Dedicació de la Basílica del Laterà - 9 de novembre

La imatge del gran temple de Jerusalem amb Jesús, disgustat i enfadat contra aquells homes que hi feien negoci, contrasta i posa de manifest la feblesa humana, capaç de banalitzar “el lloc sagrat” i fer-ne centre dels propis interessos.

Quantes vegades veiem persones perdudes en les ànsies del diner pel diner i que instrumentalitzen el negoci com un bé absolut, en la recerca d’una felicitat i una seguretat mai aconseguida?

Si el diner crea desigualtats, com podem reivindicar justícia?

Si el diner atrapa en una mena d’adicció les ànsies enriquidores, com podem parlar de llibertat?

El diner és important i el necessitem, però no ens ha de fer esclaus de nosaltres mateixos, ni ha de ser instrument per perjudicar als altres amb cruels especulacions. El diner ens ha d’ajudar a cercar el propi bé, més enllà de perjudicar als altres.

I els cristians què fem, com ens administrem i compartim els nostres bens amb els que s’ho passen malament, com ajudem a les nostres comunitats, al nostre Bisbat, a les institucions de promoció i ajuda social a les persones, a Caritas, a les de promoció de la cultura, ...? Hi estem realment compromesos?

Revisem-ho, no fos cas que Jesús de Natzareth, com va fer en el temple de Jerusalem, tirés en l’aire els nostres “recontes” i posem-hi ordre. Tenim molt per descobrir-nos en el nostre interior. Jesús ens dona l’oportunitat de fer-hi una bona neteja.

El temple cal que sigui lloc de pregària, lloc de presència, trobament i diàleg, entre Déu i les persones, des d’aquell de Jerusalem, fins a qualsevol de les nostres esglésies, oratoris i ermites. Efectivament, però Jesús ens dona a conèixer una dimensió major del temple, com a lloc de l’estada de Déu.

En l’àmbit personal, cadascú de nosaltres som un temple de Déu, si l’acollim fermament en el nostre interior i ens hi deixem acompanyar. La seva presència espiritual, ens modela a la vida de la gràcia, tal com la seva presència esdevé un diàleg continuat de sinceritat i confiança amb Ell, en cada moment de la vida. La màxima expressió en aquest sentit, Jesús mateix, disposat a superar la destrucció del temple “del seu cos” i a edificar-lo en tres dies. El gran sacerdot que s’ofereix ell mateix al Pare, en el major gest de llibertat, -donant la vida-, per actuar en justícia i alliberar a la humanitat. El misteri del seu testimoni: vida, passió, mort i resurrecció.

En l’àmbit comunitari també tenim els nostres temples, són els nostres llocs de pregària, però també ho són tots aquells projectes i plantejaments portats a terme per a l’evangelització, per a la convivència, l’ajuda als més desafavorits i oblidats de la nostra societat, els vells, els malalts, els empresonats, els desnonats, els que moren de fam, ... . Ell hi és en les famílies, en les catequesis, en els moviments eclesials, en els pisos d’acolliment, en les accions en favor dels drets fonamentals de les persones, ... en la celebració dels Sagraments i molt especialment de l’Eucaristia.

En l’àmbit diocesà, des del nostre Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, en comunió amb tota l’Església universal, des d’on com una immensa xarxa de comunitats i persones que en esperit de servei ens anem ajudant, complementant, col·laborant, perquè amb el valor afegit de tots, siguem capaços d’esdevenir aquella font d’aigua fresca, en mig de la plaça on tothom s’hi pugui reconfortar.

Deixem-nos amarar per la Paraula de Déu, perquè des del temple interior de cadascú, visquem la presència de Déu. Que ell ens ajudi a acumular el tresor de l’amor, en la tendresa de l’acolliment i la confiança que ens inspira, per tal de testimoniar-ho, amb els nostres fets i les nostres paraules. Amb ELL no hem de tenir cap por.

Josep-Maria Gómez del Perugia, diaca