Diumenge 18 de durant l'any - 1 d'agost
Lc. 12, 13-21
Cap traducció sembla expressar del tot el sentit de les darreres paraules del Senyor. Literalment diu “qui no és ric en/vers Déu”.
Ser ric en Déu...? quina mena de tresor és el que hem d’adquirir? Els cristians ja acceptem de grat que la vida en aquest món, els seus plaers, comoditats, tot el que ens ajuda al benestar matrerial, fins i tot la posició social, la fama, tot el que acumulem fruit del nostre treball, no és el que ens dóna la vida eterna; la vida no ens queda assegurada amb aquesta riquesa, aquest tresor.
La vida...? Els cristians creiem que hi ha una vida més enllà d’aquesta que ara veiem i toquem, la que ens dóna les preocupacions de cada dia. Si som sincers, tampoc estem massa segurs sobre en què consisteix aquesta Vida promesa, Vida amb majúscula, del més enllà...
Per què diem més enllà? ¿En alguna ocasió hem sigut conscients de la possibilitat que ens dóna aquesta existència nostra de veure, tocar, conèixer, experimentar amb tots els nostres sentits i tots les nostres capacitats la bellesa, l’amor, la bondat, en aquest món? Un llampec breu i llunyà però que deixà una record singular? I ¿hem pensat en el no res d’on hem estat portats fins a aquesta existència i de la possibilitat única que ens ha estat donada de fer aqueixa experiència? Tanmateix el gust especial i lluminós d’alguna d’aquestes breus i intenses vivències del món creat per Déu ha quedat en algun lloc dins nostre com un desig, mai apagat del tot, de retrobar-lo. La Vida no está doncs lluny del nostre propi interior. I sabem cert que els tresors que acumulem no serveixen per revifar aquella flama.
La Vida està dins nostre, i al mateix temps, la certesa de la mort que ens ha d’arribar i de les morts de cada dia obren una distància que sembla infinita. El camí que cal fer segons l’Evangeli passa per l’abandó de la cobdícia, error tràgic on s’ha esclavitzat el nostre desig de Vida eterna. Com alliberar-se sinó és per una força major, la que li dóna la Fe en aquella Vida? Ple de món, el cor és incapaç d’invocar Déu. El desig de Déu dolçament l’allibera de l’afany per acumular tresors per un mateix. Dins d’aquest cor on roman inalterable l’experiència de la Vida, és on pot néixer la pregària, en el sentit de la Tradició Cristiana dels Pares: Pregar és estar-se davant Déu, mirar-lo sense desviar-se i conversar amb Ell amb temor i esperança i respecte, perseverant, en silenci o amb paraules, amb súpliques, acció de gràcies o lloances, però conscients de què és a prop nostre, més a prop que la nostra pròpia ànima. En la mesura que la nostra vida de cada dia, la nostra existència aquí mateix, es faci pregària, ens farem rics en Déu.
P. Josep
Cap traducció sembla expressar del tot el sentit de les darreres paraules del Senyor. Literalment diu “qui no és ric en/vers Déu”.
Ser ric en Déu...? quina mena de tresor és el que hem d’adquirir? Els cristians ja acceptem de grat que la vida en aquest món, els seus plaers, comoditats, tot el que ens ajuda al benestar matrerial, fins i tot la posició social, la fama, tot el que acumulem fruit del nostre treball, no és el que ens dóna la vida eterna; la vida no ens queda assegurada amb aquesta riquesa, aquest tresor.
La vida...? Els cristians creiem que hi ha una vida més enllà d’aquesta que ara veiem i toquem, la que ens dóna les preocupacions de cada dia. Si som sincers, tampoc estem massa segurs sobre en què consisteix aquesta Vida promesa, Vida amb majúscula, del més enllà...
Per què diem més enllà? ¿En alguna ocasió hem sigut conscients de la possibilitat que ens dóna aquesta existència nostra de veure, tocar, conèixer, experimentar amb tots els nostres sentits i tots les nostres capacitats la bellesa, l’amor, la bondat, en aquest món? Un llampec breu i llunyà però que deixà una record singular? I ¿hem pensat en el no res d’on hem estat portats fins a aquesta existència i de la possibilitat única que ens ha estat donada de fer aqueixa experiència? Tanmateix el gust especial i lluminós d’alguna d’aquestes breus i intenses vivències del món creat per Déu ha quedat en algun lloc dins nostre com un desig, mai apagat del tot, de retrobar-lo. La Vida no está doncs lluny del nostre propi interior. I sabem cert que els tresors que acumulem no serveixen per revifar aquella flama.
La Vida està dins nostre, i al mateix temps, la certesa de la mort que ens ha d’arribar i de les morts de cada dia obren una distància que sembla infinita. El camí que cal fer segons l’Evangeli passa per l’abandó de la cobdícia, error tràgic on s’ha esclavitzat el nostre desig de Vida eterna. Com alliberar-se sinó és per una força major, la que li dóna la Fe en aquella Vida? Ple de món, el cor és incapaç d’invocar Déu. El desig de Déu dolçament l’allibera de l’afany per acumular tresors per un mateix. Dins d’aquest cor on roman inalterable l’experiència de la Vida, és on pot néixer la pregària, en el sentit de la Tradició Cristiana dels Pares: Pregar és estar-se davant Déu, mirar-lo sense desviar-se i conversar amb Ell amb temor i esperança i respecte, perseverant, en silenci o amb paraules, amb súpliques, acció de gràcies o lloances, però conscients de què és a prop nostre, més a prop que la nostra pròpia ànima. En la mesura que la nostra vida de cada dia, la nostra existència aquí mateix, es faci pregària, ens farem rics en Déu.
P. Josep
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada