Diumenge 30 de durant l'any - 27 d'octubre
Lluc 18, 9 – 14.
Les
Sagrades Escriptures constantment ens ofereixen la visió enfrontada de les dues
menes d’éssers humans que habiten i omplen la Terra. Dels qui són poble de Déu,
davant dels qui no en són. Ho vam veure avui fa dues setmanes en la narració
del guariment dels deu leprosos, dels
quals només un fou salvat per la fe. Fixem-nos en les formes d’expressió
dels uns i dels altres: El leprós sanat tornà enrere glorificant Déu, va adorar
Jesús i li donà gràcies; mentre que, els altres, van complir just allò que els
havia manat Jesús, i res més... Però no
van ser agraïts.
El
text d’avui diu que “Dos homes van pujar
al temple a pregar...” Per què diu que “van
pujar?” Pujar - baixar? Tinguem en compte que la ciutat de Jerusalem era
construïda damunt d’un altiplà i, a més, el temple era un gran i majestuós
edifici, edificat damunt d’una gran base de pedra. Al temple s’hi pujava
mitjançant una àmplia escala feta arran d’aquesta base o fonament sobre la qual
estava edificat. Tot el conjunt monumental, doncs, sobresortia en alçària a la
resta d’edificacions civils de la ciutat.
Avui
tenim dos exemples més d’unes persones. És el cas del fariseu i del publicà.
L’un “està agraït” (perquè ell es considera just: és un “agraïment” d’orgull,
no d’humilitat); l’altre “està avergonyit” (perquè se sent culpable). Comparant
el cas amb aquell leprós guarit, veiem que els agraïments són ben diferents
l’un de l’altre. El relat d’avui és una paràbola, no és un fet real; però, explicat per Jesús, molt bé podria ser
que es tractés de la narració d’un fet que el Senyor mateix hagués conegut. I
tant, que podria ser...! Perquè,
preguntem-nos: Coneixia Jesús algun publicà? En podeu dir el nom de dos? Oi que
tots sabem què era un publicà?* I també
sabem què era un fariseu...** La paraula
publicà no ha passat a la nostra llengua moderna; en canvi, la paraula
“fariseu” o “farisea” és usada, encara, en el sentit de persona hipòcrita.
“El fariseu, a peu dret, pregava dintre seu.”
– Vs. 11 i 12. Diu: No sóc com els altres
homes: lladres, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà. Dejuno dos
cops cada setmana, pago el delme de tot el que guanyo... Per tant, ell es
creu capacitat per a ser jutge dels altres. Però, tot i ésser un coneixedor de
la Paraula, havia oblidat allò que llegim al profeta Zacaries (7, 9-11).
El
publicà, en canvi, de lluny estant, no s’atreveix ni a alçar els ulls al cel,
sinó que donant-se cops al pit deia: “Oh
Déu, apiada’t de mi, pecador!” “Aquest va baixar a casa seva justificat, i
aquell altre no. Perquè tot aquell qui s’exalça serà humiliat, i el qui
s’humilia serà exalçat.”
Conclusió:
El fariseu no ha entès l’abast dels manaments de Déu, ni l’acusació que se’n
desprèn. El publicà sí que ho ha entès, per això sent el pes, la convicció, del
seus pecats dins el seu cor. I no hi ha
altre camí que el reconeixement angoixat del pecat per tal de ser-ne alliberats
per Jesús.
Manel
Alonso Figueres
* En
l’antiguitat romana, arrendador dels impostos i de les rendes públiques.
** 1. Membre d’un grup religiós jueu que
es comprometia a observar estrictament la Llei mosaica.
2. Persona que afecta una pietat que no
té observant les pràctiques externes de la religió.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada