Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món

 

La paràbola del judici, amb el que acaba el petit apocalipsi de Mateu, és un text que, més enllà de les seves imatges, ens proposa fer un salt per preguntar-nos: quina és l’essència de la nostra vida?

I és que aquesta paràbola no parla ni del fer ni del no fer, no parla d’anar al cel o al infern,sinó que el relat ens demana: atureu-vos i mireu qui sou, i ara digueu-ho: qui sou en el vostre interior?

Hi ha moltes interpretacions d’aquesta paràbola, hi ha moltes crides a treballar i fer, fins i tot, hi ha amenaces d’infern i qui veu un cel de recompensa, però, en realitat, la paràbola parla d’una cosa molt més profunda, que no està o es fa, sinó que és: l’amor.

I és que, el fonament de la paràbola no són les seves imatges, sinó una pregunta: Quan Senyor?

La nostra vida és un temps que corre entre pensaments, opinions, decisions i accions, i allò que som amara tot això, ho impregna i ens fa moure en un sentit o en un altre; la pregunta sobre el quan? és reflex d’aquest viure en el que som.

Perquè si en el capítol 12 el mateix Mateu ens deia que del que sobreïx del cor parla la boca, avui ens podria dir que del que sobreïx del que som parlem les nostres accions.

Mateu situa aquesta paràbola de Jesús com a últim discurs per les multituds,després d’aquestes paraules ens trobarem ja immersos en els esdeveniments de la pasqua.

Hi ha qui s’ha vist incomodat amb la paràbola per la manca de referencies a la fe, una lectura dins aquesta dicotomia, fe vs obres, ha interpretat que el que fem és el que ens ofereix la recompensa,però, en el marc contextualde la situació, en aquell temple de Jerusalem, on Jesús havia discutit amb les elits religioses i polítiques, i on, després, s’ha desenvolupat aquest petit apocalipsi, hem d’entendre que les paraules són dirigides al poble de Déu, un poble que busca ser-ho i que es pregunta quin és el camí; també un poble que sent, des del discurs de la religió oficial, que el complir és el que agrada a Déu.

Davant el discurs de la religió del temple és que Jesús, els hi presenta una altre opció, on el compliment és “inconscient”, perquè el fer no sorgeix de la obediència sinó del ser.

Quan Senyor? … quan t’hem agradat? Quan el que fèieu, no ho fèieu per observar la llei, sinó perquè estimàveu.

Però no solament del nostre amor ens parla la paràbola, no solament és el que som en el nostre interior, sinó el que som per Déu.

Les paraules de la paràbola ens presenten una escena on l’encarnació del Fill esdevé, no solament històrica, no solament en un present, sinó en totes les vides.

La vinculació de Jesús amb la humanitat no fou cosa d’un temps determinat,sinó que esdevé des de la seva eternitat en totes les nostres finituds. En les nostres nueses, en les nostres fams, quan estem assedegats, en els moments terribles de les nostres vides, en mig de la malaltia i de la opressió, allà es fa present Jesús, vivint amb nosaltres tots el que patim, i ho fa perquè ens estima.

I és curiós, perquè en la paràbola del judici no es jutja el per què de les situacions,no se’ns diu si han sigut les males acciones les que porten a situacions desesperades, perquè, en realitat, no importa, no importa la culpa del patiment, sinó l’amor en mig del patiment.

Jesús es fa present, sense raons, en les nostres afliccions, per compartir-les amb nosaltres, i per això nosaltres, perquè som en essència nascuts d’aquest amor, som cridats a fer-nos present en el patiment dels que ens envolten, sense judicis, sense crítiques ni retrets, i no fer-ho per obediència, sinó perquè neix del que som estimar; i estimar no és solament un sentiment, estimar és encarnació, fer-se carn amb i per l’altre.

Afermats a esperança seguirem caminant, confiats en la companyia de Déu, que comparteix amb nosaltres, i creixent també, en aquest amor que se’ns ha donat per gràcia, esperant destil·lar-lo fins i tot quan no ens adonem, perquè viure l’amor vol dir donar-lo no per obediència, sinó perquè som, perquè som l’amor que Déu ens ha ofert primer.

 

Pastora Marta López Ballalta