Diumenge 29 de durant l'any - 17 d'octubre
La primera lectura d’aquest diumenge ens ofereix un model de vida cristiana que transcendeix la literalitat del text: és Paraula de Déu, del Déu que ens parla avui. La pregària continua ( 1 Te. 5, 7: “ pregueu contínuament “ ens diu st. Pau ) és l’expressió de la fe viscuda diàriament ( Lc. 11, 28 “sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden” dels qui donen en la vida testimoni del sí al Déu Pare d’ells ).
Una fe que no es manifesta en la pregària és una fe que va desapareixent perquè es torna minsa i acaba, en molts casos, pura ideologia.
Avui dia, p els cristians no ens toca tant pregar pel que passa fora de un mateix, - que ho hem de fer, exigència de la caritat – sinó pregar, demanar al Senyor que ens doni ajuda per lluitar i vèncer a tots aquells enemics - vanitats i hipocresies, orgulls i prepotències, Ídols i egoismes ( Ef. 4, 31 “31 Llanceu lluny de vosaltres l'amargor, l'enfuriment, la ira, els crits, les injúries i tota mena de dolenteria” ) – que ens impedeixen que siguem més transparents i menys opacs- a l’Amor sense límits..
Com Moisès tinguem sempre ben altes les mans de la pregària, malgrat que la nostra condició humana, les fragilitats i fatigues, les pors i desconfiances, sovint ens facin baixar-les.
Necessitem trobar i tenir al costat Aharons i Hurs que ens ajudin fraternalment a mantenir-nos vigilants - la tant recomanada “nepsis” dels pares del desert ( * )i de la Fil·localina ! -. La comunitat eclesial, els consellers espirituals, noves formes de fer realitat la diaconia de l’acompanyament són avui el que per Moisès foren Aharon i Hur a Refidim. Són els qui es ajudin a caminar perquè tots els nostres actes estiguin ordenats a Crist, centre de tot, ( Ef. 1, 10 per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra.), tant el que hi ha fora de nosaltres com el que hi ha en el nostre cor, tant del macrocosmos com del microcosmos.
Una fe que no es manifesta en la pregària és una fe que va desapareixent perquè es torna minsa i acaba, en molts casos, pura ideologia.
Avui dia, p els cristians no ens toca tant pregar pel que passa fora de un mateix, - que ho hem de fer, exigència de la caritat – sinó pregar, demanar al Senyor que ens doni ajuda per lluitar i vèncer a tots aquells enemics - vanitats i hipocresies, orgulls i prepotències, Ídols i egoismes ( Ef. 4, 31 “31 Llanceu lluny de vosaltres l'amargor, l'enfuriment, la ira, els crits, les injúries i tota mena de dolenteria” ) – que ens impedeixen que siguem més transparents i menys opacs- a l’Amor sense límits..
Com Moisès tinguem sempre ben altes les mans de la pregària, malgrat que la nostra condició humana, les fragilitats i fatigues, les pors i desconfiances, sovint ens facin baixar-les.
Necessitem trobar i tenir al costat Aharons i Hurs que ens ajudin fraternalment a mantenir-nos vigilants - la tant recomanada “nepsis” dels pares del desert ( * )i de la Fil·localina ! -. La comunitat eclesial, els consellers espirituals, noves formes de fer realitat la diaconia de l’acompanyament són avui el que per Moisès foren Aharon i Hur a Refidim. Són els qui es ajudin a caminar perquè tots els nostres actes estiguin ordenats a Crist, centre de tot, ( Ef. 1, 10 per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra.), tant el que hi ha fora de nosaltres com el que hi ha en el nostre cor, tant del macrocosmos com del microcosmos.
Lluís-Anton Armengol
.............
· “Deia també Evagri: quan un pensament dolent et ve al cor en la pregària, no busquis res més en ella, ans procura esmolar l’espasa de les llàgrimes contra el qui et fa la guerra” Apotegmes dels pares del desert , Clàssics del Cristianisme, p. 193
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada