Comentaris Bíblics Interconfessionals

Aquest diumenge els cristians comencem, un any més, el temps litúrgic que anomenem Advent . L’Advent és el temps litúrgic que ens predisposa a commemorar la primera vinguda del Fill de Déu en l’encarnació, i ens situa en tensió vers la segona vinguda del Fill de Déu a la fi dels temps. Vivim, doncs, germans, entre dues vingudes. La commemoració de la primera vinguda ens convida a contemplar com actua Déu en la vida. Així ens prepara per a la vinguda definitiva. En les lectures bíbliques, la crida a la vigilància, a la vetlla, a no desaprofitar el moment present és constant. Tot això fa que l’Advent esdevingui un temps que convidi a l’esperança; esperança que ve de la fe que tenim. L’esperança de l’Advent ha de ser una esperança activa que manifesta, pel camí de la caritat, que creiem en Déu i creiem en la persona humana que Ell ha creat i que estima. Per tant, la fe ens mou a l’esperança, germans, i aquesta s’expressa en la caritat. Per això, es tracta de no deixar d’avançar ...

Apocalipsi, 1, 4-8 “Joan, a les set esglésies que hi ha a la província de l’Àsia, us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, de part dels set esperits que són davant del seu tron.” Aquesta endreça (v.4) ve a tomb perquè les set esglésies del Llibre de la Revelació, en conjunt, vénen a ser una mostra, una representació d’allò que és l’Església de Jesucrist mentre transita per aquest món, encara arrossegant els seus pecats, i fent per practicar les seves virtuts... Tot i que ara comentem només la salutació. És molt important també que vegem amb quines paraules Joan ens presenta el nostre Senyor Jesucrist, el testimoni fidel, per fer-nos adonar que els seus ulls estan damunt de nosaltres i de tots els nostres actes; perquè ell és el sobirà per damunt dels reis de la Terra, Déu i Senyor de l’Univers. Ell, que per amor als qui hi ha cregut, i als qui encara hi creuran, ha expiat tots els nostres pecats amb la seva sang. De manera que ja no...

«MIREU LA FIGUERA I APRENEU-NE LA LLIÇÓ» El final de l’any litúrgic ens convida a parar atenció al Crist de la glòria que s’apropa vers nosaltres. Cal estar atents al Crist que ve. Deixar-nos interpel·lar per la realitat i voler llegir-la tal com se’ns manifesta. «Mirem la figuera i aprenem-ne la lliçó». Des d’aquesta observació hi sumem les mil maneres amb les que la Paraula de Déu, viva i eficaç, ens convida a entrar en diàleg amb nosaltres mateixos, amb els germans i amb Déu. No ens entenem aïlladament, ans el contrari, la nostra fe té un punt de recolzament important en la realitat en la que vivim i en aquells que configuren el nostre context vital més proper, aquells germans i germanes de tota condició, trajectòria, confessió i religió. La realitat és plural. La figuera viu en un context, tal com nosaltres vivim en una societat, de vegades massa ferida, massa llunyana de la fe, massa complicada, fins i tot, massa acomplexada. Des d’aquesta combinació de realitat i Paraul...

Mc 12, 38-44 És relativament fàcil criticar l'actitud arrogant dels mestres de la llei, assenyalar-los amb el dit acusador; però avui la lectura de la Paraula es dirigeix a cadascun de nosaltres i vol que ens reconeguem en ella. La Paraula de Déu es dirigeix al nostre jo més profund, en aquell lloc íntim on neixen les nostres accions i desitjos, un lloc que només coneixem nosaltres i Déu. L'Evangeli ens repta a mirar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos què tinc jo i que tens tu de «mestre de la Llei»? Ens deixem portar per la necessitat de demostrar que som més i millors que els altres? És el nostre servei desinteressat? Preguntes que interpel·len al nostre cor i que hem de contestar des de la sinceritat davant del Senyor. Déu vol una església plena de “vídues pobres” de dones i homes que viuen pel proïsme, que estan disposats a donar-li el seu afecte i la seva amistat; homes i dones que han experimentat en les seves vides l'experiència transformadora de la gràci...

Ap 7,2-4.9-14; Salm 23; 1Jo 3,1-3; Mt 23,1-12. La veritat última, la important de la vida...: l’amor, finalment l’Amor! Pare nostre, que esteu en el cel: És del Senyor la terra i tot el que s’hi mou, el món i tots els qui l’habiten (Sl) . É s l’Amor “d’on venim, ens movem i som” (Ac 17,28); “la terra és plena del seu amor” (Sl 1). Només l’Amor explica la vida. L’Amor que vivim si el volem veure i reconèixer, i el volem sentir i agrair, i respondre... L’amor no s’imposa, se l’accepta. ... mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus... Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem..., semblants a ell... (1Jo). Que som fills de l’Amor, i de l’amor, i fets per a l’amor i l’Amor; semblants a l’Amor; ja ara, però encara no s’ha manifestat del tot..., però es va manifestant..., finalment en tota la seva plenitud. La vida és l’aventura de l’amor. Sigui santificat el vostre nom. ... vestits de bla...