Conmemoració de tots els fidels difunts - 2 de novembre

Jb 19, 1.23-27a                      

Salm22

Rm 14, 7-9.10c-12                

Jo. 14, 1-6.

Començo, en primer lloc, per expressar la meva humil opinió que   aquesta commemoració no escau a un diumenge,  però l’Església m’ho mana i obeiré i, a més, celebraré l’Eucaristia amb pietat, en el millor sentit de la paraula.

En segon lloc tinc consciència que les comunitats protestants no preguen pels difunts, entre altres coses perquè no accepten la canonicitat del llibres dels Macabeus: “En efecte, si no hagués esperat que els caiguts en la batalla un dia ressuscitarien, hauria estat superflu i ridícul de pregar pels difunts” (2Ma 12,44). A més, un cop morts, “alea iacta est”. No hi estic massa d’acord amb tot això, però ara no toca entrar en el concepte d’eternitat ni en el sentit de la pregària. Entrem, en els textos d’avui.

"Jo sóc el camí, la veritat i la vida". Viure el camí de la vida recolzant en  la Veritat, que és Jesús, és el que els cristians volem fer amb l'ajut de la gràcia i l'amor de Déu. La nostra vida és, efectivament, un camí cap a la Jerusalem del cel, la casa del Pare on Jesús, l'hereu, ens ha preparat l'estança. Tots hi cabem, tots rebem la invitació al banquet etern de noces entre Déu i la humanitat. Només cal que acceptem la invitació i confiem que no ens mancarà l'ajut d'un Pare que ens estima per arribar al nostre destí definitiu. Jesús ens ha donat paraula i Déu és el primer interessat, perquè la glòria de Déu és la salvació de l'home. Per tant fem cas de Jesús quan ens diu: "que els vostres cors s'asserenin, confieu en Déu, confieu en mi".

Per a la nostra serenitat comptem, al llarg de la vida amb el guiatge de Jesús, el Bon Pastor, sobretot en els moments difícils. És Ell qui ens vol salvar perquè ens estima i prou. Potser jo afegiria al salm una cosa com ara aquesta “ i si ens desviem del camí, sempre està disposat a rebre'ns-hi de nou per anar amb Ell endavant", perquè som seus en la vida i en la mort, cosa que vol dir posem en Ell la nostra confiança i la manifestem vivint amb les seves mateixes actituds. Viure per a Crist vol dir viure per als altres, amb qui Jesucrist s’identifica (cf Mt 25, 31-46). Morir per a Crist voldrà dir morir per anar definitivament cap a Ell.

Som, però, conscients que fallem en el nostre compromís, el pecat forma part de la nostra existència i qui no se n’adoni, que s’ho faci mirar. Quan donarem compte, però, de la nostra pròpia vida, tenim per segura la benvolença del Senyor, que ens jutjarà amb un judici no pas punitiu sinó justificador, si ens acollim  constantment a la seva misericòrdia i ens esforcem a viure per a Ell.

Acabem fent nostra l’afirmació de Job: “Sé que el meu defensor viu i que a la fi testimoniarà a favor meu  ... Jo mateix el contemplaré”.

Nosaltres som avui aquí, en aquesta assemblea de pregària, perquè estimem els nostres difunts, així, en present, perquè l'Església estima tants i tants difunts anònims i és que la comunió no s'ha trencat, ells també ens estimen a la presència de Déu, en la comunió dels sants. L'amor de Déu ens ha salvat. Exercint l'amor entre els vius i envers els difunts participem en l'obra salvadora de Déu fins que nosaltres arribem també al terme del nostre camí i hi trobem els germans, amb Jesús al capdavant,. per cantar plegats la lloança eterna al Déu de la vida.

Josep Esplugas, prevere catòlic,

2 de novembre del 2.014