Diumenge 33 de durant l'any - 15 de novembre de 2020

 

Mt 25, 114-30

Vivim en un món que ha construït la idea de què la vida pertany a cada persona, i “en nom de la llibertat individual” proclama que cadascú pot fer amb la seva vida el que trobi millor, dintre del respecte als drets dels altres. Si prenem com a fonament aquesta idea de la vida i la llibertat, poc profit en traurem de l’Evangeli.

En la paràbola dels talents, el Senyor ensenya amb un exemple clar la concepció evangèlica i cristiana de la vida i de la llibertat. Entenem tot d’una que el senyor que confia els seus béns és el mateix Déu, i que els servents som nosaltres. I, què ens dona el Senyor sinó la vida, l’existència, amb tot el que aquesta paraula pot significar i abastar? Aquests són els ‘talents’ que ens ha confiat.

L’existència, la vida, pels cristians no s’acaba en la biologia, ni tan sol en la psicologia; tot desenvolupament biològic, psicològic, moral, emocional i intel·lectual no són més que les capes visibles del do de Déu. Si llegim les Escriptures, aprenem que l’home –l’ésser humà– i el seu destí eren presents en el pensament de Déu Trinitat ‘abans dels segles’ (cf 2Tim, 1-9; 2Tit, 1, 2; Rom 8, 29). Com a éssers creats som limitats, i no podem arribar a copsar el moment en què Déu creà l’home a imatge i semblança seva, ni entendre tota la profunditat d’aquest misteri. Però la Església ens transmet per les Escriptures i la Tradició dels Pares, el que això vol dir: que la persona humana està dotada de la capacitat d’abastar no només la creació sencera sinó fins i tot la mateixa eternitat divina. Els Sants que venerem en són testimonis vius d’aquesta veritat. Aquest és el do de l’existència que Déu ens dona.

De la paràbola aprenem primer dues coses molt importants: la Vida que hem rebut d’Ell no ens pertany, no som els amos; i de l’ús que donem n’haurem de donar comptes el dia que Ell tornarà per donar a cadascú segons les seves obres.

No entenent, per les nostres limitacions, tot el que significa aquesta Vida, i en conseqüència no tenim més opció que treballar amb el que podem veure i entendre (la biologia, la psicologia, l’intel·lecte, la moral, l’emotivitat, la sensibilitat...), però no en traurem rendiment si no tenim present que el do va molt més enllà del que ens creiem capaços, del que ens pensem dominar, i sobretot si no som conscients de què allò que tenim no ens pertany, que és un préstec que cal retornar.

Si el do de Déu és la Vida, la manera de fer-la fructificar és fer com Ell: oferir-la gratuïtament i amb total generositat, sense esperar res a canvi ni guardar-nos res pel nostre benefici. Simplement desitjant amb tota la nostra ment i tot el nostre cor i tota la nostra ànima que els altres participin i gaudeixin d’aquest do que ens depassa. Per amor a Qui ens el dona i per amor als qui el reben d’Ell.

Aquesta és la primera ensenyança de la paràbola. Després rebem una severa advertència: si quan Ell vingui a passar comptes no podem retornar-li el que ens va donar amb el rendiment que n’hem tret, serem llençats a la tenebra,perquè “a qui no té li serà pres fins i tot allò que té”. El servent dolent i gandul no ha estat capaç de reconèixer que allò que creu tenir, en realitat no ho posseeix, perquè pertany al Senyor, i ara veu com és desposseït de tot, per la seva negligència.

La perspectiva de la nostra vida canvia si fem nostre l’ensenyament de l’Evangeli. El servent dolent i gandul no ho és per no treballar segons els principisdel món; ho és per no esforçar-se en fer fructificar el do de Déu. Igual que els talents no ens pertanyen, tampoc ens lícit que ens apropiem dels guanys; com a servents cal que fem el nostre treball, sabent que els nostre esforç és insignificant en comparació amb el do que hem rebut. Quan acabin els nostres dies en aquesta terra no haurem de passar comptes amb els amics, ni amb els veïns, ni amb el govern, ni amb els jutges d’aquest món. La llei per la que serem jutjats, la llei que ens farà veure amb tota claredat el nostre estat, seran els manaments de l’Evangeli, la paraula de Déu. Si hem estat fidels ‘en poca cosa’, en la petitesa del nostre esforç, sentirem les paraules de senyor as servent bons i fidels: ‘Entra al goig del teu Senyor’.

P. Josep (Moya)