Diumenge de Rams - 20 de març de 2016

Lluc 22, 14 - 23, 56.

Ja vam tenir ocasió de considerar, fa unes poques setmanes, la traça de l'evangelista Lluc −en la vessant d'historiador− en presentar-nos els seus relats d'una manera precisa i molt detallada. Aquí el trobem exposant allò que també els altres evangelistes fan, però Lluc ho fa d'una forma que sembla que, havent explicat un fet: el sopar de Pasqua, v. 14-16, hi torna per recollir les paraules de Jesús, i com es dóna el fet de la institució de la Santa Cena mitjançant els elements del pa i el vi.

Tinguem en compte que el sopar que va celebrar el Senyor Jesús amb els seus deixebles va ser el tradicional sopar pasqual, aquell  que tots els israelites, des de l'antiguitat, feien memòria de la nit en què foren alliberats de l'esclavitud. (Vegeu Èxode,  12, 1-28). I en la qual nit, tots els primogènits dels éssers vivents d'Egipte, van morir com a càstig per la tossuderia que Iahvè havia posat en el cor rebel del faraó. El sopar pasqual, doncs, consistia en l'àpat d'un anyell, mort i dessagnat i cuinat, figura commemorativa del que en aquella nit de dol per a Egipte, van menjar els israelites, i també van marcar amb la sang de l'animal els brancals de les portes de cada casa, per tal que l'Àngel de la mort, enviat per Déu, passés de llarg i no matés cap primogènit d'Israel.

Lluc, doncs, ens relata que el sopar dels deixebles amb Jesús va ser un acte previ a la institució de la Santa Cena, allò pel qual es van reunir els apòstols; és a dir, celebrar la diada d'aquell històric esdeveniment amb un sopar; però, quant al fet de la institució del sagrament, ells ni s'ho podien haver imaginat. (Vegem 1 Corintis 11, 23-29). Farem bé, doncs, d'anomenar-la així: la Santa Cena, i no pas el "sant sopar", ja que constitueix l'acte que celebrem els cristians de tot el món, cada vegada que ens reunim per recordar la passió i mort de nostre Senyor Jesucrist, "el qual va morir per a expiar els nostres pecats, i fou ressuscitat per a fer-nos justos". (Romans 4, 25).

Donem  gràcies a Déu Pare, a Déu Esperit Sant i a l'Enviat, Déu Fill, Anyell immaculat, que vingué a ocupar el lloc de càstig de mort de tots nosaltres, els creients: "Però, Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran, que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts pels nostres pecats: és per gràcia que heu estat salvats."  (Efesis 2, 4-5).

Manel Alonso Figueres