Diumenge 20 de durant l'any - 14 d'agost de 2016
Jr 38,4-6.8-10;
Salm 39; He 12,1-4; Lc 12,49-57.
El Déu de la vida vol que tinguem més vida,
tota la Vida; que és tota la seva Vida.
Pare nostre, que
esteu en el cel:
Tenia
posada l’esperança en el Senyor, i ell, inclinant-se cap a mi ha escoltat el meu
clam... ha posat els meus peus sobre la roca, i m’hi sento segur... Ara sóc un pobre
desvalgut, però el Senyor pensa en mi. Sou vós qui m’ajudeu i em deslliureu, Déu meu, no
trigueu més (Sl).
Déu sempre és
aquella instància de la que tots podem esperar, ens podem refugiar, podem confiar
i apel·lar... És Amor i ens assegura la nostra veritat i dignitat, fraternitat
i realització personal, la nostra subsistència finalment. “Absent” i ja mereix tota
la confiança, instintivament. Déu només pot ser Amor; Jesús ens diu que és
Amor...; precisament la nostra fragilitat i vulnerabilitat ho postulen; com un
nen que cerca els braços de la mare, que és instint per una vida que està en
mans del qui ens la dóna a cada instant.
Sigui santificat el
vostre nom.
Ha inspirat als meus llavis un càntic nou, un himne de lloança al nostre
Déu (Sl). És una lloança a la vida, al qui és la Font
de la vida; un himne que neix de sentir-nos existents, agraïts de la vida que sentim.
Vingui a nosaltres
el vostre Regne.
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la
terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar
la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a
portar... (Lc). Per fer present el Regne de Déu cal moure consciències
ja instal·lades, i vèncer resistències personals i socials. És el foc de
l’amor, la prova de l’amor incondicional; és l’amor que incomoda el que Jesús
porta.
Faci’s la vostra
voluntat, així a la terra com es fa en el cel.
...i
ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres
mateixos què heu de fer?» (Lc). Són els temps nous que amb Jesús ja
han arribat. Són els temps de l’amor, de la compassió i la misericòrdia. Els
gestos i les paraules de Jesús són els senyals del que cal, del que fa falta al
nostre món d’avui, que demanen compromís...
I no permeteu que
nosaltres caiguem a la temptació.
...
envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, que ens
ensenyen com hem de viure la fe, alliberem-nos de tot impediment i del pecat,
que amb tanta facilitat ens lliga i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer
en la prova que ens ha estat proposada.
Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a
terme. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada acceptà el suplici
de la creu, no fent cas de la vergonya que havia de passar; així s’assegué a la dreta del tron de Déu...
En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a
vessar la sang (He). No hi ha camins fàcils, i s’han de
recórrer. Tampoc ho és el camí de la fe, de la llibertat, de la dignitat humana,
de la fraternitat; que demana compromís. Mirem Jesús, el seu camí no fou fàcil,
fou camí de creu, però camí de vida i va valdre la pena de ser recorregut.
La fe que neix de l’amor i es compromet per amor; és
una fe que mou obstacles per donar vida.
Mn. Miquel Garcia Bailach
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada