Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2009

Diumenge 23 de durant l'any - 6 de setembre

Evangeli de Marc 7, 31 – 37. “Llavors es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s’obriran. Llavors el coix saltarà com un cérvol, i la llengua del mut cridarà de goig.” Isaïes 35, 5 - 6a. Jesús predica a les ciutats fenícies de Tir i de Sidó, on havia tret un dimoni del cos de la filla d’una dona sirofenícia. I d’aquí se’n va cap al mar de Galilea i la regió de Decàpolis. Molta gent li porta familiars i amics: coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts... I un d’aquests casos, el d’un noi sord que amb prou feines podia parlar, és guarit per Jesús. Que en va ser de meravellós el ministeri de Jesús! Quants s’hi quedarien embadalits llegint o sentint el relat dels miracles de Jesús com si es tractés d’un conte per a infantes. Si només veiem en el Fill de Déu l’home bondadós, ple de compassió per les desgràcies físiques de la gent, anirem errats en la comprensió de la seva obra. És cert que aquells senyals i prodigis eren una prova fefaent d

Diumenge 22 de durant l'any - 30 d'agost

COMENTARIO AL SALMO 14 David, el rey que cantaba a Dios, nos ha servido de inspiración y animo a cuantos tenemos por deleite el alabar al Señor, pero este salmo también nos invita a caer en la cuenta de que el hombre sin Dios es un motor de maldades porque el corazón del hombre no genera el bien. El apóstol Pablo hace referencia a este hecho en la carta a los romanos cap 3:9-12, ya que tanto judíos como gentiles están bajo pecado y que todo el mundo queda bajo el juicio de Dios (Ro. 3:19), nos lo hace entender, en general, como una descripción de la depravación de la naturaleza humana. El pecado es la enfermedad endémica de la humanidad, y aquí se ve la malignidad de tal enfermedad, vivimos en un mundo perverso capaz de dar albergue a los más horribles males, sin pensar en el sufrimiento que genera a otros ni en que todo hombre debe dar cuenta ante Dios por sus hechos. Dice el hombre en su corazón que no hay Dios pero aunque estas personas hagan esta afirmación la realidad esta en r

Diumenge 21 de durant l'any - 23 d'agost

Jn 6, 60-69 Escotem avui la darrera part del capítol 6 de l'evangeli de Joan (Jn 6, 60-69). No és gens fàcil dir quelcom significatiu en el camp ecumènic respecte de l'Eucaristia. Sabem que és un dels darrers esculls sacramentals per parlar de la veritable i plena unitat entre totes les confessions cristianes. Tant de bo, i ben aviat, poguéssim asseure'ns tots junts al voltant de la mateixa taula, presidits pel Crist. Més enllà de les dificultats doctrinals, de ben segur que l'escolta comuna de la Paraula de Déu i la realitat quotidiana ens pot adreçar per veritables camins d'unió, si acceptem la importància i la centralitat de l'Eucaristia en la vida del cristià. L'Eucaristia és el centre de la vida cristiana, la font de la qual davalla la vida de la gràcia per als seguidors de Jesús (així es va referir el Concili Vaticà II, Sc 10). Necessitem de l'Eucaristia. La nostra vida de fe, el sentit dels nostres compromissos, les nostres lluites i espe

Diumenge 20 de durant l'any - 16 d'agost

Jn. 6, 51-58 En la nostra relació amb Déu, els homes ens ho juguem tot (el coneixement, la joia, la força, la vida). Aquesta relació ha estat perfectament definida pel mateix Crist, pels Evangelis i els escrits apostòlics, pels Sants Pares i per la Divina Litúrgia: som criatures de Déu, portats del no-res a l’existència, fets a la seva imatge i semblança (portadors de l’esperit, l’alè diví), i col·locats al mig de la creació com el llevat a la pasta, com la sal del món. La nostra existència és un convit al banquet de la seva Saviesa, a menjar el pa i el vi gratuït de la vida divina (Prov. 9, 1-6), a participar de la vida del Logos i de l’Esperit presents en la creació. L’home, però, en Adam, renuncia al convit diví i opta lliurement i voluntària per construir-se la vida, el coneixement, la joia i la força, a partir de l’experiència que li proporcionen les capacitats intel·lectuals, emocionals i sensitives de l’ànima creada. Girat cap al món, pren aquesta vida com l’única possible, i el

Diumenge 19 de durant l'any - 9 d'agost

Jn 6, 41-51 Pagarà la pena fer una mirada als versets que precedeixen els que avui toquen en l’Evangeli de diumenge, per adonar-nos que Jesús quan parla del pa de vida es refereix a si mateix. Jesús fa servir el símil d’aquell mannà que queia del cel i va servir d’aliment al poble d’Israel durant els anys de pelegrinatge pel desert. Aquell pa va ser el sosteniment físic d’una multitud de persones durant quaranta anys; tanmateix, però, tots van morir en aquella travessia sense arribar a veure la terra promesa. “Perquè el pa de Déu és el que davalla del cel i dóna vida al món.” V. 33. Però els jueus murmuraven, perquè Jesús havia dit: “Jo sóc el pa de vida; el qui ve a mi no tindrà mai fam...” I també murmuraven perquè no donaven a les paraules de Jesús el valor exacte, el seu significat real: “Com és que aquest vol que mengem la seva carn?”, sinó que entenien literalment que s’havien de menjar el cos físic de Jesús. En aquest error també hi han caigut molts cristians al llarg dels segle