Esplugas, prevere

Delegat episcopal de relacions de la diòcesi de Terrassa





Comentaris