Diumenge 12 de durant l'any - 23 de juny

0.      Introducció.

Els diumenges de durant l’any, com ja sabeu, ben segur hi ha dues línies de reflexió independents. Una és el missatge de las carta apostòlica, avui Gàlates, i l’altre l’evangeli . en aquest cicle anual Lluc. El tema de l’evangeli ve reforçat per la primera lectura i els salm responsorial. 

1.      La justificació per la fe.

L’apòstol Pau tem que els gàlates es deixin ensarronar pels integristes jueus que els volen convèncer que el que salva és el compliment dels preceptes de la llei. Això és fals perquè el que salva és la fe en Jesucrist. Per tant el tema de fons és la justificació per la fe. Després d’exposar que Abraham fou justificat per la fe, perquè la llei encara no havia estat promulgada, Pau fa un pas més: la fe ens fa fills de Déu en Jesucrist. Per la fe comprenem que no només som salvats, sinó que som incorporats a la família de Déu. Hem estat igualats no pas amb el “cafè para todos”, sinó en el màxim possible: fills de Déu i, per fills, hereus de les promeses. Déu-n’hi-do!

2.      Un messianisme sorprenent.

L’evangeli ens presenta el primer anunci de la passió. L’escena se situa cap al final del període de  la predicació a Galilea. Ja se les ha tingut amb els fariseus i els mestres de la llei i comprèn que la seva missió profètica pot acabar molt i molt malament i comença a preparar els deixebles.

En primer lloc fa que els deixebles es facin càrrec de la seva identitat. Pere, qui, si no?, expressa la fe dels deixebles, que esdevindrà la fe de l’Església: “Ets el Messies, l’Ungit de Déu”. La confessió de Pere surt del cor no pas del cap; Pere estima i admira absolutament Jesús, però no entén ni el messianisme de Jesús ni el Regne de Déu. El messianisme de Jesús és tan sorprenent que ni Pere ni els seus col·legues no el poden entendre. Encara que Lluc, que no fa quedar mai malament ningú dels de Jesús, ens estalvia el “fuig d’aquí, Satanàs ...”, que Marc i Mateu no ens estalvien, sembla clar q          ue queda implícita la incomprensió dels deixebles.

En segon lloc Jesús fa un advertiment: En coherència amb la dificultat de la seva acció profètica, el fet de seguir-lo no és un camí fàcil. El seguiment del Crist comporta la renúncia de si mateix per acollir la voluntat paternal de Déu, amb el risc que comporta acollir-la del tot, això és fins a donar la vida. Però donar la vida és adquirir-la en plenitud. Vet aquí la gran paradoxa.

3.      Conclusió.

Si avui ens fessin la mateixa pregunta, sens dubte contestaríem el mateix que Pere. Ara bé, què comporta en la nostra vida la confessió de la fe? Pensem-ho! Podem anar tirant, no mirant, no escoltant i no parlant. Qui dia passa any empeny, que són quatre dies! Això no es viure en cristià. Si estem realment enamorats del Crist, com diu el salm, com hi corresponem? De quina manera estem entregant la nostra vida en el servei com Jesús va fer?  Sentir com Jesús i amb Jesús és el credo de veritat, el credo que dóna sentit a la pròpia vida.

 

Mn. Josep Espluges