Diumenge 32 de durant l'any - 11 de novembre



La primera lectura d’avui i l’evangeli ens relaten dos situacions molt semblants: en tots dos casos hi ha l'exemple d’una vídua que és capaç de compartir el poc que té. Dos casos que ens ajuden a pensar en el valor del donar, i del donar-se a un mateix.

A la tradició bíblica una vídua era un exemple molt representatiu de la persona pobre, desprotegida. I els profetes havien ensenyat sempre que a aquestes persones no se les podia deixar abandonades. Que Israel només podria ser realment el poble de Déu, que només estaria complint la voluntat del Senyor, si les vídues, els orfes i els estrangers rebien de part de tots l’ajuda que necessitaven. Recordar la vídua, l’orfe i l’estranger és una crida constant que va ressonant a tot l’Antic Testament, com un símbol de l’atenció als germans necessitats.

I també algun profeta modern així ens ho ha tornat a fer present. El filòsof jueu Emmanuel Lévinas, que havia patit en la pròpia pell l'experiència dels camps de concentració nazi, parla en els seus escrits del rostre de la vídua, de l'orfe, de l'estranger, com un reflex del rostre de Déu que ens mira, i ens reclama que el mirem. Que ens crida a no restar indiferents davant l'ésser humà desvalgut que necessita la nostra atenció, la nostra ajuda, el reconeixement de la seva dignitat. La manera com responem a aquesta mirada posa a prova l'autenticitat de la nostra fe.

I a la vegada les dues vídues de les lectures d'avui són un testimoni del camí a seguir. La vídua de la primera lectura, enmig d'una situació de fam al país, quan ja havia perdut tota esperança de trobar ajuda i ja gairebé es resignava a morir de fam amb el seu fill, malgrat tot confia en el profeta Elies i és capaç de compartir amb ell el poc pa que li queda. I això fa possible el miracle: el miracle d’un pot de farina que no es buida i una gerra d’oli que no s’acaba, però que és a la vegada signe d’un miracle més profund. Aquella vídua ha trobat la vida plena, les dificultats no li han fet perdre la voluntat de donar, i de donar-se. I així ha entrat en comunió amb el Déu que és Pare dels pobres.

I això mateix ens explica l’evangeli: amb el cas de la vídua que ha entès que, per poc que tingui, encara pot donar. Jesús ens compara dos tipus de persona: aquells que aparentment donen molt però que estan donant d'allò que els sobra (que no els implica vitalment en res) i aquesta dona que sap donar de la seva pobresa. No fa tant la quantitat. És el fet de donar, de compartir, que ens canvia a nosaltres, si surt de dins.

Tots necessitem rebre moltes coses dels altres. Necessitem sentir-nos estimats, recolzats. Però és en l'experiència del donar que descobrim el que vol dir ser feliç de debò, la nostra vida troba un sentit, una plenitud fonamentada en el que podem aportar a la plenitud de l'altre.

Aquestes dues vídues, que als ulls de molts aparentment tenien molt poc, posseïen en canvi una cosa de gran valor: sabien donar-se a elles mateixes. La Paraula de Déu ens les posa com a exemple. I així ens va preparant per entendre el gran testimoni que ens ha deixat Jesús mateix, en donar-se per amor fins al final, a la creu.

La segona lectura d’avui, de la carta als hebreus, ens parla d’això: ho fa amb un llenguatge que els cristians d’aquell temps entenien bé: el llenguatge del culte al Temple de Jerusalem, dels rituals de sacrificis. Una manera de parlar a la que nosaltres ja no estem gaire acostumats, però l’important és el que ens vol comunicar: ens parla d’aquest Jesús que ha sabut donar-se fins al final, i que així ha entrat al santuari: que no és un lloc sinó la vida en plenitud, la vida nova a la que Déu ens convida a tots. Ell ha estat el primer en entrar-hi, per a mostrar-nos a nosaltres la porta d'entrada. El que vol dir viure estimant i donant-se als altres. Demanem al Senyor que doni les forces per seguir-lo en aquest camí, i que puguem assemblar-nos cada dia una mica més a Ell.


 
Josep Vicenç Moragues Pastor

Comentaris