Comentaris Bíblics Interconfessionals

Evangeli Lc 14,25-33 Déu Pare s’ha revelat en Jesucrist, eterna Saviesa,  de manera definitiva. Ell ens mostra el camí per fer front a l’instint desordenat, la força de les passions i la influència de l’ambient mundà que enterboleixen la nostra consciència. És un camí de lluita per copsar la llei natural que Déu ha gravat dins dels nostres cors. En la crida vocacional particular, cada u ha d’agafar la seva creu i seguir a Crist. Ell ens ha precedit en tot i seguir-lo implica renunciar a tancar-se en la tribu, en el clan, en la pàtria. La nostra única pàtria és el Cel, la nostra família s’amplia a tota la Humanitat, doncs tots som germans en Crist. Jesús amb les seves paraules no vol desestabilitzar l’ordre social, tan sols evidencia que quedar-se en aquestes afeccions afectives lliga i impedeix la fraternitat universal que ell ja està creant. D’aquesta manera, cal orientar totes les energies i tot el que es té cap al Regne, que ja actua en nosaltres, i posar a la seva disposi...

Lc 14,1.7-14 És un relat que parla d’un banquet, però realment no és un banquet per rics, ni de negocis, sinó més aviat és podria pensar en una reunió familiar on ha de predominar l’estima, l’alegria, que ha d’unir als que participen, amb un dinar senzill. Hem d’estar agraïts amb la persona que ens invita per recordar-se de nosaltres i com a cristians hem d’agrair a Jesús que sempre ens invita a participar en el gran banquet de l’Eucaristia, on tothom té un lloc sense importar la seva condició social, ni de cap tipus. Amb el tema de la humilitat l’evangelista Lluc deixar molt clar com Jesús ens invita a deixar de pensar en nosaltres mateixos per poder pensar amb la resta. Invita a fer tot per amor, amb una amor incondicional, sense preocupar-nos pel lloc que s’ocupa. És cert que moltes vegades no agrada cedir el lloc amb una altra persona perquè pot resultar humiliant, però això és una limitació del propi orgull. Malgrat tot, encara resulta més humiliant i motiu de vergonya...

(Lc 13, 22-30) Senyor, ¿són pocs els qui se salven? Sobre què, exactament, aquest personatge de l’Evangeli li pregunta al Senyor? A què es refereix això de la salvació? De què necessito ser salvat? Plantejar-me seriosament aquesta pregunta em porta a descobrir la superficilitat del meu cristianisme... Podria passar hores parlant de la porta estreta, dels altres passatges evangèlics en què apareix aquesta metáfora, del seu sentit més moral referent al comportament personal, del que té a veure amb la responsabilitat envers els altres, envers al proïsme, envers Déu i l’amor que Ell ens dóna gratuitament i la necessitat de la nostra resposta, o d’un sentit més místic, més profund potser, espiritual, de la dificultat d’entrar dins el propi cor, de l’adquisició de la pregària interior, de l’adquisició de l’Esperit Ssant, i citar Sant Serafí de Sarov, i les paràboles de les verges nècies i les verges prudents, i del convidat expulsat del banquet de les noces per no dur el vestit adie...

Lluc,1.39-56 L'àngel va anunciar a Maria els misteris, li va dir; ¡Alegrat tu que tens el favor de Déu! El Senyor és amb tu. Per això Maria va acceptar l’encàrrec de ser Mare del Salvador i va dir, “Soc l’esclava del Senyor” i contenta de complir aquest desig de Déu, es posar a fer un camí llarg, per anar a visitar la seva cosina; hem d’aprendre de la seva humilitat, la més jove va a veure a la més gran, la superior va veure a la inferior, Maria a Elisabet, Crist a Joan. Al moment d’escoltar Elisabet la salutació de Maria, el nen saltà d’entusiasme dins de les seves entranyes, i va ser plena de l’Esperit Sant; Elisabet és la primera d’escoltar la veu, però Joan és el primer de percebre la gràcia, l’ha escoltada veig l’efecte del misteri, Ella ha percebut l’arribada de Maria, Joan la del Senyor, elles proclamen la gràcia, elles profetitzen baix la inspiració dels seus fills.; El fill ha saltat de goig i una vegada ple de l’Esperit Sant ha omplert a la seva Mare. La Verge M...

Jr 38,4-6.8-10; Salm 39; He 12,1-4; Lc 12,49-57 . El Déu de la vida vol que tinguem més vida, tota la Vida; que és tota la seva Vida. Pare nostre, que esteu en el cel: Tenia posada l’ esperança en el Senyor, i ell, inclinant-se cap a mi ha escoltat el meu clam... ha posat els meus peus sobre la roca, i m’ hi sento segur... Ara sóc un pobre desvalgut, però el Senyor pensa en mi. Sou vós qui m’ ajudeu i em des lliureu, Déu meu, no trigueu més (Sl). Déu sempre és aquella instància de la que tots podem esperar, ens podem refugiar, podem confiar i apel·lar... És Amor i ens assegura la nostra veritat i dignitat, fraternitat i realització personal, la nostra subsistència finalment. “Absent” i ja mereix tota la confiança, instintivament. Déu només pot ser Amor; Jesús ens diu que és Amor...; precisament la nostra fragilitat i vulnerabilitat ho postulen; com un nen que cerca els braços de la mare, que és instint per una vida que està en mans del qui ens la dóna a cada instant. ...

Lc 12, 32-48 "No tingueu por ... el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne" . Quin inici d'evangeli tan esperançador. El nostre Pare ens dóna el Regne, però potser nosaltres haurem de fer alguna cosa i no és quelcom fàcil: vendre els béns i donar-los  com almoina, reunir-nos un tresor al cel i posar en ell el nostre cor. Per a aconseguir-ho hem d'estar alerta. El camí del cristià, del seguidor del Crist no és fàcil, hem de vetllar per no caure en els perills de la nostra vanitat, del nostre egoisme, per no creure'ns que nosaltres som els amos de la nostra vida deixant Déu fora d'ella no obrint-li la porta del nostre cor. Els versets 39 i 40 ens podem fer pensar que Déu és aquest lladre que ve en la foscor, sense que nosaltres sapiguem quan, però també podem entendre que aquest lladre és el diable que vol la nostra pèrdua, que vol endur-se el nostre tresor més gran, la nostra amistat amb Déu. Les paraules "el Fill de l'home vindr...