Diumenge 33 de durant l'any - 18 de novembre

CONFIEM EN LA PARAULA DE JESÚS

(Comentari a Mc 13, 24-32)


Ens trobem davant d’un dels fragments evangèlics de caire apocalíptic del Nou Testament, complex i molt interessant tant per la seva intencionalitat com pel seu estil ple de simbolisme.

Es tracta de gairebé l’últim terç del discurs escatològic (Mc 13, 1-37) tal com el presenta l’evangeli de Marc. Aquest discurs vol servir d’ànim i consol per a una comunitat que es trobava commoguda i esglaiada degut a les circumstàncies i esdeveniments que al voltant de l’any 70 d. C. afectaren tota la Judea: la caiguda de Jerusalem amb la destrucció del temple i la conseqüent persecució de les comunitats cristianes.

Cal fer notar a tall de contextualització que tot el discurs està inserit entre les controvèrsies de Jesús amb els jueus a Jerusalem (Mc 11-12) i el relat de la seva passió, mort i resurrecció (Mc 14-16).

El tema bàsic del fragment el constitueix el relat de la vinguda del Fill de l’home (parusia, en grec) en un marc de commoció previ a la seva arribada (13, 24-25); aquesta suposa el triomf de la glòria i el poder de Déu (encarnat en el Fill) per sobre de tot poder humà. La petita paràbola de la figuera que comença a rebrotar i treure fulles (13, 28-29) ens mostra que la propera caiguda de Jerusalem i del temple son senyals de la proximitat del Senyor (“...l’estiu és a prop”) encara que sobre el dia i l’hora només el Pare té la darrera paraula (13, 32).

Quina lliçó hauríem de treure d’aquest text? Penso que la de no perdre mai la confiança en la paraula de Jesús: encara que experimentem dies sense claror o nits en què domina la fosca, la nostra esperança té les seves arrels en l’experiència que, al final del camí, el Senyor ens espera amb les mans obertes... Ell ve a omplir de llum les nostres ombres, la nostra realitat mortal. Ell ens mostra que cap de nosaltres pot quedar exclòs de la seva acció salvífica perquè tots som fills seus, i per tant hereus de la seva plenitud.

No podem deixar, doncs, que les paraules de Jesús rellisquin sobre la nostra pell... perquè son les paraules del seu pacte amb nosaltres. Les hem de deixar entrar en el nostre ésser i que en el fons del nostre cor brollin com resposta confiada a un Déu que, en Jesús, ha volgut compartir la nostra condició humana.



Florenci Travé, diaca.

Comentaris