Diumenge 6 de durant l'any - 15 de febrer

(Mc 1, 40-45)

Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava: Si vols, em pots purificar.

“Si vols, em pots purificar.” Qui pronuncia aquests mots davant del Crist? Qui té necessitat de purificació? La “catarsis”, que traduïm per purificació, és, en el sentit original, també sanació, conversió, terapia o guarició. Però guarició i sanació de què? Conversió de què i en què?... El leprós, a la Llei mosàica, ve a ser el prototip de l’impur, de qui és incapaç de salvar-se, de l’exclòs del temple i de la comunitat, de la Promesa de la Vida en Déu; i per tant, en l’Evangeli és figura de qui és indigne de rebre el Senyor, de rebre Crist, de qui no té possibilitat de participar en la Vida Divina, de rebre l’Esperit Sant.

Estem fent els primers passos cap a la Quaresma; ens és ara adient el record del Pares del desert, dels sants ascetes, la memòria de l’ensenyament dels monjos que dedicaren, com atletes de l’esperit, tota la vida al combat espiritual per tal de conèixer Déu. Per ells les paraules de la carta de Sant Joan són la primera guia: Si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, i la veritat no estaria en nosaltres. Però si reconeixem els nostres pecats, ell, que és fidel i just, ens els perdonarà i ens purificarà de tot mal. Si afirmàvem que no hem pecat, el tindríem per mentider, i la seva paraula no estaria en nosaltres.(1Jn 1,8-10). Cap home és sense pecat, excepte el Déu-home, el Crist que es féu igual en tot a nosaltres excepte en el pecat. La convicció i el coneixement de que tot allò que és humà està sotmès al pecat es fonamenta en el coneixement de l’home que ens ofereix l’Evangeli i els escrits del Apòstols.  Afirmar que l’home no necessita purificació és afirmar que és igual a Déu, i per tant la major de les idolatries. Voler relativitzar o negar el pecat és caure en el pitjor dels pecats. Quan l’home nega el pecat, s’intenta salvar a si mateix i, com afirma una coneguda dita, és com aquell que, ofegant-se al mar, vol salvar-se estirant-se a si mateix dels cabells. I sobretot, qui afirma que no necessita purificar-se, afirma que no necessita el Crist i, fent-lo, afirma que Déu és mentider, ja que Ell digué que venia a salvar-nos del pecat. I per què hauria vingut al món, patit, mort i ressuscitat si no haguessim tingut necessitat de ser rescatats del pecat?

Sant Isaac de Síria diu: “ Si algún no es reconeix com a pecador, la seva pregària no és acceptada per Déu”. Llegim La santa escala de sant Joan Clímac i reconeguem en el mirall que ens ofereix les nostres febleses; o Els apotegmes dels Pares del desert i aprenem que és la humilitat el primer pas per adreçar-se a Déu: “Preguntaren a un ancià: “Com pot ser que alguns diguin que veuen àngles? Ell contestà: “Benaurats aquells que veuen sempre els seus pecats.”

Potser direm, “el leprós és una cas extrem d’impuresa; la majoria de nosaltres és cert que pequem, però no en aquest extrem”. Però l’efecte de la transgressió d’un dels manaments del Crist no ve de la gravetat del manament, segons una escala fonamentada en una concepció en excès jurídica, de retribucions i compensacions, sinó del testimoni que, quan els incomplim, donem davant del món. I per altra banda, ¿qui de nosaltres és capaç de jutjar ammb els judicis de Déu? Conèixer el propi pecat, fer actual el significat existencial del nostre estat caigut, esdevé doncs la primera necessitat en el camí per la salvació. Per aquest primer pas és necessari iniciar el combat decidit contra l’orgull, contra l’amor propi. És l’únic camí que ens pot ajudar a obrir la porta de la humilitat. La Fe ens durà a la Pregària, la Pregària a l’Amor, l’Amor a la Humilitat, per la Humilitat rebrem la Gràcia, per la Gràcia, la Purificació de l’esperit, veritable camí de conversió en el que tot cristià està compromès.

P. Josep