Diumenge de Rams - Evangeli - 28 de març
Lc 22,14 – 23,56
Escoltar la narració dels moments centrals de la vida de Jesús ens hauria de crear la sensació i el sentiment d’una especial proximitat a Jesús, no tant per un desig propi, com per les connotacions d’entrega total que es desprenen del testimoni de vida de Jesús. El que vull dir és que força sovint ens deixem afectar massa pel que viuen els altres, pel que diuen els altres, i no parem atenció al que ens passa dins nostre.
Jesús ens ajuda a entendre’ns. Fixem-nos-hi. El text d’avui, la passió de nostre senyor, ens vol ensenyar algunes coses en aquesta línea.
En primer lloc se m’acut extreure’n d’aquest relat una lliçó per a la vida de cada dia, marcada massa sovint pels canvis d’humor, pensant si les coses ens van bé o malament, no és tant pels propis encerts, com per les respostes que obtenim dels qui ens envolten. Què deuria pensar Jesús? Un dia és aclamat per les multituds, i a l’endemà abandonat, fins i tot pels seus amics més íntims. Si Jesús hagués valorat la seva vida en funció d’aquest paràmetre, la resposta dels altres, s’hagués fet un embolic força gran. No serà, potser, més important en la nostra vida, aprendre a escoltar Déu en el propi cor, en el propi silenci, en la pròpia pregària, en la lectura de la Paraula de Déu, que no pas en els rumors o les opinions dels qui ens envolten?
Un segon element que em sembla aprendre d’aquest intens relat és com Jesús em convida a assaborir els moments especials, sobretot aquells que es comparteixen amb els amics. Quin és l’últim cop que he viscut un moment autèntic amb els meus amics? Quin ha estat l’últim cop que he compartit el temps i la vida? Jesús sap que aquell sopar serà l’últim, però això no el fa estar trist o ensopit, no pensa en Ell, viu pels altres. Pensa en el bé més gran que pot fer als altres, i sap trobar la manera de concretar-ho en un gest que serà signe d’aquest amor que no s’acaba mai, el rentament dels peus, l’Eucaristia. Jesús ens ensenya el camí de l’amor en el servei que fem als qui ens envolten. La lliçó, de tant senzilla, em costa de viure-la amb normalitat. No sóc jo qui canvia el món: Jesús ja l’ha canviat, i a mi m’anima a ajudar-lo. Sovint, encara ens alimentem massa de les nostres soledats, prejudicis, idees i intuïcions, que no pas del servei i la caritat que rebem dels altres, de Jesús.
M’adono, també, que el relat d’avui ens ofereix un seguit de moments de la vida de Jesús que semblen ser els últims. L’últim sopar, l’última estada a Jerusalem, l’última pregària a l’hort de les Oliveres, l’últim interrogatori, l’últim judici, l’últim alè de vida, l’última paraula...doncs, bé, alegrem-nos, perquè la lògica de Déu no és la nostra, per a Ell, tot allò últim és anunci d’un inici!!! Inici de quelcom nou, únic, sorprenent, o no recordeu les paraules de Jesús quan s’adreçava als últims de la societat? Els qui són rebutjats i oblidats, els marginats, els infants, les viudes...tots aquests són els primers, els estimats per Déu. No podem oblidar mai que una vida nova comença en allò últim, en allò que sembla esgotar-se definitivament. Jesús ens ho ensenya.
Acabo. I ho faig reprenent la imatge de l’entrega. Em sembla que em pot ajudar, i ens pot convidar a entrar en relació amb el text, amb la nostra vida, però sobretot amb Jesús, el nostre Salvador. La seva entrega, el seu silenci, el seu sacrifici, ens redimeix, perquè el viu en l’Amor, des de l’Amor i per Amor.
Escoltar la narració dels moments centrals de la vida de Jesús ens hauria de crear la sensació i el sentiment d’una especial proximitat a Jesús, no tant per un desig propi, com per les connotacions d’entrega total que es desprenen del testimoni de vida de Jesús. El que vull dir és que força sovint ens deixem afectar massa pel que viuen els altres, pel que diuen els altres, i no parem atenció al que ens passa dins nostre.
Jesús ens ajuda a entendre’ns. Fixem-nos-hi. El text d’avui, la passió de nostre senyor, ens vol ensenyar algunes coses en aquesta línea.
En primer lloc se m’acut extreure’n d’aquest relat una lliçó per a la vida de cada dia, marcada massa sovint pels canvis d’humor, pensant si les coses ens van bé o malament, no és tant pels propis encerts, com per les respostes que obtenim dels qui ens envolten. Què deuria pensar Jesús? Un dia és aclamat per les multituds, i a l’endemà abandonat, fins i tot pels seus amics més íntims. Si Jesús hagués valorat la seva vida en funció d’aquest paràmetre, la resposta dels altres, s’hagués fet un embolic força gran. No serà, potser, més important en la nostra vida, aprendre a escoltar Déu en el propi cor, en el propi silenci, en la pròpia pregària, en la lectura de la Paraula de Déu, que no pas en els rumors o les opinions dels qui ens envolten?
Un segon element que em sembla aprendre d’aquest intens relat és com Jesús em convida a assaborir els moments especials, sobretot aquells que es comparteixen amb els amics. Quin és l’últim cop que he viscut un moment autèntic amb els meus amics? Quin ha estat l’últim cop que he compartit el temps i la vida? Jesús sap que aquell sopar serà l’últim, però això no el fa estar trist o ensopit, no pensa en Ell, viu pels altres. Pensa en el bé més gran que pot fer als altres, i sap trobar la manera de concretar-ho en un gest que serà signe d’aquest amor que no s’acaba mai, el rentament dels peus, l’Eucaristia. Jesús ens ensenya el camí de l’amor en el servei que fem als qui ens envolten. La lliçó, de tant senzilla, em costa de viure-la amb normalitat. No sóc jo qui canvia el món: Jesús ja l’ha canviat, i a mi m’anima a ajudar-lo. Sovint, encara ens alimentem massa de les nostres soledats, prejudicis, idees i intuïcions, que no pas del servei i la caritat que rebem dels altres, de Jesús.
M’adono, també, que el relat d’avui ens ofereix un seguit de moments de la vida de Jesús que semblen ser els últims. L’últim sopar, l’última estada a Jerusalem, l’última pregària a l’hort de les Oliveres, l’últim interrogatori, l’últim judici, l’últim alè de vida, l’última paraula...doncs, bé, alegrem-nos, perquè la lògica de Déu no és la nostra, per a Ell, tot allò últim és anunci d’un inici!!! Inici de quelcom nou, únic, sorprenent, o no recordeu les paraules de Jesús quan s’adreçava als últims de la societat? Els qui són rebutjats i oblidats, els marginats, els infants, les viudes...tots aquests són els primers, els estimats per Déu. No podem oblidar mai que una vida nova comença en allò últim, en allò que sembla esgotar-se definitivament. Jesús ens ho ensenya.
Acabo. I ho faig reprenent la imatge de l’entrega. Em sembla que em pot ajudar, i ens pot convidar a entrar en relació amb el text, amb la nostra vida, però sobretot amb Jesús, el nostre Salvador. La seva entrega, el seu silenci, el seu sacrifici, ens redimeix, perquè el viu en l’Amor, des de l’Amor i per Amor.
Mn. Daniel Palau
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada