Comentaris Bíblics Interconfessionals

Lc 22,14 – 23,56 Escoltar la narració dels moments centrals de la vida de Jesús ens hauria de crear la sensació i el sentiment d’una especial proximitat a Jesús, no tant per un desig propi, com per les connotacions d’entrega total que es desprenen del testimoni de vida de Jesús. El que vull dir és que força sovint ens deixem afectar massa pel que viuen els altres, pel que diuen els altres, i no parem atenció al que ens passa dins nostre. Jesús ens ajuda a entendre’ns. Fixem-nos-hi. El text d’avui, la passió de nostre senyor, ens vol ensenyar algunes coses en aquesta línea. En primer lloc se m’acut extreure’n d’aquest relat una lliçó per a la vida de cada dia, marcada massa sovint pels canvis d’humor, pensant si les coses ens van bé o malament, no és tant pels propis encerts, com per les respostes que obtenim dels qui ens envolten. Què deuria pensar Jesús? Un dia és aclamat per les multituds, i a l’endemà abandonat, fins i tot pels seus amics més íntims. Si Jesús hagués valorat la seva ...

Fil. 2, 6 – 11 La invocació del Nom de Déu ha estat des de l’inici de l’experiència humana la base de la pregària, de l’adreçament de l’home a Aquell que confessa com a l’Altíssim, Qui està per damunt i més enllà de tot i de tots. En la nostra tradició l’experiència del Nom de Déu s’inicia segons les Sagrades escriptures amb Enós, fill de Set, el fill que Déu donà a Adam i Eva en lloc d’Abel (cf. Gen 4, 25-26). Més tard fou Moisès qui davant l’esbarzer que cremava sense consumir-se sentí la resposta de Déu que li deia “Jo sóc el que sóc”. Aquest Déu personal es continuà revelant als profetes. El Nom diví era viscut com una presència de Déu, manifestació i intervenció personal i immediata del mateix Déu en la vida dels homes a qui es revelava. I es continuà manifestant fins a la plenitud del temps, en que ho féu pel seu propi Fill, Segona Persona de la Trinitat, qui tot renunciant voluntàriament a la seva manifestació divina prengué la forma de l’ésser més llunyana a la seva Realitat, f...

Comentari del text del llibre d'Isaïes (Is 50, 4-7) Ens situem en el pòrtic de la Setmana Santa ajudats per les paraules del profeta, que constitueixen el tercer dels quatre “Càntics del Servent”. Uns versos suggerents i enigmàtics, potser referits a la incomprensió que va patir el profeta, potser referits als sofriments del poble d'Israel a l'exili. I tal vegada també ens hi podem sentir identificats, davant els nostres propis patiments, personals o col·lectius. Però els primer cristians van entendre que Isaïes anunciava quelcom més: van reconèixer aquells versos com el viu retrat de la Passió del Crist. I a la vegada en la creu de Jesús s'hi reconeix el patiment de tants innocents, encara avui. Aquest càntic ens parla del mestre i del deixeble, de la paraula que enforteix i de l'oïda atenta que sap escoltar. No es pot ser testimoni de la Veritat si abans no ens hem deixat omplir per ella. I en això Jesús és el nostre gran referent, el nostre gran model. Model de...

Jn 8, 1-11 L'episodi de la dona adúltera representa el trobament de la misèria humana amb la misericòrdia divina: la misèria personificada en la dona pecadora i també en els seus acusadors, que volen passar per justos i posar un parany a Jesús; la misericòrdia divina, encarnada en el Crist, que coneix a fons el cor de les persones, que ve a salvar i no a condemnar, i està sempre disposat a acollir els febles i perdonar a tothom qui s'obre al perdó de Déu. Certament, el pecat d'aquella dona era gravíssim. L'adulteri és una ofensa contra Déu, que ha establert la solidesa de l'amor conjugal com a signe de l'Aliança que Ell ha fet amb el seu poble i com a participació de l'home i la dona en el seu amor. Per tant, el pecat d'aquella dissortada no era un fet banal. Avui dia, que es trivialitza tant el matrimoni i es presenta la vida de parella des de la perspectiva egoista dels interessos individuals, no estarà de més que pensem en la gravetat d'un peca...

Texto: 2ªCorintios 5: 17 al 21 Cuando pasan los años, y en el mar de los recuerdos las olas van y vienen, ya nos gustaría borrar, quitar, muchos hechos de nuestra vida. Cuantas y cuantas cosas hemos hecho mal, y cuantas y cuantas cosas nos gustaría que desparecieran como la escritura sobre la arena de la playa, pero sabemos que no es posible; nuestros hechos son como una pesada carga, como una mochila llena de piedras imposible de llevar. Pero nuestro texto de hoy, escrito por el Apóstol Pablo nos da una alegría. ¿Puede acaso el hombre borrar su mal pasado? ¿Puede el hombre limpiar su culpa? ¿Puedo librarme de esa pesada mochila, que agobia mi mente y mi corazón y me nubla la mente? Si, mí querido lector. Pablo dice: De modo que si alguno esta en Cristo, nueva criatura es; las cosas viejas pasaron; he aquí todas son hechas nuevas. El Apóstol trata de explicarnos la gran verdad que nos dará la mayor paz, el mayor gozo que podemos encontrar, quitara el mayor peso que agobia nuestro coraz...

Evangeli de Lluc 13, 1-9 El missatge que va predicar Jesús, ja des del moment mateix de començar el seu ministeri va ser aquest: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos (penediu-vos) i creieu en l’evangeli (la bona nova).” Marc 1, 15. I al principi de l’evangeli de Mateu trobem el mateix missatge, però aquí és en boca del precursor, de Joan el Baptista: “Convertiu-vos que el Regne del cel és a prop. [...] I anaven a trobar-lo gent de Jerusalem, de Judea i de tota la regió del Jordà, confessaven els seus pecats i es feien batejar al riu.” Per entrar a la glòria del cel no hi valen cartes de recomanació. Els jueus de l’antiguitat es recolzaven en el fet que Abraham, “l’amic de Déu”, era el seu pare. Avui, entre els cristians, hi ha qui es repenja en l’ensenyament que ha rebut, sense assegurar-se si és veritable o fals. Són molts encara, que confien en les seves obres bones; uns altres es repengen en què són de la religió que Jesucrist va fundar (com si Jesús ha...