Diumenge 8 de durant l'any - 2 de març
(Mt 6, 24 - 34)
La paraula grega psiké de l’Evangeli de Mateu es pot
traduir per ànima i per vida. Mirem com s’obre un nou significat a aquest
fragment de l’Evangeli! “No us preocupeu per la vostra ànima ni pel vostre cos...” La
vida prové de l’aliment o de la
beuguda? L’aliment material no és la font de la vida, no és el que nodreix l’ànima;
com el vestit no és la força i la consistència del cos. Per altra banda, Déu no
s’ocupa d’aquestes coses? “Mireu els ocells del cel i els lliris del camp...” Diu
Mère Gabrielle a L’Ascesis de l’Amor:
Veure el
miracle de l’arbre ahir sec, avui vestit de flors i demà cobert de fulles...
veure l’Existència en cada criatura... un insecte minúscle que tanmateix és
perfecte en la seva en cada detall de la seva petitesa... veure una sortida de
sol i sentir la Gràcia de Déu dins l’ànima, l’home ha d’estar cec per no veure
aquestes coses... la ceguesa dels ulls de l’ànima és el més greu que ens pot
passar!
L’ànima i el cos, són els dos termes que Mateu ens posa
per situar-nos davant el conflicte de servir a dos Senyors: Déu i les riqueses
d’aquest món. Cal ajustar els mots: cos i ànima no són contraposats, estan de
la mateixa part. El que és incompatible és servir a un o altre Senyor, perquè
ho fem amb cos i ànima simultàniament. Perquè Déu ens creà cos-i-ànima, ànima
vivent, un sol home compost de dues parts inseparables. Tant inseparables que
la ruptura del lligam provoca la mort de l’organisme. Una ànima que transmet la
vida a l’organisme; un cos que permet
actuar en el món a l’anima; no un dins l’altre com una presó, sinó un
vivificant l’altre, fins que a Déu li plau posar fi a aquesta unió i deixar que
l’anima, la vida, continuï el seu camí... Els cinc sentits, i la veu, i els
moviments del cos són possibles per la força vivificadora que li transmet
l’ànima. Però el cos també és més enllà de la carn que es descompon al
sepulcre. El cos en sentit profund, tot allò que per la meva relació amb la
creació incorporo a la meva vida, no deixa de seguir acompanyant l’ànima; el
que retorna a la terra són els elements presos de la terra. La vida de la psiké és la seva unió amb Déu; la vida del cos és la seva unió a la psiké. Tot el que no s’uneix en aquesta unió santa, retorna a la
terra d’on fou pres i es dissol. El que s’uneix a Déu, gaudeix de la seva
Reailesa i viu per sempre. L’ànima doncs no és la que dóna la vida sino la
potadora de la vida del conjunt humà... A nosaltres ens toca preocupar-nos
d’ella servint a un o altra Senyor.
Però... existeix aquesta ànima? Mai l’hem vist!...
- Has vist mai
els teus ulls? No al mirall; els teus ulls reals, els has vist mai?
- Com els
pots veure si és amb ells que hi veus!! El mateix passa amb amb l’ànima, i amb
Déu; com pots veure Déu o la vida que Ell et dóna si vius en Ell!
La lògica no ens permet arribar a certs límits. La
pregària ens pot obrir altres camins més segurs... malgrat no tindrem paraules
pr expressar el que aprendrem...
Per això l’imperatiu cristià de la sobrietat i la
castedat - o millor la integritat -
del cos i de l’ànima. I per això el consell de l’Evangeli de Mateu de preocupar-se
i buscar només la Reialesa de Déu, aquell estat de coses on és Ell l’únic
Senyor, on la seva Paraula i la seva Vida són el principi, el marc de
referència i l’única clau del significat de l’existència.
P. Josep
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada