Diumenge 7 de durant l'any - 20 de febrer
1C 3,16-23
Cada diumenge, des del 16 de gener fins diumenge vinent, el calendari que seguim ens proposa com a segona lectura fragments escollits dels quatre primers capítols de la primer carta de sant Pau a la comunitat cristiana de Corint, en els quals l’autor fa front amb contundència a les divisions que hi sorgien perquè cada grupet recolzava en l’autoritat de mestres diversos. Era ben trist! Feia pocs anys que Pau hi havia iniciat aquella comunitat i li arriben notícies que ja hi ha divisions! El desig legítim de cercar la saviesa –però sovint massa en connivència amb la cultura pagana imperant– els portà a una reducció de la fe cristiana i a rivalitzar entre ells segons les diverses escoles de pensament. Com si tot es reduís a ser savi segons el món. Heus ací dos grans mals de la comunitat de Corint, i de tota comunitat: la relativització dels fonaments de la fe, bo i diluint-la fins a perdre’n la singularitat, i la divisió entre els membres de la comunitat a causa de protagonismes personals. Davant d’això Pau ha de recordar en primer lloc que la fe no es fonamenta en la saviesa dels homes sinó en el poder de Déu (cf 2,5), que “davant de Déu la saviesa d’aquest món és ignorància” (3,19), o, segons altres versions, absurd, bogeria, niciesa; i, en segon lloc, que els cristians, com a col·lectiu, com a poble –la imatge del temple també l’aplicarà individualment (cf 6,19)– som el temple de Déu. I la unitat entre els fills de Déu, fonamental en el missatge cristià i que fa que formin un autèntic edifici espiritual, no ve de la saviesa humana, de les estratègies humanes, sinó de l’obertura a la força de l’Esperit Sant que habita en ells.
Si rellegeixo a la llum dels nostres temps aquestes línies m’adono que les recomanacions de Pau continuen essent oportunes. Immersos com estem en una cultura sàvia però allunyada de la dimensió cristiana podem, potser sense adonar-nos-en, malbaratar l’especificitat de la nostra fe, que no té cap altre fonament que Jesucrist (cf 3,11). I en una societat massificada però individualista correm també el risc de no viure en profunditat la nostra dimensió de poble, d’edifici, de temple, d’unitat. Cal que tot el cos vagi creixent i edificant-se en l’amor (cf Ef 4,16). En la fe cristiana la filiació i la fraternitat són del tot indestriables.
Cada diumenge, des del 16 de gener fins diumenge vinent, el calendari que seguim ens proposa com a segona lectura fragments escollits dels quatre primers capítols de la primer carta de sant Pau a la comunitat cristiana de Corint, en els quals l’autor fa front amb contundència a les divisions que hi sorgien perquè cada grupet recolzava en l’autoritat de mestres diversos. Era ben trist! Feia pocs anys que Pau hi havia iniciat aquella comunitat i li arriben notícies que ja hi ha divisions! El desig legítim de cercar la saviesa –però sovint massa en connivència amb la cultura pagana imperant– els portà a una reducció de la fe cristiana i a rivalitzar entre ells segons les diverses escoles de pensament. Com si tot es reduís a ser savi segons el món. Heus ací dos grans mals de la comunitat de Corint, i de tota comunitat: la relativització dels fonaments de la fe, bo i diluint-la fins a perdre’n la singularitat, i la divisió entre els membres de la comunitat a causa de protagonismes personals. Davant d’això Pau ha de recordar en primer lloc que la fe no es fonamenta en la saviesa dels homes sinó en el poder de Déu (cf 2,5), que “davant de Déu la saviesa d’aquest món és ignorància” (3,19), o, segons altres versions, absurd, bogeria, niciesa; i, en segon lloc, que els cristians, com a col·lectiu, com a poble –la imatge del temple també l’aplicarà individualment (cf 6,19)– som el temple de Déu. I la unitat entre els fills de Déu, fonamental en el missatge cristià i que fa que formin un autèntic edifici espiritual, no ve de la saviesa humana, de les estratègies humanes, sinó de l’obertura a la força de l’Esperit Sant que habita en ells.
Si rellegeixo a la llum dels nostres temps aquestes línies m’adono que les recomanacions de Pau continuen essent oportunes. Immersos com estem en una cultura sàvia però allunyada de la dimensió cristiana podem, potser sense adonar-nos-en, malbaratar l’especificitat de la nostra fe, que no té cap altre fonament que Jesucrist (cf 3,11). I en una societat massificada però individualista correm també el risc de no viure en profunditat la nostra dimensió de poble, d’edifici, de temple, d’unitat. Cal que tot el cos vagi creixent i edificant-se en l’amor (cf Ef 4,16). En la fe cristiana la filiació i la fraternitat són del tot indestriables.
P. Jordi Castanyer
Monjo de Montserrat
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada