Diumenge 2 de Pasqua - 12 d'abril

Aquestes lectures del temps de Pasqua ens expliquen com els primers deixebles van experimentar la resurrecció, i ens parlen també de la força i l’esperança renovades que això els  va donar.   Però ens podria passar que llegint això ens sembli que el que van viure ells és molt diferent del que podem viure ara nosaltres. Que nosaltres no podem sentir el Senyor tant a prop, ni viure amb la mateixa  il·lusió i esperança que tenien ells.

Però resulta que aquests textos s’han escrit per a nosaltres. Per a cristians que no hem pogut veure ni tocar a Jesús, però que el necessitem al costat nostre.

“Feliços els qui creuran sense haver vist”. Això és el que els passava ja a les comunitats que llegien aquest evangeli, i és el que ens passa a nosaltres. I l’evangeli ens diu que ens podem considerar feliços, afortunats.

No deixa de ser sorprenent. Ens diu que som afortunats de creure en coses que no podem demostrar, en coses que no són evidents. Som afortunats de creure enmig de molta gent que ja no creu, i a  la que no sabem com explicar això que sentim. Això de “Feliços els qui creuran sense haver vist” és com una nova benaurança, i per això mateix, com les altres benaurances (feliços els pobres, feliços els qui ploren) és ben difícil d’entendre.

Creure no és tenir les coses molt clares. Ni es tracta d’estar convençut del que és evident, indiscutible. Creure és sobretot confiar. I sentir-se petit, necessitat. Sabem de debò que Jesús és viu i és amb nosaltres no perquè el veiem ni el toquem, sinó perquè el necessitem.

Ens passa de vegades que les coses que tenim sempre a la vora, a la nostra disposició, no les sabem valorar. Trobem el valor de les coses sobretot quan les trobem a faltar. Potser per això mateix Jesús havia de marxar. Havia de passar que els seus deixebles ja no poguéssim veure’l i tocar-lo per a que de debò el poguéssim retrobar, per a que de debò ens pogués acompanyar. El  Jesús ressuscitat ens acompanya sempre, de manera discreta, que ens pot passar per alt moltes vegades. Deixant-nos a nosaltres la responsabilitat de saber buscar-lo cada dia, de saber confiar.  Si Jesús ha volgut que sigui així com el trobem és perquè aquest deu ser el camí bo. Confiar és el que ens pot fer feliços quan totes les seguretats i totes les evidències fallen. I aquesta confiança  nostra és l’únic que pot convèncer als altres que aquest camí és el que val la pena.

El text del Fets dels apòstols que hem llegit en primer lloc ens parla d’aquesta vida nova que els deixebles van començar a viure tenint al Jesús ressuscitat al seu costat, encara que ja no el podien veure. Ens pot semblar que nosaltres estem molt lluny de saber viure tal com aquest text ens explica: això de ser un sol cor i una sola ànima, de tenir-ho tot en comú, de que no hi hagués  ningú entre ells que passés necessitat.

Però és que ells tenien els mateixos problemes que nosaltres per poder viure això. Si continuem llegint els Fets dels apòstols veurem que aviat apareixen també  divisions i problemes, i que hi ha gent que no vol compartir. Però se’ns està dient que aquesta manera nova de viure és la bona, és la que hem de buscar. Encara que ens costi molt veure-la realitzada. Encara que potser no la veurem mai, no la palparem mai. La vida nova que Jesús ens ofereix és ben real, hi podem confiar, fins i tot quan totes les evidències fallen. Creure en Jesús, és sobretot confiar. I seguir-lo, vivint com ell ens proposa és també confiar.

Demanem al Senyor que aquest temps de pasqua ens ajudi a sentir-lo a prop sense veure’l, a intentar seguir-lo encara que no es vegin gaire els fruïts. I adonar-nos de com el necessitem al nostre costat, perquè és així com el trobarem.  

Josep Vicenç Moragues Pastor