Diumenge 8 de durant l'any - 2 de març

(Mt 6, 24 - 34)

La paraula grega psiké de l’Evangeli de Mateu es pot traduir per ànima i per vida. Mirem com s’obre un nou significat a aquest fragment de l’Evangeli! “No us preocupeu per la vostra ànima ni pel vostre cos...” La vida prové de l’aliment o de la beuguda? L’aliment material no és la font de la vida, no és el que nodreix l’ànima; com el vestit no és la força i la consistència del cos. Per altra banda, Déu no s’ocupa d’aquestes coses? “Mireu els ocells del cel i els lliris del camp...” Diu Mère Gabrielle a L’Ascesis de l’Amor:

Veure el miracle de l’arbre ahir sec, avui vestit de flors i demà cobert de fulles... veure l’Existència en cada criatura... un insecte minúscle que tanmateix és perfecte en la seva en cada detall de la seva petitesa... veure una sortida de sol i sentir la Gràcia de Déu dins l’ànima, l’home ha d’estar cec per no veure aquestes coses... la ceguesa dels ulls de l’ànima és el més greu que ens pot passar!

L’ànima i el cos, són els dos termes que Mateu ens posa per situar-nos davant el conflicte de servir a dos Senyors: Déu i les riqueses d’aquest món. Cal ajustar els mots: cos i ànima no són contraposats, estan de la mateixa part. El que és incompatible és servir a un o altre Senyor, perquè ho fem amb cos i ànima simultàniament. Perquè Déu ens creà cos-i-ànima, ànima vivent, un sol home compost de dues parts inseparables. Tant inseparables que la ruptura del lligam provoca la mort de l’organisme. Una ànima que transmet la vida a l’organisme; un cos que permet actuar en el món a l’anima; no un dins l’altre com una presó, sinó un vivificant l’altre, fins que a Déu li plau posar fi a aquesta unió i deixar que l’anima, la vida, continuï el seu camí... Els cinc sentits, i la veu, i els moviments del cos són possibles per la força vivificadora que li transmet l’ànima. Però el cos també és més enllà de la carn que es descompon al sepulcre. El cos en sentit profund, tot allò que per la meva relació amb la creació incorporo a la meva vida, no deixa de seguir acompanyant l’ànima; el que retorna a la terra són els elements presos de la terra. La vida de la psiké és la seva unió amb Déu; la vida del cos és la seva unió a la psiké. Tot el que no s’uneix en aquesta unió santa, retorna a la terra d’on fou pres i es dissol. El que s’uneix a Déu, gaudeix de la seva Reailesa i viu per sempre. L’ànima doncs no és la que dóna la vida sino la potadora de la vida del conjunt humà... A nosaltres ens toca preocupar-nos d’ella servint a un o altra Senyor.

Però... existeix aquesta ànima? Mai l’hem vist!...

- Has vist mai els teus ulls? No al mirall; els teus ulls reals, els has vist mai?

- Com els pots veure si és amb ells que hi veus!! El mateix passa amb amb l’ànima, i amb Déu; com pots veure Déu o la vida que Ell et dóna si vius en Ell!

La lògica no ens permet arribar a certs límits. La pregària ens pot obrir altres camins més segurs... malgrat no tindrem paraules pr expressar el que aprendrem...

Per això l’imperatiu cristià de la sobrietat i la castedat - o millor la integritat - del cos i de l’ànima. I per això el consell de l’Evangeli de Mateu de preocupar-se i buscar només la Reialesa de Déu, aquell estat de coses on és Ell l’únic Senyor, on la seva Paraula i la seva Vida són el principi, el marc de referència i l’única clau del significat de l’existència.

P. Josep

Comentaris