Diumenge 2 de Quaresma - 20 de març
En aquest temps de preparació vers la Pasqua, a la primera lectura, cada diumenge, se'ns convida a recordar els grans moments de la Història de la Salvació. I avui hi llegim certament un moment important: la crida a Abraham. Un text breu però que diu molt. Significa l'inici d'un llarg camí que Déu farà al costat del seu poble, l'anunci d'un compromís i una benedicció que es mantindran incommovibles al llarg dels segles. Fins arribar a nosaltres.
Sant Pau, al capítol 4 de la Carta als Romans, ens explica magistralment el valor de la figura d'Abraham. Ell és el nostre pare en la fe. El seu mèrit no li ve d'haver complert amb la Llei (encara per revelar) ni d'haver observat els ritus correctes, ni de tenir molt clara en el seu cap la teologia al voltant d'aquell misteriós Déu que el cridava. L'únic que compta és que Abraham va confiar en la crida de Déu i es va posar en camí, deixant la seva terra, les seves seguretats, cap al país desconegut que el Senyor li volia mostrar. Per això Abraham és model de fe.
I l'evangeli d'avui també el podem llegir com una invitació a la confiança. Aquella confiança que ens permeti continuar endavant en el nostre camí creient, fins i tot quan sembla tan i tan fosc. Sobre la missió de Jesús plana ja l'ombra de la creu. Abans que tot això passi, al cim del Tabor, Déu ve a ajudar la fe d'aquells deixebles, una fe que ben aviat trontollarà al Calvari. Ells encara no són capaços d'entendre el que està a punt de succeir, però sí poden impregnar-se d'aquella mica de confiança en el Mestre que els ajudi més endavant: quan arribi el matí de Pasqua i puguin tornar a mirar tot el que havien compartit amb Jesús sabent que no havia estat un absurd ni un fracàs.
Però la Transfiguració no és una mera crònica d'un instant passat. També ens parla a nosaltres. L'escena és una teofania, un d'aquells moments en que el text bíblic ens convida a contemplar la manera misteriosa com Déu fa sentir la seva presència en la vida del creient. Ho va fer allà al Tabor, però ho continua fent avui, de maneres ben diverses. El Déu invisible se'ns vol fer visible, ens va deixant senyals, pistes en el camí. Senyals prou subtils per a que la força de l'evidència no arribés a fer inútil l'aposta lliure de la fe. Però a la vegada prou reals per a no permetre que la nostra fe s'estavelli del tot enmig dels dubtes.
L'evangeli ens convida a contemplar Jesús transfigurat, com a deixebles d'avui que també hem d'acompanyar a Jesús en el camí de la creu, un camí davant el qual també trontollen les nostres falses seguretats. Necessitem aquella mica de confiança que ens permeti continuar caminant. I arribar amb Ell a un nou matí de Pasqua, que doni al nostre viatge el seu ple sentit.
Sant Pau, al capítol 4 de la Carta als Romans, ens explica magistralment el valor de la figura d'Abraham. Ell és el nostre pare en la fe. El seu mèrit no li ve d'haver complert amb la Llei (encara per revelar) ni d'haver observat els ritus correctes, ni de tenir molt clara en el seu cap la teologia al voltant d'aquell misteriós Déu que el cridava. L'únic que compta és que Abraham va confiar en la crida de Déu i es va posar en camí, deixant la seva terra, les seves seguretats, cap al país desconegut que el Senyor li volia mostrar. Per això Abraham és model de fe.
I l'evangeli d'avui també el podem llegir com una invitació a la confiança. Aquella confiança que ens permeti continuar endavant en el nostre camí creient, fins i tot quan sembla tan i tan fosc. Sobre la missió de Jesús plana ja l'ombra de la creu. Abans que tot això passi, al cim del Tabor, Déu ve a ajudar la fe d'aquells deixebles, una fe que ben aviat trontollarà al Calvari. Ells encara no són capaços d'entendre el que està a punt de succeir, però sí poden impregnar-se d'aquella mica de confiança en el Mestre que els ajudi més endavant: quan arribi el matí de Pasqua i puguin tornar a mirar tot el que havien compartit amb Jesús sabent que no havia estat un absurd ni un fracàs.
Però la Transfiguració no és una mera crònica d'un instant passat. També ens parla a nosaltres. L'escena és una teofania, un d'aquells moments en que el text bíblic ens convida a contemplar la manera misteriosa com Déu fa sentir la seva presència en la vida del creient. Ho va fer allà al Tabor, però ho continua fent avui, de maneres ben diverses. El Déu invisible se'ns vol fer visible, ens va deixant senyals, pistes en el camí. Senyals prou subtils per a que la força de l'evidència no arribés a fer inútil l'aposta lliure de la fe. Però a la vegada prou reals per a no permetre que la nostra fe s'estavelli del tot enmig dels dubtes.
L'evangeli ens convida a contemplar Jesús transfigurat, com a deixebles d'avui que també hem d'acompanyar a Jesús en el camí de la creu, un camí davant el qual també trontollen les nostres falses seguretats. Necessitem aquella mica de confiança que ens permeti continuar caminant. I arribar amb Ell a un nou matí de Pasqua, que doni al nostre viatge el seu ple sentit.
Mn. Josep Vicenç Moragues
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada