Diumenge 20 de durant l'any - 14 d'agost de 2016


Jr 38,4-6.8-10; Salm 39; He 12,1-4; Lc 12,49-57.


El Déu de la vida vol que tinguem més vida, tota la Vida; que és tota la seva Vida.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Tenia posada l’esperança en el Senyor, i ell, inclinant-se cap a mi ha escoltat el meu clam... ha posat els meus peus sobre la roca, i m’hi sento segur... Ara sóc un pobre desvalgut, però el Senyor pensa en mi. Sou vós qui m’ajudeu i em deslliureu, Déu meu, no trigueu més (Sl). Déu sempre és aquella instància de la que tots podem esperar, ens podem refugiar, podem confiar i apel·lar... És Amor i ens assegura la nostra veritat i dignitat, fraternitat i realització personal, la nostra subsistència finalment. “Absent” i ja mereix tota la confiança, instintivament. Déu només pot ser Amor; Jesús ens diu que és Amor...; precisament la nostra fragilitat i vulnerabilitat ho postulen; com un nen que cerca els braços de la mare, que és instint per una vida que està en mans del qui ens la dóna a cada instant.

Sigui santificat el vostre nom.
Ha inspirat als meus llavis un càntic nou, un himne de lloança al nostre Déu (Sl). És una lloança a la vida, al qui és la Font de la vida; un himne que neix de sentir-nos existents, agraïts de la vida que sentim.
Vingui a nosaltres el vostre Regne.
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar... (Lc). Per fer present el Regne de Déu cal moure consciències ja instal·lades, i vèncer resistències personals i socials. És el foc de l’amor, la prova de l’amor incondicional; és l’amor que incomoda el que Jesús porta.
Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

...i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?» (Lc). Són els temps nous que amb Jesús ja han arribat. Són els temps de l’amor, de la compassió i la misericòrdia. Els gestos i les paraules de Jesús són els senyals del que cal, del que fa falta al nostre món d’avui, que demanen compromís...

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

... envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, que ens ensenyen com hem de viure la fe, alliberem-nos de tot impediment i del pecat, que amb tanta facilitat ens lliga i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada acceptà el suplici de la creu, no fent cas de la vergonya que havia de passar; així s’assegué a la dreta del tron de Déu... En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang (He). No hi ha camins fàcils, i s’han de recórrer. Tampoc ho és el camí de la fe, de la llibertat, de la dignitat humana, de la fraternitat; que demana compromís. Mirem Jesús, el seu camí no fou fàcil, fou camí de creu, però camí de vida i va valdre la pena de ser recorregut.

La fe que neix de l’amor i es compromet per amor; és una fe que mou obstacles per donar vida.


Mn. Miquel Garcia Bailach

Comentaris