Diumenge 31 de durant l'any - 31 d'octubre

2Te 1,11-2,2



Els tres darrers diumenges de durant l’any, del cicle C, la litúrgia romana fa llegir com a segona lectura tres fragments de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Avui en llegim el primer. Sembla que corria entre aquells bons cristians una falsa carta, suposadament de Pau, en la qual s’anunciava “que el dia del Senyor és imminent”, la qual cosa portava alguns a descurar l’actitud de vetlla, tan pròpia del deixeble de Jesús. Pau hi reacciona ràpidament per evitar tota mena d’alarma: el que han de fer els tessalonicencs és perseverar en la fe, per poder suportar les tribulacions que els aniran venint, i no desentendre’s de les activitats quotidianes.
I això és també el que l’apòstol ens recomana a nosaltres, cristians d’avui. L’important és la certesa de la vinguda del Senyor, i això ha d’estimular la nostra esperança, però de cap manera aquesta veritat no ens ha de pertorbar ni ha d’alimentar cap tipus de càbales o suposicions estranyes, a què sembla que ens volen dur alguns corrents ben a prop nostre, més propis de ridículs endevinaires que no pas de persones arrelades serenament en la fe cristiana. L’adveniment definitiu i gloriós del Senyor –allò que més cultament anomenem “parusia”–, en què hem de creure fermament, ens ha de dur més aviat a fomentar l’actitud de pregària i de vetlla permanent (vegeu Mc 13,32-37; Lc 21,36) i sobretot les ganes de portar una vida que, per la caritat, manifesti la glòria de Crist. Això és també viure d’una manera digna de la vocació cristiana que hem rebut. L’esperança cristiana no porta mai a la passivitat ni a la ganduleria sinó que és inseparable de l’amor actiu que fa palesa la proximitat, en el temps i en l’espai, del Regne de Déu que és enmig nostre i que, alhora, ve en la seva plenitud.

P. Jordi Castanyer