Diumenge 24 de durant l'any - 15 de setembre

Evangeli de Lluc 15, 11 – 31.

La paràbola del fill pròdig

La paràbola del fill pròdig, igual que les altres dues, anava adreçada als fariseus i als mestres de la Llei, perquè Jesús els va sentir que murmuraven i deien que s’ajuntava amb publicans i pecadors de tota mena, i que menjava amb ells. Aquest és el capítol de les tres pèrdues: l’ovella, la dracma i el fill. La del fill pròdig és una paràbola que no la trobem en els altres tres evangelis, per tant ens aturarem a comentar aquesta.

- I començà (v. 11-14): “Un home tenia dos fills, i el més jove va dir al pare: Dóna’m la part de l’herència que em pertoca. I, quan la va tenir, pocs dies després, se’n va anar a una terra llunyana, i allà va viure perdudament dilapidant la fortuna que portava. Quan es va quedar sense diners sobrevingué una gran fam en el territori, i va començar a passar gana...”

Potser es creia que els diners li durarien tota la vida, i en els diners confiava. Els creients sabem que no els diners, però sí l’amor i l’afany pels diners és l’arrel de tots els mals. (1 Tim. 6, 10)

- “I reflexionant, es va dir: Quants jornalers a casa del meu pare tenen abundància de pa, i jo aquí em moro de fam.”

“Qui té fam somia pa...” diu la nostra dita. I la necessitat de menjar el pa de casa del pare, encara més li punxava l’estómac. Però, posats en la realitat espiritual, els fills de Déu sabem que no hi ha altre Pa com el de la casa del Pare. “Jo sóc el  pa de vida...”, va dir Jesús. La fam pot fer tornar un pecador a Déu, però no necessàriament. Recordem el profeta Amós: “Us vaig fer passar amb les dents ben netes, i manca de pa a tota la terra, i amb tot no us heu convertit a mi –diu el Senyor.”  (4, 6)

- “M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el Cel i contra tu; ja no sóc digne que em diguin fill teu; tracta’m com a un dels jornalers. I se’n va anar a  trobar el seu pare.”

Comença a fer els passos de persona penedida: “...he pecat contra el Cel...” Així ho expressava David (Salm 51, 4): “Contra tu he pecat, només i especialment, contra tu...”, després del pecat contra Uries, per  quedar-se la seva dona, (2n Samuel 11). Qualsevol pecat contra algú és un pecat contra Déu. Per tant, la súplica de perdó ha d’anar adreçada a ell. Però, a més a més, i tant!, hem de demanar perdó a qui hàgim ofès, tant si és per equivocació o maliciosament.

- “Encara era ben lluny quan el seu pare el va veure venir, i, commogut, va córrer i se li va tirar al coll i el besà.”  I ja no pot dir allò de “tracta’m com a un dels jornalers.”  El pare mana als criats que el vesteixin, el calcin i li donin un anell. I tot, tot, perquè “el fill seu era mort i ha tornat a viure; s’havia perdut i ha estat trobat. I es van posar a celebrar-ho.” (v.24). “... hi haurà més goig al Cel per un sol pecador que es penedeixi, que no pas per noranta-nou justos que no els cal penedir-se.” (v. 7).

 - “El fill gran era al camp i, de tornada, va sentir la música i les danses. I cridant un dels criats li preguntà què passava. “Ton germà ha tornat, i el teu pare ha fet matar el vedell gras perquè ha arribat sa i estalvi”, li diu el servent. Llavors es va enrabiar i no volia entrar.”   

El sentiment del fill “fidel” no és altre que l’odi. I, amb un posat sorneguer, utilitza arguments sense tenir-hi cap dret a fer-ho. Fixem-nos quina actitud de defensor de la hisenda familiar exhibeix, i com acusa despectivament son germà: “...i quan ha tornat aquest teu fill, que ha dilapidat la teva hisenda amb bagasses, has fet matar per a ell el vedell gras.” 

Considerem aquestes dues persones, els dos germans. El gran el podem comparar amb els religiosos del temps de Jesús (i amb els de tots els temps del judaisme i del cristianisme), que precisament són aquells als quals “dedica” aquesta paràbola: escribes i fariseus. “Qui amb mi no recull, escampa...”, digué el Senyor Jesús. Doncs, nosaltres ¿creiem en l’afirmació d’aquell convidat al dinar d’un principal dels fariseus?: “Benaurat qui menjarà pa en el regne de Déu.” Lluc 14, 15.   Amén!

                                                       Manel Alonso Figueres