Diumenge 29 de durant l'any - 21 d'octubre

Mc. 10, 35-45 (BCI)

La vida quotidiana està plena de conflictes. No ens cal anar als enfrontaments planetaris sinó que la constatació de que cada dia en el nostre entorn més immediat és un espectable anguniós de tensions i malentesos. I això, avui i ahir i tristament, demà. I els cristians no ens escapem.

Mirem la narració de l’evangeli: dos germans, quasi bé exigeixen al Senyor que faci el que ells li demanen, al cap i la fi ho han deixat tot, creuen, per anar amb Ell: es mereixen una bona recompensa quan Jesús triomfi. (?) En tenen, pensen, dret.

Els altres deu reaccionen: “i nosaltres , que no tenim els mateixos drets ?”. Ja tenim l’ enfrontament entre els uns i els altres. És un joc de vanitats - quan l’Esperit encendrà la foguera de les vanitats ? – de protagonismes, d’enveges, de desitjos de poder... entre els deixebles del Senyor. Passava, ha passat i continua passant .

Catequesi del Senyor : quan voleu i us sentiu i desitgeu ser importants i poderosos mireu-me: no és suficient el voler ser servidor ( diakonos ) sinó que cal ser esclau ( doulos : el que és la negació de tot poder i que no en tindrà mai). La primera comprensió de Jesús per part de la comunitat primitiva fou la de veure en Ell, el Servent ( doulos ) de Déu d’Isaias. Sant Pau a Filipencs ( 2, 5-11 ) en un altre context ens ho recorda: donar la vida és literalment “buidar-se d’un mateix “, des-centrar-se per centrar-se en el Pare.

Quan entre nosaltres apareix l’enfrontament , fruit de les nostres vanitats ( Jm. 4,2) “tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud” (Heb. 12,2). Una mirada del cor i que deixi una petjada que perduri.

Lluís-Anton Armengol