Diumenge 17 de durant l'any - 26 de juliol

Ef 4,1-6

Al llarg de set diumenges, del XV al XXI, la litúrgia ens proposa una lectura quasi contínua de la carta que sant Pau va escriure als cristians d’Efes, on havia residit uns dos anys llargs i hi havia format una escola de deixebles (vegeu Actes 19). És des d’aquesta gran ciutat de l’Àsia Menor que Pau escriu als cristians de Galàcia, de Corint i de Filips i també al seu col·laborador Filèmon. Ara, però, tot fa pensar que Pau és captiu a Roma, i és des de la presó que hauria redactat aquest text, potser com una circular, per a les seves estimades comunitats cristianes d’Efes i probablement d’altres ciutats. Del fragment d’avui en prenc i en glosso breument dues idees que hi són expressades, concretament en el primer verset.

a) “Pres per causa del Senyor”. Efectivament, Pau és a la presó; privat, doncs, de llibertat, agafat pels homes perquè havia desobeït les lleis dels homes; no és la primera vegada que hi era, entre reixes, i és llarga la seva experiència de veure’s, si més no, perseguit. Però remarca que és “per causa del Senyor”, la qual cosa ens suggereix dues línies: el Senyor vol que doni testimoni d’ell fins enmig de les contrarietats, mancat de llibertat humana perquè quedi més reflectit l’origen d’on prové la seva força i la seva paraula –“quan sóc feble és quan sóc realment fort” (2Co 12,10) –, i, d’altra banda, és perquè treballa per la causa del Senyor i del seu Regne que es veu ultratjat, perseguit i empresonat. Però ens suggereix quelcom encara més fonamental: Pau es veu presoner dels homes, sí, però sobretot se sap presoner del Crist, el Senyor; té una plena consciència d’haver estat literalment pres pel Crist, l’amor del qual el deixa sense escapatòria: “L’amor del Crist ens té agafats” escriu als de Corint (2Co 5,14).

b) “Visqueu com ho demana la vocació que heu rebut”. És la recomanació que fa sant Pau als d’Efes i, ara, a tots nosaltres. I quina vocació, quina crida, hem rebut els que ens diem deixebles de Jesús? No únicament a seguir-lo i a escoltar-lo sinó a deixar que ell, el Crist, vagi amarant tota la nostra vida, tots els nostres actes i els nostres sentiments: “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist” (Fl 2,5). Un cristià és cridat a ser un altre Crist. La recomanació que sentim avui, doncs, podríem resumir-la, condensar-la, en aquesta altra: “Visqueu com Jesucrist”. I quan, a continuació, sant Pau vol concretar, amb algunes actituds, quina és la manera de viure d’acord amb la vocació rebuda, no fa sinó descriure els trets fonamentals de Jesucrist: humilitat i mansuetud (vegeu Mt 11,29; 21,5; Fl 2,7), paciència (1Tm 1,16), suportar amb amor –és a dir, com portant per sota, delicadament, com aquell que porta peces trencadisses o objectes sagrats– els uns als altres (Mc 6,34), conservar la unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau (Jn 14,27; Ef 2,14).

Que el Senyor ens faci la gràcia de sentir-nos lliurement presoners d’ell, vitalment presos per ell, i de viure, sempre joiosos, d’acord amb la nostra principal vocació: ser cristians.


Jordi Castanyer, monjo de Montserrat.

Comentaris