Diumenge 3 de durant l'any - 27 de gener

 Lc 1,1-4 – 4,ss

 

Independent de que Teófil fos una persona concreta, els recursos narratius que l’evangelista fa servir  ( cf. deixebles que van a Emmaús, un nominat i l’altre in-nominat  però no anònim, tots podem ser aquest deixeble : és el “como si presente me hallare” ignasià ) ens ajuden perquè aquest evangeli i la segona part de l’obra llucana , els Fets, el puguem llegir com a “teófils”, els que estimen  Déu. Així, tot cristià és aquell que ja ha rebut l’anunci ( kerigma) i amb la lectura activa ( actor) vol acompanyar, mogut per l’Esperit al Senyor, en la seva pujada a Jerusalem ( 9,51) i anunciar la salvació per tot el món conegut ( Fets). Aquest camí personal i per això comunitari (ecclesial) donarà solidesa a la vida de seguiment del Crist ( discipulat) de tot teòfil, solidesa que és sinònim en la vida de cada dia de maduració i creixement  fent desaparèixer tota superficialitat inconsistent . (cf. Mt. 7, 24-27).

L’Esperit desvetllarà en cada cristià els senyals ( signes a st. Joan,  ho sentíem el diumenge passat )  que manifestin que l’esclat de l’Amor sense límits de Déu, realitzat d’una vegada per sempre en el Servent es  fa present cada dia  ( segona part del fragment d’aquest diumenge ).

Tinguem els “ulls fixos en Jesús” ( 4,20), com aquells de Natzaret, expectants  (i equívocs ) i que un dia, teòfils,  la nostra mirada al Senyor sigui la que “ ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a plenitud “  (Heb. 12,2 )

   Lluís-Anton Armengol