L'Ascensió del Senyor - 8 de maig de 2016

(Lc 24, 46-53;  Ac 1, 1-11)

Per a la majoria de cristians, la vida al cel és un desig futur, sovint incert, etapa final d’aquesta vida a la terra que se’ns presenta com a certa, segura i fonamental. I en realitat és tot al contrari: el relat de la nostra vida comença per un breu prefaci aquí a la terra, i sols quan aquest acabi la nostra vida tindrà el seu acompliment al cel.

Així com la naturalesa prepara l’embrió per a la vida en la llum i moldeja el nou ésser com seguint un model, de manera semblant succeeix amb els sants (…) els embrions no arriben mai a conèixer aquesta vida,  mentre que els sants en la vida d’ara tenen una certa claredat de la vida futura. L’explicació és que els embrions no tenen encara la vida present, que després tindrà lloc de manera completa; ni els toca un raig de sol en aquell lloc, ni res els arriba del que sosté aquesta vida. No es així en nosaltres, sinó que la vida futura ha estat com vessada i barrejada amb l’actual. (Nicolas Cabasilas, La vida en Crist)

La nostra pàtria és el cel; aquí a la terra vivim l’exili d’Adam. En Crist, a la Creu, hem estat salvats d’aquest exili; en la seva Resurrecció hem estat alliberats de l’estat que ens lligava a la mort com a força sobirana, i en la seva Ascensió hem retornat al cel, la nostra pàtria.

Crist és la mesura de totes les coses, tant divina com humana. Des de la divina Ascensió, la nostra naturalesa humana ha estat elevada a la dreta de Déu Pare. Com el P. Sophrony assenyala, en la seva Persona divina el Fill i Logos (Verb) de Déu s’està sempre assegut a la dreta del Pare, ja que és consubstancial amb Ell. L’objectiu diví per als éssers humans és visible en la unió de la naturalesa humana a la persona divina de Crist, la segona persona de la Santíssima Trinitat, i en la seva Ascensió a la dreta del Pare. Sant Ireneu de Lió, al segle II, en rebutjar l’heretgia dels gnòstics, descrivia amb precisió el designi diví vers l’home: Si el Logos s’ha fet home és per tal que l’home esdevingui déu. I sant Atanasi el Gran, defensor de l’Ortodòxia al I Concili de Nicea, al segle IV, reafirmava les paraules de sant Ireneu: Déu ha esdevingut home, per tal que nosaltres poguem esdevenir déus.

La Segona persona de la Trinitat, Déu Fill, va baixar fins a nosaltres prenent la nostra naturalesa, fent-se home veritable, i va davallar fins als inferns per alliberar els que hi eren empresonats des d’Adam, trencant per sempre els panys de l’infern. I tot això ho va fer per nosaltres, perquè el veiessim i veiessim en Ell el Pare, i coneguessim quin és el nostre Déu i, creient en Ell, tinguessim la salvació. I amb la mateixa finalitat pujà al cel, perquè el poguessim seguir, en esperit, sense necessitat ja de veure’l segons la carn, sinó fits en Ell els ulls de l’esperit. No el busquem doncs al sepulcre com si fos algú entre els morts, ni a la terra com un mortal. Ens ha mostrat, després de ressuscitar en la seva carn, les marques de la seva passió, s’ha deixat veure i tocar, ha menjat davant nostre per tal de convèncer-nos de que no era una visió o un fantasma, ens ha alenat el seu Esperit Sant, ens ha enviat a predicar la Bona Nova a totes les nacions, i ens ha deixat veure com retornava al cels amb el Pare revestit de la nostra naturalesa, com s’enduia amb Ell la nostra carn, per tal que sabessim que ja gaudim de la pàtria celeste per sempre més.

A la seva obra Veure Déu tal com és, el P. Sofroni escriu el Crist manifesta la perfecció de la imatge divina en l’home i la possibilitat de la seva (nostra) naturalesa d’assimilar la plenitud de la divinització fins al punt que, després de la seva Ascensió posa la nostra naturalesa a la dreta del Pare. Cal notar que l'expressió ‘a la dreta del Pare’ indica ni més ni menys que la igualtat amb el Pare. Per tant, ja al moment de l'Ascensió divina del Crist, la nostra naturalesa humana ha estat deïficada en Ell, i elevada a la dreta de Déu Pare.

Els apòstols van quedar mirant cap al cel. Després de sentir la veu de l’àngel, van anar a Jerusalem i plens de joia eren al temple lloant Déu sense parar. Com ells, contemplem l’Ascensió del Senyor, el seu retorn al si del Pare revestit de la nostra carn, al si del Pare que com a Déu mai havia deixat, tinguem els nostres ulls en les coses de dalt, en els cels, perquè allà on és el nostre tresor està el nostre cor, on ni les arnes ni el rovell corrompen... (cf Mt 6, 19-21).

I Aquell que hem vist pujar, de la mateixa manera el veurem tornar: restem doncs en l’esperança del retorn del Jutge de tota la creació; restem confiats i esperançats, perquè deslliurarà definitivamente de les cadenes de la corrupció l’obra de les seves mans i establirà el seu Reialme, la seva Reialesa, i la creació tornarà a lluir amb el resplendor que li pertoca com a mantell de Déu (salm 104). Confiem i lloem-lo, perquè sabem que Ell romandrà amb nosaltres per tots els segles, present en la pregària, en els sagraments, en la seva Església, el mateix cel obert ja aquí a la terra.

P. Josep