Diumenge 1 de Quaresma - 14 de febrer de 2016

(el present text està format per  extractes de comentaris sobre la quaresma i el dejuni de diversos autors ortodoxos, principalment del P. Alexander Schmemann en l’obra titulada La Gran Quaresma)

Jesús, nou Adam, fou conduït al desert per ser temptat pel diable. El desert: l’absència d’aigua era pels pobles de l’Orient Mitjà la maledicció per excel·lència; país de desolació, al desert tota la naturalesa és hostil a l’home, que es troba en mans de l’enemic, del diable. Però també és aquí on el poder del Senyor es manifesta de manera més clara, perquè sense Déu l’home no pot subsistir: és al desert on el Senyor és el Salvador.

Crist és el Nou Adam. Ha vingut a reparar el dany que el primer Adam havia fet a la vida, per a restablir l’home en la veritable vida, i així, el primer que fa és dejunar. La fam és l’estat que ens fa adonar de la nostra dependència de quelcom altre, l’estat de necessitar menjar urgentment i sense excusa, i que ens fa veure que no tenim vida en nosaltres mateixos.

“El diable s’apropà a l’home, al nostre avantpasssat, amb una triple temptació: el va temptar per la gola, la vanitat i la cobdícia. El va temptar per la gola, mostrant-li el fruit prohibit i proposant-li menjar-ne: el va temptar per la vanitat tot dient-li: “Sereu com déus”; el va temptar per la cobdícia, en dir-le: “Coneixereu el bé i el mal” (Gen 3, 5) perquè ser cobdiciós és desitjar no sols riqueses, sinó qualsevulla situació de privilegi o avantatge, desitjar per damunt de tota mesura, una situació elevada... El diable va ser vençut pel Crist, quan el va temptar de manera semblant a quan va vèncer al primer Adam: Com la primera vegada, per la gola: “Ordena a aquestes pedres que es canviïn en pans”; per la vanitat: “Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix”; per desig violent d’una situació de poder, quan li mostra tots els regnes del món i li diu: “Tot això et donaré, si caus als meus peus i m’adores” (San Gregori Magne).

Satanàs havia anat a trobar Adam al paradís. També va anar a trobar Crist al desert. Va anar a trobar dos homes famolencs i els va dir: mengeu, perquè la vostra fam prova que depeneu enterament del menjar, que la vostra vida està en el menjar. Adam s’ho va creure i va menjar. Crist, però, va rebutjar la temptació i va dir: l’home no viu només de pa, viu de Déu. De la mateixa manera va rebutjar les altres temptacions: Sols donaràs culte a Déu; no temptaràs al Senyor, el teu Déu. Es va a negar a donar per bona la mentida còsmica que Satanàs ha imposat al món, mentida que sovint sembla ha arribat a ser una veritat indiscutible, el fonament mateix de la nostra visió del món... L’home va desobeir Déu; el seu càstig és la situació mateixa creada per aquesta desobediència, l’alteració voluntària de la seva relació amb el món: pel pecat original l’home decideix que pot usar i fruir del món segons el seu propi criteri . El món, tanmateix, li havia estat donat per Déu com a “menjar”, com a mitjà de vida. Però aquesta vida havia d’ésser comunió amb Déu. La relació entre l’home i el món és una relació que només es dóna en Déu. En rebutjar les temptacions, el Crist va restaurar la nostra relació amb el menjar, amb tot aliment, amb el món creat per Déu, amb la vida i amb Déu, Font de Vida.

De dejuni, humilitat i sobrietat avui se’n parla arreu. Quin és però el contingut específicament cristià del dejuni? El dejuni que ens proposa l’Església durant la Quaresma, dejuni ascètic, té connotacions espirituals ben clares. El seu propòsit és d’alliberar l’home de la tirania il·legítima de la carn, de la rendició de l’esperit al cos i a les seves apetències, tirania que és aquest resultat tràgic del pecat i de la caiguda original de l’home. El dejuni ascètic és l’aplicació a l’home de les paraules del Crist segons les quals els poders demoníacs que esclavitzen l’home només es poden vèncer per “la pregària i el dejuni”. Queda clar que, en  aquesta perspectiva, el dejuni és decisiu i d’una importància crucial. No és purament una “obligació”, un costum. No és tampoc un alliberament adreçat a enaltir la persona que el practica; està adreçat única i exclusivament a donar lloança a Déu, com es fa evident en les repostes del Crist a les tres temptacions. El dejuni està relacionat amb el mateix misteri de la vida i de la mort, de la salvació i de la condemnació.

El desert és també el lloc de la temptació: el moment més propici pel retrobament amb Déu és també el moment en què el diable ens ve a trobar per fer-nos caure, perquè sap que al desert venim a trobar la gràcia divina. Si Jesús va ser temptat durant el seu dejuni, com no ho serem nosaltres? El dejuni, la privació dels plaers que ens proposa la nostra vaintat i la nostra cupiditat venen necessàriament acompanyats  per la temptació. El temps de Quaresma ha de ser, doncs, aquest temps conscient i voluntari de preparar la passió, la mort i la resurreció: qui vol seguir el Crist, ha de disposar-se a ser provat, a resistir la temptació!

P. Josep