Diumenge 20 de durant l'any - 14 d'agost
Mateu 15, 21 - 28
La guarició de la filla de la dona cananea, una forastera que vivia en terra estrangera (la regió de Tir i de Sidó era, i és encara, dins de l’estat del Líban) ens porta a la reflexió o, si més no ens hi hauria de portar, que nostre Senyor va venir a salvar únicament les ovelles perdudes de la casa d’Israel –això ens ho diu aquest mateix text–. Dit així sona molt malament perquè, sense un coneixement acurat de la sagrada escriptura, ens faria pensar que els qui no són descendents d’Abraham no tindran part ni sort en la redempció obrada per nostre Senyor a la creu. Per tant, avancem una miqueta més en aquesta exposició.
Una dona que clama perquè la seva filla sigui sanada. Què no faria una mare per una filla o un fill seu? I crida: “Senyor, fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt.” I, vet aquí, Jesús no li contesta. Els deixebles, només per guardar les formes, demanen a Jesús que la faci marxar, perquè els molesten els crits de la dona. “Només he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel.” La dona, no se sent humiliada per aquestes paraules, ni per les que li dirà tot seguit: “No està bé prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.” No, tampoc no va acusar la humiliació de ser tractada com una bèstia. Ella, una estrangera cananea, es va empassar la humiliació, va rebaixar-se a no donar-se per ofesa, i tot ho hauria suportat perquè, què era allò que desitjava? Que la seva filla fos alliberada del poder del diable, perquè patia molt...
La seva fe va ser recompensada. En aquest cas era només la guarició d’una persona estimada, en uns altres casos la fe pot ser per rebre la salvació. Perquè, encara que ella no era del poble d’Israel, per la fe va esdevenir poble i va ser considerada com a filla d’Abraham, el pare dels creients. La salvació, de la mateixa manera, ha de començar per la humiliació de veure’s pecador; una persona ha de reconèixer que no mereix la salvació, i que no ha d’exhibir mèrits propis, com feia aquell fariseu “que donava gràcies a Déu perquè no era com els altres homes, lladres, injustos, adúlters...” (Lluc 18, 11).
Aquesta és la fe que agrada a Déu. I si no és aquesta mena de fe, ja cal que t’espavilis a demanar-ne al Senyor, perquè sense la fe és impossible de ser-li agradable.
La guarició de la filla de la dona cananea, una forastera que vivia en terra estrangera (la regió de Tir i de Sidó era, i és encara, dins de l’estat del Líban) ens porta a la reflexió o, si més no ens hi hauria de portar, que nostre Senyor va venir a salvar únicament les ovelles perdudes de la casa d’Israel –això ens ho diu aquest mateix text–. Dit així sona molt malament perquè, sense un coneixement acurat de la sagrada escriptura, ens faria pensar que els qui no són descendents d’Abraham no tindran part ni sort en la redempció obrada per nostre Senyor a la creu. Per tant, avancem una miqueta més en aquesta exposició.
Una dona que clama perquè la seva filla sigui sanada. Què no faria una mare per una filla o un fill seu? I crida: “Senyor, fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt.” I, vet aquí, Jesús no li contesta. Els deixebles, només per guardar les formes, demanen a Jesús que la faci marxar, perquè els molesten els crits de la dona. “Només he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel.” La dona, no se sent humiliada per aquestes paraules, ni per les que li dirà tot seguit: “No està bé prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.” No, tampoc no va acusar la humiliació de ser tractada com una bèstia. Ella, una estrangera cananea, es va empassar la humiliació, va rebaixar-se a no donar-se per ofesa, i tot ho hauria suportat perquè, què era allò que desitjava? Que la seva filla fos alliberada del poder del diable, perquè patia molt...
La seva fe va ser recompensada. En aquest cas era només la guarició d’una persona estimada, en uns altres casos la fe pot ser per rebre la salvació. Perquè, encara que ella no era del poble d’Israel, per la fe va esdevenir poble i va ser considerada com a filla d’Abraham, el pare dels creients. La salvació, de la mateixa manera, ha de començar per la humiliació de veure’s pecador; una persona ha de reconèixer que no mereix la salvació, i que no ha d’exhibir mèrits propis, com feia aquell fariseu “que donava gràcies a Déu perquè no era com els altres homes, lladres, injustos, adúlters...” (Lluc 18, 11).
Aquesta és la fe que agrada a Déu. I si no és aquesta mena de fe, ja cal que t’espavilis a demanar-ne al Senyor, perquè sense la fe és impossible de ser-li agradable.
Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada