Diumenge 11 de durant l'any - 16 de juny

Diu Jesús a les Benaurances: «Feliços els qui ploren, vindrà el dia que seran consolats». Hem contemplat una dona que, enmig del desastre de la seva vida i de les seves llàgrimes, troba el consol en el perdó dels seus pecats. El Senyor lloa aquella dona pecadora que plora en contra del fariseu satisfet d’ell mateix que es pensa no tenir motius per plorar: «¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes». Són les llàgrimes d’una dona que se sap i se sent perdonada, que ha estimat molt perquè és molt el que li ha estat perdonat. Amb llàgrimes com aquestes l’ésser humà vessa tot el que té, àdhuc la seva persona, i es buida davant Déu perquè pugui entrar en ell l’alegria que ve del Senyor. Són les llàgrimes de la penitència i la contrició, de la compunció i el penediment.

Les llàgrimes vessades obren les presons i deslliguen els nusos d’una vida de pecat. La dona de l’evangeli que avui veiem plorar era una pecadora, però les seves llàgrimes l’alliberen. Qui no plora i se’n riu del qui plora, resta tancat en les seves culpes. Les llàgrimes renten les ferides del cor pecador, el purifiquen i neutralitzen el verí de l’orgull. Déu mateix va plorar en la seva vida mortal i aquestes llàgrimes ens redimiren: el Senyor va plorar per la nostra mort –davant el sepulcre de Llàtzer–, i la mort es va transformar en vida; va plorar pels nostres pecats –a la vista de Jerusalem–, i el pecat va ser llançat fora: es va aixecar una nova Jerusalem, santa i sens pecat: l’Església de Déu. La sinagoga era adúltera i infidel i, malgrat tot, no plorava perquè es tenia per fidel a la llei. El món pagà era pecador, i no plorava el seu pecat perquè no coneixia la llei de Déu. Però va venir el Crist, va donar llàgrimes a la sinagoga adúltera, va ensenyar a plorar el món pecador, i de dos pobles en va fer un de sol en vessar la seva sang a la creu. D’aquí va néixer l’Església, que crida tots els pobles a la conversió. «Feliços els compassius, perquè Déu els compadirà», ha dit també Jesús. En la vida cristiana, ¿quin serà el model que seguirem: la benevolència del Crist o la pretesa suficiència de Simó el fariseu? Ningú no és bo per ell mateix, i mai no hem de fer servir els pecats d’altri com a escambell per a entronitzar i destacar la nostra suposada bondat.

        Com la dona de l’Evangeli, l’Església plora als peus del Senyor pels pecats del món i la infidelitat dels seus fills; però també els àngels de Déu s’alegren pel fruit de les seves llàgrimes, perquè «al cel hi ha més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta nou justos que no necessiten convertir-se. 

Mn. Joaquim Meseguer