Diumenge 14 de durant l'any - 5 de juliol
Evangeli de Marc 6, 1– 6.
Jesús, després d’haver ressuscitat aquella nena de dotze anys, se’n va a Galilea amb els seus deixebles. Aquest miracle el podem llegir al cap. 5, 21-43. Amb la inserció –meravellosa– del guariment d’aquella dona que patia d’hemorràgia.
Un cop arribats a la Galilea, i en el dia del repòs, el sàbat, Jesús comença a ensenyar a la sinagoga. I diu que molts se sorprenien del coneixement que tenia de l’escriptura sagrada. “D’on li ve tot això? No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí, entre nosaltres?” És ben evident que, com diu Jesús mateix: “Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva.”
Que n’és de trist veure com el Senyor de la glòria és deixat de banda, tot i que ja havia donat proves fermes que era un home de Déu, almenys per als qui sabien d’ell només això. A Cafarnaüm havia expulsat un esperit maligne que habitava dins d’un home i el turmentava. I aquest mateix evangeli diu, al capítol 1, que “la seva anomenada s’estengué de seguida per tota la regió de Galilea.” Per tant, de ben segur que a Natzaret en devien haver sentit a parlar.
A la seva terra, doncs, “no hi va poder fer cap miracle”. I no és que Jesús no tingués poder per fer-ne, sinó que el seu esperit es revoltà contra una duresa de cor tan gran per part d’aquella gent, que els va deixar de banda. No hi va voler intervenir, i només va guarir uns quants malalts imposant-los les mans. Quina cosa més terrible serà aquell dia quan jutgi tota la humanitat, i tots aquells natzarens –perquè també hi passaran pel tribunal del Crist– siguin llançats a les tenebres i al càstig etern, juntament amb els qui han denigrat les seves paraules i han trepitjat la sang de l’Anyell de Déu.
Fem un punt de reflexió sobre aquells natzarens dels dies de Jesús i, juntament amb ell, astorats, diguem-nos: “Com pot ser tanta incredulitat...?”
Jesús, després d’haver ressuscitat aquella nena de dotze anys, se’n va a Galilea amb els seus deixebles. Aquest miracle el podem llegir al cap. 5, 21-43. Amb la inserció –meravellosa– del guariment d’aquella dona que patia d’hemorràgia.
Un cop arribats a la Galilea, i en el dia del repòs, el sàbat, Jesús comença a ensenyar a la sinagoga. I diu que molts se sorprenien del coneixement que tenia de l’escriptura sagrada. “D’on li ve tot això? No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí, entre nosaltres?” És ben evident que, com diu Jesús mateix: “Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva.”
Que n’és de trist veure com el Senyor de la glòria és deixat de banda, tot i que ja havia donat proves fermes que era un home de Déu, almenys per als qui sabien d’ell només això. A Cafarnaüm havia expulsat un esperit maligne que habitava dins d’un home i el turmentava. I aquest mateix evangeli diu, al capítol 1, que “la seva anomenada s’estengué de seguida per tota la regió de Galilea.” Per tant, de ben segur que a Natzaret en devien haver sentit a parlar.
A la seva terra, doncs, “no hi va poder fer cap miracle”. I no és que Jesús no tingués poder per fer-ne, sinó que el seu esperit es revoltà contra una duresa de cor tan gran per part d’aquella gent, que els va deixar de banda. No hi va voler intervenir, i només va guarir uns quants malalts imposant-los les mans. Quina cosa més terrible serà aquell dia quan jutgi tota la humanitat, i tots aquells natzarens –perquè també hi passaran pel tribunal del Crist– siguin llançats a les tenebres i al càstig etern, juntament amb els qui han denigrat les seves paraules i han trepitjat la sang de l’Anyell de Déu.
Fem un punt de reflexió sobre aquells natzarens dels dies de Jesús i, juntament amb ell, astorats, diguem-nos: “Com pot ser tanta incredulitat...?”
Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada