Diumenge 2 de durant l'any - 18 de gener de 2009
1 Cor 6, 13c-15a i 17-20
Una de les característiques de l’estat conseqüència de la caiguda dels nostres primers pares, és la desconnexió entre el cos/ànima i l’esperit. Allò que “és apetitós i agradable a la vista” desperta el desig, condiciona la voluntat i fa de motor de l’acció. L’esperit (cf Gen. 2,7) ja no regeix la persona humana.
Despullat de l’esperit, el cos posseeix l’ànima com el seu instrument per la supervivència que, tanmateix, no li permet traspassar els seus propis límits. Arribat el moment, la pols torna a la pols; allò que animava el cos sembla dissoldre’s en l’energia còsmica, la persona “ja no hi és. Mai més ocuparà el seu lloc” (cf S 103/2, 16).
Déu el Logos, però, ens mostra un altre camí. Ell assumí tota la naturalesa humana, cos-ànima i esperit, la uní a la seva divinitat i prengué carn del si de Maria. Al desert, després de batejat al Jordà, ens mostrà la vertadera jerarquia de l’home interior: l’esperit, uní lliurement i voluntària a Déu, reprèn la direcció del conjunt, i llavors el cos torna a ser instrument a través del qual porta al món la salvació. Així la mort no el pogué retenir, el cos del Senyor fou l’esquer que derrotà la tirania de qui ens tenia retinguts, i escapà a la corrupció i ressuscità d’entre els morts.
El nostre cos, unint-se íntimament a l’objecte dels seu desig, fent-se amb ell una sola carn, torna a deslligar-se de l’esperit, renuncia a la possibilitat de transcendir la pròpia corruptibilitat, i accepta la pròpia dissolució, rebutja en definitiva l’esperit que ha rebut de Déu.
Batejats, hem esdevingut membres del Crist, i ens unim a Ell en un sol Esperit. El cos-ànima retorna a la seva capacitat original com a temple, l’instint, el desig i la sensació poden tornar a ésser les capacitats amb què el cos a través de la seva acció en el món anunciï la Bona Nova i proclami la Resurrecció.
Una de les característiques de l’estat conseqüència de la caiguda dels nostres primers pares, és la desconnexió entre el cos/ànima i l’esperit. Allò que “és apetitós i agradable a la vista” desperta el desig, condiciona la voluntat i fa de motor de l’acció. L’esperit (cf Gen. 2,7) ja no regeix la persona humana.
Despullat de l’esperit, el cos posseeix l’ànima com el seu instrument per la supervivència que, tanmateix, no li permet traspassar els seus propis límits. Arribat el moment, la pols torna a la pols; allò que animava el cos sembla dissoldre’s en l’energia còsmica, la persona “ja no hi és. Mai més ocuparà el seu lloc” (cf S 103/2, 16).
Déu el Logos, però, ens mostra un altre camí. Ell assumí tota la naturalesa humana, cos-ànima i esperit, la uní a la seva divinitat i prengué carn del si de Maria. Al desert, després de batejat al Jordà, ens mostrà la vertadera jerarquia de l’home interior: l’esperit, uní lliurement i voluntària a Déu, reprèn la direcció del conjunt, i llavors el cos torna a ser instrument a través del qual porta al món la salvació. Així la mort no el pogué retenir, el cos del Senyor fou l’esquer que derrotà la tirania de qui ens tenia retinguts, i escapà a la corrupció i ressuscità d’entre els morts.
El nostre cos, unint-se íntimament a l’objecte dels seu desig, fent-se amb ell una sola carn, torna a deslligar-se de l’esperit, renuncia a la possibilitat de transcendir la pròpia corruptibilitat, i accepta la pròpia dissolució, rebutja en definitiva l’esperit que ha rebut de Déu.
Batejats, hem esdevingut membres del Crist, i ens unim a Ell en un sol Esperit. El cos-ànima retorna a la seva capacitat original com a temple, l’instint, el desig i la sensació poden tornar a ésser les capacitats amb què el cos a través de la seva acció en el món anunciï la Bona Nova i proclami la Resurrecció.
P. Josep
Església Ortodoxa
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada