Diumenge 23 de durant l'any - 6 de setembre

Evangeli de Marc 7, 31 – 37.

“Llavors es desclouran els ulls dels cecs,
i les orelles dels sords s’obriran.
Llavors el coix saltarà com un cérvol,
i la llengua del mut cridarà de goig.” Isaïes 35, 5 - 6a.


Jesús predica a les ciutats fenícies de Tir i de Sidó, on havia tret un dimoni del cos de la filla d’una dona sirofenícia. I d’aquí se’n va cap al mar de Galilea i la regió de Decàpolis. Molta gent li porta familiars i amics: coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts... I un d’aquests casos, el d’un noi sord que amb prou feines podia parlar, és guarit per Jesús.

Que en va ser de meravellós el ministeri de Jesús! Quants s’hi quedarien embadalits llegint o sentint el relat dels miracles de Jesús com si es tractés d’un conte per a infantes. Si només veiem en el Fill de Déu l’home bondadós, ple de compassió per les desgràcies físiques de la gent, anirem errats en la comprensió de la seva obra. És cert que aquells senyals i prodigis eren una prova fefaent del seu poder i divinitat, però eren al mateix temps l’exemple, la paràbola, de com ell salva del pecat i en cura les seqüeles. I molt més que tot això, és clar...

Jesús agafa el jove i se l’endú a part. Ell actua així amb els qui salva. No salva les persones en bloc, en multitud. És una acció callada, íntima, en l’ànima del pecador, que s’obre (com l’oïda d’aquell noi) per sentir la veu del Salvador. Si tu no l’has sentida mai, tens molts motius per dubtar de la teva salvació. La gent, aleshores, va exclamar: “Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.” Fixem-nos com la gent va fer servir –referides a Jesús– les paraules profètiques d’Isaïes que hem posat de capçalera.


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

Comentaris