Diumenge 25 de durant l'any - 20 de setembre de 2015
(Mc 9, 30-37)
El primers dos versets d’aquest Evangeli corresponen
al segon anunci de la passió i mort del Senyor als seus deixebles. Jesús rep
l’admiració dels que el segueixen, per la seva paraula, el seu ensenyament, les
seves obres i els seus miracles. Davant d’aquesta admiració dels homes, Ell
donava sempre un exemple de quin era el camí que calia seguir: El Fill de l'home serà lliurat en mans dels
homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà.
L’evangelista ens diu que els deixebles no entenien; és més, que tenien por de
fer-li preguntes sobre això. En la versió de Lluc, es precisa que el significat d’aquestes paraules els
quedava amagat; i Mateu, diu que es
van entristir molt. L’anunci de la passió no és aquí donat en paràboles;
cap metàfora, tot al peu de la lletra. I tanmateix, els qui seguien el Crist
–pensem tot el que vol dir aquest seguir-
no comprenien les paraules, sentien por i s’entristien.
El Crist s’humilià perquè sent Déu prengué forma
d’esclau i acceptà la copa que el Pare li oferia, la passió i mort en la creu per
la salvació del món; i davallà fins als inferns a rescatar les ànimes que hi
eren presoneres. Pel que fa a l’home, seguir el camí del Crist és també la
humiliació, negar-se a si mateix i prendre la creu. La reialesa, el poder i la
glòria de Déu no es manifesta com es fa entre els homes; res a veure amb els
privilegis, amb el domini sobre els altres, amb la fama i el renom davant del
món. Els que diem seguir el Crist, potser ens entristim quan sentim parlar de
la seva necessària mort per salvar el gènere humà? Encara esperem aquesta mena
de poder i glòria fruit de les nostres elucubraciones i de l’amor propi?
Sovint, instal·lats en l’edifici que el pecat ens ha fet construir, concupiscència,
egoísme, vanaglòria, no som capaços d’entendre què vol dir el Senyor, i ens fa
por preguntar-li, i ens entristeix perquè al fons del cor sap que posa en
qüestió aquest nostre edifici que estimem tant.
El fragment de sant Marc, cotinua amb l’ensenyament
sobre qui és el primer al Regne dels Cels. Ara el Senyor usa una metàfora per
ajudar-lis a entendre; posa un infant enmig d’ells, al seu costat, i els diu
que han de fer-se com infants, perquè el
més petit de tots vosaltres, és el més gran, i si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor
de tots...
Servir, fer-se el més petit, és l’única via de
combatre la força del pecat que lluita en nosaltres. Tenim tants exemples a
l’Evangeli: el public, el fill pròdig, la dona que vessava llàgrimes als seus
peus, l’hemorroïsa, la cananea... Els Pares ens ensenyen que per la humiliació
tanquem la porta als assalts de les temptacions, despertem el cor a la
compunció i fem lloc a la pregària interior. Així humiliar-se és obrir la porta
a la visita de Déu, és el camí per obtenir un cor pur, com el dels infants.
A la tradició de la nostra terra, tenim l’exemple de
sant Cristòfor, aquell gegant que, conscient de la seva gran força, desitjava posar-se
al servei del senyor més poderós de la terra. Serví als senyors del món i, tot
cercant, fins i tot al mateix diable; però atent com era i despert, trobava
sempre altre que mostrava més poder que el senyor a qui estava servint. Acabà,
per consell d’un vell, esperant al Crist a la vora d’un riu d’aigües cabaloses
i ràpides, vinvint com ermità, ajudant amb el seu cos fort i valent a travessar
les aigües a tot aaquell que li demanava. Fins que un dia el pes d’un infant
que pujà a les seves espatlles li feu trontollar i a punt va estar d’ofegar-se,
si no que quan li preguntà al nen pel misteri del pes que notava damunt seu,
l’infant es revelà com el Crist...
P. Josep
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada