Diumenge 6 de Pasqua - 29 de maig
1Pe 3,15-18
Durant 5 diumenges seguits –des del II fins aquest VI de Pasqua– la litúrgia romana ens ofereix enguany fragments escollits de la segona carta de sant Pere. En la introducció que hi fa la nostra BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) llegim que aquest escrit “és un testimoni de les dificultats que havien de patir els cristians dels primers temps en un ambient que no els era gaire favorable, però sobretot mostra la força que surt de l’esperança que ve del Crist a l’hora de superar qualsevol adversitat i donar raó de la pròpia fe”. I és realment així, de manera que ateses les circumstàncies de les nostres comunitats cristianes enmig de la nostra societat faríem bé de rellegir-la i, superades algunes afirmacions degudes a la cultura de l’època, d’emmirallar-nos-hi.
Un dels temes centrals de la carta és el de l‘esperança que ha d’amarar tota la vida cristiana, i de la qual hem d’estar disposats a donar raó sempre que algú ens la demani. La nostra esperança no és fruit de la imaginació sinó que és un do de Déu que únicament es fonamenta en la resurrecció de Jesucrist, amb el qual cada dia ens cal configurar-nos més, especialment en la seva passió serena i victoriosa. Aquesta esperança cristiana no consisteix en cap mena de resignació passiva sinó que, al contrari, és una mena de motor per a un comportament nou, que ens ajudarà a lluitar amb alegria enmig de les proves. Però sempre amb diàleg amb aquest món en què vivim, el qual tan aviat passa de nosaltres i ens ignora com ens repta a testimoniar allò que som i allò que creiem i ens en demana explicacions. Sant Pere avui ens urgeix a fer-ho, a no defugir el diàleg amb la societat, amb el món, fins amb els qui –a vegades poc delicadament– ens burxen i ens qüestionen; però a fer-ho sempre “serenament i amb respecte”. Que mai el testimoniatge cristià no sigui insolent ni bel•ligerant. Valent i decidit sí, però sempre com brollant de l’amor. Déu salva el món estimant-lo; els cristians, si volem transformar-lo ni que sigui una mica, no podem pas fer-ho altrament.
Durant 5 diumenges seguits –des del II fins aquest VI de Pasqua– la litúrgia romana ens ofereix enguany fragments escollits de la segona carta de sant Pere. En la introducció que hi fa la nostra BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) llegim que aquest escrit “és un testimoni de les dificultats que havien de patir els cristians dels primers temps en un ambient que no els era gaire favorable, però sobretot mostra la força que surt de l’esperança que ve del Crist a l’hora de superar qualsevol adversitat i donar raó de la pròpia fe”. I és realment així, de manera que ateses les circumstàncies de les nostres comunitats cristianes enmig de la nostra societat faríem bé de rellegir-la i, superades algunes afirmacions degudes a la cultura de l’època, d’emmirallar-nos-hi.
Un dels temes centrals de la carta és el de l‘esperança que ha d’amarar tota la vida cristiana, i de la qual hem d’estar disposats a donar raó sempre que algú ens la demani. La nostra esperança no és fruit de la imaginació sinó que és un do de Déu que únicament es fonamenta en la resurrecció de Jesucrist, amb el qual cada dia ens cal configurar-nos més, especialment en la seva passió serena i victoriosa. Aquesta esperança cristiana no consisteix en cap mena de resignació passiva sinó que, al contrari, és una mena de motor per a un comportament nou, que ens ajudarà a lluitar amb alegria enmig de les proves. Però sempre amb diàleg amb aquest món en què vivim, el qual tan aviat passa de nosaltres i ens ignora com ens repta a testimoniar allò que som i allò que creiem i ens en demana explicacions. Sant Pere avui ens urgeix a fer-ho, a no defugir el diàleg amb la societat, amb el món, fins amb els qui –a vegades poc delicadament– ens burxen i ens qüestionen; però a fer-ho sempre “serenament i amb respecte”. Que mai el testimoniatge cristià no sigui insolent ni bel•ligerant. Valent i decidit sí, però sempre com brollant de l’amor. Déu salva el món estimant-lo; els cristians, si volem transformar-lo ni que sigui una mica, no podem pas fer-ho altrament.
P. Jordi Castanyer
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada