Diumenge 21 de durant l'any - 21 d'agost de 2016

(Lc 13, 22-30)

Senyor, ¿són pocs els qui se salven? Sobre què, exactament, aquest personatge de l’Evangeli li pregunta al Senyor? A què es refereix això de la salvació? De què necessito ser salvat? Plantejar-me seriosament aquesta pregunta em porta a descobrir la superficilitat del meu cristianisme...

Podria passar hores parlant de la porta estreta, dels altres passatges evangèlics en què apareix aquesta metáfora, del seu sentit més moral referent al comportament personal, del que té a veure amb la responsabilitat envers els altres, envers al proïsme, envers Déu i l’amor que Ell ens dóna gratuitament i la necessitat de la nostra resposta, o d’un sentit més místic, més profund potser, espiritual, de la dificultat d’entrar dins el propi cor, de l’adquisició de la pregària interior, de l’adquisició de l’Esperit Ssant, i citar Sant Serafí de Sarov, i les paràboles de les verges nècies i les verges prudents, i del convidat expulsat del banquet de les noces per no dur el vestit adient. Podria fer un discurs sobre qui acompleix els manaments del Senyor d’una manera formal, freda, exterior, que segueix el Crist només amb els llavis i no amb les obres ni amb el cor, de l’egocentrisme que disfressa tan sovint una moral que busca la satisfacció personal, ara i aquí o en el més enllà, o una autojustificació per apaivagar els remordiments que la consciència de tant en tant presenta. Podria tractar sobre el naixement al cel, el traspàs a l’altra vida, de la necessitat de preparar-se a fi de no romandre esclavitzat pels desigs d’aquest món governat pels deigs materials i preparar l’ànima per elevar-se als cels. Podria escriure pàgines sobre els primers i els darrers, sobre com la victòria del Crist és la victòria a través de la feblesa, de la humiliació de la derrota, el triomf de la Creu... Podria parlar molt fins i tot del Regne dels Cels! de què no es tracta d’un lloc, de cap dimensió, sinó d’un estat del nostre ésser, que no cal esperar-lo a partir de la mort física, sinó que la Tradició dels Pares afirma que podem participar ja en aquest món de les energies, de la gràcia increada divina, perquè precisament el Crist morí a la Creu per nosaltres... i per la nostra salvació!

De quina salvació estem parlant? De quina malaltia, situació dolenta, condemna, perill, risc... tenim por? Per a què, concretament i amb exactitud, necessitem que el Crist ens salvi? Crec que si fes tots aquells discursos i no pogués respondre aquesta pregunta, el Senyor, en el moment que tanqui la porta i senti la meva queixa em dirà, no sé d’on ets! Aparta’t de mi, tu qui obres el mal!

P. Josep