Diumenge 30 de durant l'any - 27 d'octubre

Lluc 18, 9 – 14.

Les Sagrades Escriptures constantment ens ofereixen la visió enfrontada de les dues menes d’éssers humans que habiten i omplen la Terra. Dels qui són poble de Déu, davant dels qui no en són. Ho vam veure avui fa dues setmanes en la narració del guariment dels deu leprosos, dels  quals només un fou salvat per la fe. Fixem-nos en les formes d’expressió dels uns i dels altres: El leprós sanat tornà enrere glorificant Déu, va adorar Jesús i li donà gràcies; mentre que, els altres, van complir just allò que els havia manat Jesús, i res més...  Però no van ser agraïts.

El text d’avui diu que “Dos homes van pujar al temple a pregar...” Per què diu que “van pujar?” Pujar - baixar? Tinguem en compte que la ciutat de Jerusalem era construïda damunt d’un altiplà i, a més, el temple era un gran i majestuós edifici, edificat damunt d’una gran base de pedra. Al temple s’hi pujava mitjançant una àmplia escala feta arran d’aquesta base o fonament sobre la qual estava edificat. Tot el conjunt monumental, doncs, sobresortia en alçària a la resta d’edificacions civils de la ciutat.

Avui tenim dos exemples més d’unes persones. És el cas del fariseu i del publicà. L’un “està agraït” (perquè ell es considera just: és un “agraïment” d’orgull, no d’humilitat); l’altre “està avergonyit” (perquè se sent culpable). Comparant el cas amb aquell leprós guarit, veiem que els agraïments són ben diferents l’un de l’altre. El relat d’avui és una paràbola, no és un  fet real;  però, explicat per Jesús, molt bé podria ser que es tractés de la narració d’un fet que el Senyor mateix hagués conegut. I tant, que podria ser...!  Perquè, preguntem-nos: Coneixia Jesús algun publicà? En podeu dir el nom de dos? Oi que tots sabem què era un publicà?*  I també sabem què era un fariseu...**  La paraula publicà no ha passat a la nostra llengua moderna; en canvi, la paraula “fariseu” o “farisea” és usada, encara, en el sentit de persona hipòcrita.

El fariseu, a peu dret, pregava dintre seu.” – Vs. 11 i 12. Diu: No sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà. Dejuno dos cops cada setmana, pago el delme de tot el que guanyo... Per tant, ell es creu capacitat per a ser jutge dels altres. Però, tot i ésser un coneixedor de la Paraula, havia oblidat allò que llegim al profeta Zacaries (7, 9-11).
El publicà, en canvi, de lluny estant, no s’atreveix ni a alçar els ulls al cel, sinó que donant-se cops al pit deia: “Oh Déu, apiada’t de mi, pecador!”  “Aquest va baixar a casa seva justificat, i aquell altre no. Perquè tot aquell qui s’exalça serà humiliat, i el qui s’humilia serà exalçat.

Conclusió: El fariseu no ha entès l’abast dels manaments de Déu, ni l’acusació que se’n desprèn. El publicà sí que ho ha entès, per això sent el pes, la convicció, del seus pecats dins el seu cor.  I no hi ha altre camí que el reconeixement angoixat del pecat per tal de ser-ne alliberats per Jesús.


          Manel Alonso Figueres



*      En l’antiguitat romana, arrendador dels impostos i de les rendes públiques.
**    1. Membre d’un grup religiós jueu que es comprometia a observar estrictament la Llei mosaica. 

        2. Persona que afecta una pietat que no té observant les pràctiques externes de la religió.

Comentaris