Diumenge 7 de Pasqua - Ascensió del Senyor - 16 de maig
Lectures del diumenge 16 de maig de 2010, Ascensió del Senyor
La festa de l’Ascensió del Senyor, traslladada al diumenge, és l’ocasió que se’ns presenta per contemplar la Paraula que se’ns adreça, avui. Dins de la llarga i rica celebració pasqual —cinquanta dies per aprofundir en el misteri central de la fe cristiana— hem anat repassant múltiples maneres de comprendre’l: una llosa apartada, un sepulcre buit, una promesa de pau i de perdó, una taula parada, una missió rebuda, una figura de bon pastor, una convicció de l’estreta comunitat de vida entre el cep i les sarments...
Avui, els textos canvien de registre narratiu i prenen un to èpic, manllevat del salm 46: “Déu puja enmig d’aclamacions”.
Evidentment, la nostra fe ens ha de guiar en la lectura correcta de textos que admeten diverses apreciacions. L’enlairament del Senyor a la Dreta del Pare no té res a veure amb les glorificacions mediàtiques habituals en la nostra societat, ni amb el poder que busquem els humans. El qui “puja” és el mateix que “havia baixat”, i el mateix que tornarà “de la mateixa manera”. Sabem prou que el misteri pasqual reté inseparables la creu i la glòria del Senyor. Ara bé, això no ha de ser cap afirmació teòrica o sobre uns fets passats, sinó sobre la realitat actual de la vida del Senyor enmig del món, en les nostres persones i comunitats, que és el lloc on Ell ara viu i senyoreja, el seu cos visible. Cal allunyar de nosaltres els somnis de grandeses d’una autoritat que tan sols pertany al Pare, i cal esdevenir testimonis de benedicció i del do de l’esperit rebut. Aquesta és la missió eclesial.
El desig de Pau convé que presideixi avui també les nostres comunitats eclesials: que el Pare ens concedeixi una comprensió profunda i que il·lumini la mirada interior del nostre cor. Així podrem allunyar-nos de ser unes comunitats de vida esllanguida, de pura religiositat exterior, sense credibilitat per testificar, sense l’alegria interna de l’agraïment. El do de l’esperit, en el qual hem de ser immergits, transformarà les nostres vides per ser testimonis convincents del Senyor, fins als extrems del món, allà on la vida humana és rebutjada i marginada. Plens d’una alegria immensa, en donarem gràcies a Déu.
La festa de l’Ascensió del Senyor, traslladada al diumenge, és l’ocasió que se’ns presenta per contemplar la Paraula que se’ns adreça, avui. Dins de la llarga i rica celebració pasqual —cinquanta dies per aprofundir en el misteri central de la fe cristiana— hem anat repassant múltiples maneres de comprendre’l: una llosa apartada, un sepulcre buit, una promesa de pau i de perdó, una taula parada, una missió rebuda, una figura de bon pastor, una convicció de l’estreta comunitat de vida entre el cep i les sarments...
Avui, els textos canvien de registre narratiu i prenen un to èpic, manllevat del salm 46: “Déu puja enmig d’aclamacions”.
Evidentment, la nostra fe ens ha de guiar en la lectura correcta de textos que admeten diverses apreciacions. L’enlairament del Senyor a la Dreta del Pare no té res a veure amb les glorificacions mediàtiques habituals en la nostra societat, ni amb el poder que busquem els humans. El qui “puja” és el mateix que “havia baixat”, i el mateix que tornarà “de la mateixa manera”. Sabem prou que el misteri pasqual reté inseparables la creu i la glòria del Senyor. Ara bé, això no ha de ser cap afirmació teòrica o sobre uns fets passats, sinó sobre la realitat actual de la vida del Senyor enmig del món, en les nostres persones i comunitats, que és el lloc on Ell ara viu i senyoreja, el seu cos visible. Cal allunyar de nosaltres els somnis de grandeses d’una autoritat que tan sols pertany al Pare, i cal esdevenir testimonis de benedicció i del do de l’esperit rebut. Aquesta és la missió eclesial.
El desig de Pau convé que presideixi avui també les nostres comunitats eclesials: que el Pare ens concedeixi una comprensió profunda i que il·lumini la mirada interior del nostre cor. Així podrem allunyar-nos de ser unes comunitats de vida esllanguida, de pura religiositat exterior, sense credibilitat per testificar, sense l’alegria interna de l’agraïment. El do de l’esperit, en el qual hem de ser immergits, transformarà les nostres vides per ser testimonis convincents del Senyor, fins als extrems del món, allà on la vida humana és rebutjada i marginada. Plens d’una alegria immensa, en donarem gràcies a Déu.
Andreu Trilla, escolapi
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada