Diumenge 27 de durant l'any - 4 d'octubre

Gn 2,18-24; Sl 127; He 2,9-11; Mc 10,2-16.

Som hereus del ser de Déu..., per viure una mateixa realitat d’amor.

Pare nostre, que esteu en el cel:

El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l'home estigués sol. Li faré qui l'ajudi i l'acompanyi.» Estem fets per a la relació, la comunicació, el diàleg..., no per a la soledat; creats a imatge i semblança de Déu som amor, fets per a l’amor, ser estimats i estimar. El Senyor-Déu modelà amb terra totes les bèsties salvatges i tots els ocells, i els presentà a l'home, a veure quin nom els donaria: el nom que l'home donava a cada un dels animals era el seu nom. ... però no en trobà cap capaç d'ajudar-lo i fer-li companyia. No en hi ha prou en estudiar, treballar, fer coses...  Llavors el Senyor-Déu va fer caure l'home en un son profund. Ens cal tocar el cel, entrar en el món dels somnis... que només l’amor ens dóna. Quan quedà adormit, li prengué una de les costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l'home. L'home digué: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn...». Fins que no arribem a l’altre/a en comunió d’amor no som el que hem de ser. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i des d'aquell moment ells dos formen una sola família (Gn). És l’amor esponsal, la unió de l’amor..; un amor fecund, font de vida.

Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix... L’Amor que crea perquè sentim el seu amor i existim. ...volia portar molts fills a la glòria..., que participem del seu ser, de la seva realitat, dels seus atributs...  i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments. La revelació de qui som es fa des de l’encarnació en la nostra mateixa realitat concreta, en les seves llums i ombres. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això no s'avergonyeix d'anomenar-los germans (He). La gran revelació és que som fills i germans, ni súbdits ni rivals davant Déu.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels, però ara, després de la passió i la mort, el veiem coronat de glòria i de prestigi... (He). Qui es feu solidari, qui perdonà, qui acollí, qui curà, qui rentà els peus, qui morí... és ara referent, exemple, capdavanter, germà gran... d’un poble on tots som cridats a ser fills.

Els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?» Li respongueren: «Moisès permet de donar a l'esposa un document de divorci i separar-se.» Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Divorci, ruptura..., ja és el cor dur, quan ja no hi ha amor. Però al principi, Déu creà l'home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar» (Mc). El Déu-Amor ens crea a imatge i semblança seva per viure l’amor, l’experiència de l’Amor trinitari, que és l’amor de persones, dialogal, generador de vida...; només l’amor uneix; un amor també fruit de la voluntat, del compromís, de la fidelitat...

«Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas» (Mc). Com són els nens? Quins valors representen? Necessitats, oberts a la vida, a créixer, a aprendre, són aquells que reben la vida, l’acullen..., es deixen estimar...

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins... (Sl). Sempre és un camí d’amor el que recorrem amb ell, per això és un camí de felicitat...

La vida familiar és un espai privilegiat de vida i realització humana, amb els millor valors humans.

Mn. Miquel Garcia Bailach